30 anys de democràcia no han servit per tal de possibilitar que el català i la resta de llengües oficials que no són l’espanyol siguin fetes servir al Congrés. L’única llengua vàlida i reconeguda és el castellà amb les implicacions que això comporta com és el context de la Unió Europea i l’àmbit internacional, i també per l’efecte antipedagògic que suposa.

 L’arribada de Zapatero al Govern de l‘Estat, l’any 2004, va semblar obrir alguna possibilitat per trencar amb aquest monolingüisme, com va dir el propi ZP en el debat de política general, a més a més d’aquell projecte ja tan allunyat de ‘l’Espanya plural’, que permetia pensar en possibles avenços en el pluralisme lingüístic, però que a l’hora de la veritat es va convertir en promeses vagues que es van acabar incomplint.

 Ja l’anterior legislatura, el grup parlamentari d’Esquerra va emprendre una autèntica creuada que va donar els seus fruits, amb una victòria parcial, que va portar al president Marín a fixar un criteri provisional en l’ús de les llengües cooficials, un criteri conegut com fórmula Marín. Un fet que va tenir un horitzó simbòlic i que va ser realment efímer, va durar tres setmanes, després que el president es fes endarrere i optés per remetre l’ús del català, l’euskera i el gallec a una reforma del reglament. Aquest va haver-hi un intent de reforma del reglament que tenia un apèndix sobre els usos lingüístics i que comptava amb el suport de totes els formacions, però va topar amb el bloqueig del PP.

 En l’actual legislatura s’ha aconseguit, gràcies a Esquerra, que les preguntes escrites es puguin fer en català i traduïdes, cosa que la mesa ha considerat vàlid. Hem mantingut reunions amb el president del Congrés, José Bono, per tal que impulsi una fórmula que permeti l’ús del català mentre no es concreta la reforma del reglament. El mes de març varem presentar una moció per a normalitzar l’ús del català en l’administració de l’Estat que topa novament amb l’obstacle del Congrés dels Diputats. I finalment, el mes de febrer em vaig dirigir a tots els portaveus parlamentaris demanant el recolzament per acabar amb la invisibilitat de les llengües i la negació dels drets lingüístics.

Ara, la carta que han signat tots els portaveus, amb excepció de PP, PSOE i UPD, reclama la fórmula Bono, emparant-se en els antecedents, per aconseguir que s’impulsi mentre no existeix una reforma del reglament. Això comportaria normalitzar la situació del català, l’esukera i el gallec, com a pas imprescindible per al reconeixement de la realitat plurilingüística i plural de l‘Estat. El contrari suposaria perpetuar la supremacia legal d’una llengua sobre les altres.

 El camí per al reconeixement d’aquestes llengües a Europa seria molt més senzill si hi hagués reconeixement previ de l’Estat. És realment paradoxal, per no dir farisaic, que el govern espanyol reclami a Europa el que no permet a l’Estat.