Bloc de Josep Rovira

Intervenció d'AM-Esquerra al ple d'investidura

Josep Rovira — Wed, 15 Jun 2011 09:25:46 +0200

"Persones que ens acompanyeu al ple, oients de ràdio Esparreguera, regidors i regidores, alcalde, bon dia a tothom.

Després d’un darrer mandat molt difícil, Esparreguera va votar el passat 22 de maig canvi de forma massiva. Va votar canvi de forma massiva però al mateix temps de forma dispersa. Així doncs, la derrota va concentrar-se molt en els dos partits que formaven l’anterior govern, però la victòria, en canvi, va dividir-se en molts grups que havien de tenir la responsabilitat de formar un govern de, com a mínim, 4 partits. Això reclamava un gran esforç d’anàlisi de la situació, un esforç per fusionar projectes, i un gran esforç de generositat pel bé de tots.

L’anàlisi de la situació referma el que ja hem dit. Certament hi ha hagut una formació que ha guanyat les eleccions, però immediatament darrere hi ha quatre formacions més que han incrementat substancialment el seu número de vots i regidors i que, per una qüestió numèrica, han esdevingut essencials per a la futura governabilitat de la nostra vila.

Per tant, repeteixo: si la derrota ha estat inqüestionable, la victòria no ha estat ni molt menys clara ni contundent. 4 regidors de 21, és una victòria relativa si mires amb perspectiva i altura de mides.

L’anàlisi de la situació, també, ens obliga, per lògica, a mirar d’establir un govern fort; divers, sí, però amb una capacitat política, programàtica i de gestió prou notables com per garantir l’estabilitat en uns moments tan preocupants. I aquí és on entra en joc el projecte, un projecte en un marc inequívocament esparreguerí.

"Suma pel canvi" deia el nostre eslògan electoral, el qual, després dels resultats, ha esdevingut una realitat més enllà de la nostra intenció ja que els electors han obert tant el ventall de la governabilitat que mai abans havia calgut sumar tantes forces en un únic projecte per Esparreguera. I aquest projecte havia de ser, sens dubte, de canvi.
Però per dur el projecte a bon port cal generositat i corresponsabilitat en la gestió. Per a bastir un govern fort, amb tantes formacions compartint tasques, calen moltes renúncies de tots per a obtenir punts en comú sòlids i consistents. Alguns hem estat disposats a renunciar a eixos programàtics per tal d’afavorir la confecció d’aquest nou govern fort, que és la manera més clara que tenim les formacions que no hem quedat primeres d’afavorir la formació d’un govern en aquests moments tan delicats.

A d’altres els pertocava la visualització d’aquesta generositat i entendre que l’actual situació no pot tirar-la endavant una sola persona sense els suports suficients per garantir el que portem reiterant tota l’estona: un govern fort, sòlid i corresponsable.

I qui és més generós? Des de temps bíblics, és més generós qui més té.

No es pot arribar a un ple d’investidura amb 4 regidors sobre 21 sense haver estat capaç de teixir cap complicitat amb ningú, cap complicitat amb ningú, amb cap força política? 4 regidors sobre 21 i cap complicitat, cap. Això només s’explica des d’una actitud poc flexible, però sobretot des d’una actitud intransigent de tots. Què en queda d’aquella estreta col·laboració entre CiU i la resta de partits de l’oposició en aquest darrer mandat? Què en queda d’aquella suma d’esforços a l’hora de presentar mocions on uns i altres sumàvem independentment de qui les formulava? Què d’aquell treball conjunt que sabíem era l’única oportunitat real de fer avançar Esparreguera doncs l’enrocament partidista es provava nefast per tothom? Què ha canviat per què s’hagi dinamitat aquella dinàmica de treball i confiança a canvi de voler fer el mateix allà on d’altres (amb més suport i experiència) han fracassat estrepitosament?

Esparreguera reclama suma i corresponsabilitat, projectes oberts i generosos, d’ampli espectre i preparació, i el que se’ns està oferint avui, per contra, és més del mateix, la mateixa vella manera d’entendre la política, amb sigles diferents això sí, però amb les mateixes maneres de fer de sempre, errors i incomprensibles polítiques amb el mateix “ja ho veurem” o “l’anar tirant”, sense saber ni el com ni amb qui ni quan. En definitiva, un gir de 180 graus que els que hem compartit 4 anys d’oposició veiem amb sorpresa i, sincerament, amb tristesa.

