Carmel Mòdol

S’acaba el mes d’agost i les terres lleidatanes continuen amb les activitats i les cadències que els hi són pròpies. En molts llocs de les nostres comarques no es parla de vacances, això queda per les capitals, encara que si és habitual gaudir dels pocs dies d’esbarjo que representen les “Festes Majors” que s’allargaran encara durant el mes de setembre en molts dels nostres municipis.

La demarcació de Lleida té un ritme singular, diferent als altres territoris de la nació. Una economia molt marcada pel predomini de l’activitat agrària i les empreses de transformació i comercialització que se’n deriven fan que a l’estiu a Lleida s’hi treballi i s’hi treballi molt.

Enguany aquest ritme singular ha estat emmarcat dins la situació general de crisi que viu el país. Una crisi que no és només econòmica, ho és també de valors, de principis, de lideratges i sobre tot de confiança. Una crisi que, ara sí, ja és universalment acceptada.

A casa nostra s’hi ha afegit durant aquest estiu una altra component, la crisi de preus dels productes agroalimentaris, sobre tot de la fruita però no només d’aquesta. Una crisi que, per la manca de resposta en la direcció adequada, farà que molts protagonistes del nostre primer sector econòmic hagin d’afrontar la despesa necessària per preparar la propera campanya sense reserves. Amb la necessitat de recórrer al finançament extern, si el troben, per posar a punt les seves explotacions per la propera collita. Això després d’haver treballat durant tot un any per produir els aliments que tots necessitem per viure.

Una crisi representa un període de dificultat, de modificacions, de canvis molts cops dolorosos. Però una crisi és també un moment idoni per replantejar les coses, per veure quines són les costures del vestit que hem anat teixint que poden esquinçar-se, per decidir si les reforcem o fem el vestit més ample. Si no hi fem res, el vestit s’acabarà estripant. Lluitar per sortir d’una crisi és una qüestió de capacitat, però sobretot d’actitud.

La història de la humanitat que és sinó una seqüència de crisis a la que segueixen períodes d’estabilitat en els que, pas a pas, hem anat avançant.

Mai s’ha sortit però d’una crisi mantenint pautes i comportaments que s’han demostrat ineficients o diletants, mantenint les velles actituds.

El Conseller d’Agricultura pot contribuir a millorar la situació dels preus del sector amb una trucada a la Ministra del ram? Ja s’ha vist que No.

Hagués obtingut un altre resultat si s’hagués plantat a Madrid amb la documentació de la situació que viuen els nostres fructicultors i hagués mirat de convèncer la Ministra d’iniciar directa i presencialment gestions a Europa per intervenir en la situació dels mercats? No ho sé, però hagués estat una altra actitud, hauria llançat un missatge diferent.

El Conseller de Cultura diu res de nou tornant a repetir com una gran aportació que no fa falta Ministeri de Cultura a l’Estat donat que les CCAA ja són les titulars d’aquest àmbit? Senzillament No.

Aquest mateix Conseller hauria plantejat un repte nou si decidís impulsar, mitjançant l’extensió de la cultura i el coneixement, un canvi de mentalitat i d’ambició en la nostra societat? O si hagués decidit aplicar sense embuts la recentment aprovada llei del cinema, en lloc de guardar-la al calaix? Evidentment Sí.

O la principal aportació de l’Alcalde de la nostra ciutat al debat pre-congressual del PSC ha de ser el Sí però No del grup propi del socialistes catalans al Congrés de Diputats? Per vell i masegat està clar que No.

Aquest mateix Alcalde hagués contribuït de manera més positiva al debat si a la ciutat que governa hagués introduït fórmules noves de participació ciutadana per millorar la democràcia des de la base? En els temps actuals sembla clar que Sí.

Ara PP i PSOE ens marejaran amb la reforma constitucional per limitar el sostre de dèficit públic. La vella actitud, la que ens porta a la hipoteca i al fracàs, és la de mirar de ser comprensius amb una situació que justifiquen per necessitat. Com també és una vella actitud, i preludi del nostre fracàs com a poble, arribar a la conclusió que no hi ha altre remei. Els islandesos ens han demostrat que es pot dir NO, fins i tot a les decisions del Banc Mundial.

A la reforma constitucional que s’albira els catalans hi hem d’intervenir amb una actitud nova. La de no participar-hi si la reforma no inclou demanar el seu parer a la ciutadania, la limitació de l’espoli fiscal que suportem individual i col•lectivament els catalans i el reconeixement del dret de qualsevol poble a decidir el seu futur.

Si, com sembla, la reforma es fa per la via d’urgència, només considera els acords de PP i PSOE i s’aprova amb l’únic vot dels diputats, el millor servei que poden fer al país els diputats catalans és el de tornar a casa sense votar-la.


Carmel Mòdol
Diputat ERC per Lleida