El 25 de desembre de 2008 s’ha commemorat el 75è aniversari de la mort de Francesc Macià. I el 21 d’octubre del 2009 es van celebrar els 150 anys del seu naixement. La confluència de les dues efemèrides ha estat una bona ocasió per retre homenatge a la figura política més important i més estimada de la història contemporània de Catalunya. Per descobrir les claus que van dur a un tinent coronel d’enginyers de l’exèrcit espanyol, a esdevenir el líder de d’independentisme català. Per conèixer amb més profunditat a qui millor va saber expressar en paraules i fets el nostre somni col·lectiu: «una Catalunya lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa».

En aquest context, ERC Sant Adrià, hem volgut col·laborar amb un granet de sorra i, hem fet donació a l’Ajuntament de Sant Adrià, d’una placa conmemorativa per col·locar en el bust del President Macià, i el que fa molts anys que es troba bastant abandonat.

S’ha fet elaborar una placa, el text triat, reflecteix textualment el que disposa la web de la Generalitat de Catalunya:

http://www10.gencat.net/president/AppJava/cat/lainstitucio/lapresidencia/01_presidencia_galeria.jsp .

Esquerra ha volgut col·laborar així, amb les arques municipals, suportant el cost econòmic i, n'hem fet donació a l’Ajuntament a fi de que disposi el necessari per tal de que sigui col·locada en el seu lloc. Dignificant així, to i que sigui mínimament, el monument existent.

Aquesta placa va estar col·locada momentàniament el dia 25 de desembre, per tal retre homenatge en la commemoració del 75 anys la seva defunció, el dia de Nadal de 1933 (fotografia que us adjuntem).

A ERC Sant Adrià, hem volgut tancar així l’any Macià, i properament portarem l’exposició itinerant commemorativa,  elaborada per la Fundació IRLA.



Context Bibliografia de l'escenari (REF: Catàleg local de Bens Culturals de Sant Adrià de Besòs)

Context

La Placeta Macià es va construir cap els voltants de la primera dècada el segle XX, al mateix temps que es va instal·lar la fàbrica Baurier i que la família Font i Vinyals va començar a urbanitzar les terres del seu pavelló de caça, configurant el que ara coneixem com a barri de Sant Joan.

Al seu començament i tractant-se d’un espai no molt ben definit, se li va donar el nom de plaça de les Acàcies, que com a gran part de Sant Adrià, n’hi havia unes quantes.

A l’entorn d’aquesta plaça hi havia un parell de blocs de pisos, el pavelló de caça de la família Font i Vinyals i la masia de Can Martí de la Barca; una mica més amunt hi havia algunes cases i “la Baurier”, tot plegat poca cosa. Però ràpidament va créixer la zona, varen establir-se noves indústries com “la Borra”, “la CELO” i en els anys 20, la plaça ja s’havia convertit en el nexe d’unió entre el barri de dalt (Sant Adrià) i el barri de baix (Sant Joan), probablement per aquest motiu se li va donar el nom de Plaça de la Unió.

Mes tard se l’anomenà plaça Martinez Anido, durant la II República se li digué Plaça de Francesc Macià i durant la dictadura franquista, se la tornà a nomenar plaça del General Martinez Anido, però tot s’ha de dir, popularment sempre se la conegut com la placeta Macià.

Com a conseqüència de l’alçament militar, del 17 de juliol de 1936, encapçalat pel General Franco es desencadenà la guerra civil. Fou a partir de 1937 que per primer cop a la història, es practicaren bombardejos sistemàtics sobre població civil i per aquest motiu es construïren els refugis antiaeris. A Sant Adrià n’hi havia varis, però el més significatiu va ser el de la placeta Macià, el qual va acabar de construir-se al 1938 i que avui en dia es conserva intacte sota la plaça.

En acabar la guerra, l’any 1939, es varen tapar els accessos al refugi i se li tornà l’aspecte que havia tingut abans de la guerra. La font que s’hi va col·locar, era de les típiques de l'època, amb un sortidor metàl·lic amb un acabat rodó a la part superior on les criatures hi jugaven fent equilibris.

