Pol Pagès

A finals de mes deixaré de ser el secretari d'Imatge i Comunicació de les JERC i al juliol, quan faci els 28, deixaré de militar a l'organització juvenil més forta i dinàmica dels Països Catalans. No és que marxi, és que als 28 anys “ens jubilen” per a què ho donem tot per fer d'Esquerra el motor de canvi d'aquest país cap a una societat justa i una terra lliure. És llei de vida!

Em jubilo de les JERC amb la convicció d'haver passat per la millor escola per on pot passar un militant de l'esquerra independentista. Una escola on el treball en equip és imprescindible, on es parla, s'escolta i es discuteix al mateix temps que ens toca arremangar-nos quan cal per organitzar esdeveniments de primera com l'Acampada Jove. És aquest el gran llegat de les JERC: joves d'arreu dels Països Catalans, ben diferents els uns dels altres, que es troben per treballar en comú per alliberar un país i fer-lo més just. Una lluita aquesta, la de les JERC, que cada cert temps requereix de nosaltres un esforç extra: el de repensar-nos a nosaltres mateixos com a organització per adaptar-nos a noves situacions. Ara ha arribat el moment de fer un d'aquests esforços.

A ningú no se li escapa que Esquerra, el nostre referent institucional, ha passat de ser tercera força al Parlament de Catalunya a cinquena. Hem estat 7 anys liderant els canvis des del Govern de la Generalitat: hem avançat cap a l'estat català del benestar, hem desemmascarat la farsa de l'Espanya plural, hem demostrat que a l'altra banda no hi ha federalistes, i hem provocat la normalització i el creixement de l'opció independentista de tal manera que fins i tot ja hi ha enquestes que diuen que els partidaris del sí a la independència som més que no pas els dependentistes. Tot això són èxits inqüestionables d'Esquerra i les JERC.

Però en ocasions hem corregut massa, molt més que àmplies capes socials del país que no han entès que per fer truites s'havien de trencar ous; mentre que en altres ocasions, per contra, la gestió del dia a dia ens ha allunyat del nostre perfil més agosarat, i a mesura que hem anat passant per les urnes hem anat perdent roba a cada bugada. Un ritme desigual que és fruit d'una desorientació d'inici: si al 2003 vam saber connectar els nostres objectius a llarg termini amb les petites batalles polítiques del dia a dia via la proposta de reforma d'Estatut, des del fracàs d'aquesta no hem pogut trobar un nou projecte que fes de pont entre les lluites immediates i les grans fites, que dotés les primeres de direcció i relat, i les segones de rigor i realitat.

A Esquerra tindrem temps de fer-nos aquestes reflexions al Congrés de la tardor. Nosaltres, a les JERC, hem començat ja a fer-nos-les amb el Congrés que durem a terme, on renovarem els nostres òrgans de direcció nacional amb alguns dels millors noms que he tingut la sort de conèixer durant aquests anys de militància. I el que és més important: on debatrem i aprovarem una ponència que he tingut l'honor de redactar, conjuntament amb altres companys. Una ponència que en el títol ja deixa clara la intenció: Dempeus, jovent independentista!.

Una ponència que no és sinó la primera passa en un procés de debat que les JERC han de desenvolupar durant els propers dos anys, sobre què volen fer i com volen fer-ho, i que marcarà el seu destí com a organització política juvenil. El moment de provocar les contradiccions de l'autonomisme ja ha passat. És una etapa que havíem de cremar i ja ho hem fet. Ara és l'hora de liderar el camí cap a la independència des de l'esquerra, sense cedir ni un mil·límetre a la croada conservadora que fa un any reclamava el rescat dels bancs i que ara avança en l'eliminació de l'estat del benestar. Ara és l'hora de l'embat amb Espanya, sense tabús ni complexos, amb el dret a decidir com a pilar que cohesiona la societat i que la incentiva a participar per canviar les regles del joc.

Cal unir els nostres objectius socials i nacionals a les competències d'autogovern que ens manquen, reclamar aquestes a l'Estat, establir unes línies vermelles a l'hora de negociar-les i, en cas que Madrid no les respecti, donar la paraula al poble català, per evidenciar la contradicció entre la nostra voluntat democràtica i les imposicions despa. Perquè el nostre és un independentisme democràtic, cal una Estratègia Democràtica per arribar a la victòria. Les consultes populars ens ho ensenyen: en un conflicte entre Espanya i la democràcia, guanyarà la democràcia, unida a un projecte de reforma social en un sentit progressista. Aquesta és la tesi política principal de la ponència.

Aquest març Esquerra i les JERC fem 80 anys, que es diu aviat! Vam ser el somni i l'esperança de l'Esquerra Nacional dels anys 30 i vam saber reinventar-nos per ser el motor de canvi d'ençà dels anys 90. Ara toca fer el mateix i mesclar la força dels anys 30 amb l'astúcia de la dels 90 per construir el projecte que ens permeti alliberar-nos com a poble. Una tasca en la que el paper del jovent és fonamental. Caldrà que les JERC del futur siguin més obertes, més adaptades a l'era de la política 2.0, més democràtiques en definitiva; tal com caldrà que facin de la democràcia, traduïda en el dret de decidir, la seva bandera política pels propers anys, presentant-la com l'eina necessària per aconseguir un país lliure i una societat justa. A mi ja m'agafa vell, però marxo content d'haver aportat el millor de mi mateix i d'haver ajudat, com a última feina feta, a marcar les línies pel que pot ser el debat més important que les JERC hagin tingut des de finals dels anys 90.

Per davant, no hi ha dreceres: hi ha lluita. I per lluitar cal alçar-se. Dempeus, jovent independentista!