Miquel Àngel Estradé

Que la nostra democràcia s'ha corromput  és  ja un evidència tan rotunda, que no cal matisar-ho per tal de definir-ne l'abast. Són tants els casos i els implicats i el fenomen han adquirit un profunditat i una extensió tan gran, que podem concloure que patim una corrupció estructural i entaforada al bell mig del sistema. Allò, però, que al meu parer es destaca poc és que aquesta corrupció que ens afecta mai no havia estat tan democràtica.

Continuar llegint

Acostumats com estem en aquest país i en molts altres a utilitzar el poble en va i a parlar en nom seu abusivament, esmentar el poble sempre em  produeix una certa incomoditat. En el cas, però, de la multitudinària manifestació de l’onze de setembre, és pot afirmar amb tota rotunditat que el poble català s'ha aixecat per reclamar la seva llibertat i el dret a constituir-se en estat. Un estat, evidentment, amb una irrenunciable vocació europea i homologable als més avançats socialment, culturalment i econòmicament del món.

Continuar llegint

El dia que CiU proclami la independència ( que coneixent-los serà aviat ) tothom lloarà la valentia d’en Mas, la coherència d’en Pujol júnior i la resignació d’en Duran ( perquè tot i no ser-ho, d’independentista, no ho haurà impedit ) En canvi, ningú no es recordarà de l’aportació substancial a tot aquest procés d’en Felix Millet ( injustament batejat com el saquejador del Palau ) Perquè a veure si ens entenem : qui si no ell ja va intuir que era imprescindible finançar generosament la campanya electoral d’en Mas per tal que pogués guanyar les eleccions còmodament i iniciar la transició nacional cap a la independència ? I qui si no ell va aconseguir que les grans constructores espanyoles col•laboressin desinteressadament en el finançament de l’ascensió d’en Mas a la presidència de la Generalitat ? Per tant, els seus mèrits són indiscutibles perquè quan en Felix Millet va fer tot això ( cal recordar-ho ) Catalunya estava governada per la trepa aquella del tripartit i ningú no donava un duro per CiU.

Continuar llegint

Si els dos governs de dretes que regeixen la política catalana i l’espanyola no rectifiquen radicalment les seves polítiques, anirem de pet cap el daltabaix econòmic i la disgregació social. La premsa econòmica internacional, tota, ja fa dies que ho adverteix. És cert que aquesta premsa s’acarnissa més amb Espanya del què ho faria amb qualsevol dels països on tenen les seus de  les seves redaccions. Però també és indubtable que tanta unanimitat en els diagnòstics forans ens obliga a prendre’ns-els seriosament, si més no com una hipòtesi de futur més que probable a mig termini.

Continuar llegint

Fa pocs dies alguns membres de l’Assemblea Nacional Catalana, que havia muntat parada al carrer, em van interpel·lar convidant-me a donar la cara per la independència. Davant del seu emplaçament el primer acudit va ser sospesar si durant els dotze anys d’Alcalde i el set de diputat per una formació independentista, havia donat ja la cara per la independència o en realitat només havia estat tocant el flabiol. Però com que sabia que les seves paraules no responien a cap retret i només eren una consigna amb afany de mobilitzar el personal, els vaig contestar que sí que estava disposat a donar la cara.

Continuar llegint

El retorn de CiU a les principals institucions del país ha estat com un huracà. No ha estat viscut com un exemple més d’alternança democràtica, com les que s’estilen nord enllà, sinó com la recuperació èpica del poder polític per part dels seus legítims propietaris. Perquè a més d’assolir l’hegemonia electoral han aconseguit imposar absolutament el relat que més convenia als seus interessos.

Continuar llegint

Recordo perfectament quan l’ortodòxia dominant a la meva joventut, sobretot a les facultats de lletres, era la de matriu marxista. I allò que més m’impressionava dels qui la propagaven i pretenien imposar-la, no era pas el model de societat que dibuixaven sinó el convenciment amb què ho feien. Era inútil polemitzar-hi perquè el seu dogmatisme només els permetia respondre amb menyspreus o desqualificacions. Per tant, tenies únicament dues alternatives davant els seus monolítics arguments exposats amb fervor gairebé religiós : combregar-hi cegament o oposar-t’hi frontalment.

Continuar llegint

Molts dels qui ara fuetegen dialècticament a Duran Lleida per les seves crítiques al peonatge subsidiat, no fa gaire l’aplaudien quan fustigava durament l’anterior govern de la Generalitat ( especialment els consellers d’ERC ) o quan declarava la improcedència de les propostes independentistes. En Duran, però, entronitzat a Madrid i a Barcelona per la premsa i les elits conservadores com un autèntic estadista, ha comés l’error de qüestionar un dels tabús de l’espanyolisme transversal.

Continuar llegint

A França, el principal partit seria capaç de pactar els pressupostos amb una  força contrària a la supremacia del francès a l’ensenyament, a la identitat nacional del país i a la promoció de la francofonia ? Doncs segur que estarem d’acord en què un fet així només podria donar-se en tres supòsits. Un d’ells seria que aquest partit hagués decidit suïcidar-se políticament i desaparèixer electoralment.

Continuar llegint

Els darrers resultats electorals d'ERC en les eleccions municipals de les grans ciutats han estat calamitosos i poden qualificar-se de veritable desfeta. Ni els excel•lents resultats obtinguts en molts pobles i algunes ciutats petites, que han estat molt meritoris i revelen el formidable tremp humà i polític dels alcaldes i regidors que els han obtingut, no poden tapar la magnitud del daltabaix. La pèrdua de representació municipal en ciutats de la importància de Girona, Reus, Tarragona o Lleida és massa significativa.

Continuar llegint