L’any 1998 , 8 anys després que entrés a militar a Esquerra, vaig presentar la meva candidatura com a una dels 3 consellers/res nacionals que ens designaven per formar part de l’Executiva nacional en representació del Consell nacional. Em vaig adreçar als assistents expressant el meu compromís de treballar també des de l’àmbit nacional per la justícia social i perquè els Països Catalans apareguessin en un color diferenciat al mapa d’Europa.

Han passat 11 anys, i sóc on era aleshores, i on vull ser, i on crec que puc treballar millor per ser i perquè tots siguem. I he tingut el privilegi de viure de ben a prop moments que considero històrics. Vull agrair als companys d’Esquerra d’Arenys de Munt, als grups municipals que han fet possible que avui estiguéssim en l’acte unitari i especialment a la comissió organitzadora de la consulta (tan diversa, tan transversal, que ha estat clau en el desenvolupament dels dies previs i que ho serà en els que s’esdevinguin fins al 13 de setembre) que m'hagin permès de viure de ben a prop un moment que farà història. Heu de sentir orgull per la bona feina feta.

Els camins dels que avui estàvem dalt de l'escenari s’han trobat en el passat, es troben avui a Arenys i es tornaran a trobar en el futur. Perquè el que cal és unitat d’acció, com han estat capaços de fer a Arenys; capaços de no tirar-se pel cap les estratègies, les tàctiques, els jocs a què juga cadascú si l’objectiu és el mateix. Perquè el que cal és coordinació, com han demanat des de Decidim.cat, del qual formen part més de 1.200 regidors de bona part dels partits que avui érem aquí . Perquè hem de ser capaços de fer confluir camins, estratègies per al país en els esforços que compartim els que estem en el joc polític, siguem partits o moviments socials.

També es tornaran a trobar els camins de l’Antoni Torrent, present a l'acte, i els falangistes: L’Antoni Torrent, regidor d’Esquerra a Arenys l’any 1979, que va haver d’aguantar aleshores al costat de l’alcalde d’Esquerra l’estil antidemocràtic, feixista i nostàlgic dels que no volien que es retirés la creu als Caiguts, dels que no volen que se celebri la consulta. Però el monument es va retirar, i la consulta es farà.

Cal obviar els provocadors que busquen merder: aïllar-los, fer un cordó sanitari i de menyspreu. Ignorar-los. Ells representen l’extrem d’un patriotisme oposat al nostre: agressiu, dominador, intolerant, burocràtic. Sigui polític, de l’aparell de l’Estat, judicial, militar o episcopal. El nostre és tranquil, obert, pacífic, integrador, de no anar en contra de ningú sinó a favor del nostres interessos.

Els tics d’aquest patriotisme fa 300 anys que es repeteixen en diverses formes i colors. Es pot intentar modificar-los (n’hi ha que encara hi aposten: no way, com dirien en anglès) o aplicar i promoure pedagogia activa utilitzant persistentment el marc del sistema jurídic, fins al moment del màxim xoc entre aquests dos patriotismes tan diferents.

El debat d’aquests dies és ideològic, no jurídic. Però que els qui facin el ridícul jurídic siguin ells, com estan fent, no nosaltres. Hem de ser rigorosos, com ho ha estat la comissió organitzadora de la consulta d’Arenys des de baix. I Esquerra hem impulsat des de dalt el que mai ningú no havia fet: una llei de consultes populars, que doni pautes sòlides per impulsar referèndums, i fer-ho nosaltres. Hem de ser més llestos, més hàbils, utilitzar les eines del sistema, si no pot ser que no puguem arribar a iniciar el camí, com li va passar a Ibarretxe.

I el màxim xoc ha de venir pel joc de les majories, les majories socials i polítiques, que són el que ha fet possible l’impuls de la consulta a Arenys. Com deia Narcís Roca Farreras a finals del XIX, ni el catalanisme (en tots els seus matisos) ha de prescindir de les classes populars, ni les classes populars han de prescindir del catalanisme com a sentiment d’identificació amb el país. I hi ha tanta feina per fer encara! I estendre aquest sentiment de pertinença i autoreferenciació és el canvi previ per a la conformació d’aquesta majoria social.

Prou de rondinar, prou de desesperançar-se, prou de neguitejar-se. L’independentisme creix, i molt més que ha de créixer encara: i els que avui érem a l’acte unitari d’Arenys hi hem col·laborat, i ho continuarem fent.

Cal la màxima participació de la ciutadania, hi ha de dir la seva. Qui té por de la “gimnàstica democràtica”?, com diu en una blocada l’Eduard López. La màxima expressió del principi democràtic, sense pressions ni amenaces.

I és un error confrontar el treball quotidià per al benestar de la ciutadania, pels seus drets socials, amb l’impuls de l’exercici dels drets nacionals. Tot és necessari i es retroalimenta.

La consulta és simbòlica, sí, però com neguiteja. Doncs neguitegem bé, i coordinats. Amb la impecabilitat jurídica, la majoria social i la intel·ligència política, “qui posa barreres a la immensitat del mar o cadenes a les ales dels vents?”, com deia Roca Farreras.

Els qui hem estat avui a Arenys no tenim por a la llibertat perquè recordem els temps en què els Països Catalans eren lliures. Hem d’aconseguir que ningú de casa nostra en tingui, de por.

Per això avui he fet una crida a la participació dels arenyencs i arenyenques. Participeu i voteu que “sí” a la consulta del dia 13 de setembre. Ha de ser una jornada festiva, familiar, de normalitat, de tranquil·litat. Sou l’avantguarda d’altres ciutadans i ciutadanes que volen tenir dret a dir, a opinar i a decidir:

“En solitud, però no solitaris,
Reconduïm la vida, amb la certesa
Que cap esforç no cau en terra eixorca.

Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
L’aigua de llum que brolli de les pedres
D’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.”

Que ara, gent d’Arenys, esculpiu vosaltres.