L’agost de 1954 s’elaborà un projecte d’urbanització de la plaça, amb un pressupost de 51.014 pessetes, amb el que es va instal·lar l’estany amb una font decorativa, que damunt d’un pedestal tenia un nen amb globus que feia la funció de fanal, i sis bancs de pedra artificial. La font es va col·locar de manera que assenyalava els dos accessos principals del refugi. Quatre mesos abans, a la part oposada de la plaça si traslladà el fanal decoratiu que fins a les hores s’havia ubicat a la Plaça de Maria Grau i que assenyalava la ubicació de la tercera entrada del refugi. En l’estany s’hi van col·locar peixos de colors, però van durar ben poc temps.

De la placeta Macià podem mencionar, el bar de Can Toscas des de 1927 (que juntament amb l’Ateneu Adrianenc, van ser els primer en tenir televisió), el Club Petanca, el casal d’Acció Catòlica i tants d’altres que durant anys van donar vida al seu entorn.

Als anys vuitanta es va procedir a fer una remodelació a la plaça dins del conjunt de reformes que va comportar la construcció del centre comercial PRYCA i la urbanització de l’avinguda de la Platja. La plaça es va fer més gran, ja que es va suprimir el carril de cotxes que hi havia entre els edificis i la plaça, fent-la molt més àmplia. Al iniciar les obres de reforma, el globus del nen ja no hi era, i poc desprès va desaparèixer el nen complert.

Durant molts anys el pedestal no ha tingut fanal, doncs la figureta del nen es va perdre (com tantes vegades passa en els magatzems municipals), fins que al mes de juny de 2002, es va col·locar una nova escultura d’un nen amb un globus, que si bé a algun pot recordar l’original, aquest té un estil propi i diferenciat.

Pel que fa al monument a Macià, a Sant Adrià de Besòs, igual que va passar en moltíssimes d’altres poblacions catalanes, tot i que la democràcia va arribar “teòricament" a l'any 75, no va ser fins ben entrats els anys 80 quan vàrem atrevir-nos a posar monuments o recordatoris a totes aquelles persones que van lluitar i morir estimant aquest país.

Així va ser pel monument de Francesc Macià. Tot i que des de 1931 fins avui tothom ha anomenat aquesta plaça com la del que fou president de la Generalitat, no va ser fins a finals dels anys vuitanta, que amb tota la reforma que es va fer de la placeta Macià, ampliant-la fins a l’acera de la dreta, van col·locar un bust del president Macià a l’interior de l’estany d’aigua.

El bust, està constituïda per un bloc de pedra sorrenca, trencat en dos parts per una escletxa asimètrica de doble curvatura. L'acabat superficial de les cares del prisma és llis a cop de buixarda, mentre que el de les cares interiors de l'esquerda és desbastat. El tros de bloc més estret que queda alt davant, està lleument rotat, a la cara frontal d'aquests i havia una plaqueta metàl·lica que s'ha perdut. El bloc del darrere, fa de pedestal del bust del President Macià, aquest és realista, de fosa i acabat amb patina de color negre.

Aquest bust tenia una plaqueta en el seu frontal on posava el nom i les dates en que va ser President de la Generalitat. Ara ja fa uns anys va desaparèixer, potser per l’afany d’algú que no vol que se’l recordi. I ara, si no es que ets un gran fisonomista, podríem estar parlant del bust al desconegut de la placeta Macià.


Bibliografia

Francesc Macià i Llussà , va néixer a Vilanova i la Geltrú (el Garraf) l'any 1859 i va morir el 25 de desembre de 1933.

Fill d'una família de negociants de les Borges Blanques ( Les Garrigues ). Féu carrera militar a l'exèrcit espanyol. Especialitzat dins del cos d'enginyers. Es casà amb la rica propietària Eugènia Lamarca de Mier.

