http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/ Bloc de Joan Puigcercós Thu, 1 Jan 1970 01:00:00 +0100 ca http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/espanya-es-crisi http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/espanya-es-crisi Sun, 7 Feb 2010 10:05:33 +0100 http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/espanya-es-crisi
Tan clar ho tenien, que el diari El Mundo publicava una editorial el  27 de desembre de 2000 en que presentava les credencials per fer  entrar Espanya en el selecte club internacional. “Para España, cuyo  progreso económico unido a su creciente influencia política la han  llevado a un nivel muy próximo al de sus siete miembros, entrar en un G7 ampliado es una prioridad cada día más urgente” tal qual ho deia el diari de Pedro J. Ramírez. Una pretensió que no és nova, ara pocs recorden que Franco repetia en plena dictadura que Espanya era la vuitena economia del món.

Espanya, que certament ha progressat, ha incrementat notablement el seu PIB i s'ha modernitzat. Llàstima que no sigui el PIB el barem de referència internacional per mesurar la riquesa o la fortalesa econòmica. I llàstima que aquest PIB estigui inflat per l'economia especulativa i el totxo com a principal motor. Espanya no va i la seva consistència econòmica s'està desfent com un terròs de sucre en el cafè. És com un castell d'arena a mercè de les sotragades de  l'oratge.

L'opulència artifical de Madrid també evidencia ara la seva  fragilitat, una megalòpolis bastida sobre un procés de concentració  econòmica afavorit pels governs espanyols de torn i que xucla i  centralitza tots els recursos de l'anomenada perifèria fruit de la  concepció radial amb que històricament han actuat els poders públics a Espanya. I no és menys cert que aquesta crisi també l'estem vivint amb cruesa als Països Catalans malgrat disposar d'un
 model econòmic  industrial, turístic i de la societat del coneixement generador de  riquesa amb el que no compten a Espanya i amb una iniciativa social i econòmica sedimentada en la necessitat històrica d'haver-nos  d'espavilar davant l'hostilitat dels successius governs espanyols des  de fa anys i panys.

Mentre la majoria de països del nostre entorn, i tots els del G-7, ja  han iniciat la recuperació econòmica i la sortida de la crisi,  Espanya segueix incrementant el nombre d'aturats i no supera la  recessió econòmica segons dades del butlletí econòmic del Banc  d'Espanya fetes públiques divendres que indiquen una caiguda del 0,1% del PIB en el darrer trimestre, el que situa l'interanual en un 3'1% negatiu. Definitivament, Espanya és un projecte nacionalment excloent  i econòmicament fallit que ens impedeix progressar com a societat i com a país. Més enllà dels motius històrics, sentimentals i nacionals, ens sobren motius pràctics per tocar el dos.

