Bloc de Joan Ridao

Blau absolut (però menys)

Joan Ridao — Tue, 22 Nov 2011 08:00:00 +0100

S’han confirmat tots els auguris i el PP tenyeix de blau tota la pell de brau excepte Catalunya i Euskadi. Hi havia pocs interrogants en aquesta ocasió, llevat de l’empat tècnic que exhibien al Principat PSC, CiU i PP o el paper reeixit d’Amaiur. A Espanya, el mapa polític bipolar té aquestes coses: quan una força política punxa molt, l’altra assoleix la majoria absoluta. Al Principat, la mobilització d’última hora dels indecisos s’ha decantat amb un vot estratègic cap a CiU, que ha obtingut una victòria històrica i, per primera vegada, guanya unes eleccions espanyoles tot i no arribar al sostre d’escons de Miquel Roca.

A Espanya, el PP ha rendibilitzat la crisi econòmica i el descontentament general. La seva estratègia d’oposició, consistent en esperar veure passar el cadàver del PSOE per davant de la porta de Gènova també l’ha ajudat. El PSOE apareix com l’únic responsable de l’actual situació i ja se sap que el primer que para la galta és el primer que rep la bofetada, com evidencia el fet que quasi una vintena de governs europeus de tot signe han caigut a Europa els últims dos anys arran de la crisi. Caldrà veure quin programa aplica Rajoy. El PP ha tingut l’habilitat de no dir absolutament res sobre les seves intencions en aquesta campanya. No li calia. Però cal tenir present que Rajoy, més enllà de no llençar escuma per la boca com el pitjor Aznar, encapçala un partit en el que hi cap absolutament tot a la seva dreta i a qui el cazalla party li passarà factura pel seu suport, exigint-li com ha fet Vidal-Quadras una política més autoritària, més antisocial i més rabiosament centralista que la que l’exhibida per Rajoy en campanya. I no només li caldrà encert, sinó també molta sort, perquè la crisi no és privativa de l’Estat espanyol. No tardarem a veure com, paradoxalment, gran part dels seus conjunturals votants són els primers a sortir al carrer a expressar el seu disgust per les mesures doloroses que previsiblement adoptarà.

Sigui com sigui, pels qui pensen que a Catalunya la victòria del PP por reportar algun tipus de benefici, tot invocant el pacte del Majestic, no cal dir que les circumstàncies han variat. Ara el PP té majoria absoluta i l’agenda econòmica ho embafa tot. El denominat Pacte Fiscal toparà amb un pretext formal com la crisi, que servirà per emmascarar la manca de voluntat política real. Les propostes territorials del PP tampoc no auguren res de bo. En tot cas, la prova de foc imminent està en el compromís de fer efectiu el pagament del Fons de Competitivitat. Sánchez Camacho s’ha afanyat a dir que compliria la llei. Sigui com sigui, el PP continua tenint una forat negre a Catalunya, a pesar dels tres escons sumats als de 2008 i de la posició central que li ha atorgat CiU en el Parlament. El més rellevant però és que el PSC ha deixat de ser el pal de paller del catalanisme en les eleccions generals. Òbviament, el 2004 i el 2008 els socialistes foren beneficiaris del vot útil de molts votants del centre-esquerra i el centre-dreta nacional, en un context històric de dilatada col•laboració entre CiU i el PP. Però és que ara no només ha perdut el vot útil sinó també la condició de primera força que ostentava des del 1977, i això no és imputable, només, a la crisi, que ha desmobilitzat part del seu electorat i propiciat fugues cap a PP i ICV. El cas és que CiU, ICV i ERC li han arrabassat la bandera del catalanisme, per exemple, amb la defensa d’un finançament més just que, als ulls de molts, sobretot els que accepten la política de retallades de Mas, hauria d’amorosir els seus efectes. Chacón no s’ha pogut desprendre del llast que ha suposat el seguidisme del PSC a la política de Zapatero a tot nivell, també en relació a Catalunya. El problema del PSC és doncs profund i no pas conjuntural, com evidencien els resultats de tot el cicle. El catalanisme ha posat el focus després del fracàs estatutari en superar la lògica del catalanisme integrador que busca l’encaix, i aquí el PSC ha quedat descol•locat. Ara no n’hi havia prou com fa quatre anys amb la lògica esquerra-dreta per parar els peus al PP i guanyar les eleccions. CiU guanya l’eleccions i demostra una màxima inapel•lable: els partits de govern es consoliden quan no hi ha oposició. Ni amb el dia a dia del PSC ni amb una campanya protagonitzada per una ministra exercint de catalana els caps de setmana n’hi ha prou. És en aquest espai on té camp per córrer ERC, que tot i perdre 50.000 vots repeteix escons, tal i com apuntaven totes les enquestes des de fa mesos. Ara, sense urgències electorals ha de triar si vol apostar per ocupar també part del centre-esquerra catalanista orfe o reagrupar només la família independentista. La lògica indica que, per créixer, hauria de fer el primer, contribuint a eixamplar la base del sobiranisme. Mentre CiU i ERC continuïn disputant en bona part el mateix electorat no deixaran de ser complementaris i d’alternar-se periòdicament en l’hegemonia del catalanisme, deixant espai al PSC i al PP.

Joan Ridao

Article pubicat www.elSingulardigital.cat

Balanç al Congrés Nacional

Joan Ridao — Sat, 01 Oct 2011 10:10:30 +0200

Ara fa poc més de 10 anys que Esquerra va irrompre, amb força, en l'escena política amb un projecte renovat i fresc després d'un procés de clarificació ideològica i estratègica.
Amb els ulls posats en els nostres fundadors, si ho preferiu parafrasejant Isaac Newton en el lema dels 80 anys, a espatlles dels gegants que ens van precedir, una bona colla vam decidir decidir que ERC, que ja era un gran partit, havia de ser un partit gran, amb vocació de govern i de majories; no pas un moviment parapolític difús i agitador, ni un front patriòtic. Ras i curt, vam optar per reforçar les nostres senyes d'identitat, les de l'esquerra nacional per reforçar el partit. Socialment d'esquerres, radicalment democràtica i independentista.
Això és un independentisme amb adjectius: de rostre social; rabiosament democràtic, en la millor tradició del catalanisme d'esquerres que defensa: federalisme, republicanisme, obrerisme, laïcisme pedagògic, cooperativisme agrari... que enllaça amb Layret i en Nou de Sucre. De Macià i Companys... i de Víctor Torres i Heribert Barrera, que fa poc ens han deixat. Present en tota la nació. Necessàriament resistencialista al País Valencià i les Illes, on són evidents encara les agressions a la cultura, la llengua i la identitat. I gradualista al Principat, conscients que si volem ser majoria, el gran repte del catalanisme del segle XXI és esdevenir un catalanisme de masses, sense oblidar l'impacte en el nous catalans, pendents de la reconstrucció identitària i incorporant l'orgull de país.
Perquè la història demostra, mireu sinó la “primavera àrab”, que els marcs legals no són immutables, que els canvis de debò germinen abans al cap i al cor de la gent i que el que marcarà el nostre futur és l'existència d'una majoria a favor d'un projecte política col·lectiu. La majoria serà el que ens durà on són les nacions que volen progressar, a la independència i la justícia social.

