http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/ Bloc de Joan Puigcercós Thu, 01 Jan 1970 01:00:00 +0100 ca http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/lamenaca-del-pp-al-ple-davui http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/lamenaca-del-pp-al-ple-davui Wed, 09 May 2012 17:06:56 +0200 http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/lamenaca-del-pp-al-ple-davui
La segona falòrnia dels populars és afirmar amb tota vehemència, talment com explicava Goebbles, que els pensionistes catalans es beneficien de la generositat de l’estat que els hi paga. No només és mentida sinó que demostra fins a quin punt pot arribar la misèria política quan no es tenen arguments. Les pensions dels ciutadans catalans les paguen els ciutadans i empreses catalanes i si avui Catalunya aporta menys que anys enrere a la caixa única de la seguretat social ho fa en el mateix percentatge que tots els altres territoris que també han entrat en dèficit. De la mateixa manera que en el cas del dèficit fiscal cal neutralitzar la caiguda d’ingressos tributaris, en les pensions passa exactament el mateix.

Les ments pensants de l’espanyolisme saben perfectament que una Catalunya independent és perfectament viable i, a més a més, podria afrontar amb molts més recursos i garanties la sortida de la crisi. Només amb el dèficit fiscal anual es compensa el problema de pensions. Altra cosa és la transició i la negociació entre Catalunya i Espanya que evidentment serà difícil i enrevessada. Però negar-ne la viabilitat és, a hores d’ara, difícil de sostenir, a més de ridícul quan l’argument arriba a orelles estrangeres.

El Govern espanyol i els partits que defensen Madrid i el seu tripijoc d’interessos (com els populars, ciudadanos i alguns socialistes) començaran a partir d’ara una campanya atroç atemorint tots els pensionistes catalans del risc de no percebre allò que legítimament els pertoca si Catalunya es planta.

Que prengui nota el President de Catalunya si pensa en plantar-se amb la hisenda pròpia catalana. En aquest Ple, el President Mas s’ha tornat a escapolir a una pregunta d’ERC, quan servidor li ha demanat si disposar d’una hisenda catalana implicaria que les famílies catalanes i empreses catalanes paguin els seus impostos a l’administració catalana i no a l’espanyola. És la segona volta que li demano i el líder de CiU s’escapoleix com una anguila. Perquè al final, com diem els d’ERC, només amb un acte de força com aquest l’estat haurà d'asseure’s a negociar. Evidentment que des d’ERC creiem que és molt més pràctica una declaració unilateral d’independència o una consulta clara i contundent per aquesta fi. Però si CiU és qui té majoria a Catalunya i CiU considera que ara toca hisenda pròpia i concert econòmic, som-hi!, per ERC no quedarà.

Ara bé, el xoc es precipita i mentre l’unionisme va esmolant les eines, aquells que tant exigien a ERC quan governava ara dubten i intenten guanyar temps, fins i tot, es plantegen avançar les eleccions com a sortida endavant. Però el que no podran dir, des de les files convergents, és que els independentistes els hem deixat sols als peus del PP.
]]> http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/la-sordidesa-de-la-monarquia-espanyola http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/la-sordidesa-de-la-monarquia-espanyola Sun, 15 Apr 2012 20:01:34 +0200 http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/la-sordidesa-de-la-monarquia-espanyola Mitrofan era el nom del pobre ós domèstic que després d’emborratxar-lo el van deixar anar perquè sa majestat el rei Joan Carles de Borbó el pogués caçar. Bé, caçar és un dir, molt dir, perquè un os gairebé inofensiu, vivia en una gàbia, sota els efectes de l’alcohol no es caça més aviat es mata. Ignoro les condicions en les quals es trobava el pobre elefant de Botswana però vistos els antecedents del pobre plantígrad rus, m’hi jugo un pèsol que l’elefant no estava en les millors condicions.

No tinc res a dir de l’activitat cinegètica, és més antiga que la descoberta del foc i té un efecte regulador de la fauna d’un territori, així ha estat des de sempre i així serà. L’ecologisme urbanita ha tingut sempre prejudicis contra els caçadors i pescadors que no responen a la realitat. Sense aquesta activitat la superpoblació d’algunes espècies acaba esdevenint un problema per l’agricultura, la ramaderia i sovint per la sostenibilitat de la pròpia espècie. Fins i tot per la població com passa darrerament amb els veïns de Collserola amb els senglars.

Però aquí estem parlant d’una altra cosa, els óssos i els elefants, com d’altres espècies no són precisament plagues en els seus territoris. Si bé es cert que per molts països la caça és una forma de turisme que genera ingressos i divises això no pot ser l’excusa per un cap d’estat.

Empaitar, també és un dir, a un pobre animal i matar-lo sense més a l’estil de com ho fa el monarca espanyol és sòrdid. No em ve al cap cap més qualificatiu. Em costa entendre el rar plaer de visualitzar un elefant, apuntar-lo i disparar al cap entre els dos ulls. Dubto molt que el monarca espanyol en vulgui la carn i m’agradaria saber què va passar amb el marfil del ullals. És exactament el mateix que disparar sobre un os desvalgut, emborratxat i desorientat. Quin plaer més obscur i gòtic.

Més quan el cap d’estat espanyol s’ha afartat de presidir actes, conferències i premis de tot tipus sobre la protecció del medi natural i la seva sostenibilitat. Els espanyols tenen un concepte molt curiós de la caça, res a veure amb el que fan la majoria de caçadors de casa nostra o els de França per exemple. Pels espanyols la caça és un acte d’ostentació social, una exhibició barroca del poder, com ho reflexa la gran pel·lícula de Berlanga La escopeta Nacional, o l’enxampada del aleshores ministre de Justícia, Mariano Fernàndez Bermejo, al costat de Baltasar Garzón. Sense permís de caça i amb tota l’alegria. Fou una imatge patètica de dos personatges que s’autoanomenen d’esquerres i que maldaven per ser convidats a la monteria del señorito de torn. Des de personatges com Mario Conde fins a molts dels directius de les principals empreses de l’IBEX passant per la majoria de pollets ressuscitats de províncies tots tenen la seva finca, el seu coto, per anar a caçar. Molta caspa i brillantina alhora.

El rei no podia ser menys i ho havia de fer a l’engròs. L’escàndol que representa pagar una petita fortuna per caçar un pobre animal en temps d’ajustos i retallades com aquests no ajuden gaire a la institució monàrquica espanyola. És un mal exemple que s’encadena als afers Urdangarin i Froilán, sense oblidar el debat sobre el cost i els privilegis de la casa reial.

La foto del rei amb l’elefant caigut indigna per la frivolitat, en un moment de crisi com l’actual la casa reial hauria de donar exemple, però de cara al món sencer la imatge que es propaga és la de la sordidesa que caracteritza als sàtrapes. No sé si aquesta imatge ajuda gaire a la idea de modernitat que el nacionalisme espanyol vol projectar al món d’Espanya. A veure com lliga el discurs del ministre espanyol d’exteriors, Garcia Margallo, de projectar la marca Espanya amb espectacles com aquest. Amb tot plegat els més feliços deuen ser els gendres del Borbó, Urdangarin i Marichalar, perquè han deixat d’estar sota el focus mediàtic]]> http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/soraya-telefonica-pwc-i-la-cmt http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/soraya-telefonica-pwc-i-la-cmt Fri, 23 Mar 2012 22:57:41 +0100 http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/soraya-telefonica-pwc-i-la-cmt en una entrada en aquest bloc, sobre com el PP feia un autèntic cop d’estat al lliure mercat ara hi hem de tornar. S’ha fet públic que el marit de la Vicepresidenta del Govern espanyol ha fitxat pel consell d’administració de Telefonica.

Sabem que l’Avantprojecte de llei de la Comissió de Mercat i la Competència es un calc de l’informe que la companyia privada i regulada Telefónica va encarregar a la consultora PWC (Price Waterhouse and Coopers).

Sabem que Telefónica és una companyia que no li agraden els reguladors com la Comissió del Mercat de Telecomunicacions.

Sabem que la nova llei que fa el PP -i que Soraya va explicar amb tanta contundència en la conferència del consell de ministres del divendres corresponent- elimina qualsevol rastre d’autonomia als reguladors de mercats com el de l’energia o el de les telecomunicacions (el del mercat de valors i financer no cal tocar-lo perquè els brokers i els banquers ja ho tenen arreglat).

Sabem que el futur projecte situa persones al capdavant d’aquest ens escollides a dit pel Govern espanyol i que el Congrés de Diputats els ratificarà per majoria absoluta.

Sabent tot això, que no és gaire cosa, no cal gaudir d’una extraordinària capacitat deductiva per intuir que els sopars a casa del matrimoni Sainz de Santamaría donaran per molt, tindran molta energia i molta comunicació. A cada banda de la taula, a l’hora de sopar, hi haurà parts oposades. Davant per davant seuran, amorosament, per una banda Telefónica i per l’altra qui nomena els que han de vigilar els excessos monopolístics de la companyia. L’estat espanyol té el privilegi d’estar molt ben situat en el rànquing de la tarifes de mòbil més cares d’Europa, amén d’un règim de monopoli terrible per als altres operadors del sector.

Espanya i la seva capital són un exemple de capitalisme d’estat i sobretot de perversió del lliure mercat i la competència. Per això resulta tan ridícul veure com els espanyols s’escarrassen a buscar un passat liberal i democràtic, un fil roig que els legitimi, aquest dies ho han fet en el 200 aniversari de la Constitució de Cadis i al mateix temps segueixen amarats de la cultura franquista de la democràcia orgànica. Allí si que val allò que entre uns pocs ho farem tot. El liberalisme els empaita però la dreta espanyola sempre corre més!

Recordem el que deia l’economista Cesar Molinas fa un mes a El Pais: “Hay una gran consisténcia històrica de concepción de los negocios y del mundo , entre personajes decimonónicos como Fernando Muñoz, el general Serrano y el marqués de Salamanca , por una parte , y los que hoy en día se sientan en el palco del Santiago Bernabéu, por otra. ( no sóc l’únic obsessionat per la llotja del Bernabéu). Es una misma manera de prosperar por el favor del poder político, gracias al BOE...”.

A que esperen els nostre empresaris (regulats o no) a veure-ho per apuntar-se a la causa de la independència?

