Lluís Aragonès

Aquests dies són decisoris per a encarar correctament i en condicions el futur immediat dels partits polítics que van perdre les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, sobretot ERC i PSC.
Les decisions preses un cop coneguts els resultats electorals han sigut notablement diferents, per diferents motius: la personalitat i actuació dels líders, la tradició i darrers esdeveniments de les respectives organitzacions, el tarannà dels seus militants, la diferent feina de reconstrucció de l’espai electoral que han de desenvolupar...
A casa de l’ERC la sotragada ha estat tan dura que encara ara es fa difícil de saber valorar l’abast d’arribar a perdre més de la meitat dels diputats electes.
Aquests dies s’ha parlat molt de les causes d’aquest daltabaix en la confiança dels electors. Arreu on hi ha crisi, indubtablement els primers pagadors i arrossegats per aquesta situació en són els governs, encara que com és el cas català, el marge d’actuació real i legal per a canviar les coses sigui ben limitat. Ara bé, ERC ha pagat dos cops: aquesta factura d’abast general bé acompanyada d’una factura pròpia. S’ha demostrat ben clarament que la ciutadania castiga amb extrema duresa i s’aparta d’aquelles organitzacions desorganitzades, on hi ha massa galls que no s’entenen.
També s’hi pot afegir amb tota raó que la proposta que ERC ha ofert en aquesta campanya no és la
més adequada en temps de crisi. Enfocar aquestes eleccions com un plebiscit sobre la independència la ciutadania no ha cregut que fos el que tocava ara.
Aquests resultats posen en qüestió el paper dels màxims dirigents que han encapçalat el rumb del partit fins a aquesta desfeta.
El més coherent en una situació com aquesta és que Joan Puigcercós anunciï al Consell Nacional de dissabte que conduirà el
partit fins al proper congrés i que no s’hi presentarà. Que donarà pas a
nova gent que no estigui cremada: nous líders que iniciïn un nou rumb per al tercer partit amb implantació municipal de Catalunya i que ho puguin fer amb més credibilitat i capacitat per a recuperar la malbaratada confiança de les bases i de la ciutadania. Tot això, si cal, amb canvis estructurals en l’organització que sentin les bases per a evitar les crisis cícliques que sacsegen el partit.
Precisament les eleccions municipals de finals de maig han de servir de punt de partida d'una nova etapa que l'ha d'encapçalar gent experimentada en el món local, però que alhora sigui gent jove, fresca, nova i de recorregut
llarg, perquè la recuperació política serà lenta en el context d’una majoria molt àmplia de CiU i d’una crisi llarga.
Els líders actuals del partit tenen ara la missió i la funció d'acomboiament  d'aquesta nova etapa, que ha de tenir una transició tranquil·la que resituï el partit altre cop en el camí del creixement de la influència i suport social i de la implantació territorial.
El nou mapa polític català ha estès l’independentisme i el sobiranisme per tots els partits de tradició catalana i, alhora, ha comportat també l’entrada al Parlament d’una altra opció indepentista.
L’àmplia extensió política de l’independentisme i la pèrdua del monopoli parlamentari de la seva representació no han de comportar que ERC entri en una lluita d’atributs independentistes, ni es dediqui a actuar i gesticular mirant al retrovisor què fan altres formacions minoritàries i amb fortes dosis de ressentiment.
Som moltes les persones a qui aquestes actituds acompanyades de cridòria buida no ens interessa gens. No hi ha més marge d’error a l’hora de bastir un projecte seriós, integrador i progressiu que actuï de pal
de paller d'un sobiranisme de mirada ampla, integrador, amb complicitat social i amb voluntat hegemònica de lideratge d'un sol poble cap a la llibertat.

Article publicat al Diari de Tarragona el dissabte 18 de desembre de 2010

El repte és gran, però si volem ERC continua sent la millor eina per a afrontar-lo. Tanmateix, la societat evoluciona i seriem ingenus si restéssim al marge de les noves maneres de fer política,
potser més enllà dels partits, que estan treien el cap amb força.

Ens trobem en una època convulsa econòmicament, socialment i políticament, de canvis de formes de fer, d’objectius i de persones. Si hem de mirar al passat és per a aprendre’n, no per a allargar-lo o repetir-lo.