I hem governat al Principat, les Illes i centenars d'ajuntaments. Els anys de govern al Principat van ser anys intensos, un període de grans transformacions. No sé si a l'alçada dels anys 30 amb la reforma agrària i el vot femení, però el balanç globalment és positiu. Tot i tenir objectius molt ambiciosos, voler fer el cim, hem escalat molts metres. Sóc molt conscient que segurament no existeix prou distanciament ni perspectiva història per a jutjar-lo amb objectivitat. Però tinguem l'autoestima necessària per a reivindicar allò que ni els nostres més acèrrims adversaris ens neguen: que en plena hegemonia de l'autonomisme, amb una vintena de diputats que tenia el 10% dels vots i sent la tercera força, s'ha fet el que altres no es van atrevir a fer amb una majoria absoluta.
Hem remogut les aigües estancades de l'oasi català estirant la màniga de PSC i CiU. Hem sacsejat tot el debat territorial per primera vegada des de la Transició. I hem condicionat durant una dècada tota l'agenda política, tant social com sobretot nacional.
Per això és bo que siguem gent inquieta, desperta, exigent i autocrítica. Però no hem ofès ningú, ni hem de demanar perdó pel fet que després de anys i panys de postergació de les polítiques socials i d'assistencialisme de la dreta, hàgim avançat com mai en termes de cohesió social, modernització de l'economia i progrés cultural.
Com tampoc hem de demanar perdó per haver posat Espanya davant del mirall, deixant al descobert les 'vaques sagrades del catalanisme', començant per la inexistència de l'encaix Catalunya-Espanya. DE manera que avui el sobiranisme comença a desplaçar l'autonomisme com a eix hegemònic del catalanisme. No és un moviment espontani que Catalunya direccioni la brúixola cap al dret a decidir.

No ens hem d'arronsar, diguin el que diguin, per haver doblat la inversió per capita, per haver dedicat més del 55% del pressupost a polítiques socials, per haver contribuït a internacionalitzar l'economia en un món global, haver governat amb certa idea de futur amb la planificació territorial i el canvi de model productiu, ajudant als municipis i treballant amb menys sectaris, impulsant totes les lleis de promoció del català.
No ens podem acomplexar perquè contra els habituals auguris i els profetes del derrotisme, l'eix social acabaria sepultant l'eix nacional. Perquè mai l'agenda política catalana havia estat tan nacional. Avui la independència no és vist com quelcom insuportablement llunyà. Demostrant, igual que el TC, que no hi ha res a encaixar i que l'únic subjecte polític és Espanya. Ara toca superar l'empat infinit d'impotències del que parlava Gaziel en la relació Catalunya-Espanya: la d'Espanya d'assimilar-nos i la nostra de 'tocar el dos'. El catalanisme, després de 150 anys d'història moderna ha arribat a la conclusió que no cal insistir en la pedagogia perquè no és que no ens coneguem, és que ens coneixem massa.
Això ho hem fet nosaltres! Alcem els caps! Som gent d'ERC. Un no es lleva al matí, encara que sigui d'hora com diu en Pep, dient cosa a terra que venen els nostres! O pensant que la feina que fa no té futur.
Però al mateix temps no cal que us digui que el darrer cicle electoral ha estat decebedor. ERC ha reculat a les urnes i l'esquerra, en el seu conjunt, ha cedit terrenys a la dreta al Principat. I encara més al País Valencià i les Illes, amb l'hegemonia asfixiant de la dreta espanyolista (PP); o a la Catalunya Nord, on s'ha viscut l'ascens de la ultradreta.

Al Principat el canvi de tendència s'explica per una percepció negativa de l'anterior govern. Aquest ha estat el motor de l'alternança política i el factor que explica l'altíssima inhibició i desmobilització de l'electorat d'esquerres.

I aquesta és una percepció provocada per:
els errors propis, que hi van ser, com van ser convenientment amplificat.
El setge constant de l'establishment econòmic i mediàtic que vam subestimar i que són els mateixos que ens van negar tota legitimitat des del primer minut.
Però sobretot per a l'impacte brutal de la crisi econòmica, que ha estat responsable de la caiguda de 15 governs a Europa els últims dos anys. Perquè el primer que para la galta és qui rep la bufetada i perquè contra la màxima ignaciana, en temps de tribulacions la gent acostuma a fer mudances.
I per un PSC que tot i la fermesa insòlita, després del fracàs de l'Estatut va baixar del tren i va tornar a ser subaltern del PSOE.
Però pensem que no hem pagat penyora per voler socialitzar l'independentisme ni per evitar polaritzar la societat catalana entre catalanistes d'esquerres i dretes i no catalanistes. EL nostre problema no ha estat de disseny sinó d'execució. No ens han impugnat l'estratègia, no ens han deixat de fer confiança pel que som sinó pel que no hem fet i pel que hem fet malament.

Començant pels problemes d'ordre intern. Siguem conscients que encara ara ERC projecta una llarga i poderosa ombra de divisions internes i antagonismes personals. No crec que sigui cap pulsió autodestructiva, entesa com a factor genètic, que arrenca el 31. Si una cultura organitzativa enquista per la qual les minories no accepten la seva condició. A la primera de canvi llencen el barret al foc, potser perquè es creuen en possessió de la veritat, cansats que no els la donin, munten una escissió o fan inviable el seu enquadrament dins d'una organització jeràrquica, estable i regular. Sapigueu que ara ja no hi ha marge per a la confrontació i la dissecció pública.

Hem estat tots tan capficats en el dia a dia i la gestió que ens hem oblidat de que és tan important el poder institucional com la capacitat d'influència social, la capacitat de liderar intel·lectualment i moralment el país. Hem perdut frescor i el pols del carrer, la capacitat de connectar amb el palpit, les esperances i els desitjos de la majoria. I més en un context creixent de desafecció i allunyament de la gent de la vida pública i política.

Potser per això no sempre hem calibrat prou bé. Després del fracàs de l'Estatut i del 10J les eleccions no van ser un plebiscit sobre el fracàs de la via estatutària. Hem aprés que no per menjar més ràpid es fa abans la digestió. Aquest país prefereix menjar poc i pair bé.

Però el passat, passat està. Ara hem de ser capaços d'obrir una nova etapa i inaugurar una nova agenda en un context polític i econòmic complex però propici. La crisis, la persistent factura entre Catalunya i Espanya ompliran l'escenari els pròxims anys. No és només amb discursos de valors intangibles que no omplen la cistella de la compra, encara que exalcin els ànims, que sortirem de la crisis. Sobretot si al mateix temps que s'estigmatitza la pobresa o es clava destralada a la sanitat i l'educació pública. Nosaltres tenim respostes per proposar una sortida social de la crisi, per confrontar amb l'espanyolisme més rampant i sense tancar portes a trobar complicitats en l'ampli espectre del catalanisme per a superar a curt termini l'espoli fiscal, que penalitza el nostre dinamisme i competitivitat.