]]> http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/por-reverencial-o-simple-calcul-estrategic http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/por-reverencial-o-simple-calcul-estrategic Tue, 20 Mar 2012 13:19:19 +0100 http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/por-reverencial-o-simple-calcul-estrategic
Però com el meu amic del carrer de Sants hi deu haver molts catalans que, a hores d’ara, no deuen entendre per què el partit de Mas i Pujol ha deixat posar el peu a TV3 i Catalunya Ràdio –i de quina manera!– al partit de Rajoy i Arenas. Per cert, que gran que és Arenas Bocanegra en campanya! S’ha conjurat perquè tot ciutadà andalús pugui viure a qualsevol lloc de l’estat només en la seva llengua! De pas hi podria incorporar la Unió Europea! quina paradoxa que des de la caverna d’allà (o els col·laboracionistes d’aquí) ens diguin dia si dia també que el bilingüisme es tan saludable; oi Bauçà, Sánchez Camacho o Fabra?

Crec que, com a mínim, hi ha quatre causes per les quals CiU ha pactat amb el PP i no amb PSC o ERC la tele i la ràdio. La primera és fer-ho amb un partit sense escrúpols quan parlem de llibertat d’expressió. Si des de la plaça Sant Jaume volen posar en cintura els informatius i els periodistes de la CMMA, el PP és el soci idoni. Perquè el model del partit de Sánchez Camacho és Canal 9, Telemadrid o la TVE de l’època Urdaci que després de les eleccions andaluses reviscolarà amb tot l'esplendor. Si es vol radiar des de l’executiu català cada noticia, cada enfocament i cada matís, el PP és el soci idoni. Segona causa, el menyspreu per allò públic, amb el PSC o ERC hagués estat difícil desballestar els canals de televisió i de ràdio públiques. D’entrada, perquè des d’Esquerra sempre hem defensat que la construcció nacional només es fa des d’un espai comunicacional propi. No és endebades que el PP ha liquidat TV3 al País Valencià. Aquí del que es tracta ara és de tornar els favors des de la coalició governant al grup de comunicació que els va ajudar a arribar al poder. D’aquí ve la supressió de la publicitat a Catalunya Ràdio. El PP és un soci no només còmode en aquest aspecte sinó entusiasta. I tercera, la retallada de continguts i espais a la televisió pública de Catalunya suposarà una purga política a tots aquells que defensin la independència de Catalunya. Perquè si bé la tàctica dels convergents és proclamar el dret a decidir sense límits en el seu Congrés d’aquest cap de setmana, l’estratègia és governar molts anys a Catalunya encara que sigui a costa de fer créixer el PP i amotllar-se al que vingui de Madrid. Per això determinats continguts, programes i opinadors independentistes aviat hi faran nosa. Tant criticar al Govern d’Entesa i ara resulta que a les tertúlies d’ara hi ha més defensors de la unitat d’Espanya que mai! I el que queda per venir, perquè tot això s'ha perpetrat abans del pacte CiU-PP. Com acostuma a passar, alguns s’han posat la bena abans que la ferida. Tot i així ho tenen cru perquè l’aliança entre populars i convergents és de ferro i no deixaran res al seu pas. Molts independentistes han estat útils per minar el govern d’Entesa i les seves propostes (amb especial virulència amb ERC) però a partir d’ara seran incomodes. A no ser que practiquin l’autocensura com fan ja alguns, és a dir, que callin i mirin cap a una altra banda tot parlant de política internacional o de l’economia global en el mateix moment que el PP està matant la llengua catalana a Mallorca o València o es carrega el corredor mediterrani.

En Jaume Bonet està fent una vaga de fam a Mallorca contra la política que els de Sànchez Camacho apliquen allí contra el català. Contra el PP fora de Catalunya es viu bé, però criticar l’acord CiU-PP incomoda. L’autocensura ja fa temps que campa per platós, estudis i redaccions. Però potser no és això. Potser es que més enllà d’honroses excepcions es tractava de carregar contra l’anterior govern i l’independentisme, el nacionalisme, n’era l’excusa. I la darrera, la quarta, senzilla i clara, a la plaça Sant Jaume i el seu entorn bussines frendly estan aterrits amb la majoria del PP i ja se sap que la por guarda la vinya. És millor pactar-hi que no trobar-nos-els de cara. Corrobora aquesta tesi l’actitud de resignació del govern dels millors amb el corredor central, el debat sobre el dèficit o la retallada d’inversions a Catalunya o ep pacte de model i cadires a TV3, amb La Vanguardia escampant la falsedat governamental que CiU havia pacta un nom amb el PP, una cínica mentida per intentar contrarestar el pacte d'exclusió signat per PP i CiU.

Tant de bo m’equivoqui i tot plegat sigui passatger. Tant de bo el congrés de CDC i el seu plantejament sobiranista no sigui pura tàctica. Tant de bo ens emplacin a ERC a fer un pas endavant i començant per la independència fiscal fins a la nacional puguem fer via tots junts o, si més no, una part del camí. És el que li agradaria al meu veí de Sants, segur. Quan torni a trobar-me'l m’agradaria estalviar-me d’explicar-li per què el partit del President Pujol pacta amb els enemics de la llengua de Pompeu Fabra. En canvi, m’agradaria que parléssim sobre com guanyar el referèndum d’independència. Però, a hores d'ara, pinten bastos.

]]> http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/ensimismamiento http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/ensimismamiento Tue, 06 Mar 2012 11:26:57 +0100 http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/ensimismamiento darrer bloc feia referència al cop d’estat al lliure mercat que el govern del PP està a punt de perpetrar amb l’avantprojecte de llei de la Comissió de Mercats i la Competència. Projecte de llei en el qual l’executiu espanyol passa a controlar directament qualsevol decisió sobre mercats, en teoria liberalitzats, com per exemple el de l’energia i el de les telecomunicacions. En aquell bloc de la setmana passada al·ludia al fals liberalisme espanyol. L’actual dreta espanyola, en la més pura tradició castellana, no ha superat mai el model de planificació franquista i afirmava també que els socialistes tampoc estan gaire lluny d’aquest model.

Bé. Aquest diumenge al suplement Negocios del diari espanyol El País inicia la primera de les quatre entregues de César Molinas sobre el futur econòmic i social d’Espanya. La primera entrega de Molinas és titula: “España, capital Madrid”. Molinas explica veritats com cases de pagès i fa un relat del perquè Spain is diferent. Parteix de l’anomalia històrica de fer de Madrid capital i tots els problemes que comporta. Tot molt en la línia de Germà Bel (Molinas reconeix que la lectura del darrer assaig d’aquest “Espanya, capital París” l’ha influït molt). A grans trets, la tesi principal de Molinas és que l’excessiu pes del capitalisme regulat a la capital d’Espanya acaba pervertint l’economia productiva i els emprenedors. No en va, l’emprenedoria és consubstancial a la perifèria espanyola i no a Madrid.

Les grans empreses de Madrid depenen del BOE. “Al calor de la corte se desarrolló un capitalisme castizo, mal llamado capitalismo financiero, basado en la captura de rentas y en la proximidad del poder, que es típicamente madrileño y que sigue siendo hoy en día la forma de capitalismo dominante en nuestro país”. “Hay una gran consisténcia històrica de concepción de los negocios y del mundo , entre personajes decimonónicos como Fernando Muñoz, el general Serrano y el marqués de Salamanca , por una parte , y los que hoy en día se sientan en el palco del Santiago Bernabéu, por otra. ( no sóc l’únic obsessionat per la llotja del Bernabéu). Es una misma manera de prosperar por el favor del poder político, gracias al BOE...”. Sensacional. Ningú ha explicat millor!

Aquest és l’entramat de poder que, en termes marxistes, és la infraestructura mentre el nacionalisme espanyol n’ha esdevingut la superestructura. És a dir, aquesta darrera és la cultura que es segrega per defensar el sistema que durant segles s’ha anat covant a la capital de l’estat. Un sistema que des d’aquí mal anomenem centralisme. I per exemplificar aquest “capitalisme castizo”, a cop de BOE, cita la moratòria de dos anys concedida fa poc pel preregistre de plantes termosolars perquè puguin cobrar les primes que els hi toquen. I remata amb un sarcàstic “pregunten en el Bernabéu”!.

Recomano a tothom a buscar aquest primer capítol de les quatre entregues del matemàtic i economista César Molinas. En el seu assaig pronostica la impossibilitat de l’eix mediterrani perquè aquest capitalisme castís ho impedirà. No en va, Rajoy i els seus ja han tornat a posar el ruïnós corredor central damunt la taula.

Tot i això, Molinas, nascut a Barcelona i madrileny d’adopció, comet al meu entendre el típic error de la cultura política espanyola. La capitalitat econòmica de Madrid, assolida en els darrers vint anys, no es deu essencialment al que durant dues pàgines ell explica fantàsticament bé sinó també “al aturdimiento de Barcelona provocado por el ensimismamiento catalán”. Com diria aquell: ja hem rebut! No paga la pena perdre-hi ni un minut. Els catalans hem fet moltes coses malament, la primera i més important és negar-nos a entendre que anaven a per nosaltres i no cal anar gaire enrere. Dels pactes entre abril Martorell post 23 de febrer als vuit anys imparables d’Aznar, passant per la consolidació del model assistencialista del felipisme, tots han tingut molt clar que calia vertebrar Espanya sense variar en res la via traçada per Felipe II i nosaltres en som, encara, el primer obstacle.

La manera –segons ells i els que els hi fan la gara-gara des de casa nostra de sortir del “ensimismamiento”– és obrir-se i participar desacomplexadament en el projecte espanyol. Que fàcil és dir-ho. I sinó que els hi preguntin als de Gas Natural quan primer amb l’OPA sobre IBERDROLA i més tard sobre ENDESA volien esdevenir un gegant europeu i mundial de l’energia. O a les empreses catalanes d’obra pública que intenten treballar a Madrid. O podem recordar l’oposició inicial de Felipe Gonzalez a la candidatura de Barcelona pels Jocs Olímpics de 1992. Quants ministres catalans han passat en els darrers anys per governs espanyols i quants han pogut desencallar temes transcendents com per exemple el corredor mediterrani o la sortida ferroviària de mercaderies del port de Barcelona o Tarragona? Cap. L’ampliació de l’aeroport del gabinet Aznar és una excepció que cal reconèixer (segurament va pesar més la necessitat de projectes per a les empreses de l’entramat madrileny) però han rectificat a temps quan el lliguen a Madrid. També se’ls va escapa el domini.cat que va concedir Montilla quan era ministre. Ara dirien que no perquè com justifica el responsable espanyol de cultura, José Ignacio Wert, crea distorsions a la marca Espanya.

