- març 2010
- febrer 2010
- gener 2010
- desembre 2009
- novembre 2009
- octubre 2009
- setembre 2009
- juliol 2009
- juny 2009
- maig 2009
- abril 2009
- març 2009
- febrer 2009
- gener 2009
- desembre 2008
- novembre 2008
- octubre 2008
- setembre 2008
- agost 2008
- juliol 2008
- juny 2008
- maig 2008
- abril 2008
- març 2008
- febrer 2008
- gener 2008
- desembre 2007
- novembre 2007
- octubre 2007
- setembre 2007
- agost 2007
- juliol 2007
- juny 2007
- maig 2007
- abril 2007
- març 2007
- febrer 2007
- gener 2007
Demà serem més de 2800 els i les militants d’Esquerra que debatrem junts quin és el rumb que hem de seguir com a partit en els propers anys per fer possible que els independentistes siguem majoria primer a Catalunya i, progressivament, al conjunt dels Països Catalans. És un autèntic orgull per la direcció d’Esquerra tenir, amb diferència, la militància més viva i participativa del conjunt de partits del país. L’altíssima inscripció de militants i el debat generat en els darrers mesos així ho demostra. Només per això ja ha valgut la pena.
La ponència, sota el títol Construïm una nació sobirana, cohesionada i moderna, va néixer amb l’objectiu d’actualitzar l’estratègia iniciada fa una dècada per Esquerra i que li ha permès assolir les màximes cotes electorals des del temps de la República. El text parteix de l’anàlisi de l’actual context polític marcat per la constatació que la via autonomista ja ha donat de si tot el que podia perquè la prova del cotó és que el màxim que s’ha assolit és un Estatut retallat a la meitat i, de propina, amenaçat per una possible sentència negativa d’un tribunal polític com és el Constitucional.
En la ponència es proposa el full de ruta fonamentat bàsicament en la voluntat d’articular una majoria social suficient. En altres paraules, com ho hem de fer per aconseguir que els i les independentistes siguem majoria. I, de moment, ja anem pel bon camí. Les enquestes d’aquestes setmanes així ho constaten. Fa 10 anys, o menys inclús, cinc anys, ningú hagués pensat que a dia d’avui hi hauria sis de cada 10 catalans que serien favorables al l’exercici del dret a l’autodeterminació. Cal no impacientar-nos. Els sobiranistes, els qui creiem que el millor pel país i pel benestar de la seva gent és tenir un estat propi cada dia som més i en la creació d’aquesta consciència –mal està que sigui jo qui ho digui- però és obvi que alguna cosa hi té a veure l’acció política d’Esquerra Republicana. Això és com en el dèficit fiscal: quan Esquerra va denunciar el desequilibri entre el que paguem a l’Estat i el que rebem d’ell ja primers dels 90. Se’ns va dir de tot. Ara, aquest greuge és assumit i compartit per la majoria de la ciutadania i per tot el catalanisme polític.
Per aconseguir això és imprescindible tenir un partit fort, amb un projecte seriós, amb vocació de Govern, entenent que des de les institucions és des d’on es poden bastir millor aquestes estructures d’Estat. Amb aquest mateix objectiu es proposa continuar impulsant espais de sobirania que ens facin menys dependents de Madrid.
Tenim el convenciment que la nació es construeix també des de la societat civil, ens proposem continuar teixint xarxes de complicitat amb totes aquelles entitats i plataformes amb qui compartim l’objectiu de la sobirania i que culmini, apel•lant al dret a decidir, en la convocatòria d’un referèndum quan la majoria de ciutadans de Catalunya així ho facin possible. La manca de reconeixement d’aquest dret democràtic en l’actual Constitució espanyola reclama que la majoria social sigui tan forta que contribueixi a donar una dimensió exterior a la qüestió catalana i a proveir un possible arbitratge per part dels tribunals o de les institucions internacionals, tal com va succeir al Canadà en relació al Quebec o en el cas de Montenegro amb la mediació de la mateixa Unió Europea.
