Joan Puigcercós

Fa anys, però no tants com per no recordar-ho prou bé, en Miquel Sellarès no es va mossegar la llengua i va verbalitzar allò que li semblava, fruit de la seva experiència, que s’avançava als seu temps. Vint anys després, el seu advertiment es revela avui com una premonició. Hi havia coses que no es feien a dreta llei. I és en aquests moments -primer amb el cas Millet i després amb la detenció de significades persones vinculades al PSC i CiU que ens han deixat bocabadats- que aquelles paraules de denúncia de Sellarès sonen més que mai amb una valentia i un coratge colpidors.

No tinc cap mena de simpatia pel jutge Garzón que les ha fet de l’alçada d’un campanar. No em plau l’existència d’un tribunal com l’Audiència Nacional que és una rèmora del passat que hem denunciat en multitud d’ocasions i n’hem demanat la seva desaparició. No em sembla proporcional ni just que contra Fèlix Millet no s’hagin adoptat mesures cautelars contundents i, en canvi, als detinguts per Garzón se’ls hagi emmanillat i empresonat. Hi ha un greuge comparatiu notori i evident. I em dol veure un alcalde i dos exalts càrrecs del Govern de la Generalitat entrant a presó.

Ara bé, fa temps que hi ha un rum rum que és un secret a viva veu: a casa nostra s’han tolerat pràctiques clientelars que han pogut desembocar en desenes d’actuacions constitutives de delicte. Aquest és el principal motiu que ens va portar a impulsar, des d’Esquerra, l’Oficina Antifrau. Perquè teníem la certesa que no tot anava a l’hora i que calia fiscalitzar amb severitat institucions i entitats que gestionen diner públic. Vam haver de posar tota la nostra força i incidència política perquè es creés aquesta institució. El temps ens dóna la raó i s’evidencia que l’Oficina antifrau és necessària per instaurar una major transparència que faci possible recuperar la confiança ciutadana en les institucions.

Però tornant a Miquell Sellarès val ara recordar que fou expulsat de la seva antiga organització política (Convergència Democràtica, de la que n’és fundador) i linxat públicament per alçar la veu contra la corrupció, contra el tràfic d’influències i l’ús indegut d’informació privilegiada a l’ombra del poder. Sellarès havia assenyalat repetidament alguns noms com els caps visibles de l’entramat que ell va batejar com a ‘sector negocis’ de Convergència. I ara resulta que dos dels detinguts són alguns dels qui Sellarès citava. Ningú no en va fer cas o almenys ningú no es va molestar en esbrinar allò que denunciava Miquel Sellarès. Per contra, va rebre tot tipus d’atacs que no el van poder doblegar. Si enlloc d’expedientar, silenciar i arremetre contra Sellarès, se’ls hi haguessin parat els peus a aquells que ell assenyalava, probablement ara no ens trobaríem amb aquesta situació tan lamentable que ens fa mal a tots i que mina la confiança en la política i les institucions.

És de justícia reconèixer, dues dècades després, la valentia de Sellarès que li va costar ser castigat i marginat durament per l’establishment. Però la veritat sempre acaba emergint. En calen molts com en Miquel entre els qui estem per portar el nostre país al capdavant dels rànquings de transparència i llibertat. Valents que gosin anar contra corrent i alçar la veu i denunciar els qui volen omplir-se les butxaques en nom de Catalunya. Els mateixos que en Joan Tardà sempre diu que el dia que hagin de triar entre la pàtria i el patrimoni mai se sacrificaran pel país.

Miquel, gràcies pel teu exemple.