Entre aquells partit que diuen que defensen els interessos de les classes popular i no defensen Catalunya o els que defensen Catalunya però baixen impostos als rics hi ha ERC que sempre defensa Catalunya i els interessos de la gent normal. A nosaltres ens interessa el model d'Estat però també el model de societat.

Crec que aquesta nova agenda ha d'estar centrada, com fa uns anys, en ampliar la base social del sobiranisme, el perímetre de l'esquerra nacional. No és l'intent de reconstruir un espai minoritari, no és fer política pels convençuts, per a la parròquia, sinó jugant al centre del camps, no només per les bandes, per atraure i captar tots els independentistes, els sobiranistes de CiU i els catalanistes d'esquerra.
Reitero, la nova etapa ens brinda una oportunitat per a construir un espai propi, definit, especialitzat, allunyat de la diabòlica lògica tripartit-CiU. De la mateixa manera que és bo que existeixi un sòlid centre-dreta nacional que barri el pas a l'espanyolisme conservador, és bo que hi hagi una esquerra nacional amb aspiracions, no pas de substituir-lo sinó de ser-ne el relleu, l'alternança. Però no pas una crossa, tampoc esdevenir complementaris, ni la coartada estètica-identitària que assisteix impàvida a les retallades, amb receptes econòmiques més pròpies del paladí neocon, i que pacte amb la dreta més antisocial, rabiosament centralista i que ha rehabilitat i posat de nou en l'epicentre de la política.
Ens hem d'especialitzar també perquè avui l'independentisme és un fenomen transversal, tan complex i plural com Catalunya mateixa. Que siguem el pal de paller no vol dir que tinguem el monopoli. Avui el sobiranisme civil fa tasta d'agit-prop que ERC feia fa anys. No hem de ser tan permeables a les altres opcions de l'independentisme. A cridar més... nosaltres no guanyarem mai.
Però no es tracta tampoc de ser més d'esquerres que abans. Som una esquerra no dogmàtica, lleugera d'equipatge i capaç de repensar el que calgui i d'encarnar un projecte socialdemòcrata modern, que actualitzi la lluita contra l'ofensiva neoliberal i que faci compatible el benestar i l'eficiència, articulada amb sindicats i moviments socials.
No es tracta de ser més d'esquerres, sinó de ser conseqüent amb la realitat que vivim. Que ens obliga a un compromís de lluita perquè l'escenari d'exclusió, precarietat i injustícies és total i absolut. I els independentistes ho han d'entendre més que ningú, l'exercici del dret a decidir dependrà de com sortim de la crisi. Si la nostra societat s'acaba dualitzant, a conseqüència d'un repartiment no equitatiu de les càrregues de la crisi, no hi haurà massa crítica. I si el dret a decidir s'associa a unes quantes elits autòctones, haurem fracassat.

Vull, una vegada més, i per acabar, felicitar l'Oriol Junqueras, la Marta Rovira i tot el seu equip. Són el meu president, la meva secretària general i la direcció del meu partit de sempre. Un partit al que he mirat de servir sempre amb el meu millor afany i ben segur que amb errors que espero sabreu disculpar. Les amargors i els moments difícils les he compensat amb escreix amb la confiança i el respecte que he rebut tots aquests anys. La confiança per a poder servir a ERC en les institucions i a la Secretaria General. No puc estar més que agraït amb tots vosaltres.

Estic convençut que tornarem a il·lusionar, que ens en sortirem com a partit i com a país, perquè al país li convé la millor ERC. Un Esquerra ben situada, ben dirigida, amb clares senyes d'identitat, amb renovades complicitat socials, oberta i plural. Desitjo de tot cor que així sigui.

Carta a la militància

Joan Ridao — Fri, 16 Sep 2011 11:27:23 +0200

Amics, amigues,

Aquests darrers dies, tant en Joan Tardà com jo mateix hem tingut l'oportunitat de conversar amb molts i moltes de vosaltres i escoltar propostes i suggeriments sobre quina ha de ser la feina que s'espera dels diputats d'ERC al Congrés durant la propera legislatura.

La gran majoria ens heu traslladat la necessitat de recuperar davant del nostre electorat la credibilitat i el rigor que la majoria de gent ens reclama per tal de fer-nos confiança en les properes eleccions. Crec sincerament que només des del treball rigorós, seré i eficaç es pot transmetre una imatge creïble a l'electorat que, especialment en moments de crisi, espera respostes concretes i viables a les seves preocupacions quotidianes, però també als seus anhels nacionals.

Demà dissabte coincideix l'elecció per sufragi universal entre tota la militància de la Presidència i la Secretaria General del partit, amb la de la persona cap de llista a les Eleccions Generals. Humilment, et demano que facis confiança a l'Oriol Junqueras i na Marta Rovira, ja que sincerament crec que un ampli suport a les seves candidatures a Presidència i a la Secretaria General és el millor que podem fer pensant ens els milers de militants del partit. De la mateixa manera, també et demano que en la tercera urna, la del candidat a les Eleccions Generals, em facis confiança, ja que crec que això és el que ens pot garantir un bon resultat el dia 20 de novembre.

En el seu dia vaig decidir fer un pas enrere com a Secretari General d'ERC, precisament perquè pensava que això era el millor pel partit. Aquest dissabte espero poder tenir el teu suport en les eleccions primàries precisament perquè crec que el que més li convé al partit és donar continuïtat a la tasca que en Joan Tardà, en Francesc Canet i jo mateix hem fet des dels escons de Madrid. El proper dissabte podem donar una imatge de partit madur i seré, combinant renovació i experiència.

Gràcies per la teva atenció.

Joan Ridao
www.ridao.cat

Que se senti la nostra veu solemne i clara: Visca Catalunya Lliure!

Joan Ridao — Sat, 10 Sep 2011 09:16:14 +0200

Avui tot el món commemora els 10 anys de l'atemptat de 2001 contra les torres bessones de Nova York. L'atzar i els fets malèfics han volgut que cada 11S el món recordi aquella tragèdia com els catalans recordem els patriotes que van defensar la ciutat de Barcelona i les nostres llibertat. Cada any, i salvant totes les distàncies evidents, recordem com el 1714 també es van esfondrar les dues torres sobre les que erigíem les nostres llibertats com a poble, el Dret Públic i la hisenda. I enguany no podem oblidar els dos atacs que en una setmana hem rebut a vigílies de l'11S, contra l'autonomia política i financera amb la reforma constitucional i contra la nostra llengua, que és la clau de volta del model convivencial català. No cal ni parlar d'un PP que més normalitzat que mai a Catalunya, gràcies a CiU, s'atreveix a eliminar o manipular la Diada Nacional, com es demostra a Badalona o Castelldefels.

