Anna Simó

Una mentida repetida mil vegades no és una veritat... però  s'hi assembla.  En la vida i en política  les coses són com semblen més que no pas com són, i  no pas d'ara, ja els romans tenien clar allò que "la dona de Cèsar no només ha de ser honrada, sinó que també ho ha de semblar".

Per tant, després de tants segles de pràctiques socials i de maneres de ser personals i col·lectives, no sé pas si s'ha de ser optimista pensant que s'hi pot fer gaire cosa, a aquestes alçades (diuen que quan un ja té una certa edat, ja no canvia, imagineu-vos milers d'anys):  o actues contra l'enemic que és l'opinió instal·lada i els seus mecanismes de reproducció, o t'hi sumes. Sembla que s'hagi d'optar per sumar-s'hi, vistes les pràctiques polítiques (i quan dic polítiques no parlo només de les dels partits polítics).

A tall d'anècdota i d'il·lustració, si vols, d'això, avui es publica una Carta al Director de l'AVUI de Joan Ridao desmentint el que s'ha anat repetint que ell va parlar que Esquerra al Congrés ha donat un xec en blanc aquests darrers 3 anys. En parlava en un article en aquest bloc fa pocs dies, precisament. I en podria explicar d'altres que han omplert pàgines i pàgines de diaris i minuts de tertúlies i noticiaris i que, en demostrar-se que no eren certs, han valgut només un breu o segons mediàtics.

Jo estic amb Joan Ridao, també en això: aclarir, explicar, desfer "llegendes urbanes" i interpretacions esbiaixades (interessades o no), repetir i repetir. En l'era de la informació, l'esclat d'Internet, sembla que hauria de ser més fàcil... o més complicat. Primer perquè hi ha una saturació d'informació i perquè Internet arriba encara a qui arriba, sovint estem en una bombolla internàutica els que ens movem amb freqüència i intensitat per la xarxa; i en segon lloc perquè a la xarxa es produeix molta més informació (o n'hauria de dir opinió, directament) i sovint menys contrastada, o sense obligació ni intenció de contrastar-la.

Els que ens dediquem ara per ara a fer política hem de tenir clares les regles del joc, conviure-hi i jugar-hi sense renunciar a canviar-les des de la nostra petita aportació. I sense renunciar a un no escrit codi deontològic "professional", o rescrit  massa sovint, o reclamat per als altres i no acomplert per nosaltres. Com em deia ahir l'apreciat Jordi Cots (ex-adjunt d'Infància del Síndic de Greuges) referint-se als infants, no és que siguin innocents, és que tenen el dret a esdevenir innocents. Els que ens dediquem a la política en sentit ampli no és que siguem honestos per se, tenim el dret (i el deure) d'esdevenir-ne?