Joan Puigcercós

El procés de depuració que bona part de la judicatura espanyola, i el mateix govern, estan executant sense pausa ens ha de fer pensar. Quan es cita a Garzón no hi veig de cap manera l’home providencial que alguns hi veien, un premi Nobel de la Pau, o com un home bo com ho era Vázquez Montalbán el va avalar per a tal guardó. I tampoc el messies que els partidaris de desenterrar i dignificar la memòria històrica han cregut trobar. A mi, Garzón em suggereix arbitrarietat, caprici i un ego excessiu que per no cabre no cap ni a la pròpia Audiència Nacional. Garzón em porta records del 1992, any olímpic, en el qual el superjutge va fer una ràtzia preventiva sobre l’independentisme català passant per sobre de qualsevol dels drets humans. És el mateix Garzón que il•legalitza ANV, entre d’altres, vinculant-la a la violència sense el més mínim rigor en la instrucció i en les proves.
El procés inquisitorial contra Egunkaria és revelador de com s'estan portant les coses, de com ara el jutge De l’Olmo (company d'ofici de Garzón) va fer i desfer, sense manies, conculcant els drets humans dels professionals d’aquell mitjà, precintant el diari i liquidant-ne els bens, destruint l'únic diari que hi havia en euskera. Garzón també em porta a la memòria fets més recents com la cacera a Sierra Morena, en companyia de qui en aquell moment era el titular de Justícia, el ministre Bermejo, el ministre roig que havia de posar ferms a la dreta judicial però que va acabar el seus dies al Ministeri per caçar sense llicència. Al final, serà veritat allò que deia sovint a Madrid als diputats espanyols (més que res per provocar) que Espanya en realitat és “La escopeta nacional” més “ Los santos inocentes” dividit per dos?
No m’agrada Baltasar Garzón i crec que és un mal jutge, terriblement frívol i narcisista. Però he d'admetre que el seu procés de crucifixió pública em produeix una sensació contradictòria. Per una banda m’inquieta; els que l’estan processant són pitjors que ell i constitueix una bona mostra per adonar-nos de en mans de qui estem. Caure a les urpes de la justícia espanyola és una de les coses més tremendes que et poden passar.
La fi de l’Estatut a mans del TC n’és un bon exemple. Per per una altra banda, però, estic convençut que tot aquest procés farà obrir els ulls a una part de l’esquerra catalana que amb Espanya ben poca cosa hi tenim a fer. L’antifranquisme ha estat i encara és un element transversal a Catalunya, que implica a tothom tret del PP. A Espanya la cultura antifranquista va morir al llit amb Franco, tret d’una petita minoria que és la que ara es mobilitza. Hem de ser solidaris amb ells? Sens dubte, la causa dels demòcrates no té fronteres. Però quan veig representants de l’esquerra catalana que parlen de regeneració democràtica, de memòria històrica o pluralisme nacional, tinc la sensació que parlen d’un altre país i que tot plegat són excuses per no assumir el dret a decidir, el dret de Catalunya a fer el seu rumb, de forma clara i definitiva. Qui vol formar part d’un Estat en el qual la Falange pot iniciar una denuncia per portar a la picota un jutge? Qui vol formar part d’un Estat on l’esquerra majoritària, cas del PSOE emprant una llicència, es lliura ideològicament al franquisme del PP com hem vist amb la sentència fallida del TC i el discurs del magistrat Aragón? Qui vol formar part d’un Estat que nega ara allò que quan la dictadura encara era calenta al llit es reconeixia als catalans amb la boca petita?
Mala peça al teler i mentre observem l’afer Garzón, el Banc d’Espanya, el govern espanyol, el PP (només cal mirar que afirma el nou guru de política econòmica popular, Luis de Guindos, sobre les caixes catalanes) i la Banca han posat proa al sistema de caixes català via FROB. Aquest és el tema, no pas la misèria democràtica espanyola que crec que és irreparable i que patim a dosis malaltisses