Les xifres dels últims dies ho confirmen. L'atur s'incrementa un mes rere un altre, aquí i a tot arreu, fins a nivells que espanten. La producció industrial alemanya cau, i també ho fan les exportacions japoneses i el consum americà. La situació de la lliura i de la banca britànica empitjora per dies, els bancs russos trontollen, i els milions d'aturats xinesos que tornen a les seves zones rurals d'origen sense subsidi d'atur amenacen amb revoltar-se. L'economia mundial es va escorant, com féu el Titanic abans d'enfonsar-se, sense que les successives dosis d'injeccions monetàries donin resultat.

Tots estem a l'espera que funcioni l'operació de salvament i rescat —shock and awe— que ha anunciat l'administració Obama; un ràpid i contundent atac que desmoralitzi i paralitzi el nostre adversari: la depressió deflacionista. El paquet de rescat de prop de 800.000 milions de dòlars que ha estat finalment aprovat pel senat nord-americà és el més gran pla d'intervenció estatal de tots els temps i portarà el dèficit públic anual dels EUA més enllà del bilió de dòlars, una altra xifra mai vista.

 Funcionarà?, probablement no. I no només perquè és un refregit d'actuacions inspirades en una teoria econòmica liberal fallida encara que no del tot desacreditada, sinó perquè el pla Obama no té prou grandària per allunyar l'economia mundial de l'abisme al qual s'aboca. El deute total, principalment privat, acumulat després de l'anterior cicle especulatiu representa el 358% del PIB dels EUA, el que ens dóna una idea de la magnitud del problema. La reserva federal ha doblat la base monetària dels EUA en quatre mesos i tanmateix el sistema bancari segueix sense alliberar el flux de crèdits cap a l'economia real. Segons la teoria econòmica convencional, els bancs haurien d'utilitzar aquest increment excepcional de la base monetària per augmentar els crèdits, i per tant el volum de diner en circulació, fins que es desencadeni una onada inflacionista que evitaria la deflació. De tota manera, el "multiplicador monetari" no sembla que funcioni, fins al punt que la base monetària (diner en metàl·lic més reserves bancàries) està per sobre de l'M1 (metàl·lic més dipòsits).

¿I per què ara que gairebé tothom, des dels keynesians de tota la vida als liberals acabats de convertir, està d'acord amb una intervenció massiva, no sembla que aquesta hagi de funcionar? Doncs perquè hem deixat que la bola es fes massa gran. Si l'increment massiu de base monetària ha de multipllicar-se pels ratis habituals fins a convertir-se en diner en circulació, el deute privat dels nord-americans s'hauria d'incrementar en uns 7 bilions de dòlars. Una cosa difícil d'imaginar quan el deute total multiplica ja per 47 la base monetària. Combatre un excés de deute amb més deute no sembla la millor solució. Per això el pla Obama és com voler rescatar el Titanic amb una xalupa i caldria anar pensant en altres coses.