PS. Esquerra a les Illes, amb Joan Lladó al capdavant, va fer el  difícil pas de deixar el Govern Balear davant el creixent nombre de casos de corrupció que estaven esquitxant les institucions balears i la inhibició i passivitat de l'Executiu que presideix Francesc Antich.  Les darreres detencions i l'aparició de nous casos de corrupció  evidencien la necessitat de regenerar les institucions de les Illes i de donar pas a un procés d'eleccions anticipades, tal i com  assenyadament ha demanat Esquerra.
]]> http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/la-crisi-com-excusa-1 http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/la-crisi-com-excusa-1 Sun, 31 Jan 2010 15:27:05 +0100 http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/la-crisi-com-excusa-1 Cada cop hi ha més entesos i especialistes d’acord en el fet de que aquesta crisi és estructural, les regles de joc han canviat, Occident ja no és la banca ni reparteix les cartes, i les amenaces del col•lapse energètic són cada cop més fonamentades. A l’Estat espanyol cada cop són més els que han assumit que la ressaca de la bombolla financera i immobiliària serà llarga i amb greus complicacions pel pacient. Tot just ara les eminències de la nova dreta reconeixen que la dècada ominosa que va de Felipe González a Zapatero passant per Aznar ha portat l’Estat Espanyol al límit de l’abisme. Malbaratant bona part dels fons europeus en grans equipaments, molt ciment i acer i poca tecnologia i coneixement a diferència del cas irlandès, que han servit per engreixar els grans grups d’obra pública de la capital del regne. Quan Aznar parlava de que l’estat tenia esquelet i faltava múscul es referia això, clembuterol a quintals mètrics cap a la capital de l’estat, la metròpoli, la city. Però i la indústria, i els sectors estratègics? L’única obsessió era la privatització Endesa, Telefónica, Iberia,...., al final però l’únic desfici eren les plusvàlues, les bombolles borsàries per poder repartir més i més beneficis, pel camí dels Piqué i Rato es va perdre miserablement el temps i en lloc de liberalitzar i garantir una bona competència i sobretot establir escenaris de productivitat i competitivitat tecnològica i energètica es van crear emporis que han bloquejat el naixement i consolidació de nous projectes. Qui se’n recorda del gran Pizarro! Aquell que bandia la constitució espanyola per defensar el seu xiringuito i tot plegat ha acabat en mans d’un grup italià. Pizarro ha deixat l’escó i la política, és a dir la parlamentària per ser més exactes, ja que personatges com ell, als consells d’administració de Madrid en són la majoria, sempre han fet política perquè sempre han estat a l’ombra de les decisions polítiques. Van acostumar a una generació d’emprenedors a beneficis del 100% o del 140% i menystenien aquells industrials que en el sector químic, alimentari, del metall o tèxtil es conformaven amb el 4, el 5 o com a molt i amb sort el 10% de benefici. Molts dels d’aquella generació de guanyadors que deien que no els interessava la política, ara malden per pagar la school dels nens, els crèdits del tres cotxes i les hipoteques de la casa, l’apartament i..., és un símptoma de que era abans que res una crisi de valors i no ens en sortirem si no fem un reset i corregim.
Però no deixa de ser curiós que siguin aquests mateixos que ens diguin que ara el que toca es lluitar contra la crisi i no ens podem distreure en res més. Fixem-nos en l’oposició del Parlament de Catalunya, CiU, PP i Ciutadans. S’oposen a la llei del cinema o la de vegueries dient-nos que el toca ara és lluitar contra la crisi. Si algun d’aquest partits governés o governessin junts tancarien el Departament de Cultura perquè ara el que toca és la crisi? Deixarien de fer política lingüística? De Ciutadans i PP no en tinc cap dubte però no hi esperava a CiU.
Recordo que en un debat de Política General dels anys 90 el portaveu d' IC va dir que tenir seleccions esportives catalanes reconegudes internacionalment no ens ajudaria a sortir de la crisi, i la resposta de Carod-Rovira va ser tan senzilla com contundent, disposar de les seleccions espanyoles tampoc, li va etzibar..
Al final les fal.làcies acaben surant i no deixa de ser paradoxal que la dreta del parlament s’ajunti per demanar una comissió parlamentaria d’investigació pel cas Horta de Sant Joan, i no s’apliquin el seu fal•laç axioma: en temps de crisi no podem perdre el temps en temes com aquest que ens distreuen d’allò principal. I que consti que crec legitima l’opció que aquests partits han pres. La meva oposició a la constitució de la comissió és per deixar fer a la jutgessa, no perquè ens distregui com afirmen ells.
L'excusa de la crisi, esdevé una pantalla, una cortina de fum, per tapar l’oposició d’uns a que el país avanci cap a la seva normalitat nacional i la mandra o vertigen de Convergència a a sumir el seu compromís amb la llengua i el territori. I el que val per aquests també val per aquells, socialistes i iniciativa, que també busquen en la crisi el pretext per oposar-se a les Consultes Independentistes. La realitat és més tossuda i una cosa no treu l’altra.
]]> http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/un-clau-roent http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/un-clau-roent Mon, 25 Jan 2010 08:44:12 +0100 http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/un-clau-roent
Les inversions a l’Ebre s’han multiplicat els darrers anys. Poc a poc, el Govern de Catalunya ha fet el que tenia l’obligació de fer –i malgrat tot durant tants havia deixat de fer- que és dedicar a les Terres de l’Ebre l’atenció necessària, tractant de donar resposta a les seves demandes i necessitats. I val a dir que en bona mesura s’ha fet i s’està fent tot i que, sens dubte, encara no amb la intensitat necessària. Per això també és l’Ebre el primer territori que hauria de poder constituir el seu Consell de Vegueria, el seu òrgan de govern propi que ha de ser de gran valor tant en el terreny simbòlic com en el pràctic.

Però qui no ha fet els deures, i sembla que no té cap intenció de fer-los, és el Govern de l’Estat, que segueix negligint l’Ebre. No només no hi projecta les inversions necessàries sinó que no executa ni les que pressuposta. El nivell d’obra pública executada de l’Estat a l’Ebre és escandalosament deficient.