És inexplicable que avui, CiU hagi apostat per jugar-s’ho tot a la loteria i continuar pel pedregar que semblava deixàvem enrere.

No hem tingut la mirada llarga. I dic hem i no heu. I, en política, una talla molt curta; una temeritat que no ens podem permetre ni els ciutadans ni els partits polítics. Certament, la democràcia pot ser el millor dels sistemes però sens dubte no és el sistema dels millors.

Avui, aquells que més hem treballat des de l’oposició per provocar un gir, un nou rumb en la direcció d’aquesta estructura administrativa, avui algú es permet el luxe de tenir-los a l’oposició. I aquells que menys han fet jugaran a governar Esparreguera sense suports i amb molta menys experiència que el govern anterior.

Deixin-me fer un símil tauromàquic, vostès han saltat al ruedo amb el “traje de luces” impecable però sense capot, ni estoc, amb banderillers inexperts i amb l’agravant que no tenen pas un toro al davant, sinó disset. D’altres, amb molta més força aritmètica van intentar el mateix i el toro els va acabar atrapant, i de ple. Recordin el PSC quan va voler ser temerari i governar en minoria amb 8 regidors... No cal que els recordi com va acabar aquella aventura, oi? Avui, el seu, torna a ser un error de conseqüències incalculables a hores d’ara.

Un error inexplicable si no és per dues raons: una greu i irresponsable manca d’anàlisi de la situació o la submissió a tàctiques alienes que res tenen a veure amb Esparreguera i la seva gent. Perquè no ens agradaria pensar que el que ens ha dut avui aquí sense cap consens ampli, sense un govern fort, sense un programa definit s’hagi dibuixat en despatxos a Barcelona.

I no ens enganyem més. Ja sabem quins han estat els rumors que han corregut contra nosaltres aquestes darreres tres setmanes. No és una qüestió d’ostentar el poder per ostentar el poder. No s’ha entès res del que hi havia sobre la taula. No eren els càrrecs. O no ens van proposar compartir un any l’alcaldia? O no podíem haver cercat 11 vots alternatius i deixar-los a l’oposició? Doncs és clar que sí. I, ho hem fet?

Del que es tractava és que donada una situació, que de cap de les maneres podia ser de força, tots els grups municipals que havien de formar part del govern del canvi, volien, tots, no només l’Acord Municipal – Esquerra, tots volien que la corresponsabilitat de les decisions es portés fins al darrer extrem que és la figura de l’alcaldia. Dit d’una altra manera: cap dels grups en negociació volien la monopolització de l’alcaldia 4 anys per part de cap grup sinó que l’aposta era clara per a una visualització clara d’aquesta coresponsabilitat. I això, senyor Udina, l’hauria d’haver fet reflexionar.

Han preferit 4 d’anys d’alcaldia però un govern feble i que ens portarà a la deriva, i que ens portarà a la deriva, segur. Han preferit això que un govern estable, fort i sòlid encara que no poguessin tenir tots els 4 anys la màxima responsabilitat. Però és clar, no cal patir, ja arribarà el PP per apuntalar-los, ja arribarà el PP per bastir aquest govern fort, sòlid i experimentat que els farà passar de 4 a 7 regidors. Aquesta és la gran aportació a Esparreguera, aquest és el gran canvi que proposaven: governar amb el PP, la veritable aposta que sempre han tingut al cap.

Si nosaltres haguéssim volgut poder ja haguéssim acceptat l’alcaldia quan ens la van oferir!!! Però el que nosaltres negociàvem no era poder, era govern, govern! No poder, no són la mateixa cosa, però sembla que lamentablement tenen els termes confosos.

Govern és tenir projecte, és arribar a acords, és saber negociar, saber convèncer i saber sumar. Governar és ser realista, flexible i ferm a parts iguals, generós quan cal i a saber fer renúncies per un bé majoritari. Tenir poder, en canvi, només és tenir cadires. Si volguéssim cadires ja les haguéssim acceptat, però tenir cadires, com hem vist durant 4 anys, no significa, per força, saber governar.

