Fa pocs dies ens vam llevar amb la notícia que per primera vegada una enquesta dóna la majoria als partidaris de la independència de Catalunya. Evidentment que es tracta d’una projecció demoscòpica en un moment concret, però, precisament per això, mereix si més no el mateix respecte i consideració que les enquestes que han vingut negant aquesta possibilitat durant els darrers 30 anys com a mínim.
Que l’exercici democràtic del dret a l’autodeterminació en un referèndum comportaria uns resultats diferents que els d’una enquesta, segur, com sempre passa. Per això cal valorar en la mesura justa aquesta projecció. I la mesura no l’hem de tenir en el resultat numèric sinó el reflex d’una tendència. Si fa pocs anys l’únic partit que es proclamava independentista era considerat per molts com un alienígena i un utòpic allunyat de la política i de les necessitats i aspiracions de les persones, ara ens trobem que aquest projecte de futur millor, diferent de la realitat actual, ha esdevingut un patrimoni col·lectiu i transversal creixent.
I és bo que sigui així, perquè els grans projectes de país arreu els protagonitzen gent de totes les tendències. I és bo que sigui així perquè els motius d’aquesta evolució a l’alça són fonamentalment pensats i reflexionats, madurats a partir de la interiorització de les vivències i els menyspreus d’aquests darrers anys. I és bo que sigui així perquè precisament l’exercici de l’autodeterminació sorgeix precisament com un reflex del ple arrelament del sentiment democràtic.
De la constatació i la desesperança que no hi ha res a fer quan el sistema comunicatiu, polític i judicial espanyol és ocupat majoritàriament per separadors que no reconeixen l’existència d’un país com Catalunya malgrat que hagi commemorat el mil.lenari del seu naixement polític. De l’assumpció que, malgrat haver seguit tota la legalitat constitucional i haver votat poble català i cambres legislatives catalana i espanyoles, els qui volen una Espanya monolítica no estan disposats a complir cap pacte democràtic de convivència amb Catalunya ni amb la seva gent. Perquè aquesta és la lliçó planera i directa que en treuen ara per ara els ciutadans i ciutadanes de Catalunya del que està passant amb aquesta vergonya de l’Estatutet. I, com a resposta, la gent què fa? Senzillament s’hi gira d’esquena i s’hi posa de cul: Ja us ho fareu! Aquesta és la tendència que marca l’enquesta.
Després del famós editorial dels diaris catalans, força articulistes van constatar com, malgrat tot el que una actuació com aquesta significava, a l’altra banda del telèfon continuava sense posar-s’hi ni atendre ningú. Aquest és el gran drama de tot plegat... Potser és que esperàvem alguna altra cosa?
Als principals diaris espanyolistes no hi havia cap rastre de l’enquesta, i si n’hi havia, tan amagat com es pogués per a que no se’l trobés. Com de costum... Quan el famós Miguel Ángel Rodríguez deia que Catalunya havia de jugar a les ‘canicas’, les mateixes empreses, periodistes, opinadors i polítics omplien grans portades, notícies i articles rient-se de la voluntat ciutadana de disposar de seleccions nacionals esportives. Ara que juguem a bitlles reconeguts internacionalment continuen sense dir-ne res i ni tan sols volen jugar amb nosaltres. Com de costum. .. Potser és que esperàvem alguna altra cosa?