Ens hem equivocat en moltes coses, segur. Però ells juguen les 24 hores del dia, 365 dies l’any. I l’únic ensimismamiento és no contemplar la independència com l’única opció. Per la resta, la crítica que César Molinas fa al capitalisme d’estat que es forja a Madrid és molt encertada i valenta. Per cert, no he trobat una paraula catalana que defineixi el que els espanyols entenen per ensimismamiento. La paraula abstracció, de la forma verbal abstreure’s, és la que dóna el diccionari. Però el to pejoratiu de l’accepció castellana no és el mateix que la catalana, la nostra és més neutre. Pot ser degut a què el concepte l’han aplicat des de Madrid i l’han pensat en castellà?
]]> http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/cop-destat-al-lliure-mercat http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/cop-destat-al-lliure-mercat Thu, 01 Mar 2012 11:04:49 +0100 http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/cop-destat-al-lliure-mercat
Com el temps dels soviets, o millor dit del partit únic franquista —democràcia orgànica en deien ells—, el PP ha decidit liquidar el Consell de l’Energia (CNE) i el Consell del Mercat de les telecomunicacions (CNMT) i fusionar-ho en el Consell de la Competència (CNC). Pel camí cauen els nous òrgans que el govern de Rodríguez Zapatero havia creat i encara estan en fase de constitució: concretament dels sectors ferroviari, aeroportuari, audiovisual, postal i joc.

Si hi comptem la comissió del mercat de valors, que de moment no la toquen, podríem pensar que l’anterior executiu espanyol en va fer un gra massa. Serien 8 consells reguladors i potser són excessius. Sobretot si es constitueixen reguladors, com l’aeroportuari o el del joc, quan l’actual es nega a privatitzar aeroports o el sistema de loteries. Però la dissolució d'òrgans com la CNE i la CNMT, la forma d’escollir els seus consellers i la seva dependència orgànica i funcional del ministeri d’Economia, elimina substancialment la independència del regulador i ens posa a totes les empreses als peus dels cavalls del carrer Gènova de Madrid (seu del PP).


Tres mentides, tres: Els arguments polítics que utilitza la vicepresidenta espanyola per justificar aquest cop d’estat cauen pel seu propi pes:

1) Amb un sol regulador reduirem alt càrrecs, sous i instal·lacions. Fals. Diuen que de 59 càrrecs passarem a 9. Fals, perquè els consells ferroviari, aeroportuari, audiovisual i joc encara no estan constituïts. Per tant, fer marxa enrere no és problemàtic. Al mig d’aquests òrgans encara no constituïts n’hi situa dos de consolidats i vitals per unes regles mínimes de mercat. Que s’eliminaran 550 llocs de treball dels diferents consells. Fals. Perquè la majoria d’aquests tècnics i especialistes passaran a la Direcció General corresponent, tret de purgues polítiques que es puguin produir. L’altre argument econòmic és el cost de la CNE i la CNMT. Fals. Perquè s’autofinancen mitjançant taxes sobre activitats del corresponent sector. No deixin de llegir que encara n’hi ha més: Ambdues entitats tenen superàvit.

2) El nou òrgan, el futur Consell Dels Mercats i la Competència (CNMC), serà més independent perquè no serà específic d’un sector, afirmava Sorayita. És la barbaritat més gran que mai he sentit. Sovint com més gran és la falòrnia, més fàcil és fer-la empassar. És a dir, com més coneixement sectorial d’un tema, menys imparcial? Com ha de ser més independent si abans els consellers s’escollien per majoria qualificada del congrés 2/3 parts i ara a proposta del ministeri d’Economia, el Congrés ho ratificarà amb majoria absoluta? La majoria qualificada obligava a un mínim consens entre primer i segon partit. 'Algo és algo', que diríem amb barbarisme inclòs. Ara no, el PP amb majoria absoluta podrà controlar el 100% del futur òrgan. És possible que cedeixin una quota a Rubalcaba i a Duran, la 'mordida mexicana' disfressada d’almoina, però la majoria serà per a ells. Vulnerant l’esperit de qualsevol consell regulador del mercat i de la competència perquè serà un simple braç del Govern. Com ha de ser més independent si serà el ministeri d’Economia qui decidirà els expedients i el posicionament sobre cada tema i el futur CNMC només en farà la resolució? És a dir, d’allò que no se’n vulgui parlar no se’n parlarà.

3) Serà més eficient. Per què ha de ser més eficient un òrgan que pel cap baix en substitueix a quatre i que amb poc temps n’ha d’assumir quatres més? Mentides i cartes que no lliguen.


A aquestes alçades de la pel·lícula toca preguntar-nos per què serveix un consell regulador? Doncs a grans trets, per garantir la competència en un mercat liberalitzat i evitar posicions d’abús i de domini, a més d’establir normes de funcionament d’aquests mercats perquè malgrat ser lliure tenen regulacions (intervencions de l’administració pública), perquè en casos com energia o telecomucacions són concessions i preus regulats.

Perquè ho entenguem millor, quan la companyia Gas Natural va decidir fer una OPA a IBERDROLA i anys més tard a ENDESA, és el Consell de l’Energia qui ha decidir la seva viabilitat o no. En el primer cas, l'aleshores membre del consell proposat pel PP, Javier Peón (curiós personatge que va anar a espetegar al CNE després de dimitir com a diputat del Congrés per un escàndol en un comiat de solters a València) es va inventar el concepte de irreversibilitat d’una venda o intercanvi d’accions per barrar el pas a la companyia amb seu a Barcelona. Per no citar el trist espectacle que el Consell va escenificar quan el que aleshores era president d’ENDESA —després diputat de Rajoy i amic d’Aznar—, Manuel Pizarro, va organitzar amb aquella nova versió de 'l’antes roja que rota' que va passar a ser 'antes alemana (Eon) que catalana (Gas Natural)'. Al final va ser italiana (ENEL).

Si amb un consell escollit per majoria qualificada i amb contrapoders, ja es perpetraven situacions com aquesta, què passarà a partir d’ara? Quan els amics del nou Govern espanyol pressionin per evitar competència o per barrar el pas a nous actors en el mercat qui els aturarà? Qui procurarà millors condicions pels usuaris, particulars i empreses, especialment pimes? Qui acabarà el monopoli que ara hi ha instal·lat en la xarxa de fibra òptica de Telefònica o la xarxa de coure trenat? Qui vetllarà perquè les energies renovables puguin competir amb les convencionals? Perquè el preu del consum de mòbil és més elevat a l’Estat Espanyol que al Regne Unit? Perquè les empreses d’aquí han de pagar costos energètics que doblen els de la resta d’Europa? Qui els aturarà?

El liberalisme orgànic. Quan José Maria Aznar va tocar el cel i es va alçar amb una majoria absoluta l’any 2000, la dreta espanyola va constatar que no calia ni mirar a Europa ni a cap país anglosaxó: 'Spain is diferent!', bramava el castellà. A Espanya no cal llibertat, ni lliure mercat, ni competència, ja que els actors d’aquest entramat caben a la llotja del Santiago Bernabeu (tret d’algunes excepcions catalanes i basques que poc a poc van neutralitzant, i si no que els hi preguntin als de Neguri on para el BBVA, o experiències com les de Gas Natural, abans esmentades). Entres pocs ho farem tot. L’entramat és un règim de monopoli, que s’ha volgut disfressar de competència, i del qual els principals partits espanyols n’han tret grans beneficis (si queda algun raconet, de tant en tant, la dreta perifèrica també suca, no fos que algú es descontrolés). Aquest control de l’economia per una minoria selecte es veurà encara més reforçada amb la caiguda de bancs i caixes. Moltes decisions estratègiques es prendran a les matrius de Madrid i la perifèria encara pintarà menys perquè en aquesta bugada de fusions s’ha centralitzat tot una mica més. L’entramat de grans corporacions intocables, que tenen una alta promiscuïtat amb l’administració de l’estat, poden pagar menys impostos, prejubilar a qui vulguin —malgrat la llei, pagant tots—, i fixen condicions pels sectors de l’economia productiva que poc a poc va quedant sense oxigen. Perquè les víctimes d’aquest sistema són la indústria i la servoindústria —turisme—, sector primari principalment. El repartiment de beneficis i prebendes entre els pocs escollits és la creu dels que declaren sempre a hisenda. Tampoc se salva el PSOE. Mai oblidaré el comentari que em va fer Rodríguez Zapatero a La Moncloa, la primera volta que hi vaig anar, acabat de proclamar: 'con Alierta (Telefonica) ya lo hemos pactado', i angelical del mi vaig preguntar '¿el qué?'.


Una unidad de mercado de destino en lo universal. Com sempre, a Catalunya ens hem mirat el dit i hem deixat la lluna per a un altre dia. És una mala notícia que la CNMT deixi Barcelona (un acte insòlit de descentralització en la història espanyola), però serà un broma comparat el que ens ve a sobre a partir d’ara, sobretot per les empreses amb seu a Catalunya, ja que per moure un moble s’haurà de demanar permís al ministeri espanyol de torn. Aquesta serà la realitat i no el Matrix del lliure mercat espanyol que ens volen fer creure. Però ja se sap que en la democràcia orgànica franquista els monopolis anaven de la mà del centralisme més salvatge i si no n’hi ha prou sempre queda exigir la unitat de mercat, que és la pròxima llei que esgrimiran per acabar d’arrambar amb el petit i mitjà comerç. Però aquestes són figues d’un altre paner.
]]> http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/la-relocalitzacio-passa-per-la-qualitat http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/la-relocalitzacio-passa-per-la-qualitat Wed, 22 Feb 2012 12:12:57 +0100 http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/la-relocalitzacio-passa-per-la-qualitat
De quins sectors estem parlant? Doncs bàsicament tèxtil, béns d’equip i química, especialment el tractament de derivats del petroli. Per què han canviat les condicions? Primer, perquè el preu del transport seguirà encarint-se, res porta a pensar en la seva estabilització o baixada, ans al contrari, el preu del carburant pujarà cada cop més, tant per la inestabilitat de molts dels països emissors com l’augment dels costos de la seva extracció. En segon lloc, cal tenir en compte que el diferencial de sous entre els països en vies de desenvolupament i el nostre es va reduint. També influeix molt el fet que la tècnica ha permès reduir els costos de sectors que estaven molt condicionat de la massa salarial; un exemple, la majoria de les empreses dels distints rams del tèxtil dedicaven el 65% del volum de l’empresa a recursos humans, ara s’ha reduït al 35%. Aquest és un canvi estructural que permet a empreses catalanes competir amb altres economies. I finalment, hi ha un darrer factor que no cal oblidar, la crisi ha accentuat les tirades curtes i amb molt poc temps; tant pel que fa al tèxtil com en els béns d’equips, al vendre menys, no fan grans comandes, cosa que beneficia la proximitat.