Ara, l’Ebre torna a estar en boca de tots perquè hi volen ubicar un cementiri nuclear. És més del mateix. Cert que, a canvi, es tempta els municipis que acceptin aquest abocador de deixalles nuclears amb compensacions econòmiques i la creació de nous llocs de treball. Però aquest no pot ser el camí: la solució no és agafar-se a un clau roent. L’alternativa no pot passar per convertir un dels territoris amb un potencial natural més impressionant de tots els Països Catalans en les golfes del país, en els dipositaris de tot allò que ningú no vol. Només hi ha un camí i no està fet de dreceres: tractar l’Ebre com es mereix convertint-lo en un territori d’atenció prioritària. I això significa disposar els mitjans per generar riquesa i la creació de llocs de treball per evitar caure en el parany d’inversions i infraestructures projectades no en benefici de les Terres de l’Ebre sinó a la seva costa.
]]> http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/el-mon-al-reves http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/el-mon-al-reves Tue, 19 Jan 2010 12:58:55 +0100 http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/el-mon-al-reves Com és possible que CiU faci ara el paperot que en el seu dia va fer el PSC de Narcís Serra quan Jordi Pujol i el conseller de Cultura Pujals van impulsar una llei que establia una quota d'un 25% per a les pel•lícules en català? Per moltes voltes que hi dono se'm fa difícil d'interpretar-ho. Escoltar Oriol Pujol, com a portaveu parlamentari de CiU, carregar contra la Llei del cinema perquè és una “imposició” que un 50% de les projeccions siguin en català em sembla ben trist. I ho és perquè mentre el PSC no sembla ara posar-hi obstacles —fins i tot el president Montilla va defensar la iniciativa al Parlament davant la diatriba de Ciutadans—, resulta que és CiU qui ara, en plena sintonia amb els postulats del PP, s'hi mostra al•lèrgic.
També és veritat que la fermesa de CiU a l'hora d'intervenir per canviar un desolador panorama —que es tradueix a la pràctica en la impossibilitat manifesta de poder veure cinema en català a les sales del país— va ser en el seu moment ben decebedora. A la primera envestida de les 'majors' va desar el seu projecte de llei al fons del calaix.
Aquesta no és la CiU que m'interessa, ni la que convé al país. Bé saben ells, si bé sempre han defugit compromisos en ferm, que si estan disposats a fer un pas endavant sempre ens hi trobaran, sempre. Com ja ens hi van trobar quan van fer aquell tímid intent de fer una llei que volia incrementar el cinema en català. Encara que a l'hora de la veritat, quan ens vam posar al seu costat davant l'oposició que sabíem arribaria, tot plegat va ser un miratge perquè davant les 'majors' només hi érem nosaltres. Els de CiU s'havien afanyat a replegar-se.
]]> http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/lentrevista-de-catalunya-informacio http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/lentrevista-de-catalunya-informacio Sun, 17 Jan 2010 14:00:42 +0100 http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/lentrevista-de-catalunya-informacio
http://www.3cat24.cat/noticia/479645/
]]> http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/xavier-jounou-1 http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/xavier-jounou-1 Fri, 15 Jan 2010 19:08:54 +0100 http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/xavier-jounou-1 Ens ha deixat un home de cinquanta anys, un fill, un marit, un pare, un company. Trobarem a faltar la persona. Amb valors, amb rectitud i amb idees fermes. Idees que sempre defensava de forma honesta i educada. La seva manera de pensar la definí clarament en la presa de possessió com alcalde de Solsona: d’esquerres com a conseqüència de ser cristià, republicà i independentista.
Valent i coherent fins al final, va encarar la greu malaltia amb dignitat. Amb l’inevitable dolor pels que deixava i amb la recança d’una vida tallada abans d’hora. Li quedaven tantes coses per continuar donant i rebent! Una de les darreres vegades que ens vam veure em deia: “Joan! Estic en el millor moment de la meva vida i queda molt per fer!”.
Ahir, després d’una multitudinària i emocionada cerimònia religiosa, de contemplar el ball de l’àliga a la Catedral i d’acomiadar-nos de la família, tota la gent d’Esquerra el vàrem recordar en un acte de recolliment a la seu del partit a Solsona fent palès que el seu pòsit, la seva actitud i el seu testimoni ens guiarà en el futur.
Ens faltarà un puntal molt important a Solsona, a la comarca i al país. Però precisament conèixer i treballar amb gent com el Xavier és el que, en moments de dificultat, ens fa renovar el nostre compromís amb el país. Aquest és el millor homenatge que podem fer-li. Continuar amb la seva, la nostra, lluita per la justícia social i la llibertat nacional.