Voldria que aquest 11S fos per a la gent d'Esquerra i pels patriotes també un homenatge a Heribert Barrera. Ara que es parla de la reforma constitucional són més vigents que mai les paraules que digué l'any 1978 en el debat constituent: Proclamo que Catalunya té dret a l'autodeterminació. Els resultats són evidents, i 30 anys més tard els temors s'han vist confirmats. Els reptes són els mateixos, perquè ni la democràcia, ni la integració a la UE, ni el creixement econòmic han aconseguit que siguem acceptats com som. Però existeix una gran diferència, aleshores la majoria creia en l'encaix amb Espanya era possible, ara sembla que es pot superar aquell empat infinit d'impotències que deia Gaziel, hem d'anar més enllà i dir Adéu Espanya!

Per tot això, ara més que mai hem de ser més propositius que reactius. Que no passi com el 10J que la pancarta va desertar abans d'acabar la manifestació. Ara més que mai convé dir prou, posar el dret a decidir en l'agenda política, anar-hi, anar-hi i anar-hi... Només així Europa ens escoltarà la nació mil·lenària que és Catalunya.

Posem-nos dempeus una altra vegada, que se senti la nostra veu solemne i clara, cridem qui som i que tothom ens escolti dir: Visca Catalunya Lliure, Visca la llibertat!

Declarar béns, un pas més en la transparència.

Joan Ridao — Thu, 08 Sep 2011 17:30:52 +0200

Esquerra Republicana de Catalunya sempre ha defensat la màxima transparència d’aquells que ens dediquem a la política. El fet d’exercir la gestió d’interessos públics fa que s’hagi de ser d’allò més cautelós amb la gestió de la res pública, i és per aquesta raó que ERC ha defensat a Madrid, per posar només un exemple, evitar les donacions anònimes a partits i també fer-ho a les fundacions dels partits.

En una situació com l’actual, en què la desafecció vers la política arriba fins a quotes mai abans conegudes, s’han publicat avui els béns dels diputats i diputades. Aquesta ha de ser una eina per permetre veure en els successius mandats, en les futures declaracions de béns, que no s’ha incrementat el patrimoni de manera injustificada. I aquest és el motiu pel qual Esquerra sempre ha defensat la publicació del patrimoni dels que ens dediquem a la política. Una publicació que hem defensat a Madrid, amb èxit, com avui mateix s’ha demostrat, i també a Catalunya, on segueix sent secret. És per tant un avanç de cara a una política més transparent, més oberta i per evitar la sensació que massa vegades es dóna que, qui es dedica a la política, ho fa de manera fosca, per enriquir-se.

Entre les declaracions de béns, també s’ha fet pública la meva, que es pot veure al web del Congrés. Es pot tenir accés al meu patrimoni, que vaig adquirir en la seva majoria amb la meva activitat privada com a advocat, gràcies a la qual tinc el pis i la segona residència. També tinc una hipoteca per valor de 313.000 euros i un altre pis on viu la meva filla i la seva mare. Disposo també d'una segona residència. Finalment, de la resta d'immobles que declaro, en sóc copropietari amb els meus pares i el meu germà, i és el meu pare qui n’era el propietari. De fet, de dos d’ells no en puc disposar. Finalment, també em toca fer front a un crèdit de 36.000 euros, i tinc un Seat Ibiza.

És la meva declaració de béns. No he amagat res i ho he presentat al Congrés, avui s’ha fet públic. No es tracta de saber quin és el polític més ric o menys. La política ha de ser una vocació on puguin treballar-hi tots, defensant les seves idees i defensant allò que és públic. I sobretot, no importa tant el punt de partida com conèixer els canvis que s’hi produeixen. Molts, en l’exercici de la política, veiem com la compensació econòmica no és la més important, però reporta un sou digne i, sobretot, no s’ha de considerar un ofici o una activitat professional. S’ha, per tant, d’acceptar de bon grat aquest fet i també l’escrutini públic dels nostres béns.

Seguim dient No a la Constitució

Joan Ridao — Sun, 04 Sep 2011 07:01:24 +0200

Era el dia, el moment i l'hora de vindicar la figura d'Heribert Barrera, el mateix que davant els caps cots de tots els que van beneir la Constitució espanyola va ser capaç, irreverent, de proclamar des de la tribuna espanyola, en ple procés de debat constitucional, que una autèntica i efectiva democràcia no és possible a Espanya sense la restitució prèvia de la sobirania de les nacions que la integren.
Citar Barrera era la millor manera de manifestar amb tota claredat el nostre més profund rebuig a una reforma constitucional exprés pactada pel PSOE i el PP amb una vocació profundament antisocial i rabiosament centralista, a més de pecar d'un dèficit democràtic galopant.
Per als catalans, la reforma que s'ha empassat mansament CiU és mortal de necessitat i constitueix un nou cop d’estat constitucional a recer de l’estela de la sentència de l’Estatut, ja que no només ens cremen el carbó de la locomotora i ens espolien el 10% de la riquesa, sinó que li exigeixen que el tren arribi puntual, que no s’endeuti i que no tingui dèficit. És per això que Esquerra ha plantejat el concert econòmic per una qüestió d'equitat i justícia, perquè l’asfixia financera hipoteca el benestar de la nostra gent, el nostre desenvolupament econòmic i ens obliga a viure per sota de les nostres possibilitat i necessitats. El concert econòmic no és una qüestió de nacionalistes, sinó de necessitat vital per a una societat que vol progressar socialment i econòmicament. CiU s'ha amagat rere una cortina de pretesa indignació mentre els diputats del PSC han hagut d'assumir un paper ben galdós, arrenglerats al costat del PP i el PSOE, muts i obedients.

Ens hem aixecat. Sobre la reforma constitucional

Joan Ridao — Fri, 02 Sep 2011 17:49:17 +0200

Adjunto la transcripció de la intervenció feta abans de la votació de la reforma constitucional espanyola que aquest divendres ha votat el Congrés.
Els diputats i senadors d'Esquerra hem abandonat l'hemicicle davant una nova agressió contra l'autogovern català. Aquí deixo la transcripció, un discurs que també ha servit per retre un homenatge a Heribert Barrera.