Aquestes són les principals línies en la que s’emmarca la renovada estratègia a seguir en els propers anys i que quedarà recollida -si els i les militants així ho avalen- després del procés de debat intern que culminem aquest dissabte. Esquerra exercirà aquest cap de setmana una demostració de vitalitat, debat i participació. N’estic completament segur entre totes i tots sumarem i farem una Esquerra més forta.
Envia a…Discurs pronunciat en la Conferència Nacional d'Esquerra, celebrada el passat 20 d'octubre, en defensa del text de la ponència que porta per títol 'Construïm una nació sobirana, cohesionada i moderna'.
Hi ha una màxima que fa: “divideix i venceràs”. Esquerra és una formació política que des del seu naixement, devers el 1931 quan Macià va apadrinar la “Conferència de les Esquerres Catalanes”, ha integrat una pluralitat de sensibilitats. Totes, això sí, amb un denominador comú: esquerra, república i sobirania nacional. Aquest ADN és el que va portar Macià i Companys a liderar una força que va resultar hegemònica des de la seva fundació fins el final d’una Guerra que no només va malbaratar els anhels d’una generació de catalans sinó que ens va condemnar a travessar un dels episodis més foscos de la nostra història.
Allò que representa Esquerra ho tenien ben presents les autoritats que comandaven la transició quan van celebrar uns primers comicis, el 1977, en què només van vetar la participació d’ERC, fins i tot el dimonitzat PCE va passar el sedàs. ERC, i no pas per casualitat, en va ser l’excepció. I això, malgrat que la infraestructura política de l’esquerra independentista estava sota mínims a causa de la incautació de béns, de les prohibicions, però sobretot, de l’exili i la repressió.
Avui, 30 anys després, disposem d’una organització sòlida, amb implantació a tots els Països Catalans. També al País Valencià i molt especialment a les Illes, on fins i tot hem aconseguit ser al Parlament i al Govern balear. I si bé som conscients que hem consolidat l’organització també sabem que ens cal ser molt més forts. Per això el recent gest de Josep-Lluís Carod-Rovira és un pas endavant encoratjador, que difon un missatge que els nostres adversaris polítics -delerosos de veure una Esquerra fragmentada, mirant-se constantment el melic i consumint energies portes endins- temen perquè saben que junts sumem. Només cal observar com es magnifiquen les discrepàncies internes, com alguns partits s’afanyen a sucar-hi pa, com es posa en qüestió l’única direcció política del país escollida per sufragi universal.
Quan encara escolto objeccions interessades a la democràcia interna d’Esquerra no puc evitar de mirar l’arc parlamentari per constatar que, a banda i banda, no hi ha ningú, absolutament ningú, que pugui exhibir, ni que sigui remotament, processos com el nostre. Ara bé, una cosa és debatre i l’altre capbussar-se en disquisicions sense fi que evidencien un clar dèficit democràtic per part de qui es mostra incapaç de digerir els resultats. És a la direcció, avalada per la militància, a qui correspon governar la nau. Una empresa que no és gens fàcil si tenim en compte tots els reptes que hem d’afrontar i les forces que malden per fer-nos naufragar. Una empresa que resulta bastant complexa si hi ha qui no només no col•labora en una bona navegació sinó que s’esforça per obrir vies d’aigua.
