Algú podria qualificar el moment polític que vivim de crucial; és possible, hi ha molts elements que fan d’aquest principi del nou any una cruïlla de camins que, de prendre’n un o altre, determinarà el futur del nostre país en un sentit o altre. Ahir mateix en Salvador Cardús ho feia a La Vanguardia, Cardús deixava clar que res no serà igual perquè assistirem a la clarificació d’unes quantes incògnites durant els propers mesos: el finançament, la sentència del Tribunal constitucional; i jo hi afegiria la magnitud de la crisi, els efectes de la immigració i el procés de construcció europea. Al final, però, de les primeres incògnites a esbrinar sabrem també si entrem en un nou cicle o no. Sabrem si després de l’autonomisme que fa aigües per tot arreu, perquè no ho diem només els independentistes sinó també autonomistes i federalistes confessos com en López Burniol, vindrà una nova etapa de caràcter sobiranista o, com deia aquell, el postautonomisme comportarà més autonomisme.
Crec que tenim condicions com a país i com a partit per fer un nou pas endavant; crec que no estarem sols a l’hora de deixar enrere un model de referència, el marc autonòmic, i plantejar un pas endavant en el proper cicle. Hi ha més consciència avui que no fa deu anys, malgrat el que diguin els apocalíptics que canten el final de la història catalana.
Però per fer el pas endavant hem de ser rigorosos i no caure en els paranys de l’excitació primaveral del falsos sobiranistes, encara som en ple hivern — perdoneu la broma —, ni en el maximalisme de l’independentisme de saló d’aquells que creuen que això es soluciona prement un botonet.
Per això cal esprémer el model autonòmic o les restes fins al final, i no caure en l’estratègia de quant pitjor, millor, a la qual una part dels suposats sobiranistes de darrera hora s’apunten dia sí i dia també. Ans al contrari, quan parlem de finançament quant millor, millor. Ens convé. El necessitem. Més recursos, reduir dèficit fiscal, poder dotar tots els serveis i competències de les administracions i evitar el dúmping que d’altres CCAA ens fan, és a dir, recuperar llocs en el rànquing, i la deslleialtat permanent dels governs espanyols. I estic convençut que amb totes les dificultats, passant per les carències del propi Estatut — la principal és que qui continua tenint la paella pel mànec és l’estat espanyol —, el govern i els partits catalans estaran a l’alçada de les circumstàncies tant per dir que sí com per dir que no.
El rumb és clar: anar fins al final i no cedir en allò tan cec com conformar-se amb un petit avenç, és a dir, fer bona la frase de consolació de més val això que res. Ja no estem en aquest moment de la història.