Marta Rovira

El paisatge de Kosovë compartia els trets de la resta de l’Europa de l’Est, amb les sòrdides marques de la crueltat de la guerra. Però també oferia un aspecte pintoresc: les banderes americanes inundaven els carrers fins al límit de l’emulació. I les samarretes del Barça es venien a les parades del mercat al costat de les samarretes vermelles de l’exèrcit d’alliberament nacional (UÇK). Les forces especials de la KFOR encara controlaven les comissaries de les grans ciutats.

Pocs mesos després de les eleccions, el 17 de febrer de 2008, 109 parlamentaris, d’un total de 120 de l’Assemblea Nacional, es van reunir amb el President de Kosovë i van adoptar la declaració unilateral de la independència. Els 10 diputats que representaven a la comunitat sèrbia i gorani no van assistir a la reunió.

Arran de la declaració d’independència, les reaccions no es van fer esperar. La sortida política escollida per Kosovë va merèixer el reconeixement internacional de molts estats (69 membres de la ONU i 22 de la UE) que contrastaven amb les reaccions de Sèrbia que denunciava que la mesura era il·legal i atemptava contra el principi d’integritat territorial.

Davant de la situació, l’Assemblea General de les NNUU va formular la següent pregunta a la Cort Internacional: la declaració unilateral d’independència, de les institucions provisionals d’autogovern de Kosovë, és de conformitat amb el dret internacional?

Finalment, la Cort Internacional ha emès la seva opinió consultiva (amb 10 vots a favor i 4 en contra)concloent que la declaració d’independència de Kosovë no viola el dret internacional general ni tampoc la Resolució 1244 (1999) del Consell de Seguretat  que establia el marc constitucional vigent.

En el cos de la sentència, la Cort deixa molt clar quin és l’objectiu del seu pronunciament, el d’una simple qüestió de legalitat; és a dir, de verificar si la declaració d’independència de Kosovë viola, o no, el dret internacional. Per tal que no hi hagi males interpretacions al respecte, la Cort es desmarca de la sentència del Tribunal Suprem del Canadà (1998) que es va pronunciar sobre si el Quebec tenia el dret de secessió d’acord amb el dret internacional vigent.  En cap cas afirma que Kosovë tingui el dret de secessió.

La Cort s’esforça en dir que no entrarà en el debat de “si el dret internacional confereix un dret positiu a Kosovë a declarar unilateralment la seva independència ni, per descomptat, de si el dret internacional en general dóna dret a altres entitats a trencar unilateralment amb els estats als que pertanyen.”.

Però malgrat això, la Cort afirma que “durant la segona meitat del S. XX, s’han donat casos de nous estats que han exercit el dret d’autodeterminació sense que l’exercici del dret vingués motivat per la descolonització o la fi de l’imperialisme”. La sentència diu literalment que el dret a l’autodeterminació dels pobles ha evolucionat i que en contra d’aquesta evolució no ha sorgit cap norma, ni costum, en ordre internacional, que hagi prohibit aquestes noves pràctiques.

La sentència afirma que la declaració unilateral és vàlida perquè és adoptada per persones que
han actuat conjuntament en la seva qualitat de representants del poble de Kosovë (diputats elegits a les eleccions el mes de novembre de 2007) i que en cap cas poden ser considerats institucions provisionals.

Per a nosaltres, la sentència constitueix un precedent de reafirmació democràtica, respectant i garantint la voluntat majoritària del poble kosovar expressada a través dels seus parlamentaris.  És amb aquest fet amb el que ens hem de quedar. L’ordre internacional es postula a favor de la voluntat majoritària del poble, que és qui pot decidir superar el marc legal vigent amb més democràcia.