Esquerra està determinada a avançar, guanyant terreny per l’esquerra i restant gruix al sucursalisme. Fins aconseguir una majoria social disposada a trencar amarres amb Espanya, per posar rumb al nord, a Europa, amb veu pròpia en el concert de les nacions de la Unió Europea. Sense oblidar que des de la responsabilitat, avui, hem de donar resposta als reptes immediats del país: la crisi, el finançament o les infraestructures. O les mateixes eleccions europees que afrontem amb un gran candidat, l’Oriol Junqueras, i sumant a la candidatura la quasi totalitat de les esquerres nacionals de Galícia Euskal Herria i els Països Catalans
L’Estat espanyol és un dels estats europeus on la intensitat i la orientació de les mesures de protecció social a les famílies, claus per garantir el benestar econòmic dels infants, és una de les menys generoses i menys protectores d’Europa. Només cal veure que només es gaudeix d’unes deduccions fiscals per infant a la base imposable de l’IRPF, a més d’unes prestacions econòmiques assistencials de baixa intensitat protectora. Precisament, durant el debat de política general, Rodríguez Zapatero va anunciar la concessió d’un xec de 2.500 € per cada infant que neixi a partir del juliol, començant una autèntica subhasta electoral que, poc més tard, ha tingut continuïtat amb unes vaporoses promeses d’impulsar l’habitatge per gent jove, ni que sigui a vuit mesos vista de les eleccions. Aparentment, aquestes accions representen un avenç, encara que insuficient, en les polítiques de suport directe a les famílies perquè la despesa de l’Estat espanyol és fins al moment al voltant d’un 0,5 per cent del PIB, a molta distància dels països capdavanters en despesa familiar com Dinamarca, Luxemburg, Alemanya o Àustria que en destinen més d’un tres per cent. Tanmateix, al mateix temps, presenta alguns problemes. D’entrada, ningú sap com s’instrumentarà, ni quin paper tindran les comunitats autònomes, amb competències sobre la matèria, potser perquè es tracta d’un nou intent indissimulat de muscular l’Estat en front de les esquàlides arques autonòmiques amb el pretext de les polítiques socials, com ja va passar amb la Llei de Dependència. A més, em temo que si no es fa bé acabarà sent mesura-tireta, això és, un pedaç poc redistributiu i d’eficàcia limitada, una autèntica cataplasma que generi sensació d’escalf a les famílies, però que, de ben segur, no faran tant per elles com podrien fer l’execució de polítiques serioses d’habitatge o de foment d’una ocupació estable.
Anem a pams. Pel que sabem, enguany aquesta despesa anirà finançada a càrrec de l’anunciat superàvit de l’Estat dels cinc primers mesos del 2007. Tanmateix, de cara al futur caldrà garantir el seu finançament, apostant per una política estructural a mig i llarg termini, que vagin més enllà d’aprofitar els superàvits conjunturals per finançar accions electoralistes, amb tal de provocar transformacions més de fons. En cas contrari estaríem en la política de “pa per avui i gana per demà”. Es fa necessària doncs una revisió en profunditat de la política estatal de suport econòmic a les famílies, en la que es tingui en compte l’impacte sobre la renda disponible dels diversos tipus de famílies. D’entrada perquè l’impacte resultant de les actuals polítiques de suport a les famílies afavoreix a les famílies amb rendes més altes, en rebre de l’Estat gairebé el triple de recursos que les famílies amb rendes baixes. La mesura del xec familiar-natalista, en ser un ajut de caràcter universal, contribueix a augmentar encara més el gap social, és a dir, plou sobre mullat. Per contra, hauria de ser una mesura de caràcter preventiu o protector de llarga durada, en base a polítiques integrals, que facilitessin la igualtat d’oportunitats de sortida i d’arribada. Al mateix temps, caldria potser aprofitar l’oportunitat que ofereix aquesta mesura per ordenar normativament el model estatal de suport fiscal a les famílies, tenint en compte les especificitats dels diversos tipus de famílies, com les monoparentals, les nombroses, les que presenten situació d’especial vulnerabilitat, etc. En un altre ordre de coses, cal, a més, dotar recursos addicionals, transferits a les administracions competents, per fer possible un augment de l’oferta de places d’escola bressol i beques, arribant a la gratuïtat per a les famílies amb rendes mitjanes i baixes. I adoptar mesures que aprofundeixin en la conciliació de la vida personal, laboral i familiar, a més d’implementar ajudes per a l’adquisició d’habitatge per a les famílies amb fills i filles a càrrec i rebaixar els tipus impositius dels productes de primera necessitat per als infants. I finalment, si l’Estat té un excedent de recursos que vol destinar a donar suport a les famílies, benvinguts siguin. Però ha de limitar-se a fer activitat subvencional o de foment, a través dels instruments de col·laboració pertinents, donant a gestionar aquests recursos a les comunitats autònoms. En el cas català, l’Estatut és molt clar. I s’ha de complir.
Volem ser una Esquerra digna de Catalunya a Madrid. Per a això, hem de ser forts, consolidant un grup parlamentari propi; i útils, esdevenint la força més útil del catalanisme a Madrid.
