El passat dilluns vam poder contemplar com la gran majoria de les sales de cinema van tancar en protesta per la Llei del Cinema Català, en un espectacle realment trist i mancat d’argumentació.Actualment tan sols el 3% de les pel·lícules que es projecten a Catalunya ho fan en català, en una clara mostra de discriminació lingüística i cultural, inexplicable en ple 2010. Tot i que les majors del cinema van decidir ahir tancar, cal recordar que ERC, des del Govern, ha fet un esforç durant mesos per tal de buscar el màxim consens amb les empreses que gestionen els cinemes, però el sector no va oferir cap proposta que equiparés el català amb el castellà.

És per aquest motiu que el Conseller Tresserrras ha liderat una llei valenta per alhora realista, ja que iguala l’oferta de films en català i castellà, al mateix moment que posa damunt la taula polítiques serioses i coherents per un sector menystingut durant anys per les institucions del país. La normalització passa per tenir l’oportunitat d’escollir en quin idioma ens volem emocionar o plorar a les sales de cinema.

La llei que va aprovar el Govern de la Generalitat va més enllà. No només esmena una desigualtat històrica, sinó que defineix un nou model de regulació de les activitats cinematogràfiques, al mateix moment que proposa polítiques i mesures de caràcter nacional. Per exemple, la llei proposa la creació d’una xarxa pública de sales de cinemes, que permetrien a Tarragona tornar a comptar amb projeccions habituals al centre de la ciutat, més enllà de la voluntat de les majors. A més a més, fa un clar pas endavant en l’impuls de la versió original subtitulada, fet habitual a la majoria de països d’Europa i tan difícil de trobar a casa nostra.

Es tracta, doncs, d’una llei que recull les necessitats del país i del sector. Fa una especial atenció a la coordinació i planificació de projectes del país, perquè no oblidem que Catalunya és un dels alts productors audiovisuals d’Europa, al mateix moment que vol impulsar la producció a partir dels nous canals que s’obren amb les noves tecnologies.

Lamentablement, alguns ja els hi va bé que durant el 2009 el nombre de pel·lícules en català projectades a la demarcació de Tarragona no arribés al 3%. Es tracta d’una xifra vergonyosa, i encara més tenint en compte, tal i com recorda la Plataforma per la Llengua, que l’any 2007 per cada 28 espectadors que escollien la còpia en castellà, 30 triaven la còpia del mateix film en català. No queda, doncs, espai per al dubte i encara menys per creure que els cinemes de Catalunya perdran espectadors amb la llei.

La plena normalització lingüística passa per assegurar que el ciutadà pot escollir en quin idioma vol anar al cinema. Pensem durant un moment quantes coses de les que fem durant el dia no les podem fer en català, tot i ja comptar amb més de tres dècades de normalitat democràtica. Des d’ERC creiem que legislar, governar passa per ser conscient d’aquestes discriminacions i fer amb valentia un pas endavant.