'Señorías, ya he tenido ocasión estos días de expresar en nombre de Esquerra Republicana las tres razones por las que nuestro grupo rechaza de forma rotunda esta reforma. Es una reforma no solo adoptada mediante un procedimiento antidemocrático sino también antisocial, profunda y rabiosamente centralista. Pero es que, señorías, la actitud de PP y PSOE, PSOE y PP, tanto monta, monta tanto, durante todo este proceso, que ha culminado estas últimas horas con una decisión de la Mesa del Congreso de ambos grupos para impedir el debate de la mayoría de nuestras enmiendas, nos ratifica en el argumento democrático contra esta deleznable reforma. Es una reforma que supone no la enmienda a un artículo de la Constitución sino una auténtica enmienda a la totalidad, a lo que debería ser una concepción del Estado social y democrático de derecho, que es lo que ustedes se están cargando, lo que ustedes están liquidando en una semana, con menos garantías que en un decreto, sin debate, sin consulta ciudadana, y todo ello, señor Zapatero, para recibir ayer mismo el aplauso entusiasta de la señora Merkel. A ver cómo, por cierto, explican ustedes a la gente que está cerca del Congreso esta mañana en qué quedan sus compromisos de mayor transparencia institucional, de mayor participación democrática, proclamados hace poco en relación con el movimiento 15-M ante las justificadas críticas que recibe nuestro sistema democrático.
Esta reforma constitucional, señorías, es, además, antisocial. No hay nada neutro en esta reforma, del tipo hay que gastar lo que se tiene. Es una reforma ideológica y, además, muy conservadora, que hace seguidismo del paradigma neocon y que elimina un instrumento fundamental de política económica que justifica la intervención en la economía de cualquier Estado, que es favorecer el crecimiento económico en periodos de crisis o de recesión económica, y que, por tanto, va a atentar de forma rotunda y frontal contra el Estado del bienestar y a provocar, sin duda, mayores recortes sociales y la privatización de más servicios públicos.
Créanme, señorías, que es triste ver en todo esto a PP y PSOE enarbolar el mismo estandarte neoliberal, la doctrina del déficit cero, la doctrina de la autoridad masoquista que, por cierto, es la auténtica responsable de que se esté en este momento alargando innecesariamente la crisis y que, además, amenaza en el futuro con acabar con el mismo proyecto político europeo y el euro. Además, señorías, esta reforma es rabiosamente centralista, constituye una auténtica agresión y un atentado no solo contra el autogobierno sino también contra la autonomía financiera de comunidades autónomas y corporaciones locales a las que, por cierto, finalmente ustedes han conseguido, con el pretexto y con la coartada de la crisis, atar más corto, embridar más estrechamente. Permítanme que les diga, señorías, que para Cataluña esta reforma no es solo eso; es una reforma letal, mortal de necesidad, porque constituye un nuevo golpe de estado constitucional que sigue la estela de la sentencia del Tribunal Constitucional contra el Estatut; un nuevo desgarro, un nuevo intento de arrebatarnos un pedazo de nuestro poder político y económico. Señorías, ahora resulta que no solo nos van a quemar el carbón de la locomotora, que es Cataluña, expoliándonos el 10 por ciento de nuestra riqueza, sino que además le van a exigir al tren que llegue puntualmente a la estación, que no se endeude, que no genere déficit. Por eso, señorías, a través de una enmienda planteamos la reivindicación del concierto económico para poder recaudar todo nuestro esfuerzo fiscal, porque la asfixia financiera que padece Cataluña hipoteca el bienestar de nuestra gente, nuestro desarrollo económico y además nos obliga, señorías, a vivir muy por debajo de nuestras posibilidades y de nuestras necesidades. Señorías, como catalán -y también de izquierdas- les digo que el concierto económico no es una querella de nacionalistas, no es una demanda de independentistas, sino que es básicamente una cuestión de equidad y de justicia social. El déficit fiscal- y más en periodos de crisis- lo que hace es acentuar la exclusión, la precariedad laboral y la injusticia social.
Finalmente, señorías, señor presidente, nuestro grupo parlamentario, y singularmente Esquerra Republicana, había introducido una enmienda relativa al derecho a la autodeterminación que ustedes han fulminado y no nos van a permitir votar. Porque, ¿qué quieren que les diga, señores diputados? Si se abre el melón de la reforma constitucional, abrámoslo y hagámoslo sin ningún tipo de tabúes, sin vetos, sin miedo; pero no, ustedes conciben la Constitución como una especie de jaula colectiva y por eso ya Esquerra no votó en su día la Constitución, como tampoco ahora piensa votar esta reforma ausentándonos de la Cámara para no legitimarla. Señorías, nosotros -todo el mundo lo sabe- queremos la independencia de Cataluña, como la quiere una amplia mayoría -hace muy poco una encuesta de la Generalitat decía que el 40 por ciento de catalanas y de catalanes-, pero antes incluso que independentistas somos demócratas y, por tanto, defendemos el derecho a la autodeterminación, que no es otra cosa que el derecho a decidir democráticamente. El único sujeto de soberanía, el único que puede decidir legítimamente nuestro futuro político en paz y en libertad es el pueblo catalán. Dicho de otro modo, señorías, una auténtica y efectiva democracia no es ni será posible en España sin la restitución previa de la soberanía a las naciones que la integran. El respeto a la soberanía, señorías, quiere decir en una palabra el derecho a la autodeterminación. Y estas no son mis palabras, es una cita textual, señorías, de lo que desde esta misma tribuna dijo mi antecesor Heribert Barrera recientemente fallecido y a quien con estas palabras quiero rendir un homenaje sentido a lo que fue su dignidad, su compromiso y también, por qué no, su clarividencia.
Muchas gracias'

Per sobre de tot, un home de profundes conviccions

Joan Ridao — Wed, 31 Aug 2011 11:31:23 +0200

En l'hora dels adéus, no puc deixar de recordar Heribert Barrera com un home de fermes conviccions, un home que parlava clar, una qualitat poc habitual que també li va comportar més d'una controvèrsia i maldecaps. No sempre havíem estat d'acord, tot i que durant anys i panys vam tenir una gran proximitat personal. Per algun motiu, fins el dia de la seva mort, hem estat militants de la mateixa formació política. En reiterades ocasions, i molt específicament darrerament, s'ha posat èmfasi en les discrepàncies públiques de Barrera amb Esquerra. El que no s'ha dit és que Barrera ha estat militant d'ERC fins el darrer dels seus dies i ha pagat religiosament la seva quota de militant, tant és així que ell mateix es va preocupar personalment d'abonar la seva darrera quota aquest estiu. De vegades es tendeix a posar l'accent en conjuntures puntuals per sobre d'una trajectòria vital. I la de Barrera, ja fos com a militant de base o com a màxim dirigent, ha estat una vida ininterrompuda de lligam amb Esquerra fins el darrer dels seus dies. El recordo vivament en l'acte de commemoració del vuitantè aniversari d'ERC, ara fa tot just uns mesos, al costat d'un altre abnegat patriota i capital polític del nostre partit i del país, en Víctor Torres. Quina gent! Com els vells rockers, l'esperit combatiu d'aquests homenots mai no ha de morir. Ens han deixat un llegat de lleialtat i de continuïtat històrica amb algunes de les pàgines més apassionades de la nostra història i molt específicament d'Esquerra Republicana que són un exemple a seguir.