Tot plegat serà un procés lent i caldrà guanyar-s’ho cada dia. Però hi ha tres coses imprescindibles per fer possible la relocalització industrial: evitar la desertització, la qualitat i l’exportació. M’explico, relocalitzar sectors industrials implica tenir l’enginyeria, la mà d’obra qualificada i les industries auxiliars. La destrucció de llocs de treball i empreses dels darrers anys són un cost social i econòmic molt dolorós però per un país encara és més perjudicial la pèrdua de coneixement. Recordo com des d’Esquerra vam treballar per impedir l’escola d’enginyers tèxtil de Terrassa. Si bé era cert que s’hi matriculava molt poca gent –algú va qualificar-la de luxe asiàtic mantenir-la– la seva desaparició hagués comportat moltes dificultats en el futur. Quan des d’Esquerra parlem de la capacitat tractora en l’àmbit econòmic de les administracions públiques també estem parlant d’això de mantenir i protegir el coneixement. La recerca de la qualitat ha de ser el nostre imperatiu categòric. En preus és difícil competir per això necessitem valor afegit. Una part del nostre declivi industrial s’explica per la falta de valor afegit. I això no s’improvisa. La falta de política industrial de l’actual govern ens ha de fer pensar si aquest objectiu es contempla. La darrera i fonamental: tot projecte industrial, tot producte, tot procés industrial, ha de ser pensat i dissenyat per ser exportat. Després ja pensarem en el mercat interior. Qui es refiï de la demanada interna com a la sortida natural ho tindrà molt difícil. Qui pensi que podrà reeditar el model anterior, el binomi demanda interna i construcció, s’enganya. Fins fa ben poc, moltes de les decisions que es prenien a les administracions, a les grans corporacions i al sector financer encara pensaven en retornar a l’antic esquema.

Hi ha futur industrial per Catalunya? Sí, però calen accions decidides per captar abans que ningú la relocalització. I no sé si un Conseller que dia si dia també retorna al tòpic que la millor política industrial és la que no existeix, és la millor aposta.

PDT: La qualitat també hauria de ser la fita en l’àmbit de l’oci i el lleure i, en aquest sentit, és preocupant com algunes autoritats i editorialistes estan enfocant la famosa i discutible instal·lació d’un megacasino com una oportunitat per la construcció i el sector immobiliari. Alguns han parlat de 200 mil llocs de treball! Aviat és dit! I quina mania a tornar al conte de la lletera! I quina mania a relegar el turisme a una conseqüència del creixement de la construcció! N’hi ha que no n’aprendran mai!

]]> http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/amb-pena-i-amb-rabia http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/amb-pena-i-amb-rabia Wed, 15 Feb 2012 19:30:37 +0100 http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/amb-pena-i-amb-rabia
El Parlament de Catalunya ha votat la modificació de la llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), és a dir de TV3, Catalunya Ràdio i la resta, perquè ens entenguem. Amb el pretext de l’austeritat i la simplificació el Govern dels millors l’ha modificat amb els vots de CiU i PP. El canvi de la llei és una esquerda molt gran al model que es va construir sota els governs de Jordi Pujol. Una esquerda amb què la dreta catalana en nom dels interessos privats -ara en diuen equilibri entre el públic i el privat- permet la retirada de la publicitat a Catalunya Ràdio. El portaveu popular ens ha dit que aquest objectiu -deixar sense ingressos publicitaris la ràdio nacional de Catalunya- no estava tan lluny de la voluntat de l’anterior llei de reduir la publicitat. Una mostra de cinisme més gran no l’he vist amb anys. Una cosa és reduir el volum de la publicitat i una altra de molt diferent suprimir-la tota. Perquè el que vindrà després ja ho sabem. Caldrà que l’Administració hi acabi posant més recursos per oferir un bon servei públic, i després serà quan la dreta catalana i l’espanyola i la seva claca mediàtica i privada s’estiraran els cabells. En un moment en què calen diners per a les escoles bressol, escoles, instituts, universitats... i tants més serveis, equipaments i necessitats, va el Govern dels millors i renuncia als ingressos de la publicitat. Què farem aleshores? Traurem diners de partides socials per compensar la pèrdua d’aquests ingressos? CiU tota sola ha caigut en el parany de l’espanyolisme contraposant la política social a la nacional.

Diuen que no volen tornar posar els informatius de tv3 i la ràdio públiques de Catalunya als peus del Govern, però cínicament han anorreat qualsevol vestigi d’autonomia de la direcció de la CCMA. S’han carregat el model que ells també van votar i que varen votar quatre dels sis grups de la cambra.
Com ha dit el portaveu d’ERC, Carmel Mòdol, si finalment s’acaba amb el model d’èxit dels canals públics catalans, el PP estarà content perquè haurà fet allò que la majoria dels seus votants volen -els d’aquí i els d’enllà-, és a dir residualitzar la llengua i la cultura catalanes. Afegia Mòdol que la senyora Sánchez Camacho podrà presentar una cartera de serveis al carrer Gènova -seu del PP a Madrid-, que no va aconseguir ni en Vidal-Quadras.

Han arribat a dir que els grups parlamentaris que s’oposen a la modificació ho fan per una qüestió de cadires: més cinisme! Les prioritats d’ERC eren ben clares: primer, impedir que es pugui treure la publicitat de Catalunya Ràdio i després tenir garanties per disposar de prou pressupost. Encara tres hores abans de la votació, ERC s’ha reunit amb CiU reiterant la proposta que els hem estat fent des de fa setmanes: Esquerra oferia suport a canvi de mantenir la publicitat a Catalunya Ràdio, sense cap més contrapartida. I CiU ha dit que no! L’única cadira que ballava és la que ha exigit el PP al Consell Audiovisual de Catalunya per col•locar algun diputat a punt de retirar-se...

Ho hem intentat fins al final: primer salvar l’empresa i renunciar a modificar la Llei, però avui CiU ha preferit el PP, és a dir, el partit que prohibeix tv3 al País Valencià, el que persegueix la immersió lingüística a l’escola, el que manipula la informació com a Tele Madrid o a la RTVE d’antany –ara hi tornen de nou-, el que ara hi torna amb el transvasament de l’Ebre o que intenta ofegar el català a les Illes Balears... els mateixos que fa pocs dies reien l’ocurrència del jutge Divar comparant el català amb el manding. Així és com ens volen.

I que quedi clar que CiU ha pactat amb el PP perquè ha volgut... fins al darrer moment ho hem intentat. La data d’avui podrà acabar sent recordada com el dia en què es va començar a esquerdar la televisió i la ràdio públiques de Catalunya. Amb ràbia i pena pensarem en aquesta data. Tant de bo que m’equivoqui.
Ah, per cert! La ministra de Foment Ana Pastor ja anunciat que rescaten el corredor ferroviari central pels Pirineus i adverteix que no anirà en detriment del Corredor Mediterrani... Més cinisme! El govern espanyol es passa per l’arc triomfal les recomanacions europees. A veure quina se n’empesquen ara per continuar dissimulant.
]]> http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/els-nostres-mandataris-ja-no-estan-per-bromes http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/els-nostres-mandataris-ja-no-estan-per-bromes Tue, 14 Feb 2012 10:29:59 +0100 http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/els-nostres-mandataris-ja-no-estan-per-bromes
Però vet aquí que ara qui mana a Catalunya són els seus naturals propietaris i no el govern de masovers, que talment com uns ocupes van restar durant set anys al capdavant de l’executiu català. No és el mateix. I a fe de Déu que ho han notat amb la reacció seca, dura i sense retorn que ha encapçalat el mateix Conseller de Cultura, Ferran Mascarell. Té dret el Conseller de cultura a mostrar la seva opinió sobre la cerimònia dels Premis Gaudí? Rotundament sí. Però dubto que Mascarell s’hi atrevís sense la xarxa de suport que alguns mitjans i opinions amb excel·lent tribuna han teixit a l’entorn de la plaça Sant Jaume. Favor per favor, quid pro quo: jo et defenso a capa i espasa, tu em treus la publicitat de Catalunya Ràdio. Tu ja m’entens que diria el nostre gran cantant de Xàtiva!. No en va, ahir Alfredo Abián a La Vanguardia ja certificava la línia oficial i l’enemic a batre. Tot ben legítim si no fos que amb l’anterior govern tot s’hi valia. Algú s’imagina la sang que s’hagués fet amb la nòmina dels funcionaris del Nadal passat? Quan a l’esquerra li queia plom per tot arreu, la sàtira més mordaç formava part del paquet. S’hi dissolia. Ara no. Perquè ara la crítica brilla per la seva absència i la sàtira queda al descobert.

L’opinió del màxim responsable de la cultura del nostre país, en bona part del món de la cultura i la comunicació, s’ha entès com una advertència. Encara recordo quan la Televisió de Catalunya va encadenar el discurs del President Montilla amb un monòleg del seu doble a Polònia sense gairebé pausa pel mig. Confesso que se’m va glaçar la sang. Però crec que hi ha una regla que els polítics i les institucions hem d’acceptar i és la d'assumir i encaixar la sàtira i fins i tot el sarcasme sempre que no es falti al respecte. La ratlla que separa l’una de l’altra és finíssima i sovint invisible. Però ai! de la societat que no es capaç de riures d’ella mateixa, ai! del poder que no accepta la crítica continguda en la sàtira.

El món de la cultura a Catalunya ha rebut en pocs mesos dos missatges clars i contundents per part del Govern. S’han acabat l’autogestió, torna el dirigisme cultural, l’expressió més gràfica d’això és el desmantellament del Consell de les Arts (CONCA), la del Consell de l’Audiovisual (CAC) i la Corporació de Mitjans Audiovisuals (CCMA). I s’ha acabat la crítica. El pressupostos públics són minvants i molt pocs hi seran cridats. La reacció del conseller i de l’equip mèdic-mediàtic habitual és un avís en tota regla.

