Al nostre país, la política es mou en diferents binomis: dreta - esquerra, català - espanyol, seny - rauxa, i podem afegir-hi l’èpica i l’estètica. Una mica de tot això és el que hi ha hagut en el debat sobre el Pressupost del 2010. La gestió del dia a dia és fosca i dóna poc per a l’èpica, la veritat. Aconseguir que un jove, un pensionista o una família monoparental trobin reconeguda la seva especificitat en descomptes i avantatges o quan es dirigeixen a l’Ajuntament amb els seus problemes és quelcom que exigeix poc soroll i molt diàleg amb la força que governa (sobretot, com és el cas, quan l’iniciativa sorgeix d’una força minoritària i progressista).
[+]