Segons la teoria de la relativitat d’Einstein, un forat negre és una regió de l’espai en la qual la força gravitatòria és tan gran que res, ni la llum, pot escapar-ne. No sabem ben bé què li deu passar a un objecte que és atrapat per un forat negre; semblaria que quan s’hi acosta estaria subjecte a fortes tensions que el podrien desfigurar però que, si sobreviu sencer, un cop travessat l’horitzó del forat podria semblar-li que res ha passat, que tot segueix com abans. Només que ja no hi ha marxa enrere; ha entrat en una part de l’Univers de la que ja mai podrà escapar-ne. És impossible saber què hi ha darrera el forat i quines lleis hi regeixen, perquè res n’ha tornat mai, ni en podem fer cap observació des de fora. És tota una incògnita.

David K. Smick, autor del llibre The World is Curved: Hidden dangers to the global economy (El Món és Corbat: Perills amagats per l’economia global), pensa que estem a punt de creuar l’horitzó d’un forat negre financer. De fet, segons Stephen Schwarzman, màxim executiu de l’empresa d'inversions Blackstone Group LP, la crisi financera actual ha destruït entre el 40% i el 45% de tota la riquesa mundial en un any i mig. La qual cosa, de ser certa, podria correspondre al que passa a prop de l’horitzó d’un forat negre, quan es comencen a perdre bous i esquelles.

 I què ens espera mentre ens anem apropant a aquest horitzó? Doncs segons el mateix David K. Smick ens espera una aportació addicional per part del sector públic de més de dos bilions de dòlars per eixugar les pèrdues dels bancs. Els anomenats “actius tòxics” –això que necessitem eliminar si no volem caure definitivament al forat– tenen avui un preu de mercat d'entre un 5 i un 30% del seu valor nominal. Els bancs, però, per evitar declarar-se en fallida necessiten que algú valori aquests actius, com a mínim, en un 50 o un 60% del preu al que els van comprar. D’aquí que algú els hagi de pagar aquesta diferència. I quan la diferencia pot ser de dos o tres bilions de dòlars, només hi ha una possible ànima caritativa: l’Estat, que som tots.

Destriar el gra de la palla creant bancs “bons” i “dolents”, capitalitzar els que quedin, reestructurar-los o nacionalitzar-los, no són més que eufemismes per a no dir el que realment estan intentant fer els governs de tot el món: socialitzar les pèrdues causades per anteriors guanys privats endeutant-nos col·lectivament per dècades i dècades, per tal que els qui varen finançar a risc l’anterior bombolla –tot esperant quantiosos guanys– al menys recuperin ara els seus diners.

Compadeixo els pobres assessors de Barak Obama, ja que es troben davant un greu dilema: no hi ha solucions al desastre financer sense enormes costos polítics i econòmics. Segurament per això han adoptat una política que té tres components: esperar, esperar i esperar, amb l’esperança que les coses s’arreglin soles, o que algú trobi la pedra filosofal. La pròxima reunió del G-20 no farà sinó corroborar aquesta estratègia del wait and see. Es reuniran, prendran quatre acords intranscendents i tornaran a casa a resar perquè les borses es recuperin.

Que perquè els governs no fan el que aconsellen els llibres de text d’economia de mercat, i el sentit comú? És a dir, fer que s’empassin les pèrdues els qui varen col·locar el seus diners a risc per tal d’aconseguir una remuneració molt superior a la del deute públic, i que són els mateixos que ara que els bancs i els fons d’inversió els han fallat exigeixen la protecció de l’Estat. És que si tot els hagués anat bé vindrien ara a compartir els seus guanys? Els governs, però, no s’atreveixen a fer-ho perquè això seria creuar definitivament l’horitzó del forat negre en què estem caient, i entraríem en un nou univers en el qual, com diu el poeta, tot esta per fer i tot és possible.