El món de la cultura i la comunicació comença a trobar a faltar els projectes, l’actitud i el model de societat oberta que el conseller Joan Manuel Trasserres defensava. Però com deia Joan Fuster, la ironia necessita còmplices i la gestió del poder en majúscules requereix súbdits. I ara sembla que als nostres mandarins no estan per bromes.
]]> http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/el-retorn-del-vell-psoe-i-els-efectes-inesperats http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/el-retorn-del-vell-psoe-i-els-efectes-inesperats Tue, 07 Feb 2012 13:08:22 +0100 http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/el-retorn-del-vell-psoe-i-els-efectes-inesperats
Per molt que s’hagin esforçat alguns manifassers del tardofelipisme a tapar-ho, el darrer conclave del socialisme espanyol l’ha perdut l’esquerra. Vaig escoltar pel Canal 3/24, amb atenció, els discursos dels dos candidats. Ja sabem que els discursos dels candidats se’ls pot endur el vent. Però l’aposta de Carme Chacón era clarament connotada a l’esquerra, jacobina i certament centralista. Però mirant a l’esquerra. Si es mira a l’esquerra és difícil arribar a grans acords amb el PP. Si, com fa Rubalcaba, no es mira enlloc, ni a dreta ni esquerra, sinó a aquest forat negre que es diu el centre, la cosa té un altre color.

El felipisme, com a doctrina, ha amarat durant anys i panys el discurs i el funcionament del socialisme espanyol i de retruc del socialistes. La filosofia que en els anys decisius de la transició, especialment des del 82, han segregat els Gonzalez, Guerra, Benegas, Bono i el propi Rubalcaba, entre molts d’altres, es pot sintetitzar en la frase de l’antic màxim dirigent del Partit Comunista Xinès Deng Xiao Ping: “Gat negre? Gat blanc? Allò important és que caci rates”. A partir d’aquí podem entendre la renúncia a plantar cara al franquisme (recuperant la memòria històrica), els GAL, la promiscuïtat amb els grans monopolis i el desarmament unilateral davant dels sectors més atrabiliaris de l’església catòlica. Per això no deixa de ser entendridor que ara Rubalcaba digui que vol revisar el Concordat amb la Santa Seu. La concepció felipista del poder porta als socialistes catalans a un desfici permanent per l’estat, per les raons d’estat, pels pactes d’estat. El felipisme ha estat i és una confusió permanent entre el mitjà, l’estat, i els objectius: la llibertat i la justícia.

José Luís Rodríguez Zapatero va ser una excepció i Déu n'hi do com ha resistit. Els 12 anys al capdavant del seu partit –i gairebé dues legislatures al capdavant de l’executiu espanyol– és un record de resistència. probablement, el fet de guanyar les eleccions contra pronòstic del 2004 el va ajudar a mantenir-se al capdavant. Però Zapatero va haver de pagar un preu per poder continuar: llençar per la borda l’intent de negociació amb ETA, fer seguiment del PP amb l’Estatut nou de Catalunya i congelar la seva política social i laïcista; vegis si no com ha acabat la llei de dependència o la genuflexió permanent davant la Conferència Episcopal a partir del 2006. El període zapaterista va durar dos anys. Tant és així que en Joan Tardà l’anomenava el bienni progressista. La pressió dels populars, de la caverna mediàtica, dels monopolis i evidentment del seu propi partit van tornar portar l’incipient zapaterisme pel bon camí. Trencar amb ERC, BNG i IU, arraconar l’esquerra abertzale, posar de cara a la paret els sindicats i el tercer sector, renunciar a la reivindicació de la memòria històrica, i recuperar CiU, PNB tot complaent, alhora, els sectors més conservadors.

Zapatero va ser un accident de recorregut del PSOE, havia de guanyar José Bono, (va perdre per un no res) però talment com José Borrell la cosa es va descontrolar i a diferència del de la Pobla de Segur no va haver-hi temps d’esmenar-ho. Ara amb Rubalcaba es torna al corral felipista.

Que ningú dubti que la nova direcció del carrer Ferraz de Madrid serà a partir d’ara una incondicional servidora de les raons d'estat. I això en argot madrileny es tradueix com a pactes d’estat. Tres paraules que, pel simple fet de ser pronunciades, porten els espanyols al paroxisme. Preparem-nos per veure com la majoria absolutíssima del PP es veurà legitimada com mai per la nova direcció dels socialistes espanyols. Més enllà de majories qualificades per reformar lleis o escollir òrgans i membres, el rubalcabisme és un projecte d’estat i no està per orgues amb allò que el zapaterisme va anomenar l’Espanya plural. Ara, n'hi diuen accents. Catalunya és un accent en el nou vocabulari rubalcabista a l’ús. De retruc, qui es descol·locarà més seran els convergents i els penebistes, definitivament despenjats de la construcció de nous consensos. La renúncia a una alternativa real a la dreta i l’accentuació del discurs més institucional deixen el terreny franc a una hegemonia llarga i sòlida per als Rajoy i companyia.

La pregunta que ens hem de fer és quan temps resistirà CiU aquesta conjuntura? I el PNB? Si Amaiur els passa davant, pactaran amb socialistes o populars? I els militants i votants del PSC estaran d’acord amb el paper marginal, és a dir, regional, que els volen atribuir? La victòria de Carme Chacón també hagués lligat de peus i mans el nou equip de Pere Navarro, ja ho hem vist durant la seva campanya. Però fer oposició a CiU pactant dia sí, dia també, amb els populars a Madrid, es pot fer ben difícil d’explicar. Tot plegat, més gas a la caldera catalana i no n’hi haurà prou amb un esquer com el del pacte fiscal i menys encara demorar la proposta com fa l’executiu català al·legant que és una maniobra per afegir els socialistes catalans. Ves per on que el retorn del vell PSOE acaba sent un al·licient més perquè Artur Mas i les seves tropes travessin el Rubicó.
]]> http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/vida-i-absolucio-de-francisco-camps-la-pellicula http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/vida-i-absolucio-de-francisco-camps-la-pellicula Sun, 05 Feb 2012 12:04:00 +0100 http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/vida-i-absolucio-de-francisco-camps-la-pellicula
Doncs el mateix, el jurat que ha absolt Camps i Costa, (quins llinatges més catalans, oi!), està compost per homes i dones que respiren l’atmosfera de complicitat i omertà que el Partit Popular ha anat recosint en els darrers vint anys al País Valencià. I dic recosit perquè bona part d’aquesta xarxa s’ha fet amb fils i agulles del franquisme sociològic i cultural. Vista la feblesa dels arguments que ha utilitzat el jurat popular per absoldre l’exPresident de la Generalitat, hi ha tres explicacions plausibles que ens poden ajudar a entendre els 'Porqué' que diria l’estimat Jose Mourinho:

1)La complicitat. Amb les majories absolutes que els popular assoleixen al País Valencià, elecció rere elecció, no és cap temeritat que una bona part del jurat fossin votants o simpatitzants dels populars. Es fa estrany pensar que el jurat no contingués cap votant o membre dels populars perquè aleshores també fora una distorsió. La majoria dels votants de Camps i Rajoy al País Valencià participen moralment i legitimen conscientment tot el model de creixement (creixement per dir alguna cosa) de la darrera dècada. “És un dels nostres encara que s’hagi equivocat”, “és un dels nostres i no n’hi ha per tant.”

2)La por. El model clientelar que el caciquisme ha anat teixint a moltes ciutats i pobles ha bastit una xarxa molt sòlida i amb moltes ramificacions familiars i laborals. En un país petit el secret dels membres del jurat es volatilitza en segons. Des dels Fabra a Castelló, a la teranyina alacantina, passant per personatges com Alfonso Rus a Xàtiva, ningú s’escapa als ressorts de poder i més quan a moltes famílies el lloc de treball és la vida.

3)L’excés. Quan la fiscalia no és capaç de travar bé la relació entre la punta que sura fora de l’aigua (els cas dels regals i dels suborns) i la resta de l’iceberg (tota la cua de milers de milions que el cas Gürtel arrossega), hi ha qui pot creure que no n’hi ha per tant i que si la corrupció és redueix a uns quants vestits i sabates, rai doncs! La pressió mediàtica hi fa la resta. Mai com aquest cas una bona part de la premsa, per no dir tota, s’ha quedat mirant el dit i ha deixat de banda la lluna.

Segurament hi ha altres causes, algunes d’elles tenen a veure amb la perícia dels defensors o els errors de fiscalia o de l’acusació, el major o menor convenciment que van deixar anar els testimonis, etc. Però la barreja de la primera i la segona causa, la complicitat i la por, són les més preocupants perquè són les més profundes.

En règims amb tantes carències democràtiques –i amb una societat civil tan feble–, complicitat i por formen part del mateix problema. Mai sabrem on comença una i acaba l’altra. Però a l’Estat espanyol, i ni els valencians del nord ens n’escapem, aquests anys d’apologia barroca del diner i del poder han creat una ferida moral difícilment reversible. El Partit Popular, però tampoc se n’escapen els socialistes, ha institucionalitzat un model de creixement econòmic que, a banda de ser insostenible com s’ha demostrat, es basa en la desarticulació social i moral d’una societat. La pèrdua absoluta del valor de treball com a tal. Com més ràpid és guanya diner, millor; com més fàcil, millor; com més ràpid, millor. La picaresca s’ha convertit en referent moral i l’enveja de la proesa del veí el seu profeta.

Pel mig d’aquest marasme hi ha una classe emprenedora minvant que no troba sentit a seguir lluitant per mantenir la seva empresa; que veu com els especuladors del diner fàcil s’han begut tot el crèdit de la banca pels propers 10 anys i com hi ha dues generacions, amb evidents excepcions, de joves que o volen ser funcionaris o esperen el favor polític d’un familiar o del partit per col·locar-se i viure. Emprenedors que han vist com la prioritat de les administracions era l’especulador i com ser industrial, llaurador o comerciant esdevenia una mena de pària social, lligat a una imatge del país que es jutjava anacrònica.

