A les cinc de la tarda del 25 de Juny de 1876, les restes del VII de cavalleria sota comandament del General Custer va ser rodejat i, finalment, aniquilat per guerrers Sioux i Cheyenne en les praderies de Little Bighorn. L’èpica històrica ens presenta a un Custer rodejat, sol i aferrat a la bandera (federal) i gastant les darreres bales abans de ser abatut.

I ja se sap que, a vegades, l’èpica i la utilitat son termes antagònics. Custer partia d’un sòlid avantatge (tenia el suport del govern central) que no va saber gestionar. Certament, el més intel•ligent hauria estat pactar amb Toro Assegut. D’una banda, i com a primer guany, hagueren salvat la vida, i, com a segon, de ben segur compartirien els beneficis del territori en disputa; uns el volien com a pasturatges i els altres per buscar-hi or.

Segons l’antic art del Tai-Chi, la força del teu adversari pot ser quelcom beneficiós per a un mateix. La negociació és un art força més subtil i útil que la guerra, cosa que disculparia de ple a Custer ja que la seva formació consistia bàsicament en la garrotada. No així si hagués estat polític, doncs la política hauria de servir, bàsicament, per produir canvis positius des d’una determinada opció i que serveixin per al progrés general. La qual cosa, al meu entendre, és la motivació principal per la què els ciutadans escullen els seus representants polítics.

Metàfores a banda, des d’ERC, en aquests Pressupostos hem entès que la ciutadania ens demanava un esforç de practicitat, negociació i enteniment, per fer rutllar la ciutat en aquests temps incerts. I no només fer-la rutllar sinó que, a més, cal fer-ho amb justícia, equitat i progressisme.

Les partides extraordinàries per a manteniment de les escoles, llei de la dependència, atenció domiciliaria, ajuts menjador, ADSL i cobertura de mòbil de qualitat, cobertura wifi als edificis públics, entre d’altres, són beneficis directes per a tots els santcugatencs. A més, aquests Pressupostos recullen una decidida aposta per la promoció econòmica, amb especial cura del comerç i de la nostra petita i mitjana empresa, amb els imprescindibles fons per a la formació de treballadors i nous emprenedors que o bé busquen o bé volen millorar de feina.

Aquests són temps de diàleg, de fets, d’anar per feina, de donar valor al vot i la confiança que els ciutadans han dipositat en nosaltres i no pas de proclames i trinxeres de vol gallinaci.

[Article publicat al Diari de Sant Cugat el gener de 2009]