Joan Puigcercós

Sovint ens assalten dubtes sobre la vitalitat del nostre país i del catalanisme per extensió. I a Londres estant t’adones, més que mai, de la potencialitat de la societat catalana. Aprofitant l’estada per estrènyer els lligams amb els socis de l’Aliança Lliure Europea constates que som un referent per a moltes nacions sense estat d’Europa, som el seu model a seguir pel que fa a promoció de la llengua pròpia. El nostre procés de normalització lingüística -malgrat formar part d’un estat que no només no ens ha ajudat sinó que ha maldat històricament per aniquilar-nos com a nació- és en el que s’emmirallen gal·lesos i escocesos. Anhelarien ser en la nostra situació i admiren la determinació per crear uns mitjans de comunicació públics que han esdevingut un instrument eficaç en el procés de revitalització de la llengua catalana. No en va, tal i com recordava Oriol Junqueras a la premsa anglesa, som la llengua sense estat de la Unió Europea més parlada amb 11 milions de persones. I una llengua amb una fortalesa indiscutible. La nostra és una llengua de cultura, és la llengua vehicular de l’ensenyament, és la llengua de les universitats i serà ben aviat la llengua del cinema.

Sovint, fins i tot, constatem com un determinat catalanisme s’esforça en sembrar un discurs catastrofista i, esclau d’interessos partidistes, pronostica horitzons de penombra quan no de desolació. Amb el resultat de les eleccions basques a la vista, obvien el contundent efecte de l’aprovació de la Llei de Partits i es llancen a fer comparacions faltades de sentit comú. En un exercici de realisme de seguida s’haurien adonat que la determinació que mostren els partits que governaran a Galícia i Euskadi, per aturar qualsevol procés d’immersió lingüística per exemple, són inviables a Catalunya. I això és una gran virtut perquè tant els partits de govern com el partit majoritari de l’oposició coincideixen a defensar el model d’immersió i aquest és un gran valor com a país perquè aquest consens blinda l’escola catalana i no la deixa pendent d’una espasa de Dàmocles a l’arbitri d’un hipotètic canvi de govern.

Això no significa que doni res per tancat, ni cap batalla per guanyada. Ni de bon tros. Entre d’altres, perquè bé sabem que sense una veritable autonomia financera no hi ha una veritable autonomia política. I en aquest punt ens hi estem jugant molt quan, a més, ens trobem immersos en un procés per aconseguir un finançament més just. I aquí sí que grinyolem perquè cap altra nació europea pateix un espoli econòmic tan acusat, amb un finançament tan pervers. En això, també som singulars. I així i tot aquest país funciona i mantenim una escola i una sanitat pública prou dignes si atenem a l’esforç que ens ha tocat fer davant l’allau immigratòria dels darrers anys sense que això hagi anat acompanyat dels recursos pertinents. Ara, però, també sabem que si no obtenim un finançament més just podem arribar al límit del col·lapse i fer trontollar un sistema que malgrat totes les vicissituds en contra ha resistit tots els embats que se li han plantejat. Per això no podem afluixar, ni conformar-nos amb menys del que ens pertoca, ni amb menys del que necessitem per cobrir les necessitats del país.