Desferra moral col·lectiva com a producte autòcton de les classes dirigents valencianes però que s’arruïna encara més quan els corruptors arriben amb l’AVE. No en va, la trama és la trobada providencial d’aquells que, com Correa i “el bigotes”, van ser foragitats del paradís madrileny i van trasplantar el seu sistema corrupte a un camp ben adobat com el valencià. La cirereta del pastís, per a mi, és quin exemple de confiança amb el país dóna un President que, com a bon pollet ressuscitat que diem al ripollès, ha d’anar a comprar-se els vestits a la metròpoli o sigui Madrid. Què no hi ha bones botigues a València? Ningú s’ha queixat? Es considera normal que la dependència mental sigui tal que s’hagi d’anar fins a Madrid per fer això?

Refer moralment el país, restaurar valors com el treball, la justícia i l’equitat per assolir una societat més oberta i democràtica, i centrar-se en l’educació de noves generacions, és a hores d’ara una tasca ingent. Pel que sembla però encara no s’ha tocat fons i després de contemplar imatges i talls de veu de Francisco Camps –fent de titella de la caverna espanyola al canal Intereconomia– tinc la certesa que alguns continuen excavant.
]]> http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/spanair-resurreccio-i-mort-dun-catalanisme http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/spanair-resurreccio-i-mort-dun-catalanisme Sun, 29 Jan 2012 12:54:44 +0100 http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/spanair-resurreccio-i-mort-dun-catalanisme
ZP: 'De esto no hablamos'
Una seqüència d’imatges em vénen al cap. Primera: darrera reunió de la Comissió constitucional del Congrés dels Diputats (gener de 2005) per aprovar el nou Estatut. Estira i arronsa per l’Aeroport, Rubalcaba accedeix a la gestió catalana dels aeroports catalans amb un cànon temporal per fer sostenible el sistema. Segon: conversa amb el mateix President Zapatero la nit del pacte de l’Estatut amb Artur Mas i la resposta d’aquest a pregunta meva: “¿y lo del Aeropuerto como ha quedado? ... de esto no hablamos”. Tercera: la foto i massatge de molts columnistes i analistes lloant la societat civil catalana en detriment dels polítics per reivindicar l’aeroport a l’acte de l’IESE. Malgrat algunes veus critiques, poques, un dels millors fuets contra la presència d’ ERC al Govern (ara reconvertit en un director digital), enaltia la societat civil reunida a l’escola de negocis i afirmava que la culpa era del Govern català. Les portades que va arrencar aquell conclave, fins i tot en el principal diari de Catalunya, avui s’han quedat en una ridícula foto a les pàgines d’economia del conseller Recoder amb tres representants de la societat civil. I una quarta, la meva conversa amb el darrer secretari d’estat del Ministeri de Foment del Govern socialista, Isaías Taboas, al qual li vaig expressar la meva incredibilitat que la nomenclatura madrilenya de l’estat i d’AENA els permetés fer la privatització d’El Prat i Barajas. La seva resposta es limità a repetir-me que l’estat necessita diners. Malauradament, no em vaig equivocar.


Els estats existeixen i juguen
La pel·lícula dels fets passa ràpida. Ens han barrat les portes al control de l’Aeroport i a disposar d’una companyia de bandera. És a dir, sense hub ni vols intercontinentals des de Barcelona, tal com pretenia la nomenclatura del ministeri espanyol del ram i la companyia Iberia. Si El Prat se’n surt i esdevé un important centre de connexions intercontinentals, Barajas té un problema i la companyia espanyola també. I això, perquè Iberia ha centrat tota la seva estratègia en Madrid. Si volem sortir de Barcelona al món, més enllà del països de proximitat, cal pagar peatge, encara que sigui low cost, i passar per Madrid. Com a França, com els estats que funcionen, com dirien a qualsevol sobretaula de la capital espanyola aquests dies.

Que ningú s’enganyi o es deixi enganyar i que no busquin en la mala gestió de la companyia caiguda la causa del fracàs. No era fàcil remuntar Spanair. Però menys desbordar la pressió que el govern espanyol ha fet en contra. Algú dirà que el ressort automàtic de senyalar Madrid és el boc expiatori dels fracassos de la catalana tribu. Però amics, els reis d’orient són els pares i els estats serveixen per això: per espantar Qatar Airines des de Brussel·les, per ensorrar els aeroports de Reus i Girona especialitzant Barcelona en baix cost i així fer-nos més subsidiaris de Madrid. Però també per atemorir les federacions de patinatge de països sudamericans com va passar a Fresno. Per pressionar multinacionals perquè traslladin la seva seu de Barcelona a Madrid o per convertir el que la lògica de mercat defineix com una absorció en una fusió del que són companyies estratègiques que ara anomenem sistèmiques.

Ha pagat la pena?
Ens han esventrat tota la proposta de reforma de l’estatut i l’han deixat inert. I hem deixat uns quants péls a la gatera , especialment Esquerra. Ens hem esforçat en la batalla per arrencar els aeroports catalans de les urpes de l’estat i poder fer-los més competitius. Entitats, persones i federacions s’han mobilitzat durant anys per disposar de seleccions catalanes reconegudes internacionalment. Hem fet diplomàcia catalana malgrat l’estat i el quinta columnisme mediàtic que satanitza la misèrrima inversió en quatre delegacions catalanes a l’exterior i tanca els ulls en la luxúria de l’estat que rega amb bitllets de cinc-cents euros jardins d’ambaixades o se’ls balafia amb coberteries de plata. En aquests anys només hem assolit un èxit clar: el domini .cat i que duri. Un balanç pobre per tant desgast.

Algú podria afegir a aquest article, en forma d’epitafi ,que el catalanisme descansi en pau després de tot plegat. O el setciències hi afegiria allò tan maleït de jo ja ho deia. Però creieu-me que ha valgut la pena. Perquè el camí era inevitablement aquest: convèncer a tot aquells que els fa por o veuen la independència de Catalunya com un impossible que no hi ha altre camí. Els estadis intermedis de convivència i de cohabitació els ha dinamitat l’estat i la nomenclatura dels milers d’alts funcionaris, despatxos i consultores que viuen del centralisme i no pensen deixar ni una engruna a Barcelona o Catalunya.

Independència
M’agradaria pensar que Artur Mas no li ha agradat gens el que ha passat i que té un Pla B. Que el President i el gabinet crisi de Convergència tenen una estratègia per forçar la màquina davant del Govern espanyol. Perquè a hores d’ara l’única cosa que hem de tenir clara és que ja hem fet totes les etapes i només queden dues possibilitats: el govern organitza un referèndum com el d’Escòcia o proclama directament la independència. No hi ha crèdit per cap altra alternativa. I el pacte fiscal ens dirà algú recordant un enfervorit Duran Lleida exigint la independència fiscal la nit de les eleccions espanyoles? Doncs el mateix, més arguments per tenir un estat propi perquè per molta imaginació, paciència i voluntat que hi posi el Govern català, el Govern espanyol només atén a raons d’estat, el seu
]]> http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/bocs-expiatoris http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/bocs-expiatoris Mon, 16 Jan 2012 10:26:20 +0100 http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/bocs-expiatoris
Però tot i sent conscients de la desconfiança que genera la justícia espanyola no puc deixar de pensar que primer Millet i després Urdangarin estan esdevenint bocs expiatoris per tapar moltes de les coses que estan passant. Quan observem una foto hi cerquem el protagonista, allò que ens crida l'atenció, tenim la vista educada i viciada pel que ens fan creure que és transcendent. Mirem Urdangarin, l'escrutem de dalt a baix, però deixem de veure la infanta, els gestors de la casa reial, els polítics que van aplanar-se als negocis reials. L'obsessió per l'exjugador del Barça emmascara d'entrada el seu entorn. Ni republicanisme somort de la societat espanyola ni conspiració joancarlista dels Pedro J. Ramírez i els Aznar, el que hi ha és l'intent de focalitzar en el gendre i deixar de banda la família reial espanyola. De la mateixa manera que la repulsa i l'escàndol que generava a determinades elits catalanes el cas Millet és un intent de deixar fora de l'objectiu els polítics, partits, institucions i bones famílies que havien jugat i havien fet la gara-gara al sinistre personatge.

Mentrestant, les cúpules dels bancs i caixes que estan intervingudes o suportades amb capital públic, és a dir, el de tots, s'apugen sous, indemnitzacions, i escanyen dia sí, dia també les petites i mitjanes empreses i els autònoms. Mentrestant, la casa reial espanyola diu que ensenya els comptes i esdevenen els campions de la transparència, i tret de dues o tres excepcions mediàtiques, allò que en deien periodisme d'investigació, tothom s'ho empassa. Mentrestant, el flamant nou govern espanyol carrega contra la classe mitjana i treballadora quan no es va cansar de dir durant quatre anys que no apujaria impostos. Mentrestant...

Molts respiren davant el cas Urdangarin, perquè permet quedar fora del focus públic i continuar delinquint. En un dinar de germanor dels que proliferen aquests dies de Nadal en la geografia catalana un conegut estraperlista i amic del govern català actual clamava contra Urdangarin en veu alta, tot el restaurant ho va poder sentir, per afegir també que gràcies a la imperícia i la sensació d'impunitat del gendre del rei espanyol s'havien oblidat d'ell, i a continuació va alçar la copa i va brindar. Va brindar, doncs, per la llarga vida i bona salut dels bocs expiatoris i els seus corifeus.

* Article publicat al diari Avui.