El balanç de la feina feta per Esquerra durant 4 anys al Congrés i al Senat ha estat positiva. D’entrada, vàrem exigir 4 coses que en bona part es van complir: derogació del transvasament de l’Ebre, retorn dels papers de Salamanca, retirada d’Iraq i presència del català a Europa.
En l’apartat de l’autogovern,però, Esquerra ha valorat com a decepció l’Estatut aprovat a Madrid i la seva aplicació. Les dificultats constatades en el desplegament primari de l’Estatut no fan més que confirmar la inèrcia centralista i uniformista. Constatem que la via autonomista no dona més de si i ens porta a situar com a eix de la nostra acció política la consolidació d’espais de sobirania i la construcció d’una majoria social que faci possible l’exercici del dret a decidir.
Davant de la proximitat de les eleccions legislatives, volem ser una Esquerra digna de Catalunya a Madrid. Per a això, hem de ser forts, consolidant un grup parlamentari propi; i útils, esdevenint la força més útil del catalanisme a Madrid. Cal evitar que CiU a Madrid acabi donant suport al PP. Ja ha manifestat que no tindria cap problema per donar-li suport a canvi d’algun ministeri, i frenar la seva tendència a actuar de lobby de sectors empresarials.
Impulsarem la defensa dels interessos de les classes populars catalanes sense hipoteques. ERC es qui millor pot fer-ho, el PSC i la resta de l’esquerra catalana ha estat desapareguda o ha fet seguidisme del PSOE (ICV). El PSC ha votat en contra en mitja dotzena de lleis que venien aprovades del Parlament de Catalunya, també per ells, i que necessitaven ser ratificades a Madrid.
Treballarem per desplegar l’Estatut en tot el seu potencial, recuperant en la negociació les peces perdudes de l’Estatut del 30-S. Per desplegar-lo cal que la representació de Catalunya a Madrid actuï de forma unitària i cohesionada. Si és així els diputats i diputades catalans serem imbatibles, com aquesta legislatura ho podrien haver estat els 41 existents.
Article publicat a la Revista Jurídica de Catalunya.
Article publicat a la Revista de Dret Públic.
El fenomen coalicional ha anat guanyant centralitat a mesura que s’ha
assumit que els governs d’aquest signe no tenen per què ser febles i
inestables. Només durant el quinquenni 1990-1995, el 75% dels governs
europeus foren de matriu multipartidista i de coalició explícita (Lane i
Ersson, 1998). També en els àmbits regional i local ha existit una enorme
experiència en aquest tipus d’aliances. A Espanya, més del 50% dels
governs en ajuntaments, diputacions i CC.AA. han estat de coalició des de
1979, a pesar de que no ha existit en tot el període democràtic cap govern
de coalició estatal explícit (Márquez, Matas, Reniu i Robles, 1998). No
obstant aquesta proliferació, l’estudi de les coalicions es troba en una fase
embrionària. A partir dels anys 1950 es feren els primers treballs des de
perspectives més teòriques que empíriques i sorgí la Teoria de Jocs, que
tractava de donar una explicació al fenomen des de la racionalitat
econòmica, analitzant l’actuació dels actors polítics essencialment com a
agents maximitzadors de beneficis en termes de càrrecs i de polítiques
públiques. Els anys 1980 representaren una inflexió metodològica, a partir
de la incorporació d’enfocaments més eclèctics, des d’una òptica
neoinstitucionalista i empírica. A l’Estat espanyol, aquest tipus de
recerques han adquirint un creixent interès per a la Ciència Política, i a
Catalunya han estat estimulades pel fet que la coalició electoral CiU
governà sis legislatures (1980-2003) i per l’emergència del govern
catalanista i d’esquerres format per PSC-CpC, ERC i ICV-EUiA a partir de
desembre de 2003.
Conferència a la Universitat d'Alacant.