Se’ns va acusar de durs al debat d’investidura de fa 4 anys, però es va demostrar que tot el que vam dir aquell dia s’acomplia fil per randa. Sempre hem parlat clar, i aquells que han compartit aquesta sala durant quatre anys ho saben.

No estem aquí per intentar endolcir un mal segon plat. No vam endolcir el primer fa quatre anys, no ho farem ara. Com no pot ser d’altra manera, restarem a l’oposició els 4 anys. Ha passat l’hora i el moment. Han tingut tres setmanes.

Serem a l’oposició quatre anys i exercirem les nostres responsabilitats amb seriositat. Perquè també es pot ser responsable i seriós des de l’oposició, nosaltres ho hem demostrat.

Els desitgem sort, és clar. Però ens caldrà molta més generositat i capacitat de diàleg que la que hem sabut mostrar per tirar endavant aquest poble. Els darrers que van pecar d’autoconfiança, ceguesa i sordesa són avui a l’oposició en una difícil situació.

Desitgem que aquest sigui el mandat de l’ordre, de la reorganització administrativa, dels instruments de gestió imprescindibles, de la solució a situacions històriques que necessiten un gir inajornable. El mandat de l’estalvi, del catàleg de serveis, dels processos selectius, de la resposta a totes les instàncies. El mandat de la reactivació econòmica i el suport a les empreses i treballadors.

Desitgem que aquest sigui el mandat de la qualitat democràtica (demanda de la que en tenim mostres aquests dies al carrer), del retorn a la participació, de l’aposta d’aquesta en el ROM, de l’aposta per la democràcia directa, pels consells ciutadans.

En tot això ens trobaran. I sens dubte aquesta oposició, al contrari que el govern, té prou experiència com per fer la seva tasca amb rigor i exigència. No facin un sol error. No és una amenaça, és un acte de responsabilitat per part nostra perquè actuarem des de la màxima de les exigències.

Nosaltres treballarem sense descans perquè els postres que han de venir d’aquí un temps siguin prou digestius per tal de pair aquest menú que té tots els números per seguir sent tant o més indigest que el de fa quatre anys.

Sort i bon mandat."

Agraïments

Josep Rovira — Tue, 24 May 2011 08:24:37 +0200

Benvolguts/des convilatans/nes,

Des de l’Acord Municipal-Esquerra, i des de l’entusiasme, volem donar les gràcies als electors d’Esparreguera per l’extraordinari suport que han donat a la nostra formació i que ens ha dut a uns resultats històrics: tercera força en el conjunt de la vila i segona al centre urbà, amb 1066 vots i 3 regidors. Entre tots hem demostrat que l’esforç realitzat durant anys, la seriositat, el rigor i la constància tenen la recompensa de l’èxit. Sense el suport dels ciutadans d’Esparreguera, que han confiat en nosaltres, i el treball incansable, desinteressat i eficient de tots els adherits a l’Acord Municipal, no hauria estat possible aquest projecte d’il·lusió i compromís ferm amb Esparreguera i la seva gent. Gràcies a tots.

Vull felicitar, com no pot ser d’una altra manera, a tots els membres de la llista electoral de l’Acord Municipal-Esquerra i, molt especialment, els regidors electes que seran a l’ajuntament conjuntament amb mi: Jaume Escudé i Montserrat Vilardosa.

Reiterar el nostre agraïment, de nou, als votants per fer-nos confiança en uns moments difícils com els actuals, on caldrà molta feina i rigor per tirar endavant una Esparreguera que ha reclamat canvi i pacte, que ha donat l’encàrrec de construir un futur millor a moltes formacions deixant clara una cosa: cal la màxima unitat entre les forces polítiques inequívocament democràtiques.

Aquestes eleccions han demostrat que Esparreguera vol un canvi i que aquest canvi no ha de ser només de sigles sinó que ha de ser, també, de qualitat, de model, de projecte, de responsabilitat, de decisions valentes i d’acord. Els esparreguerins i esparreguerines han arraconat contundentment la mediocritat i els que no atenen a raons i es tanquen en si mateixos. Esparreguera ha d’avançar, des d’avui mateix, més que mai, cap a la corresponsabilitat en la presa de decisions i la qualitat. Això només serà possible amb generositat, treball i diàleg, descartant, sense vacil·lació, totes aquelles distorsions de caire feixista que han nascut arran d’aquest gir històric que ha experimentat la nostra vila. Els esparreguerins i esparreguerines han expressat clarament que aquells que no estiguin a l’alçada de les circumstàncies i del que Esparreguera vol i necessita –i que no siguin valents– seran justament castigats a les urnes.

