Sindica

cap

El bloc

La sordidesa de la monarquia espanyola

Mitrofan era el nom del pobre ós domèstic que després d’emborratxar-lo el van deixar anar perquè sa majestat el rei Joan Carles de Borbó el pogués caçar. Bé, caçar és un dir, molt dir, perquè un os gairebé inofensiu, vivia en una gàbia, sota els efectes de l’alcohol no es caça més aviat es mata. Ignoro les condicions en les quals es trobava el pobre elefant de Botswana però vistos els antecedents del pobre plantígrad rus, m’hi jugo un pèsol que l’elefant no estava en les millors condicions.

No tinc res a dir de l’activitat cinegètica, és més antiga que la descoberta del foc i té un efecte regulador de la fauna d’un territori, així ha estat des de sempre i així serà. L’ecologisme urbanita ha tingut sempre prejudicis contra els caçadors i pescadors que no responen a la realitat. Sense aquesta activitat la superpoblació d’algunes espècies acaba esdevenint un problema per l’agricultura, la ramaderia i sovint per la sostenibilitat de la pròpia espècie. Fins i tot per la població com passa darrerament amb els veïns de Collserola amb els senglars.

Però aquí estem parlant d’una altra cosa, els óssos i els elefants, com d’altres espècies no són precisament plagues en els seus territoris. Si bé es cert que per molts països la caça és una forma de turisme que genera ingressos i divises això no pot ser l’excusa per un cap d’estat.

Empaitar, també és un dir, a un pobre animal i matar-lo sense més a l’estil de com ho fa el monarca espanyol és sòrdid. No em ve al cap cap més qualificatiu. Em costa entendre el rar plaer de visualitzar un elefant, apuntar-lo i disparar al cap entre els dos ulls. Dubto molt que el monarca espanyol en vulgui la carn i m’agradaria saber què va passar amb el marfil del ullals. És exactament el mateix que disparar sobre un os desvalgut, emborratxat i desorientat. Quin plaer més obscur i gòtic.

Més quan el cap d’estat espanyol s’ha afartat de presidir actes, conferències i premis de tot tipus sobre la protecció del medi natural i la seva sostenibilitat. Els espanyols tenen un concepte molt curiós de la caça, res a veure amb el que fan la majoria de caçadors de casa nostra o els de França per exemple. Pels espanyols la caça és un acte d’ostentació social, una exhibició barroca del poder, com ho reflexa la gran pel·lícula de Berlanga La escopeta Nacional, o l’enxampada del aleshores ministre de Justícia, Mariano Fernàndez Bermejo, al costat de Baltasar Garzón. Sense permís de caça i amb tota l’alegria. Fou una imatge patètica de dos personatges que s’autoanomenen d’esquerres i que maldaven per ser convidats a la monteria del señorito de torn. Des de personatges com Mario Conde fins a molts dels directius de les principals empreses de l’IBEX passant per la majoria de pollets ressuscitats de províncies tots tenen la seva finca, el seu coto, per anar a caçar. Molta caspa i brillantina alhora.

El rei no podia ser menys i ho havia de fer a l’engròs. L’escàndol que representa pagar una petita fortuna per caçar un pobre animal en temps d’ajustos i retallades com aquests no ajuden gaire a la institució monàrquica espanyola. És un mal exemple que s’encadena als afers Urdangarin i Froilán, sense oblidar el debat sobre el cost i els privilegis de la casa reial.

La foto del rei amb l’elefant caigut indigna per la frivolitat, en un moment de crisi com l’actual la casa reial hauria de donar exemple, però de cara al món sencer la imatge que es propaga és la de la sordidesa que caracteritza als sàtrapes. No sé si aquesta imatge ajuda gaire a la idea de modernitat que el nacionalisme espanyol vol projectar al món d’Espanya. A veure com lliga el discurs del ministre espanyol d’exteriors, Garcia Margallo, de projectar la marca Espanya amb espectacles com aquest. Amb tot plegat els més feliços deuen ser els gendres del Borbó, Urdangarin i Marichalar, perquè han deixat d’estar sota el focus mediàtic



comenta