Joan Puigcercós

Diuen les cròniques i els analistes -són temps d’analistes!- que Rajoy ha optat per passar pàgina de l’aznarisme. Tant de bo fos així. El nou Partit Popular no serà tampoc tan diferent. La marca de foc d’Aznar és tan profunda que per molt que el nou equip faci esforços per reorientar el discurs i l’estratègia, i està per veure si ho volen fer, l’empremta de l’expresident del Govern espanyol és profunda i difícilment hi haurà cap canvi que vagi més enllà del tacticisme o els canvis puntuals.

Des de la seva fundació quan encara era Alianza Popular fins avui hi ha hagut dos models, el de Fraga i el d’Aznar. El primer orgànicament franquista però amb una vocació clara d’obrir escletxa entre el búnquer tan ben representat per la Fuerza Nueva de Blas Piñar i aquell vaixell de conversió ràpida a la democràcia anomenat UCD. Fraga va intentar aplegar tota la sociologia franquista en un projecte que superés l’anterior etapa sense oblidar mai que ell en va formar part. Perquè si una cosa tenen en comú tots els vessants o accents del PP és la reivindicació clara i diàfana del règim franquista. Però el segon, el model Aznar, és una reivindicació desacomplexada del model franquista. La segona versió és Aznar, aquest n’és fill, del franquisme, és un representant d’aquesta sociologia que ha crescut i s’ha alimentat des de dins del règim, però el seu distanciament generacional dels moments clau de la Transició l’ha empès a una actitud amb més frontalment oposada davant els enemics del imaginari Popular: nacionalisme català i basc, laïcisme, Europa, competència i drets civils. És a dir, bona part de tot allò que representa Esquerra.


Reorientació?
Rajoy no pot sortir d’aquest esquema a no ser que vulgui canviar tant el partit que aleshores ensorraria el somni de Fraga: un sol partit de dreta espanyola, de l’extrema fins al centre -de Vidal-Quadras a Piqué- que diríem en longitud d’ona catalana. Si hi hagués voluntat de canvi, potser sí que tindria sentit un nou partit de dreta extrema que Aznar i Esperanza Aguirre podrien liderar, amb l’AVT i el seu entramat com a moviment civil de suport. La sang no arribarà al riu i una vegada reafirmat Rajoy i apartada la camada aznarista, tornarà a emprendre-la contra allò de sempre: Euskadi, Catalunya, laïcisme i ara, a més, crisi econòmica.

El problema del ratificat president del PP és que en els dos primers temes Zapatero no li ha deixat gaire espai. Ha fet marxa enrere amb el procés de final de la violència a Euskadi per la via del diàleg. Per cert, dit de passada, no deixa de ser curiós que per al PSOE sigui més fàcil negociar amb ETA que amb el Govern basc i en el cas català, del suport inicial a un nou Estatut per a Catalunya s’ha passat a l’aplicació al peu de la lletra del manual d’asfíxia i bloqueig felipista. I si no n’hi ha prou, l’actual Executiu espanyol ha tornat a la dinàmica d’Aznar d’inflar el centre de la península amb diner públic després d’abandonar qualsevol vel•leïtat de canviar el model territorial de poder com l’aturada en sec el procés de descentralització d’organismes de l’Estat: no es va passar de portar la Comisión Nacional de las Telecomunicaciones a Barcelona. En això va quedar el gir descentralitzador de Zapatero.


Sense espais
Per tant, Rajoy tindrà poc oxigen electoral en aquest àmbit. Ni tampoc en el dels drets civils, radicalitat democràtica, laïcisme i memòria històrica per la reculada de l’actual inquilí de la Moncloa. Un pas enrere que Zapatero ja va iniciar a mitja legislatura passada quan va optar per CiU i PNB com a col•laboradors preferents en detriment d’Esquerra. És el que des d’Esquerra vam anomenar el retorn al felipisme, que va significar el canvi del bienni progressista al bienni negre i que va tenir com a punt d’inflexió la retallada a l’Estatut.

Llavors, què li queda a Rajoy? A priori el més còmode políticament: la recepta per superar la crisi econòmica, cosa fàcil si s’està a l’oposició, però si vol arriscar més i fer visible una alternativa haurà d’obrir ponts amb el centredreta català i basc. I aquí és on es pot obrir el meló. Al PSOE ja li quedarà una excusa menys per canviar d’actitud amb Catalunya, ja només en quedaran dues: Andalusia, Extremadura i Castella-La Manxa per una banda, i la tecnocràcia de l’Estat atrinxerada als ministeris per una altra. Són dues excuses de pes, de fet són la columna vertebral del PSOE.

Ens trobarem en dos escenaris possibles, el d’un PP disposat a treure el peu de l’accelerador contra Catalunya i les seves reivindicacions d’equitat i per tant el Govern català podrà pressionar més l’executiu de Zapatero, o per contra un escenari de pactes d’estat, en els quals Rajoy esdevingui el guardià d’aquests pactes que el President del Govern espanyol ja va anunciar que oferiria al PP durant la seva investidura. Els dos són difícils per a les aspiracions catalanes, però el segon és el pitjor. I al meu parer, malgrat la parafernàlia de renovació i moderació que s’ha exhibit al País Valencià el darrer cap de setmana, estem més a prop del segon. Tant de bo no fos així, el nostre país tindria un camí una mica menys costerut pel que fa a un finançament més equitatiu i uns traspassos que no arriben.

Esquerra i el PP
Ens afecta a Esquerra el Congrés dels populars? Doncs en contra de tot el que s’ha dit i escrit durant aquests anys, Esquerra no pot créixer com antídot o resposta visceral a la dreta espanyola. A nosaltres ens convé un Partit Popular dialogant i que s’allunyi de l’autoritarisme i de l’anticatalanisme. Si així fos, el país tindria més oxigen, perquè res s’edifica sobre la política del com més malament, millor.

Malauradament, crec que poca cosa canviarà, no debades els companys d’Esquerra al País Valencià han tastat la doctrina Francisco Camps, el nou home fort de Rajoy. Potser el primer gest el veurem amb l’acord de reciprocitat TVV-TVC? Hi haurà avenços i complicitat entre el nord i el sud en la negociació del nou sistema de finançament? I en les infraestructures?

Si fos així podrem de deixar de mirar els populars per continuar exigint al PSOE, i en aquest cas al ministeri de torn, que faciliti l’acord. Són els que ara manen, disposen dels nostres recursos. Ens convé acabar amb l’espectre de l’aznarisme, que tants rèdits ha donat al regionalisme casolà i al PSOE, amb moments crucials com el referèndum de l’Estatut. En aquella ocasió a Esquerra se’ns va desqualificar per votar NO com el PP, encara que sempre s’obviava que era per raons absolutament contràries, amb una campanya dels partidaris del Sí absolutament acrítica, en la mateixa línia que les darreres eleccions estatals.

Esquerra no està aturada esperant a veure què passa a la dreta espanyola i els seus efectes sobre els Països Catalans, però no se’ns pot escapar que formen part d’aquest taulell d’escacs que es diu Estat Espanyol i nosaltres juguem amb negres i sense reina. Per evitar que el PSOE segueixi tenint sempre l’excusa que el PP és pitjor i atemorir amb això els ciutadans de Catalunya, ens cal un PP més moderat. Esperarem els 100 primers dies d’aquest nou Partit Popular de Rajoy.