S'oposà a l'assalt de la redacció del “Cucut” i la “Veu de Catalunya” per part de comandaments de l'exèrcit espanyol. Diputat per Solidaritat Catalana al 1906 pel districte de les Borges Blanques. Arran de la seva entrada en el món de la política fou traslladat a la localitat espanyola de Santoña. Abandonà l'exèrcit, renunciant fins i tot al càrrec de Coronel. Centrà la seva tasca com a diputat a les Borges Blanques. El gener del 1919 crea amb d'altra gent la Federació Nacionalista Democràtica de la qual en sorgí més tard Acció Catalana ( abril del 1922 ). En no ser acceptades dins de la nova organització les seves tesis independentistes, abandonà aquest partit per crear Estat Català. L'embrió de la nova organització fou les pàgines del setmanari nacionalista “La Trallla”. Estat Català fou fundat el 18 de juliol de 1922.

A l'octubre del 1923, després del cop d'Estat del General Primo de Rivera, s'exilià a la Catalunya-Nord, d'on anà a París a Bois-Colombes. Des d'on preparà el moviment insurreccional independentista que acabaria amb els Fets de Prats de Molló. Per finançar el cop, crearen l'Emprèstit Pau Claris. Amb la emissió d'aquesta “moneda” s'aconseguí l'ajuda econòmica dels Casals catalans d'Amèrica. Avortat el cop militar, Macià fou detingut amb molts altres participants. Empresonats a Perpinyà, van ser traslladats a la famosa Santé de París per tal de ser jujtats. El judici va ser tot un èxit mediàtic pel moviment independentista encapçalat pel futur president

Refugiat a Bèlgica, a finals del 30 principis del 31, va fundar, juntament amb Josep Carner, el Casal Català de Brussel.les, que encara avui continua actiu (val a dir que s'ha revitalitzat molt amb els catalans arribats a treballar a les Institucions Europees). Després viatjà cap a les Amèriques i visità tots els Casals Catalans. A L'Havana participà en l’Assemblea del Partit Separatista Català Revolucionari, del que en fou president. De retorn a Bèlgica presentà a la gent d'Estat Català de l'exili la proposta del nou partit que no agradà gaire als exiliats. Es decantà novament per Estat Català.

Tornà a Catalunya el 22/02/1931 amb motiu d'unes eleccions municipals i amb la monarquia en ple descrèdit. El març del mateix any participa en la Conferència d'Esquerres, d'on surt el nou partit Esquerra Republicana de Catalunya. El 12/04/1931 triomfen les llistes d'esquerres en les eleccions municipals. Després que el seu correligionari de partit Lluís Companys proclamés la República, ell proclamà la República Catalana dins d'una Federació de Repúbliques Ibèriques. La República Catalana es transformà en Generalitat de Catalunya de la qual també en fou president. Amb el temps la Generalitat tenia com a carta magna l'Estatut, fet a Núria però retallat i esmenat a les Corts de Madrid . El President Macià morí el 25 de desembre, dia de Nadal, de l'any 1933. La seva mort fou sentida a tot Catalunya. El funeral fou una desfilada popular de tota la nació. Macià era el president de Catalunya i dels Catalans. La seva figura quixotesca, la seva fixa mirada, els seus cabells blancs enlluernen encara a molts catalans que han vist en ell la única figura integra d'un home d'estat que ha tingut Catalunya d'ençà Pau Claris.

Macià era adorat pels catalans, admirat pels estrangers i temut pels espanyols. Diuen que les seves darreres paraules en el llit de mort foren: Catalunya, Pobre Catalunya. Estimava el seu país per això fou molt plorat. El seu drama fou de veure's obligat a acceptar una autonomia amb els republicans no nacionalistes de Catalunya que s'havien integrat a l'E.R.C., tot i que el capità General de Catalunya, López Ochoa li deia que tirés endavant. S'ha de dir tot, la confusió espanyola ha estat sempre total en política. Macià, amb raó sempre digué que quan acceptà la República Espanyola fou el dia més trist de la seva vida.

El cos del President va estar exposat al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat i dos dies desprès amb honors de general con mando en plaza va ser traslladat sobre un armó d'artilleria, tirat per cavalleries fins al Cementiri Nou de Barcelona. En passar davant del Gran Teatre del Liceo, l'orquestra va interpretar Els Segadors com a marxa fúnebre. Fou un dia de dol com no s'ha produït cap altre en la nostra historia.