]]> http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/pj-ramirez-no-cola http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/pj-ramirez-no-cola Sat, 19 Nov 2011 11:27:46 +0100 http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/pj-ramirez-no-cola PJ Ramírez a fet un esforç que la dreta a Espanya i tot el nacionalisme espanyol mai faran prou per agrair-li. Al costat de PRISA, però des de la dreta, ha complementat la modernització de la idea d’Espanya i sobretot ha ajudat com ningú a donar aire i vigència a un nacionalisme espanyol modern, laic i crític. Si jo fos de Segòvia o Terol estaria encantat amb PJ i la seva obra.
Però quan PJ Ramírez ve a Catalunya és quan podem veure amb més nitidesa que el seu projecte espanyol és supremacista i, per tant, excloent. Supremacista perquè sota un vernís igualitarista i democràtic s’hi cou la ferma convicció de la superioritat de la llengua i la cultura espanyoles vers les altres cultures que malviuen a l’estat. Ho va deixar anar com qui no diu res en la seva visita a la capital catalana, després ho va negar per finalment matisar-ho. Entre plat i plat, i davant una barreja d’indignació i estupefacció dels comensals catalans, va insinuar que un relaxament de la immersió lingüística a les escoles facilitaria l’ambient per a un pacte fiscal entre Catalunya i Espanya.
El director del matutí madrileny respon a la lògica de tot espanyol intel·ligent: en privat reconeixen el maltracte de Catalunya pel que fa a finançament i inversions però en públic ho neguen. Davant les xifres objectives pocs espanyols dels que jo he tractat m’ho han negat, podria dir que comptats amb la mà. Recordo una conversa amb Candido Méndez, líder de l’UGT i excel·lent persona, que en una reunió al Congrés de Diputats m’ho reconeixia fil per randa i el cap de setmana següent, davant la mirada atònita de Josep Maria Álvarez, carregava contra l’Estatut nou per insolidari. PJ no n’és una excepció.
Ara bé, el més ofensiu és la íntima creença de que podríem estar disposats a renunciar a la llengua a canvi de millorar el finançament de Catalunya. És així com pensen la majoria d’espanyols? Per quatre € som capaços de renunciar al país? No. Saben perfectament que no és així. Ens estan dient que si bé el problema de finançament pot ser un problema polític el conflicte cultural és nacional. Un xoc de nacions. I el missatge, el subproducte de la seva provocació, és evident: apunteu-vos a la cultura guanyadora, la vostra no té dret a existir, ingresseu a l’espanyolitat ben entesa i podrem parlar de tot.
Una frase molt similar a aquella que escoltàvem encara no fa uns anys a molts pseudoprogres quan referint-se a l’esquerra abertzale els hi deien que en absència de violència es pot parlar de tot. Bé, ja hi som. Per fi. La violència s’ha acabat però ara aquells callen. Resulta que tampoc n’hi ha prou. La violència d’ETA era un obstacle per a la llibertat i un atac directe a allò principal: el dret a la vida. Però pel nacionalisme espanyol era una bona excusa per negar el debat.
Ara als catalans ens conviden a ingressar amb il·lusió al club del monolingüisme espanyol renunciant a ser tal com som. I després ho tindrem tot pagat. Podrem parlar de tot! PJ no cola!

]]> http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/escandalitzem-nos http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/escandalitzem-nos Mon, 07 Nov 2011 20:09:45 +0100 http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/escandalitzem-nos
Tot plegat res de nou sota la capa del sol, però la cosa tendeix a complicar-se amb els populars al govern espanyol. Perquè el discurs de Rajoy i el seus ja és a hores d’ara ben clar: davant la falta de perspectives i propostes econòmiques, -el que hem vist fins ara és ben pobre-, queda la identitat. Davant l’atur més Espanya, davant l’enfonsament del sector serveis i industrial més llengua espanyola. Davant de la falta de crèdit per la mala gestió de la banca i la negligència del Banc d’Espanya i els Governs de l’estat contraposen la unitat de mercat.

I és clar que la minoria que vol la desaparició de la llengua catalana es veurà enfortida i crescuda. Davant d’això, doncs, hem de fer tres coses: la primera no deixar d’escandalitzar-los i la segona perseverar i finalment desacomplexar-nos més que mai.
L’independentisme necessita créixer amb els que parlen català i els que no. Els que la tenen com a llengua materna i els que no, els que el parlen a casa i els que no. Però tenim el deure d’assenyalar aquelles actituds i propostes que pretenen l’eradicació de la llengua i la cultura catalanes perquè aquests són també enemics de la causa de la llibertat. Com ho són també aquells que en nom de la independentisme volen considerar els catalans que usen habitualment el castellà com a estrangers. Els primers són una minoria però tenen un aliat exterior molt potent que utilitza tots els mecanismes d’estat per fer-los hi de caixa de ressonància. Els segons una ínfima minoria però que amb tot desestabilitza i fa mal a l’independentisme i a la mateixa causa de la llengua catalana. Tenim, doncs, el deure d’escandalitzar-nos i lluitar.
]]> http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/guerra-a-ryanair-o-plantar-se-davant-aena http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/guerra-a-ryanair-o-plantar-se-davant-aena Tue, 01 Nov 2011 17:43:52 +0100 http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/guerra-a-ryanair-o-plantar-se-davant-aena
El preu de Ryanair
Ens costa diners Ryanair? Sí. I massa sovint la companyia irlandesa pren formes poc ortodoxes per negociar amb les administracions. Però, al capdavall, ens toca fer els números i veure què és més profitós pel nostre sector turístic. L’impost revolucionari que la Generalitat de dalt i les diputacions catalanes pagaven tenia un retorn altíssim pel sector turístic i, especialment, per la Costa Brava i la Costa Daurada.
Sense deixar passar el silenci còmplice i clamorós d’algunes institucions territorials i econòmiques sobre aquest afer, molts comerciants, restauradors, hotelers i empreses de lleure pateixen ja la mala gestió del Govern dels millors en aquest assumpte.
El Govern dels millors, conseqüent en la seva política d’esborrar tot el que havia fet l’anterior Govern, no va ser capaç de calibrar què s’hi jugava i, literalment, va muntar una campanya contra Raynaud. I amb Michael O’Leary pots fer moltes coses menys amenaçar.

AENA com sempre!
Reus i Girona estan al bell mig de la tenalla. Per una banda, l’actitud matussera del Govern dels millors amb Ryanair i, de l’altra, AENA. Ryanair pot desafiar la Generalitat i la gent de Catalunya perquè té les portes obertes de l’aeroport del Prat. Les té més que obertes, de fet aplica incentius a partir de les taxes i els preus públics que deixen en un nul marge de competitivitat els altres aeroports catalans. Aeropuertos Nacionales (AENA), és dir, el ministeri de Fomento, és a dir, el Govern espanyol, té una actitud absolutament deslleial amb Reus i Girona. I fa bona la teoria de voler reduir Barcelona als vols de baix cost per potenciar Barajas a base de concentrar les connexions internacionals i consolidar de facto el hub madrileny.
Vista la situació actual, només salvarem Reus i Girona, i potser Lleida, si desmuntem la tenalla, això és, si limitem l’entrada de companyies de baix preu i apugem les taxes a Barcelona. Perquè, malgrat la crisi, Ryanair té un únic objectiu: guanyar diners, i no renunciarà al mercat català. I si ho fa alguna altra companyia, la podrà substituir, però mentrestant serà difícil trobar companyies que vulguin anar a Reus o Girona si el Prat és més barat i, a més, gaudeix de més mercat potencial.

Tripijocs de Duran
A mi em costa d’entendre per què Duran i Lleida i el seu grup parlamentari, que han estat decisius per salvar Espanya de la intervenció manta vegades, tal com resen els corifeus de la coalició, hagi estat incapaç de posar damunt la taula de Madrid un tema menor com aquest a canvi de votar un pedaç per les concessionàries de les autopistes de peatge de l’entorn de Madrid.
Dimecres, a la sessió de control a Parlament, el Grup d’Esquerra li demanarem al President si ens volem plantar davant d’AENA i el Govern espanyol o si seguirem declarant la guerra a Ryanair.
]]> http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/esquerra-ciu-i-altres http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/esquerra-ciu-i-altres Mon, 24 Oct 2011 09:35:39 +0200 http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/esquerra-ciu-i-altres
Ni els primers ni els darrers
No és la primera vegada que això passa i malauradament no serà la darrera. Servidor va viure una reacció similar en plena campanya electoral catalana quan vaig afirmar en el fragor d’un míting a La Seu d’Urgell que comparat amb Catalunya, on la inspecció d’hisenda cus els autònoms i les petites i mitjanes empreses a inspeccions, a Madrid fan una festa i a Andalusia no paga ni Déu. En fred tothom sap de què estem parlant i l’expressió com bé indica aquesta pròpia frase no vol dir que no hi hagi empreses i particulars que paguin. Però el ventilador de la catalanofòbia és infatigable i qualsevol expressió dita per un català desencadena la fúria roja. Recordo perfectament com dos periodistes d’un rotatiu de Madrid van desplaçar-se al meu despatx per fer-me una entrevista, amb l’objectiu de cercar una retractació pública. El dret de conquesta es basa, sobretot, en això, que la víctima o conquerit hagi de palesar sempre la seva feblesa i submissió davant els seus propi connacionals. Però quan vaig començar a esgrimir dades objectives, algunes amb el segell del ministeri espanyol d’hisenda, comparant resultats i el desfici que el personal de la hisenda espanyola tenia a Catalunya amb altres longituds i latituds, el tema es va desinflar. Aquells periodistes, com la majoria de la caverna, van decidir enterrar el tema. La conclusió que en vaig treure personalment va ser clara, no havia de penedir-me de res però al mateix temps les persones que tenim una talaia pública hem de mesurar les nostres paraules. Els arguments es devaluen o passen a caure en la irrellevància si, volent o no, fereixes persones o un col·lectiu sencer.
Dic tot això conscient que cap dels dirigents de CiU volia insultar cap andalús, tant un com l’altre volien denunciar el maltractament a Catalunya. Tots estem cansats de falsedats cronificades com aquella que diu que els nens catalans no saben parlar castellà o que a Catalunya lliguem els gossos amb llonganisses i som insolidaris amb la resta de l’estat.

La pell fina d’alguns
Amb situacions com aquesta es demostra científicament que el gruix dèrmic va per territoris. Alguns tenen la pell molt fina, finíssima, i d’altres la tenim molt dura, tant que tota ella és una durícia. Ja que si a Catalunya haguéssim d’organitzar un sarau com el que han muntat institucions i mitjans de comunicació d’Andalusia, aquí la festa fóra continua. Aquesta és també una característica de les víctimes del maltractament, ja estem acostumats a rebre i allò anormal, extraordinari, és ser ben tractats, per això embogim quan un ciutadà espanyol ens fa un acte de reconeixement. La veritat sigui dita és que enfollim poc.