Puc dir amb satisfacció que sóc una de les persones que va tenir el privilegi de compartir amb Barrera una sana amistat i que durant els darrers anys, ja quan Barrera no exercia cap mena de càrrec executiu a Esquerra, havíem continuat assistint plegats a multitud d'actes, probablement molts més dels que la seva edat provecta i la seva salut recomanaven. Però així era Barrera, un científic de talla, un humanista de sòlida formació i sobretot un patriota de pedra picada que havia arribat a una clarivident conclusió: amb Espanya no hi ha res a fer. Els catalans, si volem reeixir com a poble, només tenim una sortida raonable com a país i com a societat pròspera: la independència.

Unitat catalana davant la reforma de la Constitució espanyola

Joan Ridao — Fri, 26 Aug 2011 13:34:03 +0200

Aquella Constitució espanyola inalterable es pot reformar si ho demana Europa, demostra la darrera iniciativa de ZP recolzada pel PP. Es demostra així que els dos principals partits espanyols només usen la seva Carta Magna com una arma llancívola vers les propostes fetes per catalans o bascos.
Es ben sabut que el catalanisme polític no va adoptar, davant de l’aprovació de la Constitució espanyola en referèndum l’any 1978, la mateixa posició. Qüestions cabdals com ara la preeminència de la llengua espanyola sobre la resta de llengües nacionals, la imposició del règim monàrquic, l’absència del reconeixement del dret a l’autodeterminació de les distintes nacions de l’Estat, etc, en foren les raons. Amb tot, al Principat de Catalunya, a diferència del País Basc en què els vots afirmatius no foren majoritaris, el catalanisme polític donà suport al text constitucional de forma majoritària. Aquesta acceptació majoritària de la Constitució Espanyola no va comportar cap mena de renúncia del catalanisme polític a les aspiracions nacionals, tal com s’ha posat de manifest en el Parlament de Catalunya en diverses ocasions en aprovar-se resolucions favorables al dret a l’autodeterminació.
Després de trenta anys de règim democràtic, les forces polítiques espanyoles majoritàries, sense el concurs de les quals no pot endegar-se una reforma del text constitucional, han bloquejat totes les demandes de superació dels dèficits continguts en una Constitució elaborada i aprovada en un context històric en què els poders fàctics heretats de la Dictadura gaudien d’un protagonisme pregon.
És per això, que ara cal unitat de totes les forces catalanes per tal de buscar una proposta conjunta per tal de demostrar que aquest canvi constitucional és un engany, un exemple de com PSOE i PP legislen a mesura del seu interès, de manera tàctica.
Amb tot plegat, resulta inacceptable que el president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, hagi anunciat un acord amb el Partit Popular per tal de tramitar per via d’urgència una modificació de la Constitució a fi d’incloure-hi el sostre de la despesa pública, la qual cosa ha de significar, d’una banda, un greu atemptat a la sostenibilitat de l’actual estat del benestar del nostre país i, d’altra, una nova merma de les ja ben limitades capacitats en la gestió de la política econòmica de les nostres institucions d’autogovern.
Davant d’aquesta nova agressió, Esquerra considera que seria bo que el conjunt de les forces polítiques catalanes presents en les Corts Espanyoles responguéssim unitàriament, si més no intentant d’arribar a la màxima coincidència possible quant als continguts dels arguments utilitzats pels diversos representants dels partits polítics catalanistes des de la tribuna. I, igualment, us proposem que fem arribar a la ciutadania catalana un gest d’absoluta desaprovació de la voluntat de laminació encunyada pel PSOE i el PP.
Així, proposo buscar una posició comuna de tots els partits catalanistes i que ERC, conjuntament amb CiU i ICV ens comprometem tots a votar en contra de la presa de consideració de la reforma. Seria durant la setmana vinent que amb CiU i ICV hauríem de pactar una esmena única, de supressió, que fos recolzada per totes les formacions catalanes.

Europa avança de crisi en crisi?

Joan Ridao — Thu, 28 Jul 2011 09:00:32 +0200

Això és el que deia Jacques Delors fa uns anys. Que Europa avança de crisi en crisi, però no resultat tant de evident si veiem els resultats de la darrera cimera europea. La darrera cimera europea serveix per a reclamar una vegada més construir una estructura política que permeti governar l’eurozona de manera eficaç i estable. La manca d’estabilitat de l’euro demostra que no hi ha una UE unida davant els allaus especulatius i per això el poder del capital financer de la UE-15 és excessiu, fet que comporta que la única política econòmica possible és la política neoliberal que desregula el mercat de treball, debilita la negociació col•lectiva i redueix la protecció social. Un fet que a més ha portat a un concepte de dèficit anatemitzat. i tot es redueix a reducció de dèficit, retallada de despesa social i no tocar els impostos.

Si se segeuix així, seguirem estancats durant anys, o hi ha una estructura federal europea, els Estats Units d’Europa, compromesos amb polítiques expansives d’estímul econòmic, desenvolupant institucions financeres comuns, o se seguirà arrossegant la situació actual.

Una vegada més s’ha sortit de Brussel•les amb una solució de compromís, perquè hi ha una inèrcia històrica que porta Europa a fer les coses a mitges. Tot i el primer pla de rescat a Grècia, la insolvència grega i la por al contagi perifèric era qüestió de temps. I el fracàs de les mesures adoptades fins ara salta a la vista: el deute grec ha crescut, el clima social és inviable i la por al contagi no s’ha evitat.

El nou pla d’ajuda a Grècia, amb terminis més llargs i interessos més baixos, reduirà el deute sobre el PIB en 12 punts, amb un tipus d’interès del 3,5% i sense perspectives de creixement, a més a més de ser una solució sense implicació privada, gairebé. Això farà que el pes del rescat recaigui, una vegada més sobre els contribuents. La segona gran mesura, ampliar els poders del Fons d’estabilitat serà l’embrió, es diu, d’un Tresor únic europeu, per actuar preventivament davant episodis de tensió dels mercats, recapitalitzar entitats financeres de països intervinguts i comprar deute als bancs, però en realitat es tracta d’un canvi de papers, s’amplien facultats sí, però sense aportar més diners. Europa segueix estant a mitges.