Cada dia més gent està d'acord amb el fet que Catalunya ha de disposar de més poder polític i econòmic per poder viure-hi millor. La majoria d'aquests ciutadans no estan en contra d'Espanya. Simplement n'estan cansats. Avui per avui, Espanya és un tap que frena els interessos dels catalans. Aquest és un dels arguments principals que planteja Joan Ridao a El pla B. L'estratègia cap a la sobirania. El dirigent independentista dissenya una alternativa a la situació actual com una solució clara i definida per sortir de l'atzucac provocat pel nou Estatut. Aquest llibre es dirigeix al lector amb anhels sobiranistes, però sobretot al ciutadà que pensa que una autonomia real de Catalunya respecte d'Espanya pot permetre millores en els serveis bàsics com l'Estat del benestar, les infrastructures públiques i l'economia del nostre país. Joan Ridao va més enllà del catalanisme tradicional, que s'expressa a través de la política o respon exclusivament al sentiment de pertinença, perquè, darrerament, hi ha un creixent sobiranisme d'ordre pràctic, molt lligat al benestar i a la cohesió social.
La millor introducció al nou Estatut d’autonomia de Catalunya.
El contingut i les novetats de l’Estatut d’autonomia de Catalunya aprovat en el referèndum del 18 de juny de 2006 centren aquest complet manual. Després d’exposar els diversos models estatals i el procés històric de l’Estat de les autonomies, s’hi tracta de manera clara i rigorosa la Generalitat com a sistema institucional en què s’organitza l’autogovern català; els drets i els deures dels ciutadans, compresos els lingüístics; l’organització territorial i el règim local; i les relacions institucionals i el finançament del govern autònom. Membre de la ponència parlamentària que va elaborar el projecte del nou Estatut, el professor de Dret Constitucional Joan Ridao ofereix l’accés més directe i precís a l’actual ordenament del Dret Públic català.
Presentació del M.H.Sr. Pascual Maragall i Mira
Pròleg de Jordi Matas i Dalmases
El sistema polític de Catalunya facilita la formació de governs de coalició perquè respecta el pluralisme social i institucional, i genera un seguit de relacions interpartidistes -de compatibilitat ideològica i de competència electoral- i unes maneres de fer política -a les institucions i davant la societat- que dibuixen múltiples escenaris coalicionals. No endebades, Catalunya és l'única de les 17 comunitats autònomes que ha estat sempre governada en coalició, un fet que es reprodueix en el 80% dels municipis de més de 10.000 habitants i caps de comarca, que abracen més del 70% de la població. En aquest mateix context, els partits catalans han donat suport als successius governs de l'Estat i contribuït així a la seva estabilitat. D'aquesta manera, com posen en relleu els estudis sociològics, a Catalunya s'ha anat forjant una cultura coalicional que discorre paral•lela a l'atàvica vocació pactista del poble català.
L'estudi sobre el fenomen coalicional de Ridao se centra essencialment en el nivell governamental, i desgrana els aspectes que influeixen en la formació dels pactes. Entre altres factors, l'autor examina el règim parlamentari, el sistema electoral, el sistema de partits, la cultura política, la història, el rol dels liders polítics i la interacció entre les distintes arenes polítiques. Ultra l'aproximació clàssica de les teories multidimensionals, l'autor hi afegeix altres variables com són la influència dels grups de pressió, dels mitjans de comunicació, dels corrents interns dels partits o dels processos de presa de decisions partidàries. La recerca es complementa amb un estudi de cas sobre la formació del govern catalanista i d'esquerres del 2003. L'autor descriu el procés negociador, desvela l'estratègia dels partits i els potencials de xantatge entre ells i aplica el model explicatiu del procés de presa de decisions de Bergman i recorre als diversos criteris classificadors teòrics per explicar les claus de l'acció de govern, de la distribució de parcel•les de poder i el grau d'estabilitat de l'executiu. Finalment, Ridao analitza els criteris utilitzats per al repartiment de beneficis entre coalitzats, el grau de politització formal i material del govern i, com a novetat, els instruments de coordinació intracoalicionals a l'executiu i al legislatiu.