L’Acord Municipal-Esquerra vol felicitar a la candidatura encapçalada per CiU per la seva victòria en aquests comicis.

Des d’avui mateix, l’Acord Municipal-Esquerra es posa a fer allò que millor sap fer: escoltar i treballar. El nostre projecte segueix endavant amb la força dels seus votants i adherits, sense descans, ben present al carrer, al costat de la gent i amb la mateixa passió per Esparreguera que ens ha dut fins aquí.

Moltíssimes gràcies a tothom.

Taula rodona 777

Josep Rovira — Fri, 15 Apr 2011 09:55:49 +0200

Publico l'article d'opinió que ha fet un company i que apareix a la pàgina web de l'Acord Municipal

"Comença la taula rodona a la sala d’actes de Can Pasqual. Ja d’inici, dues “il·lustres” absències. Ningú se n’estranya i, pel que sembla, ningú els troba a faltar. Sis caps de llista s’asseuen rodejats d’ampolles d’aigua de 33 cl. Insuficients al final. Fa calor i la sala, que vessa de gent, en fa augmentar la sensació. Ens avisen que allò no és un debat, que hi ha diverses preguntes prèviament establertes i que el temps de resposta és de dos minuts. Malament rai, penso, i arrufo el nas. Els formats tipus 59 segons no m’han agradat mai: política de consum ràpid i qualitat més que dubtosa quan el que ens cal és política de debò, a l’engròs, ferma i expansiva. No em convenç gens. L’excusa perfecta: el temps. Cap de nosaltres té temps avui en dia, ni tan sols per debatre sobre el nostre present i futur. Cal anar de pressa per no avorrir el personal. Així ens va, penso. S’inicia el torn de preguntes.

A mesura que escolto les respostes, acotades per un rellotge despietat i un timbre prou desagradable que limita cada intervenció, sento un buit descoratjador. Aquest disc em sona. És el mateix que ha sonat durant més de trenta anys. Un parla de cataplasmes i anar tirant, és a dir, mantenir Esparreguera en l’agonia (total, ja ens hi hem acostumat). Uns altres diuen que tot rutlla i que per art de màgia seguirà rutllant sense haver de moure un dit, com s’ha demostrat en els darrers quatre anys (o no?). L’altre confessa que s’estima molt el poble i... i ja està. L’altre, amb el micròfon gairebé a l’esòfag, crida perquè no s’estima gens ningú o perquè no se l’estimen gens a ell (o alguna cosa així; i és que ajuntar paraules no sempre significa crear una frase intel·ligible per molt que tanquis els ulls, et posis les mans a la barbeta i facis veure que penses). Van passant les preguntes, cada una més irrellevant que l’anterior: que si el sou dels polítics, que si la dedicació exclusiva dels polítics, pactes com-amb-qui-perquè postelectorals... S’enceta una agra discussió per un Renault Clio que es veu que és d’algú, com si ens hi anés la vida. De cop, on hauria d’haver-hi política de pes hi apareixen carretades i carretades de populisme low cost i demagògia d’alt contingut tòxic (atiat per algú que, a manca de capacitat oratòria i ideologia política, dispara a tort i a dret mentre confon el subjecte, el verb i el predicat a cada frase en nom de ves a saber quina classe social). Bufo d’incredulitat. Em sorprèn que gairebé tothom es limiti a respondre aquestes preguntes sense interès real. On són els barris? I la reactivació empresarial? I l’atur? I la millora de l’administració? I la participació ciutadana? Tot això no sembla tenir cap mena d’importància pels preguntadors ni pels preguntats. M’equivoco, n’hi ha un que en parla. Per fi arriben les primeres propostes. El Josep Rovira, en nom de l’Acord Municipal, i en plena batalla contra el rellotge, comença a posar damunt la taula temes interessants. Ja era hora, ja comencen a sentir-se coses amb sentit, li comento al meu company de l’esquerra.