Sepultats sobre gavadals de terra aspra

Joan Ridao — Wed, 20 Jul 2011 12:44:54 +0200

Dilluns era 18 de juliol. Era el 75è aniversari de la rebel•lió militar feixista contra la legitimitat republicana. L’inici d’una guerra desigual entre els colpistes que van comptar amb el recolzament de les potències feixistes europees i els mercenaris marroquins i de l’altre un poble indefens, armat o no.
La victòria feixista -llaurada sobre la voluntat d'extermini- va suposar instaurar un règim no només autoritari, com sostenen alguns revisionistes, sinó que se sustentava políticament en l’assassinat, la tortura, la repressió, l’odi i la venjança.
La gent d'Esquerra Republicana, que som hereus de Lluís Companys, però també de milers de víctimes de la repressió del franquisme i de la barbàrie, ni desistim ni desistirem mai, encara que hagin passat setanta-cinc anys d'aquells fets, d'exigir que es restitueixi finalment la veritat, la justícia i la reparació per a totes les víctimes del franquisme, no aquesta llei d'impunitat que va ser al seu dia la Llei de la Memòria Històrica, sinó una autèntica reparació perquè s'aclareixin no només les circumstàncies d'aquells fets desgraciats, sinó també la responsabilitat de tot ordre dels botxins del franquisme envers les víctimes, envers totes les víctimes del franquisme: els morts, els empresonats, els exiliats, els depurats, els internats en camps de concentració, en batallons de treball, etcètera.
Al Congrés dels Diputats es commemorem, i de forma merescuda, no només el Dia de les víctimes del terrorisme, sinó també de les víctimes de l'holocaust, però segueix sent incapaç de condemnar de manera expressa i explícita l'alçament militar del 18 de juliol de 1936. Potser perquè algú vol que no s'aixequin de la seva tomba ni Franco, ni José Antonio, ni Mola, ni Sanjurjo o Queipo de Llano. Parlo de la tomba però podríem dir de les seves estàtues eqüestres, efígies o plaques de carrer
La transició va suposar no només que els franquistes es disfressessin de demòcrates sinó que, a més, quedaren exempts els botxins -absolutament tots- de qualsevol tipus de responsabilitat; més i tot, mai no van haver d’abjurar de les seves antigues lleialtats, fets o complicitats. Es va intentar per tant a través d'una llei com la Llei d'Amnistia esborrar la divisòria entre vencedors i vençuts, una divisòria, per cert, traçada a sang i foc pels revoltats el 18 de juliol, al preu de l'oblit, d'una amnèsia col•lectiva, de tirar gavadals de terra aspra sobre de la memòria dels milers i milers de víctimes del franquisme. Hi va haver per tant un 18 de juliol de 1936 i les seves conseqüències per a milers de víctimes, també dels seus familiars, perduren i no només perduren sinó que a més mantenen sota el la mateixa força que oprimeix la terra de les cunetes que tapa els cossos sepultats dels milers de víctimes del genocidi franquista.

2.796 viatgers

Joan Ridao — Wed, 13 Jul 2011 12:44:16 +0200

2.796 viatgers en sis mesos són els que han fet servir l’AVE entre Toledo i Conca. Des del grup parlamentari manta vegades hem fet notar la irresponsabilitat i megalomania metropolitana de fer arribar l’AVE a cada capital de partit judicial, i sembla que finalment el Ministre Blanco també s'ha vist forçat a admetre que la despesa que suposa és un malbaratament de recursos inassumible. Els governs de PSOE i PP han estat els grans impulsors d’aquesta xarxa radial de tren d’alta velocitat, contrària a tota lògica econòmica i guiada únicament per una concepció centralista que beu d'una nefasta tradició. És ben il•lustratiu en aquest sentit llegir el llibre de Germà Bel, “Espanya, capital París”.
Nosaltres,a diferència dels respectius governs espanyols de torn, sí hem estat sempre per l’austeritat, i sobretot per l’eficàcia i l’eficiència de l’ús de diner públic. La crisi és del sistema financer, però també de model econòmic i de l’ètica governamental. Es demostra en casos escandalosos com el de l’AVE Toledo-Conca, o les autopistes radials de Madrid. En tots aquests casos es van obviar els informes que asseguraven la viabilitat i la sostenibilitat de la futura obra, que també posaven en dubte la utilitat fiscal.
El model radial, que és un model ideològic, es fonamenta en una economia basada en el desenvolupament, el ‘desarrolismo’ que tenyeix tot de falsa riquesa. És una qüestió de prioritats. L’AVE Madrid-Sevilla en 19 anys ha tingut 54 milions de passatgers. Les línies de Rodalies de Barceloa, registren el mateix nombre de viatgers només de gener a juny d’aquest any. L’AVE de Toledo a Conca tenia 9 viatgers diaris de mitjana i a nosaltres ens neguen el tren de la Pobla. I es planteja ara l’autovia A-92 de Màlaga a Sevilla. Però, en canvi, on és el desdoblament de l’N-II?
La prioritat de les infraestructures no és el transport de viatgers, i encara menys –a diferència d'Europa– el de mercaderies, ni tampoc els corredors econòmics naturals, és allò que Aznar proclamava en la seva investidura després de ser elegit per majoria absoluta amb l'aquiescència de CiU, una inversió en AVE (amb els recursos de tots) per a ‘vertebrar’ l’Estat, el seu Estat, ineficaç.

Continuem treballant

Joan Ridao — Thu, 07 Jul 2011 19:12:42 +0200

Primer de tot, i és just, vull agrair a tota la gent que durant aquests dies m’ha animat perquè consideraven que podria optar a la presidència i ocupar aquest càrrec dins d’Esquerra amb la dignitat que es mereix la història del nostre partit. També vull agrair a tota la gent que no només estava disposada a donar l’aval o votar sinó a dedicar moltes hores de la seva vida al partit i buscar una ERC que fos vista com una opció clara i seriosa per fer política en totes les institucions.

Tot i això, quan llegiu aquest text ja haureu sentit que no optaré a la presidència , una decisió que busca per sobre de tot evitar la imatge de lluites internes, aquesta imatge que repetidament s’ha volgut donar d’ERC de que els noms han primat més que les idees. Això no vol dir que pensi que no és necessària la discrepància, la confrontació d’idees. Esquerra ha de celebrar un Congrés ric d’idees, integrador quant a persones i estimulant pel que fa a la necessitat d’assumir els reptes de present i de futur. Però el Congrés també ha de ser una demostració de que l’experiència dels darrers anys no ha estat en va i que hem aprés dels vells errors, n’hem aprés per a no repetir-los.

Penso seguir treballant, no podem deixar de caminar i no és el moment d’abandonar. Fer un pas endarrere, no optar a la presidència no és excloent de seguir treballant per una Catalunya millor, socialment justa i que pugui decidir el seu futur de manera democràtica. Ho seguiré fent.

En defensa del català, a les Illes, al País Valencià i arreu

Joan Ridao — Fri, 01 Jul 2011 16:36:20 +0200

Aquest dijous finalment s'han votat les propostes de resolució al Congrés dels Diputats. Esquerra ha aconseguit novament el recolzament per alguna de les seves propostes, tot i que el PSOE ha girat la seva mirada cap el ja conegut i gairebé famós equip mèdic habitual de la dreta nacionalista que formen CiU i PNB. Gràcies al joc del PNB i també de CiU, però no oblidem que sobretot pels vots de PP i PSOE, Esquerra ha vist com algunes de les propostes com l'aposta per la Dació en pagament, els referèndums revocatoris per permetre a la ciutadania una participació més directa o la famosa proposta en favor del català a Europa que PSOE i PP no van tenir cap recnça en demostrar una vegada més que no tenen cap inconvenient en impedir el seu ús. Al Congrés ens ho han demostrat sempre impedint que des de la tribuna es pugui parlar en català o en les altres llengües cooficials. A Europa, el raonament és simple:diuen que si l'estat espanyol no ho permet al Congrés, per què ells ho haurien de fer?
El dubte és si a CiU ja li està bé. No sé si haguessin preferit el suport a la llengua o poder atacar els socialistes per les seves mostres d'autoodi. Perquè quan el PSOE va venir a negociar amb Esquerra, vam exigir el vot a una proposta en defensa de la llengua al País Valencià i les Illes, i mira per on, vam aconseguir aprovar-la. CiU ha aprovat la majoria de les seves resolucions, algunes històricament enquistades com el traspàs de beques o el d'hospitals. Però per quin motiu no ha aconseguit arrossegar als socialistes a votar en favor de la llengua?
Juntament amb la proposta en defensa del català a les Illes i al País Valencià, Esquerra també ha aconseguit que s'impulsés la proposta que hem defensat des del grup parlamentari per tal d'impulsar un impost sobre les transaccions bancàries. No podem però celebrar l'aprovació de la dació en pagament o moltes de les mesures en favor de la transparència i l'austeritat on vam poder veure com funciona el rodet parlamentari sense vacil·lació.

