Joan Ridao

Dimarts vaig agafar el darrer pont aeri per tornar de Madrid cap a Barcelona, el de tres quarts d’onze. Acabava de passar un dia extenuant a la capital d’Espanya: matí d’entrevistes, dinar amb periodistes, trobada amb els companys del Grup parlamentari i per rematar-ho una conferència organitzada impecablement per la Fundación Colegios Mayores davant estudiants -sobretot estrangers- per explicar què és Esquerra i per què volem la independència de Catalunya. Per cert, més d'un i d'una catalana entre els presents que van fer preguntes de molt nivell. Molt agradable una noia catalana amb qui vam mantenir un interessant diàleg sobre infraestructures. Doncs a aquella hora, quan agafava l’avió a la imponent T-4 de Barajas ja disposava de la conferència que Artur Mas acabava de pronunciar al Palau de Congressos i vaig poder llegir-la sencera durant l’hora de vol. L’endemà vam valorar-la positivament. Qualsevol menció al dret a decidir que faci Convergència Democràtica és benvinguda perquè, entre altres coses, ve a avalar el que Esquerra porta defensant des de fa dècades.

Així doncs, tot i l’ambigüitat calculada de què va fer gala Mas a l’hora de posar mil i un matisos al dret a decidir, vam donar per bo el gest i li vam reclamar més concreció i més ambició. Plantejar el dret a decidir sense tenir clar cap on anem, quin és l’horitzó no deixa de ser una mica peculiar. Com aquella declaració d’Oriol Pujol fa unes setmanes en què deia que ell era independentista però que mai ho veuria. Vaja, que d'entrada ja llençava la tovallola. En altres paraules, Mas no es va atrevir a dir què votaria en un hipotètic exercici del dret a decidir. En un referèndum d’autodeterminació, per parlar clar.

La resposta d’alguna d’aquestes incògnites i omissions interessades ens les podíem imaginar: no fer enfadar Josep Antoni Duran i Lleida que en els darrers mesos no s’ha quedat quiet en anar dient en mil i una entrevistes que ell és contrari a que Catalunya pugui tenir la plena sobirania política i que advoca per un pacte CiU-PSC a Catalunya i per governar Espanya. Els qui em llegiu sabeu prou bé de què parlo però en els propers dies penjaré en aquest bloc un recull de perles d’aquest discurs antisobiranista que ha practicat el líder de CiU a Madrid.

Doncs Duran no va trigar ni 48 hores en parlar clar. Dijous, en un esmorzar a Madrid amb la premsa va deixar claríssim de què anava això de la Casa Gran i de la Refundació. ‘Duran garanteix que amb CiU no perilla la unitat d’Espanya’. ‘Avisa que les tesis de Mas no alteren el paper del grup al Congrés’. ‘Manté la porta oberta a pactes amb el PSOE i el PP’. Això és el que titulava divendres més d’un mitjà de comunicació que va assistir a l’acte de Duran.

La veritat, si a la passa endavant de Mas se li contraposa aquesta voluntat manifesta de Duran de ‘tranquils, aquí no passa res, és només una conferència però a l’hora de la veritat CiU seguirà com sempre’, doncs la suma és zero. La suma en construcció nacional, en parlar de debò del dret a decidir és nul·la. Queda ben clar que amb les seves paraules, el líder d’Unió neutralitza el de Convergència. En termes d'aposta sobiranista, Mas + Duran = 0. I queda més clar que mai que els votants sobiranistes de Convergència i Unió es queden orfes de referent dins la seva formació en les eleccions del proper mes de març.

Si una cosa tothom coincideix a assenyalar d’Esquerra a Madrid en aquests darrers anys és que parlem clar. Que diem el mateix a Barcelona que a Madrid. I nosaltres sí que tenim clar l’horitzó nacional: aconseguir ser majoria, una majoria social que ens porti a guanyar democràticament el pols del referèndum i aconseguir la plena sobirania política, la independència. Nosaltres tenim clar que treballem per tenir un estat propi. I que no anem a Madrid per tenir ministeris. Altres, a la vista de les seves declaracions, no poden dir el mateix.