SONQUE OCCITANIA
Er aranés agrade a toti. Damb major o menor simpatia, des de hè 20 ans, non è trapat reaccions contràries ar aranés, damb es excepcions de besonh e obligades. En tot cas è trapat desidia e ignorància, mès era actitud generau a estat de sensibilitat positiva e de compartir era idèa de que cau hèr mès accions entà protegir-lo. Er aranés a estat e ei ben acceptat per sectors diuèrsi. Es partits espanholistes, de dretes e de quèrres, que manifèsten ua clara actitud contra eth catalan, non son contraris ar aranés. E evidentaments ací non i a cap contradiccion: er aranés, d’un territòri de 10.000 persones, non ei un problèma, non pòt crear era ideologia sufisenta que posse es estructures politiques de besonh entà justificar era existéncia d’un espai que met en entredit er Estat espanhòu o quinsevolha auta estructura centralista. E ath delà toti ac an clar, non se pòt mantier era lengua viua en un territòri tant petit que volgue gaudir dera modernitat. Pòga a pòc desapareish. Per açò ei fàcil trapar entre es anticatalans, expressions de simpatia e de volentat envers er aranés, que vòlen ajudar a justificar consciéncies e a crear imatges de confusion. Mès era causa ei diferenta, ara ja non se tracte d’Aran, se tracte d’Occitània, d’un territòri de 200.000 Km quarrats e mès de 15 milions d’abitants, damb mès de 3 milions de parlants; era segona lengua sense estat d’Euròpa. Açò ei diferent ; Parlar dera nacion aranesa hè arrir e per açò auem auut de parlar de país e de patria, mès parlar de nacion occitana a tot eth sentit e alavetz es plantejaments espanholistes, anticatalans, ja non ac ven damb tanta simpatia. Ja non se tracte d’un pòble impossible de mantier, donques que maugrat er estat de mautractament qu’a patit era lengua occitana, era sua capacitat de reaccion e de resisténcia encara ei importanta. Ei era soleta possibilitat entà Aran.