Intervenció al Debat de Política General

Joan Ridao — Tue, 28 Jun 2011 21:22:06 +0200

Aquest dimarts s'ha celebrat el Debat de Política General. Us adjunto el discurs.

El podeu veure directament a:

O també mitjançant el servei de RTVE a la cartala intervenció que es va emetre per televisió.

Entrevista a l'Avui: “Estic disposat a fer un pas al costat, enrere o endavant”

Joan Ridao — Mon, 27 Jun 2011 10:08:56 +0200

El diaris Avui i Punt publiquen avui aquesta entrevista. Que han titulat amb aquest 'Estic disposat a fer un pas al costat, enrere o endavant'.

Per altra banda, ahir diumenge es podia llegir a Público aquesta altra entrevista on es parlava sobretot de la tasca a Madrid i de la feina del Grup Parlamentari al Congrés dels Diputats.

En l’adéu de Víctor Torres

Joan Ridao — Mon, 20 Jun 2011 15:58:37 +0200

Ahir varem conèixer el traspàs de Víctor Torres. Fundador d’Esquerra i memòria viva de la formació. Podria fer un llarg recorregut per la vida d’aquest lleidatà nascut l’any 1915, que va ser peça clau en la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya; que liderà la incorporació de molts joves voluntaris de Lleida a la columna Macià-Companys o que va esdevenir secretari general de la Presidència durant el govern a l’exili d’Irla. Que recuperà la taca institucional un cop finalitzat el franquisme, i que seguí vinculat a ERC fins al final dels seus dies.

Però més enllà de tot això, de la seva inestimable tasca durant el fosc franquisme i durant els anys posteriors, la mort de Víctor Torres suposa la pèrdua d’un amic. El vaig conèixer en el turbulent Congrés de Lleida de l’any 1989, i podria dir que des d’aleshores és molta l’estima que ens havíem professat. Parlàvem sovint, menys del que ara un s’adona que hauria d’haver fet, i fins al final ell continua interessat en la vida del partit, no fa massa que encara preguntava per la presidència d’ERC i s’interessava pels processos que es vivien dins d’Esquerra. En Víctor Torres ha estat fins a la fi dels seus dies una persona compromesa amb el país i amb ERC, una persona que sempre havia lluitat per una Catalunya socialment justa. Trobaré a faltar en Víctor Torres, la seva clarividència, el seu amor al país i a les sigles que sempre va defensar. Avui l’acomiadem, però el seu llegat restarà en tots els que podem dir orgullosos que el vam conèixer.

Entrevista a Els Matins de TV3

Joan Ridao — Thu, 16 Jun 2011 21:16:46 +0200

Aquesta setmana també em van convidar a Els Matins de TV3.

Us adjunto l'entrevista que em va fer Josep Cuní.

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3579070

Entrevista al 59 segons.

Joan Ridao — Thu, 16 Jun 2011 21:13:23 +0200

Dimarts vaig participar al 59 segons de TVE a Catalunya. El podeu veure en aquest link.

http://www.rtve.es/alacarta/videos/programa/segons-joan-ridao/1129696/

Espero que sigui del vostre interès.

Que l'arbre no ens impedeixi veure el bosc

Joan Ridao — Thu, 16 Jun 2011 12:24:41 +0200

Els fets esdevinguts ahir al Parc de la Ciutadella no ajuden, ni a dignificar la política ni a resoldre la crisi social i de valors que patim. I el que probablement encara és pitjor: en bona mesura desacrediten un moviment que havia arrencat amb àmplies simpaties i que expressa un sentiment de frustració davant un sistema que insatisfà –accentuat per la crisi econòmica que patim– una part substancial i creixent de la ciutadania.

No ens equivoquem doncs. El problema no és d'ordre públic per molt que les escenes d'ahir així ho facin pensar. Perquè no pot ser que l'actuació absolutament reprovable d'un nombrós grup d'esvalotadors professionals ens encegui i ens faci oblidar que hi ha una causa de fons que ha alimentat un creixent malestar.

La política és l'instrument de les classes populars, l'únic que tenim per canviar les coses. Si devaluem aquest instrument, si ens deixem arrossegar per l'antipolítica –brou de cultiu del populisme– l'alternativa que s'albira no és precisament per anar a millor sinó ben bé el contrari. La política l'hem de millorar, en les seves formes, en la seva permeabilitat, en la disposició a fer compatible la democràcia representativa (la del sufragi universal com a conquesta social de les classes populars) amb la democràcia participativa. De ben segur que hi ha gent que no se sent representada pels electes de la Cambra catalana. Però no podem oblidar que tots i cadascun dels parlamentaris ho són per mandat popular, per la voluntat expressada a les urnes pels ciutadans.

Tot i així, no ens podem perdre en un debat centrat només en els fets lamentables que es van viure al Parc de la Ciutadella. Ens equivocaríem i permetríem que l'arbre no ens deixés veure el bosc. Hi ha un problema de fons que ha comportat també una pèrdua de credibilitat de les institucions. El primer que ha de saber fer la política és trobar i oferir respostes davant aquest estat de coses i proporcionar antídots davant una crisi global de primera magnitud que amenaça amb desballestar l'estat del benestar, que s'està acarnissant amb els més febles i que per molt xocant que sigui sembla donar la raó a les tesis neoliberals.

És obvi que hi ha un sistema financer i especulatiu que té una altíssima responsabilitat amb l'actual crisi econòmica que patim, fins el punt que s'ha hagut de rescatar amb diner públic una banca que s'ha lucrat creant un forat econòmic que ara ens demanen que tapem entre tots. Hi ha responsabilitats compartides, més d'uns que d'altres. I davant aquesta situació no podem crear la sensació d'impunitat i barra lliure com tampoc no adoptar mesures que evitin que en un futur fets similars es tornin a repetir; mesures en tots els àmbits certament, però sense perdre la perspectiva ni caient en la demagògia perniciosa de posar tothom en el mateix sac.