Un bon govern és resposta; cal respondre les instàncies. La professionalització de l’administració pública és la garantia d’un servei públic eficient, transparent i de qualitat. No podem allunyar la gent dels afers públics. Necessitem la participació ciutadana més enllà de l'elaboració de plans; la necessitem en l'execució i la gestió dels mateixos. També ens cal més democràcia directa: consultes i referèndums en tot allò que sigui necessari, sense por.

El Rovira segueix amb fermesa,

Ens calen instruments per planificar correctament l’economia municipal. Cal predicar amb l’exemple i l’ajuntament ha saber reduir despeses abans de demanar més esforços a la gent. Per això ens cal saber quin és el patrimoni real de l’ajuntament i establir un catàleg de serveis acurat que permeti conèixer els serveis imprescindibles que han de mantenir-se intactes. Hem de netejar i mantenir els polígons. Un bon estat dels polígons crea atracció per a la implantació d'empreses. Hem de cercar empreses de nova economia, tecnològiques, i treballar amb elles en la prospecció de necessitats, així com establir cursos formatius en el si de les pròpies empreses, orientats a la creació d’ocupació juvenil, amb l’objectiu final de promoure econòmicament Esparreguera.

Però, ai las, el temps. Al Rovira li queda curt i la moderadora l’interromp. Queda clar que és més important la forma que el fons en aquesta taula rodona. En un moment donat, el Rovira fa un gir sobtat i comença a parlar dels barris,

Cal treballar als barris i pels barris. Cal un pla de barris i planificar la inversió tenint en compte els barris més desatesos i amb fortes necessitats urbanístiques.

Tots a la taula fan un mig somriure nerviós. ¿Què respon el Rovira aquest? deuen pensar mentre confirmen que no hi ha cap pregunta escrita sobre el tema. Quin friqui, oi? Parla de barris quan el tema més important és el “Pacamòbil” (com algú dels assistents anomena el pobre Renault Clio en to sarcàstic) o de com en són de mal educats alguns regidors (m’equivocava al principi: sí es troben a faltar les absències, les preguntes estaven fetes a la seva mida). Se n’ha de ser d’estrafolari com el Rovira i aquests de l’Acord Municipal per voler parlar de coses menors, que no interessen a la gent, quan podem parlar del sou de l’alcaldessa, de les regidories de dedicació exclusiva (que alguns volen eliminar convertint l’ajuntament en el club de l’amateurisme i les bones voluntats, en un moment on cal centrar-se al màxim per treure Esparreguera del pou profund de trenta anys de vella política i tres de crisi galopant) i de la revolució neolerrouxista que el compañero té en ment mentre es rasca la barbeta i distorsiona el so del micròfon a base de crits que ni els que som de lletres acabem de desxifrar.

S’acaba l’acte i es fan les fotos de rigor: en grup, en parelles, en trios. Els candidats s’acosten als seus assessors i partidaris per comentar la jugada. Com ha anat? pregunten. Jo em responc a mi mateix: el primer “debat” i ja s’han encès els llums d’alerta. La majoria de partits estan més que disposats a seguir fent transitar Esparreguera pel desert quaranta anys més (i aquest cop ni el mannà està garantit del tot). Sento encara l’eco de la darrera frase de la intervenció del Rovira,

El dia 22 de maig votarem continuïtat o canvi. L’única alternativa real i seriosa que ha sumat pel canvi és l'Acord Municipal.

I mentre hi penso, em ve al cap el somriure nerviós de la resta de candidats que han preferit acotar-se a unes preguntes fluixes de contingut, i de transcendència dubtosa, que no pas aprofitar l’estona parlant de política, problemes reals i solucions responsables de present i futur.

Xavier Sánchez"

Impostos

Josep Rovira — Fri, 21 Jan 2011 09:34:01 +0100

A ningú no li agrada pagar. Tots voldríem serveis gratuïts, o gairebé, i tenir la possibilitat de queixar-nos si aquests no funcionen. I moltes de les queixes que té la gent en aquest assumpte giren entorn el preu dels impostos. Però potser el debat dels impostos no s’hauria de centrar tant en el que es paga sinó en si ens satisfà el que rebem en justa relació amb el que paguem.

