Avui CiU, per boca de Felip Puig, ha confessat el que molts intuïen i d’altres en teníem l’absoluta convicció. Però també l’aspecte clau d’una negociació que molts altres es negaven a admetre per por d’haver d’empassar-se la major i certificar que en la negociació bilateral Mas-Zapatero a la Moncloa , amb l’Estatut del 30 de setembre com a moneda de canvi, es van posar més coses sobre la taula que un acord pragmàtic sobre el futur nou Estatut. Avui CiU ha reconegut obertament que va tancar un acord amb Zapatero que no responia exactament a un exercici de possibilisme, patriotisme i responsabilitat sinó més aviat a una via poc confessable per assegurar-se el Govern de la Generalitat. CiU esmenava a Zapatero la plana i li permetia un aterratge suau per sortir airós de la promesa d’acceptar l’Estatut del Parlament. A canvi, CiU acceptava la retallada dels aspectes més ambiciosos de l’Estatut del 30 de setembre, en sacrificava la columna vertebral. A més, Mas i Zapatero blindaven els seus governs en minoria, en atenció al que deien les enquestes, i es comprometien a un acord d’estabilitat mutu amb suports parlamentaris recíprocs. En resum, les regnes de la Generalitat a canvi de renunciar a un salt qualitatiu en l’autogovern.

No descobreixo res si dic que CiU, per diversos motius, mai no va intentar reformar l’Estatut. Tampoc revelo res que no se sàpiga si afirmo que va ser Esquerra, i només Esquerra, qui va forçar un procés de reforma de l’Estatut. I dic que va forçar perquè aquest va ser un aspecte essencial del Pacte del Tinell, una condició sine quanon introduïda per Esquerra en el procés negociador. CiU es va sumar al procés perquè no hi va tenir més remei, més per necessitat que no pas per convicció. Per això tampoc no els va tremolar la mà, no van tenir cap contemplació per liquidar la potencialitat d’un acord històric com el d’aquell 30 de setembre que havia generat entusiasme a la societat catalana. Res a veure amb la jornada freda que va caracteritzar el referèndum de l’Estatut.

Efectivament, Zapatero es va cobrar aquell dia una peça. I no hi va guanyar Catalunya. Tampoc CiU com després es va veure. Perquè Zapatero va comprometre la clau d’un Govern que no tenia. Perquè a l’hora de la veritat va resultar que el PSC no era exactament la minyona submisa que creia Zapatero. El PSC va resultar no ser tan obedient com la sucursal navarresa del PSOE. Ni tan clarament espanyolista com la delegació del PSOE a Euskadi. I aquest és un valor de la societat catalana que sembla que molesti a un determinat catalanisme. Ens haurien d’explicar per què o potser aquesta seria una segona confessió excessiva en tan poc temps.

El que ja resulta més difícil d’entendre, des d’aquest punt de vista, és l’emprenyada monumental del món de CiU cap a Esquerra. De fet, qui els hi va prendre el pèl va ser Zapatero, qui els va fallar de manera dramàtica per als seus interessos va ser el President espanyol. No pas Esquerra amb qui no tenien cap acord. Més aviat tot el contrari. Perquè en l’acord subscrit amb Zapatero hi era implícit relegar Esquerra a l’oposició, una intenció que ja es va visualitzar amb l’enorme satisfacció amb que CiU va saludar l’expulsió d’Esquerra del Govern presidit per Maragall. I així fins el dia d’avui, qüestionant totes i cadascuna de les iniciatives del Govern (Llei del Cinema, Llei de Consultes, política exterior o blindatge de la immersió a través de la LEC) recorrent a un discurs que sembla fet a imatge i semblança dels pretextos i disfresses de l’espanyolisme.

L’abassegadora quantitat de desqualificacions que l’òrbita de CiU ha vessat contra Esquerra és directament proporcional al grau de frustració acumulat en una estratègia partidista que no els ha proporcionat allò que anhelaven per sobre de tot: tornar a ser els inquilins més cofois de la plaça de Sant Jaume.