"En aquest llibre el lector trobarà una descripció vertiginosa, teixida amb un estil impecable, de totes les vicissituds que van des de les primers propostes de reforma emmarcades en l'impactant ascens de l'esquerra nacional durant les eleccions del 16 de novembre de 2003 fins a l'agònic referèndum de 18 de juny de 2006, trajecte que culmina amb unes estimacions sobre la possible evolució política i sobre les incerteses que obre el desplegament de la nova norma institucional bàsica. Malgrat els rigorosos coneixements jurídics de l'autor, ja demostrats en la ponència que elaborà el primer text estatutari, cal remarcar que en aquest llibre es prescindeix de divagacions sobre l'articulat per anar directament a les entranyes, això és, a una narració de la contesa política, que al capdavall és el que acaba cristal•litzant en els preceptes i en justifica el sentit."
Extret del pròleg d'Hèctor López Bofill
Hi ha un element definidor mínim en totes les tendències: la lluita en defensa de la personalitat de Catalunya, l'estimació per la llengua o la cultura pròpies. El catalanisme no és, en conseqüència, ni una malaltia infantil ni es basa en una tradició inventada. Acomplexada o no, és una aspiració històrica legítima i compartida de manera transversal per totes les capes de la nostra societat. Una altra cosa és que ens trobem que, a partir del moment de predomini burgès de la Lliga, comencen a sorgir altres projectes catalanistes alternatius, i les classes populars a construir el nacionalisme català pròpiament polític.
"En l'àmbit de la política autonòmica, l'adéu anunciat d'un Jordi Pujol encara en forma han esvalotat el galliner i la resta de la nostra granja orweliana. Com ales gran famílies pairals, el debat se centra a l'entorn del nom de l'hereu. A l'aire és fàcil detectar electricitats fins ara somortes. Tothom vol sortir a la foto.(...) Doncs bé: en aquest context, amic lector, amiga lectora, Joan Ridao ha escrit la seva crònica apassionada, sí, però sense estirabots: amb la sàvia precisió de qui té cor de militant d'una formació arrelada i digna, com ERC, i el cap de jurista rigorós i just. (...) El llibre de Joan Ridao és bo per a la nostra malmesa salut democràtica. Si fos metge, en recomanaria la lectura."
Extret del pròleg d'Ignasi Riera
El Parlament de Catalunya va crear a finals de l'any 2000, la comissió d'Estudi per a l'aprofitament de l'Autogovern, amb la finalitat d'elaborar un informe en què es contemplés una valoració dels resultats de l'aplicació de l'Estatut d'Autonomia i altres disposicions reguladores de l'autogovern, així com la consideració i proposta de les línies de reforma i desplegament de la legislació estatal i autonòmica per a l'aprofundiment de l'autogovern. Les pàgines del llibre, amb una certa voluntat de ser exhaustives, parteixen d'una visió des del terreny del dret constitucional i estatutari, sense estalviar algunes consideracions d'oportunitat política, de les distintes estratègies de millora de l'autogovern esbossades des del camp polític i acadèmic i que Joan Ridao va traslladar en nom d'Esquerra als treballs de la citada comissió parlamentària.
Dibuixa polítiques per un canvi social, des de la democràcia participativa, per a les classes populars i el conjunt de la ciutadania de Catalunya en els pròxims anys. La negació de la plurinacionalitat de l'Estat espanyol per part de l'Estat de les autonomies i una democràcia purament formal marquen les tendències causants de la depredació fiscal , estructural, administrativa, judicial o lingüística. Una proposta d'estratègies juridicopolítiques per les llibertats de les persones del poble de Catalunya és l'eix de la transformació social i nacional del segle XXI.
És un aplec d'articles sobre polítiques socials d'Esquerra Republicana de Catalunya a partir de l'experiència del diputat joan Ridao com a membre del Parlament durant la V Legislatura (1995/1008). L'avortament, l'eutanàsia, els okupes, el català a l'administració de justícia, les noves famílies, les parelles de fet, les adopcions d'infants, les dones maltractades, el trasllat del Casino de Barcelona, la pena de mort, els serveis socials, l'Estat del Benestar, la limitació dels mandats presidencials, el finançament dels partits polítics, els drets històrics, la sobirania nacional, la figura del President Companys o el cinquantè aniversari de la Declaració de Drets Humans són alguns dels temes exposats , presents alhora en el debat social del panorama democràtic català.