Haití es va independitzar de França el 1804. Va ser la segona colònia americana després dels Estats Units, que va gosar plantar cara a les potències europees, i se’n va sortir.
Però els haitians van cometre un doble delicte: a més de la secessió nacional, van proclamar el seu alliberament com esclaus. Va ser la revolta social del 95% de la població, 300.000 esclaus negres descendents d’africans portats a l’illa per la més cruel de les activitats econòmiques: el comerç de persones, l’esclavisme.
Haití ha estat durant dos-cents cinquanta anys un dels principals punts de destí d’aquest tràfic que començava, per exemple, a Dakar –avui Senegal–, a la temible Casa dels Esclaus de l'illa de Gorée que vaig visitar el passat mes d’abril, un dels llocs més esfereïdors que conec.
Haití, en fi, va ser el primer país en abolir l’esclavitud de forma autònoma i perdurable en el temps. La revolució haitiana va ser el precedent clar del final de l’esclavitud arreu del món.
Aquest origen va marcar una voluntat inicial d’autoaïllament. Per temor als països colonials, van impedir les inversions estrangeres. A més, les autoritats van dividir la propietat agrària en molt petites parcel•les, fent-les poc rendibles.
Els europeus, en revenja de la revolució, van excloure Haití de les relacions econòmiques i el país va quedar aïllat.
De portes endins, des de l’inici, el poder ha estat en mans de dictadors corruptes i sanguinaris que han espoliat la riquesa del país. I per si fos poc, les catàstrofes naturals, sobretot els huracans, són freqüents.
Per tot plegat, Haití ha esdevingut l'estat més pobre no solament d’Amèrica sinó de tot l'hemisferi occidental, amb un Índex de Desenvolupament Humà que la situa al lloc 149è d’entre 182 estats del món.
Un article de Luis Prados a El Pais ho resumeix de manera molt entenedora.
El Parlament ha aprovat aquest gener una Declaració institucional que s’ha llegit al ple amb motiu del terratrèmol del dia 12. Me’n van encarregar la redacció i puc afirmar que tots els grups han col•laborat en la seva versió definitiva.
No oblidaré les paraules d’Arcadi Oliveres en una conferència a la que vaig assistir els dies en què preparàvem la declaració: “durant aquesta darrera setmana, al món ha mort tres vegades més gent de gana que les 100.000 víctimes d’Haití, que lamentem profundament. I tot i així, aquests altres morts anònims no han estat notícia”.
D’aquí ve que en el darrer paràgraf de la Declaració, fem una crida a no oblidar els damnificats que necessiten el nostre ajut arreu del planeta.
(la foto, als carrers d'Haití, és de l'huracà del 2007. Impacta perquè mostra la denigració extrema a la que porta la catàstrofe)