Perquè si hi ha alguna cosa que agrada menys que pagar és pagar més per tenir menys. Si paguem més volem millors serveis, millor inversió, millors barris, sentir-nos cuidats, sentir-nos ben administrats, sentir-nos segurs, en definitiva, viure millor. I aquest és, precisament, un dels dos objectius que té tot sistema impositiu: l’assentament del benestar social.

Per altra banda, el segon objectiu seria redistribuir les rendes. Els que tenen més han de pagar més. Però aquest objectiu, a diferència del primer, té un encaix més difícil en la imposició local.

L’impost sobre els béns immobles, el famós IBI, és l’impost més important a nivell municipal. Des d’un punt de vista teòric, l’atribució d’aquest impost a nivell local és adequada atès que presenta avantatges d’eficiència per la poca mobilitat de les bases imposables, és a dir, és un ingrés municipal estable i segur per la poca variabilitat de l’impost al llarg del temps. A més, aquest impost pot acabar revertint en l’augment del mateix valor de la propietat si s’aplica en la millora urbanística (ja siguin nous vials, mobiliari, reurbanitzacions etc). Reforça aquesta justificació teòrica l’experiència internacional: la imposició local sobre la propietat immoble està estesa a la majoria de països de la Unió Europea, i són els únics impostos a països de tradició anglosaxona.

No obstant tot això, no es tracta d’un impost efectivament progressiu, malgrat no deixa de ser cert que a més renda millor immoble, però òbviament aquesta afirmació no és d’acompliment absolut.

Sens dubte, és necessari que els impostos siguin realment progressius. Fixem-nos que les rendes del treball paguen proporcionalment molt més que les del capital, amb fórmules com les Sicav que permeten que grans fortunes familiars tinguin una imposició ridícula. I la progressivitat és també un dels punts febles en la imposició local.

Ara s’ha posat de moda anar en contra dels impostos amb el vist-i-plau de certa esquerra irreflexiva i irresponsable, la simplicitat interessada de la dreta i l’extravagància i frivolitat d’altres formacions polítiques que practiquen el populisme low cost.

Però la qüestió no és eliminar impostos sinó que aquests incideixin en una igualtat d’oportunitats més gran.

A Esparreguera, molts nuclis se senten desatesos i els veïns no visualitzen com allò que paguen reverteix en una millora del seu barri. S’ha acabat l’època dels fastos i grans equipaments municipals. És l’hora dels barris. Comencem a posar les bases per consensuar projectes, obres, accions, millores que permetin veure als nostres convilatans que ara va de debò. Per què no revertim un percentatge determinat, el 60, el 70, el 80% de la tant polèmica taxa de guals en millorar la mobilitat i accessibilitat als barris. Prenguem compromisos i centrem el debat en el que rebem.

Des de l’Acord Municipal les passes que farem seran en aquest sentit. S’acosta el canvi, afegiu-vos-hi.

Intervenció d'Esquerra al debat de política general municipal

Josep Rovira — Wed, 17 Nov 2010 23:18:20 +0100

Il•lustríssima senyora alcaldessa, senyors regidors, senyores regidores, persones que ens acompanyen en aquesta sala de sessions, gent que ens escolta a través de ràdio Esparreguera... Bona tarda a tothom,

Avui, per primera vegada a Esparreguera des de l’any 1979 duem a terme un debat general sobre l’orientació de la política municipal. I el celebrem malgrat la negativa de l’equip de govern a la confrontació d’idees i al passar comptes. El celebrem malgrat la negativa de l’equip de govern a fer política, a fer parlament, és a dir, a parlar.

El passat 20 de maig l’equip de govern del PSC i ICV (l’Entesa) van refusar una moció presentada pels grups municipals d’Esquerra i AIESPA en què es sol•licitava la celebració d’un debat sobre l’orientació general de la política municipal. Certament, hagués estat més noble acceptar aquella moció i no arribar a la situació de celebrar el ple per obligació fruit de la demanda de sessió extraordinària presentada per tots els regidors de l’oposició d’aquesta corporació.

