Miquel Àngel Estradé

Fa pocs dies alguns membres de l’Assemblea Nacional Catalana, que havia muntat parada al carrer, em van interpel·lar convidant-me a donar la cara per la independència. Davant del seu emplaçament el primer acudit va ser sospesar si durant els dotze anys d’Alcalde i el set de diputat per una formació independentista, havia donat ja la cara per la independència o en realitat només havia estat tocant el flabiol. Però com que sabia que les seves paraules no responien a cap retret i només eren una consigna amb afany de mobilitzar el personal, els vaig contestar que sí que estava disposat a donar la cara.

Continuar llegint

El retorn de CiU a les principals institucions del país ha estat com un huracà. No ha estat viscut com un exemple més d’alternança democràtica, com les que s’estilen nord enllà, sinó com la recuperació èpica del poder polític per part dels seus legítims propietaris. Perquè a més d’assolir l’hegemonia electoral han aconseguit imposar absolutament el relat que més convenia als seus interessos.

Continuar llegint

Recordo perfectament quan l’ortodòxia dominant a la meva joventut, sobretot a les facultats de lletres, era la de matriu marxista. I allò que més m’impressionava dels qui la propagaven i pretenien imposar-la, no era pas el model de societat que dibuixaven sinó el convenciment amb què ho feien. Era inútil polemitzar-hi perquè el seu dogmatisme només els permetia respondre amb menyspreus o desqualificacions. Per tant, tenies únicament dues alternatives davant els seus monolítics arguments exposats amb fervor gairebé religiós : combregar-hi cegament o oposar-t’hi frontalment.

Continuar llegint

Molts dels qui ara fuetegen dialècticament a Duran Lleida per les seves crítiques al peonatge subsidiat, no fa gaire l’aplaudien quan fustigava durament l’anterior govern de la Generalitat ( especialment els consellers d’ERC ) o quan declarava la improcedència de les propostes independentistes. En Duran, però, entronitzat a Madrid i a Barcelona per la premsa i les elits conservadores com un autèntic estadista, ha comés l’error de qüestionar un dels tabús de l’espanyolisme transversal.

Continuar llegint

A França, el principal partit seria capaç de pactar els pressupostos amb una  força contrària a la supremacia del francès a l’ensenyament, a la identitat nacional del país i a la promoció de la francofonia ? Doncs segur que estarem d’acord en què un fet així només podria donar-se en tres supòsits. Un d’ells seria que aquest partit hagués decidit suïcidar-se políticament i desaparèixer electoralment.

Continuar llegint

Els darrers resultats electorals d'ERC en les eleccions municipals de les grans ciutats han estat calamitosos i poden qualificar-se de veritable desfeta. Ni els excel•lents resultats obtinguts en molts pobles i algunes ciutats petites, que han estat molt meritoris i revelen el formidable tremp humà i polític dels alcaldes i regidors que els han obtingut, no poden tapar la magnitud del daltabaix. La pèrdua de representació municipal en ciutats de la importància de Girona, Reus, Tarragona o Lleida és massa significativa.

Continuar llegint

Que el President de la Generalitat, el Sr. Artur Mas, i el President Pujol hagin votat que sí en la consulta celebrada a Barcelona sobre la independència de Catalunya, és obvi que constitueix un fet d’una gran rellevància. Ja sé que posats a aigualir el vi, es pot objectar que l’un va dipositar el vot gairebé clandestinament i que l’altre va fer-ho després de declarar que s’ha quedat sense arguments per oposar-se a la independència, com si l’hi haguessin arrossegat.

Continuar llegint

Com diu un amic meu, amb molt de sentit comú, hem passat de gastar a mans plenes el que no teníem a no gastar ni el que tenim. Sense pretendre competir amb els reputats economistes que no paren d’oferir-nos brillants diagnòstics sobre la crisi, tot i que no van saber pas advertir-nos-en, sí que em veig amb cor d’afirmar que en una economia tan terciaritzada com la nostra l’encongiment exagerat de la despesa amenaça de paralitzar-ho gairebé tot.

Continuar llegint

Nosaltres, els independentistes, aquests darrers set anys hem trasbalsat profundament la política catalana. Ho hem pogut fer perquè les urnes ens van atorgat prou representació al Parlament, certament. Però també perquè teníem una estratègia elaborada, la capacitat aritmètica per a determinar governs i majories parlamentàries i la ferma voluntat política d’esdevenir una força central i amb vocació d’influir en multitud de sectors socials.

Continuar llegint

La ideología i l’estratègia en política són fonamentals, certament. Sovint, però, l’aritmètica encara ho és més. Perquè si bé és important saber on vols anar i com vols anar-hi, també ho és, i molt, que traguis el màxim profit a la teva força electoral a l’hora d’establir majories legislatives o de govern. L’independentisme català ha sabut teixit un corpus ideològic prou consistent, amb un discurs on s’hi barregen, intel•ligentment, arguments de diversa mena.

Continuar llegint