Miquel Àngel Estradé

Recordo perfectament quan l’ortodòxia dominant a la meva joventut, sobretot a les facultats de lletres, era la de matriu marxista. I allò que més m’impressionava dels qui la propagaven i pretenien imposar-la, no era pas el model de societat que dibuixaven sinó el convenciment amb què ho feien. Era inútil polemitzar-hi perquè el seu dogmatisme només els permetia respondre amb menyspreus o desqualificacions. Per tant, tenies únicament dues alternatives davant els seus monolítics arguments exposats amb fervor gairebé religiós : combregar-hi cegament o oposar-t’hi frontalment.
Vist amb perspectiva aquella ortodòxia i els seus esforçats portaveus, avui em semblen d’una candidesa extraordinària. I quan més m’ho semblen és quan els comparo amb l’actual ortodòxia neoliberal, que ha escampat el seu missatge amb una eficàcia i un abast incomparablement superiors. Perquè, a diferència d’aquella, l’ortodòxia ara hegemònica apel·la a raons que aparentment no tenen res a veure amb els interessos dels diferents estaments socials i invoca raons de caràcter tècnic o racional. És a dir, ha aconseguit amagar l’ou completament, com si ja no existissin les ideologies o haguessin desaparegut les contradiccions objectives entre les distintes classes socials. Conceptes com dèficit, deute, impost, atur o salari els nous profetes neoliberals els utilitzen advertint que o s’aborden des del seu pragmatisme acadèmic aparentment desideologitzat o s’esdevindrà la catàstrofe. Com que s’han arrogat en exclusiva la representació de la racionalitat i del sentit comú, la resta només pot assentir-hi dòcilment si no vol ser acusada de posar-ho tot en perill.
Procedint d’aquesta manera han assolit l’hegemonia, imposant un seguit de dogmes que avui gairebé ningú no discuteix. Repassem-ne alguns :
Com que l’ésser humà viu més , l’edat laboral s’ha de perllongar fins els setanta anys. Òbviament, no han pogut demostrar que viure més anys no significa, de cap manera, que una persona pugui seguir estant als setanta en plenitud de condicions laborals. Com no han pogut desmentir que als seixanta-cinc anys la majoria ja arrosseguen malalties o xacres, sovint cròniques, que incrementarien les baixes amb la mateixa proporció que disminuiria el seu rendiment . Però, és igual, persistiran en afirmar-ho oblidant una cosa tan elemental com que una bona sanitat i la corresponent rècula de medicaments ajuden a bastants a superar els vuitanta anys, però no poden garantir pas el manteniment de les capacitats laborals bàsiques que es necessiten per seguir en actiu més enllà de la seixantena.
L’actual sistema universal de sanitat pública és econòmicament insostenible. Aquest altre dogma obvia que en països com els EEUU, on la sanitat és majoritàriament privada, la despesa per habitant en sanitat és força més alta que a Europa i tot així una part de les classes mitjanes només compta amb una cobertura parcial. Perquè, és clar, que succeiria, per exemple a Catalunya, amb els tractaments oncològics o cardiovasculars si la sanitat pública no els cobrís universalment i amb uns nivells de qualitat més que acceptables ? Doncs que previsiblement sorgirien uns centres d’elit que dins d’un mercat tan competitiu com és el sanitari, ja que ens hi va la vida, acapararien els millors especialistes però amb uns preus astronòmics. És a dir, les classes populars restarien condemnades a una sanitat de segona i les abundoses classes mitjanes, sense capacitat per abonar-s’hi permanentment, hi acudirien només en casos de malalties greus però pagant l’oro i el moro.
Sobren funcionaris i s’ha d’aprimar l’administració com sigui. Ja pots esgargamellar-te explicant que Catalunya és un dels territoris europeus amb menys funcionaris per habitant o que les demandes de la població, per raons demogràfiques o sociològiques, no han parat de créixer, que aquest altre dogma s’ha instal·lat fins i tot entre els qui més usen els seus serveis. Paral·lelament, però, els mateixos que desacrediten la funció pública sovint reclamen més seguretat, menys llistes d’espera, més diligència, més atenció o judicis més ràpids. Per tant, confonen interessadament la necessitat de millorar l’eficiència, el rendiment o la coordinació amb l’evidència que la disminució de les actuals plantilles públiques comportarà un empobriment dramàtic de les prestacions.
Els sistemes de gestió privada han de substituir als de gestió pública. . En aquest cas el dogma es basa en què la gestió privada sempre és molt més eficient i pot ser la panacea per a gairebé tot. Lògicament, s’obvia que els qui van decidir crear la piràmide financera destacaven pels seus brillants, fins aleshores, mètodes de gestió privats o que els de la bombolla immobiliària pouaven de la mateixa filosofia. També és vol ignorar que valors com l’esperit d’iniciativa, el risc, la meritocràcia o la dedicació son propis de la gestió privada i cal felicitar als qui els practiquen, certament, però també ho són la cobdícia, l’especulació, la concertació de preus o la maquinació fraudulenta, com s’ha demostrat reiteradament. D’altra banda, si bé algunes inversions públiques han estat molt desencertades han estat les inversions privades, sobretot en actius immobiliaris, les que més han excel·lit en malbaratar diners.
Cal desfer-se dels immigrants perquè acaparen les ajudes socials i col·lapsen el serveis públics. Aquest altre dogma, escampat pel populisme xenòfob, confon els immigrants amb les persones amb baixos nivells de renda. Perquè, és clar, ni tots els immigrants són pobres ni tots els pobres són immigrants. D’altra banda, si aquests darrers anys han arribat tants immigrants amb pocs recursos és perquè el nostre mercat de treball els ha “ cridat “. I els ha “ cridat “ per tal de cobrir el segment laboral de mà d’obra barata que ha fet possible la bombolla immobiliària i per ocupar-se dels serveis personals i domèstics que la nova generació de dones no ha volgut assumir un cop han incrementat el nivell de formació i les seves expectatives laborals.
L’economia d’un país és com la domèstica : si deus molts diners has de disminuir dràsticament la despesa. La diferència, és clar, és que els profetes neoliberals obliden que en un país de cada sis euros que es gasten cinc repercuteixen directament en els sous i els beneficis dels treballadors i de les empreses del propi país. Per tant, les polítiques d’austeritat i les retallades redueixen les importacions i el deute extern, però encara redueixen més el propi producte interior brut perquè incideixen força negativament sobre la massa salarial i la facturació empresarial.

La imposició d’aquests dogmes i altres de semblants pot suposar una amenaça greu per a la prosperitat col·lectiva, el sistema de llibertats civils i l’accés universal a l’estat del benestar que ha caracteritzat l’Europa del darrrer terç del segle XX. El món que els nostres pares i avis van aixecar perilla de debò i potser la gran utopia del primer terç del segle XXI consisteixi en preservar-lo, fugint de la nostàlgia però sense renunciar a la pròpia memòria.