Per responsabilitat asimetrica
Fins aquí res de nou, però m’agradaria assenyalar el comportament dels uns i dels altres quan es desencadenen campanyes contra polítics, empresaris, esportistes o periodistes catalans. Hi ha catalans que com bons ciutadans colonitzats es llancen com caníbals afamats a devorar els seus compatriotes que són a l’ull de l’huracà. Quantes vegades el senyor Duran Lleida, acompanyat de la seva claca mediàtica, s’ha sumat a la censura espanyola contra el català assenyalat amb el dit? Quantes vegades s’ha ofert als mitjans espanyols com a exemple del que és un bon català que professa el sentit comú? Quantes vegades des de la coalició nacionalista s’ha denunciat els dirigents independentistes acusant-los de ser els responsables de la mala imatge de Catalunya a Espanya? Més d’un cop he pensat que amb actituds com aquesta no ens fa falta la central lletera. En canvi mentre a tot Espanya es blasmaven les declaracions de Mas i Duran, des d’ERC hem callat responsablement.
Doncs i ara què? Ara són Mas i Duran els que generen mala imatge? La diferència entre Esquerra i el partit del Govern dels millors és aquesta, nosaltres mai ens hem afegit al linxament. Les declaracions o afirmacions seran més o menys afortunades però, nosaltres a diferència d’ells no ens hem dedicat mai a fer la gara-gara a aquells que permanentment ens ataquen. La mateixa diferència es veu entre mitjans, els silencis d’alguns mitjans aquests dies contrasta amb les diatribes que es llançaven contra ERC quan aquesta estava enmig de la tempesta.
No es tracta de pensar que els nostres mai s’equivoquen, ni tampoc de fer tancaments irracionals de files, ans al contrari. Es tracta d’entendre el context colonial en el qual vivim. Malauradament, una interpretació distinta del context la majoria de les vegades ens duu a estratègies i conclusions diferents i sovint oposades. I d’aquí plora la criatura.
]]> http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/i-ara-que-4 http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/i-ara-que-4 Fri, 21 Oct 2011 11:26:27 +0200 http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/i-ara-que-4 El dilluns passat l’Alfred Bosch va aparèixer a la Permanent Nacional d’Esquerra amb sis exemplars del seu darrer llibre sota el braç. “I ara què?” resa el seu títol. He de reconèixer que vaig arrufar el nas i no vaig poder evitar pensar que el seu treball s’afegiria a la llarga llista de publicacions sobre la qüestió nacional que passen sense pena ni glòria. Treballs que bàsicament es deuen al fet d’estar a les portes d’unes eleccions o la immediatesa de la parada de Sant Jordi. La xafarderia va poder més i a casa, a llit, per fer-me venir la son, tot invocant l’esperit del Doctor Estivill, vaig obrir el llibre.

I van tocar les petites

Cap a quarts de dues encara seguia llegint i em vaig dir prou; Joan, tanca el llibre, el llum i a dormir. Durant aquesta setmana he seguit aferrat a les pàgines que desgranen les tesis boschianes. El recomano, és un llibre que duu al lector de forma amena pel camí de la deducció dels que han de ser els fonaments del nou discurs independentista. Raonaments lògics plens de sentit comú que no per això han de resultar vells o suats. Res de remuntar-se al 1714 i anar deixant anar els greuges fins avui, res tampoc de dedicar el noranta per cent de l’assaig a la diagnosi i un deu o un tres per cent a l'aportació de solucions. Alfred Bosch planteja i aporta propostes per una renovació del discurs i l’estratègia amb frescor i sovint ironia però alhora amb una consistència a prova de bomba.

Dos nous paradigmes

Dos exemples ben clars: Bosch aplica un concepte clàssic com la dialèctica hegeliana, ... la lluita de contraris genera un nou estadi que supera i inclou els dos...., per superar l’argument del 12 de setembre que tant ha anestesiat el discurs independentista per no dir el catalanista. Quantes vegades hem sentit que malgrat la derrota de 1714 l’endemà, o sigui el dia dotze, ens hi tornàvem a posar perquè continuàvem sent els mateixos? Doncs prou. Com escriu l’Alfred, la Catalunya del 12 de setembre de 1714 era una altra, potser amb la memòria del que havia estat un país independent però al cap i a la fi una altra. Com també va morir la Catalunya republicana que passava el Pirineu i les Alberes. Com tampoc és la mateixa Catalunya la post immigració extracomunitària. Bosch ens deixa dues coses clares: la primera, que la nostàlgia de la Catalunya que fou pot ser destructiva ja que podem acabar sent esclaus d’un ideal i perdre la realitat. La memòria, en canvi, és constructiva perquè ens fa saber qui som, d’on venim i on podem arribar. Un avís que amb la puresa per bandera no sumem, adreçat a aquells que confonen la Catalunya lliure amb la Catalunya pura, que darrerament semblen més esvalotats.
L’altre exemple és la desconstrucció de la mística de la nació, dit d’una altra manera, de la construcció de la nació com a condició de necessitat per ser independents. Ull!, l’autor ens deixar clar que és bo i necessari construir nació. Però és més prioritari esdevenir independents, és a dir, tenir un estat propi, perquè després construir nació serà un fet més fàcil, serà natural.
No continuo, perquè es millor que us compreu i llegiu l’aportació d’Alfred Bosch al debat de com ser independents. Jo de vosaltres el votaria, perdó, volia dir el llegiria.

]]> http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/una-lleugera-sensacio-de-ridicul http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/una-lleugera-sensacio-de-ridicul Thu, 20 Oct 2011 12:16:46 +0200 http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/una-lleugera-sensacio-de-ridicul http://blocs.esquerra.cat/imatges/1319050805_729152_1319051232_noticia_normal.jpg
Però sobren triomfalismes i menys riure-li les gràcies al ministre de Foment que fins al darrer moment ha intentat aigualir la proposat europea. De fet ho ha aconseguit quan es posen damunt de la taula dos eixos i mig, i si mirem en lupa n’hi podem veure cinc!

Ara comença la feina de debò, les preguntes que ens hem de fer són les següents, els protagonistes de la foto d’ahir copa de cava en mà es comprometen a anar fins al final i plantar-se quan el proper govern espanyol prioritzi el centre i el nord? No hi ha dubte que el President de la Generalitat ho farà. Però ho farà el Partit Popular per molt que la seva Presidenta a Catalunya s’hagués de batre a cops de colze per sortir a la foto? On seran els actuals ministres de Foment i Defensa quan s’aprovin els pressupostos de l’estat de l’any que ve? I el cap de llista de la coalició convergent a Madrid? Farà cas al seus o es deixarà endur com sempre per la pressió per les grans constructores madrilenyes com va fer amb l’esmena de les concessionàries d’autopistes a l’entorn de Madrid?

Per això els d’Esquerra vam decidir no anar-hi. Satisfacció? Tota. Set de victòria? Creixent! Amb tendència a l’infinit. Però ara comença una batalla cruenta que sota el pretext de la crisi populars i socialistes començaran a posar-hi pegues. Al capdavall la foto que comptarà serà el panell de votacions del Congrés de diputats quan s’aprovin els pressupostos generals de l’estat. I allí Esquerra, Convergència i Iniciativa no fallaran, com no han fallat a Europa. Però la majoria cromàtica del panell de Madrid depèn de socialistes i populars. I serà en aquell moment quan veurem si la foto de la cambra era una més o la fi de l’Espanya radial.
]]> http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/contraccio-o-estalvi http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/contraccio-o-estalvi Mon, 10 Oct 2011 10:53:20 +0200 http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/contraccio-o-estalvi
Ningú del Govern sembla tenir la capacitat de veure més enllà i explicar cap a on anem i quins són els objectius. Des de fora, la sensació és que cada dia que passa estan més emboscats. Un exemple paradigmàtic de tot plegat és el conseller Mas Colell, home tranquil i sovint didàctic que aquesta setmana ha perdut els papers amb la paga doble dels treballadors públics.

Tal com ho veig, el Govern té marge fins a final del 2013, ja que fins que no faci la liquidació dels pressupostos 2011 i 2012, ho té fàcil per carregar totes les culpes al Govern anterior. Dic això perquè és molt probable que tot i els ajustos, retallades i privacions aquests dos exercicis es tancaran amb un dèficit molt per sobre del previst i consti que res em plauria més que equivocar-me.

Però molt em temo que el discurs de carregar contra el Govern d’esquerres s’haurà acabat i Mas se les veurà, de fit fit, amb l’autèntic problema: el dèficit fiscal que limita els ingressos de Catalunya. En aquest precís instant als que també se’ls hi acabarà el temps d'anar clamant demagògicament contra les retallades és al PP de Sánchez-Camacho, ja que a partir del 21 de novembre entraran en conflicte directe amb les administracions que no estan sota el seu control, és a dir, Catalunya, Canàries, Euskadi i per quatre dies Andalusia.

Però tornant a la realitat més immediata, he de dir que no em produeix cap satisfacció, ni sàdic plaer, observar les dificultats del meu Govern. Ans al contrari, crec que se’ls ha d’ajudar en tot el que faci falta davant les dificultats per poder cobrir tots els flancs de despesa. Les decisions no són fàcils, gens, i és lògic que qualsevol decisió acabi generant dubtes i sinó dos exemples ben entenedors de la dificultat de tot plegat: suprimir, tal com va demanar Esquerra, els centenars de lots de Nadal que el Departament de Territori i Sostenibilitat volia enviar a clients i coneguts, suposa un estalvi? Indubtablement, sí. Però també és cert que fent això estem perjudicant a les empreses que fan lots i a molta PIME catalana, complicant-los-hi la vida i provocant més atur. Aquesta dilema, que algú consideraria insignificant, s’eleva a categoria quan volem reduir el consum farmacològic per rebaixar la despesa sanitària, provocant al mateix temps problemes a la indústria farmacèutica; sector al qual li exigim que inverteixi en recerca i desenvolupament, mantingui i crei llocs de treball qualificats i exporti.

La suma de dilemes acaba fent que el dia a dia de l’administració catalana i dels seus dirigents sigui complexa, dura i incerta. És evident que hi ha una prioritat: les persones, prioritzem la salut de les persones es diu, i és ben cert, però amb totes les limitacions i ajustaments l’administració catalana és clau en la reactivació de la demanda. Ens podríem trobar que aboquéssim tots els recursos a salut i serveis socials i que cada cop tinguem menys ingressos perquè els altres sectors no arranquen. Un acció simplista i populista ens pot portar a una contracció de la demanda i el consum encara més gran. Per això deia que no és gens fàcil prendre decisions i el Govern n’ha de prendre cada dia.

I, a tot això, poc a poc es va acostant l’hora de la veritat, la de prendre una decisió en majúscules, és a dir, dir-li a l’estat espanyol que la moma de Catalunya s’acaba i que les regles canviaran. I fins que no arribi aquest cop de força, continuarem ballant-la entre la contracció i la retallada.
]]>