]]> http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/lectures-amb-segones http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/lectures-amb-segones Tue, 12 Jan 2010 08:30:05 +0100 http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/lectures-amb-segones La segona lectura —més enllà dels diferents informes de conjuntura econòmica que he repassat aquests dies, s’ha aturat la greu davallada però encara estem destruint ocupació i, allò més important, tardarem encara un temps a crear-ne de nova— és la magna obra de Maalouf, un periple fascinant del protagonista per la Mediterrània d'entre els segles XV i XVI. Des de la caiguda de Granada en mans dels Reis catòlics, on hi ha el nostre protagonista, Hassan bin Mohammed al Wazzan, que n’és fill, a Roma, passant pel seu exili a Fes, Tunis, Egipte, i les seves estades a Constantinoble. Un tractat sobre la tolerància i un reeixit intent de novel•lar una part de la història mediterrània vista per un àrab. Un àrab occidental com és Maalouf. Val la pena rellegir i sobretot quedar-nos amb els detalls de com Maalouf contraposa la reforma protestant i el catolicisme de Roma, en l’estada del seu protagonista a la ciutat papal. L’escriptor libanès, tant en aquesta novel•la com en l’única i irrepetible Les croades vistes pels àrabs o en el seu darrer assaig Un món desajustat, ens dona una visió amplia i un punt de vista diferent al què estem acostumats a pair. Però ens hem de preguntar si la recerca de la tolerància i la comprensió entre pobles, cultures i creences no necessita de la reciprocitat de valors. Podem parlar d’homologació de valors? Avui mateix Tomàs Alcoverro explica com els cristians coptes són perseguits a Egipte amb la permissivitat de les autoritats del Caire. La tolerància és un objectiu i un mitjà alhora, i ens ha de fer pensar que aquesta necessita reciprocitat, però tampoc podem permetre que la intolerància d’una part ens aboqui als altres de forma inevitable a una espiral de retrets, a la temible acció–reacció que tant mal ha sembrat, i sembra! Durant segles, els extrems de cada país, de cada cultura, de cada creença, són sempre el principals enemics de la llibertat. D’això és que Maalouf intenta avisar-nos sempre. Com deia l'avi Let de Campdevànol, com més llibres més lliures.
]]> http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/cap-a-un-nou-horitzo http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/cap-a-un-nou-horitzo Sun, 10 Jan 2010 15:30:24 +0100 http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/cap-a-un-nou-horitzo Però i tant que valia la pena iniciar una reforma ambiciosa de l’Estatut ni que fos per posar de manifest les estretors i límits del marc constitucional espanyol. No és que no hi càpiga l’Estatut aprovat el 30 de setembre de 2005 al Parlament, és que no hi cap l’Estatut retallat i aprovat per les Corts espanyoles i per la ciutadania en referèndum. Ara, sí és obvi que la via estatutària està esgotada. I ho està precisament perquè ho hem intentat, hem provat la via estatutària que preveia el marc jurídic i s’ha demostrat impossible. Aquest procés ha estat un dels detonants del canvi de paradigma al nostre país. Perquè ha fet visible la nul•la voluntat d’Espanya d’arribar a cap mena d’acord i establir unes regles del joc justes.
Per això, en aquesta nova fase, hem impulsat una Llei de Consultes: per possibilitar i donar cobertura legal a iniciatives legislatives que permetin anar més enllà i que obrin noves vies. Disposarem d’una nova eina senzillament perquè Esquerra —i ningú més, tal i com ja va passar amb l’Estatut— ho ha posat sobre la taula. I ja té una certa gràcia que ara, aquells que mai no han mogut un dit, posin pals a les rodes amb el pretext que ens quedem curts. Això després d’haver mutilat l’Estatut i haver introduït una previsió específica que deixa en mans del Govern espanyol l’última paraula a l’hora d’autoritzar una consulta.
En qualsevol cas això, en el fons, és el de menys. L’eina, la Llei de Consultes Populars, existirà si l’aprova el Parlament. I és evident que si es produeix una iniciativa legislativa popular que recull les firmes necessàries complint els requisits establerts i aquesta iniciativa és validada pel Parlament de Catalunya ja pot dir el que vulgui el Govern espanyol. Tots sabem que Espanya no és el Canadà i esperar la mateixa actitud del Govern espanyol que la tinguda pel Govern canadenc és una quimera. Ara bé, si l’Estat es nega a respectar la voluntat democràtica de la ciutadania catalana i el seu Parlament és obvi que s’estarà produint un xoc de legitimitats. Al final, serem el que la majoria de catalans vulguem ser i estic convençut que cada dia en som més els que anhelem una Catalunya pròspera, socialment avançada i lliure. I això només serà possible si esdevenim un estat més de la Unió Europea.
]]> http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/som-una-nacio-abolicionista http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/som-una-nacio-abolicionista Tue, 22 Dec 2009 10:00:00 +0100 http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/som-una-nacio-abolicionista
No m’estendré en les causes de la postura d’Esquerra per donar suport a la causa. Són ben conegudes i públiques, només incidiré sobre la nostra coherència amb el que hem dit i fet sempre. No som antitaurins, estem per l’abolició d’un espectacle de mort i tortura d’un animal, el brau. Hem demostrat a l’Ebre o al País Valencià que estem a favor dels espectacles amb bous però mai a favor de la mort de l’animal.

