La mitologia grega comptava amb una divinitat coneguda per Eris, deessa de la Discòrdia. L’especialitat d’Eris, guiada per la gelosia i l’enveja, era sembrar la llavor de la discòrdia. Eris és l’element vanitós que intervé per tal que tot vagi de mal borràs entre aquells que es podrien entendre.

M’ha vingut a la memòria tal divinitat a causa de la darrera intervenció de Duran Lleida, sempre prest a intervenir quan intueix que hi pot haver una entesa entre CiU i ERC. El capitost d’UDC no desaprofita cap ocasió per posar pals a les rodes. El darrer cas s’ha produït amb l’Impost de Successions i Donacions i la possibilitat que puguem arribar a un ampli acord per fer possible que les rendes mitjanes i baixes no hagin de seguir patint la sagnia de d’aquest tribut que s’ha revelat com a profundament injust i una llosa per a moltes famílies.

ERC i CIU disposem de majoria suficient al Parlament per fer possible que la proposta prosperi. I, tal i com va ser possible amb la LEC, també per forçar un ampli acord que blindi la decisió. Certament hi ha diferències entre nosaltres. Però probablement no són insalvables i no podem permetre que siguin un obstacle quan es tracta d’arribar a un acord en benefici de la majoria de ciutadans. En el cas de Duran la distància que ens separa és més significativa. Una obvietat –però la pena recordar-ho- les nostres sigles són un sant i senya: Esquerra Republicana de Catalunya. Pel que a les dues primeres, és clar que Duran no les comparteix en absolut. I pel que fa a la darrera, diguem que el nostre horitzó nacional és als antípodes.

Esquerra aposta clarament per una bonificació de fins al 99% per a les rendes mitjanes i baixes, una mesura que podria arribar a beneficiar el 85% dels catalans. Però no estem pas a favor que les grans fortunes deixin de tributar. I aquesta és clarament una diferència amb les prioritats polítiques de Duran Lleida.

Ens podem posar d’acord, en aquest cas i estic convençut que en molts d’altres, sempre que no siguem permeables a les males arts de la deessa de la Discòrdia que sembla disposat a fer bona la dita que dos són companyia i tres són multitud.