No deixa de ser sorprenent que el Govern espanyol, sempre tan progre de formes i tan buit de contingut, es dediqui a esmicolar l'estat del benestar amb una proposta d'allò més reaccionària: retardar la jubilació fins els 67 anys. Aquest mateix govern espanyol naïf fa encara no un any i mig es dedicava a escampar pels quatre vents que la crisi econòmica no afectaria pas Espanya, que l'economia estava ben forta. Però ai las!, l'atur sobrepassa de llarg el 20% de la població activa, la precarietat dels assalariats augmenta al mateix temps que augmenta la pressió fiscal a què els sotmet la hisenda espanyola, i les ajudes europees s'acaben perquè Espanya ja fa massa anys que mama del pot comú sense modernitzar la seva economia. S'han acabat les ajudes a fons perdut. Fins i tot, en plena presidència de torn espanyola de la Unió Europea han sortit diversos economistes argumentant que Espanya és un llast per Europa per sortir de la crisi! Però el problema és claríssim que ve de lluny: els fonaments d'Espanya són de pa sucat amb oli. Una economia basada en ciment, funcionaris i cacics no funciona ni funcionarà mai a no ser que algú la financi. I és obvi que aquest algú és el poble treballador català i Europa, però els segons ja se n'han rentat les mans i tenen sort d'haver-ho fet.

Sense alternatives
A Espanya hi ha dos partits, dues opcions polítiques ben allunyades entre elles que només s'ajunten per assegurar la unitat de la seva Espanya. La dreta, ja la coneixem, però la suposada esquerra, monopolitzada pel PSOE, es dedica ara a carregar-se l'estat del benestar perquè políticament són uns ineptes. Ens volen endarrerir la jubilació fins als 67 anys, com una de les principals retallades de drets socials. La generació nascuda el 1959 serà la primera generació que ho patirà, i la meva, del 1983, potser haurem de treballar fins als 75 anys a aquest pas. Haurem de treballar fins a la mort per Espanya, amb una pressió fiscal insultant i un tracte clarament de segona per la nostra condició de catalans. Però per evitar-ho tenim una alternativa ben clara: la independència. L'economia catalana es basa en la indústria productiva, en petites i mitjanes empreses de gent que s'espavila per ser competitiva, amb pocs funcionaris i amb una nul·la dependència d'ajudes exteriors, sinó ben el contrari, que paguem un 8% del nostre PIB en concepte d'espoli fiscal. Si anem sols podrem tenir estat del benestar i assegurar-nos una mínima qualitat de vida. Si anem amb Espanya haurem de treballar com a mínim fins els 67 anys. A Sant Quintí ho podrem decidir el 28 de febrer i fer el primer pas cap a una societat lliure i més justa. Contra la crisi: independència!