El divendres vaig deixar clar que el debat sobre si els braus són tradició catalana o no és un fals debat. Perquè el debat que ens ocupa és universal, no local. És el mateix debat, entre taurins i abolicionistes, que es produeix també a Colòmbia, Equador, Espanya, França, Mèxic, País Basc, Perú, Portugal, Veneçuela...

Un debat que a Catalunya ja hem guanyat els abolicionistes fa molt temps. Totes les enquestes realitzades situen per sobre del 70% el percentatge de ciutadania que vol acabar amb el sagnant espectacle de les curses de braus. A d’altres latituds sembla que l’opinió de la majoria encara no és abolicionista.

Però pràcticament tota la premsa espanyola s’entesta a voler convertir aquest en un debat identitari. Des de la premsa suposadament progressista fins l’ultramontana. S’entesta a voler definir la tauromàquia com a element consubstancial de la cultura nacional espanyola.

És la mostra de la debilitat dels seus arguments i de la fortalesa dels nostres. Com que no poden negar l’evidència del maltracte i la tortura dels braus, han de refugiar-se en falsos debats sobre el respecte a les minories, la llibertat d’elecció, la llarga tradició d’aquest espectacle pintoresc a casa nostra, tot atribuint-nos als abolicionistes unes falses motivacions: que volem acabar amb els braus per ser espanyols.

Doncs no. Per més catalans que fossin, defensariem l’abolició d’aquesta pràctica que ens repugna. Perquè volem posar-nos al capdavant de les nacions més avançades del món. Perquè volem fer nostres els anhels de milions de ciutadans que volen arreu un món més lliure de violències.

Per això volem abolir la tortura i la morta gratuïta de la nostra societat. Per això volem donar des del Parlament de Catalunya un exemple a tota la humanitat.

I esperem que algún dia quan als nostres veïns els hi hagi baixat la inflamació nacionalista, hi puguin veure clar i facin el mateix al seu Congrés dels Diputats.
]]> http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/el-cas-egunkaria http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/el-cas-egunkaria Wed, 16 Dec 2009 19:30:35 +0100 http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/el-cas-egunkaria http://blocs.esquerra.cat/imatges/egunkariablocputxi.jpg
Ara bé, l’inici del judici oral no és pas la conseqüència d’una acusació formulada per la Fiscalia sinó per una acusació que només mantenen grups d’ideologia espanyolista generosament subvencionats per les arques públiques. Tot i així, l’Audiència Nacional ha decidit que el procés havia de seguir, ni que sigui per justificar l’inici d’un procés que cada dia més s’erigeix com una causa sense fonaments i que atempta greument contra la llibertat d’expressió.

I el més indigne de tot és veure com persones que han treballat tota la seva vida per la llengua, la cultura i la nació basques viuen des de fa anys un calvari en forma de penes de privació de llibertat -que pesen sobre els seus caps- per anys i panys.

Si el procés contra Egunkaria és la mesura de la democràcia espanyola, i fa de mal dir, no és que sigui una democràcia de baixa qualitat, és que és una democràcia tutelada on els drets i llibertats més elementals són trepitjats amb una facilitat esfereïdora.
]]>