Segurament, encara aclaparada per “los estragos del jet lag” —altrament dit estragos del ressentiment—, diu que "agudizo el oído para asegurarme de que lo escuchado no es fruto de la confusión atmosférica, sino el relato preciso de un comentarista político". Bé, l'entenc.

Li costa d'assumir que les discrepàncies internes d'Esquerra ja no se solucionen fugint de matinada emportant-se els càrrecs però deixant els deutes, sinó que hi ha un procés intern i democràtic que dirimeix qui ha de dirigir el partit els propers quatre anys. És tant el grau de confusió que li comporta aquest procés -que en el seu moment ella no va estar disposada a afrontar-, que confon garses per perdius. Estaria bé que sabés que el Joan Puigcercós, el Joan Carretero, l'Ernest Benach i el Jaume Renyer es presentaven per a presidents, però no del nostre país, sinó del nostre partit: Esquerra. Que els debats interns que es van propiciar a tots els Països Catalans no es parlava de com protegiran els pelicans dels llacs, però sí de com les diferents candidatures concebien el partit, l'estructura, l'organització i l'estratègia. Segur que és menys interessant, però és que els congressos dels partits ja ho tenen, això. Ja sé que en el cas d'Esquerra, país i partit són indestriables, però una intel·lectual política hauria de saber que els conceptes electorals ( Candidat presidència País/ Candidat presidència partit) són diferents.

Finalment es llueix quan afirma que "ni un solo militante de ERC puede explicar, durante dos minutos, qué proyectos solventes, en temas claves de los ciudadanos, plantea cada candidato, más allá de algunas líneas estratégicas algo efectistas y sonoras". Bé, em sap greu. Encara no ha entès perquè en el seu moment uns varen fugir i van naufragar proclamant (P) la independència (I) mentre la majoria de militants de peu ens vàrem quedar treballant per aconseguir-la.