Deia, que serà la primera vegada des de 1979. I desitgem que pugui tenir una continuïtat en els propers anys. Així mateix, amb tota franquesa, ambicionem i desitgem, pel bé d’Esparreguera, que aquest sigui el primer i últim debat de vostè com a alcaldessa, i el primer i últim debat del seu equip de desgovern amb responsabilitats al consistori.
Igual que anhelem tantes i tantes coses per primera vegada des de 1979: una relació de llocs de treball, un catàleg de serveis, un avantprojecte de pressupost conjuntament amb les ordenances fiscals, indicadors d’avaluació, processos de selecció i una transparent i objectiva política de recursos humans; un etcètera d’instruments bàsics que s’han desenvolupat en l’àmbit de la gestió pública i del dret local en aquests trenta-un anys i que l’administració esparreguerina desconeix, encara, des de 1979.

Això potser és més culpa d’uns que d’altres, o més culpa d’altres que d’uns. En tot cas, una part de culpa deu ser de tots.

És per això que avui, per dirigir-me a aquesta corporació, no parlaré en segona persona del plural: <>, sinó en primera persona: <>. Nosaltres, tots.

I on som, nosaltres, tots, trenta-un anys després del primer ajuntament democràtic?

Una panoràmica per l’Esparreguera d’avui ens retrata, bàsicament, dues actituds i dues dolences.

Per una bada, una actitud que consisteix en una mena de derrotisme emocional, de pessimisme estructural, de desànim col•lectiu entestat a veure només la part sempre buida de l’ampolla que s’expressa sovint a través de la crítica negativa sistemàtica cap al govern o cap a la política.

Això afavoreix la proliferació de polítiques de baixa qualitat, sense valors, plenes de populisme i personalisme que s’aprofiten de la despreocupació i desorientació social.

I per altra banda, una segona actitud: la d’un govern que es veu incapaç de modificar una situació que, sembla, admet com a insuperable. Un govern víctima. Un govern amb mirada i queixa constant al passat. Un govern que no crea adeptes. I el que és pitjor, no assumeix mai responsabilitats perquè carrega sempre els neulers als altres.

Si mirem ambdues actituds de seguida constatem que el que ens ha mancat històricament és, precisament, un model a llarg termini que susciti grans consensos però amb valentia en la presa de decisions, certament, algunes d’elles impopulars.

És en aquest sentit que es fa necessari que el model tingui el suport de tots els actors implicats, és a dir, de totes les formacions polítiques amb representació en aquest consistori. Avui aquesta manca d’acord col•lectiu la podem començar a suplir si som capaços d’arribar a alguna resolució unànime en positiu per al nostre poble.

En tres anys –nosaltres, tots– hem fet poc l’exercici de decidir col•lectivament, només en comptades ocasions: reglament d’ús per a la llengua, protocol per a persones sordes, consell assessor de Can Comelles, taula de comerç, supressió dels patronats, i poques decisions més. En canvi, aquest hauria de ser un exercici constant en polítiques a l’entorn dels recursos humans i de la hisenda local.

Aquesta mancança l’hem –nosaltres, tots– de suplir definitivament en el proper mandat.

Arrossegar govern i oposició vers un objectiu comú requereix un bon exercici de lideratge polític que retorni el prestigi a l’ajuntament i al nostre poble.

Perquè Esparreguera és un poble amb un altíssim grau de potencialitats, amb grans llegats. Per exemple, del nostre anterior alcalde, Xavier Sitjà, ens sentim hereus de l’optimisme de poble i de la creativitat, de la capacitat de generar entusiasme entorn de projectes que s’ho valen.

Hem –nosaltres, tots– de projectar aquesta fortalesa cap al futur per superar les dificultats i per progressar en el benestar i la qualitat de vida. El futur ens ha d’il•lusionar. Ningú no s’apunta a un poble que agonitza. El que vol la gent és viure i viure bé. Guanyar, triomfar, vèncer. I per viure bé, per guanyar, per triomfar, per vèncer cal governar millor.

Per desplegar un bon govern hi ha dues condicions bàsiques: capacitat de lideratge i generació de confiança.

En primer lloc, governar exigeix un lideratge fort. I no confonguem fort amb autoritari. L’autoritarisme és una malaltia per a la democràcia però l’autoritat és tot el contrari. És una de les seves garanties i quan el polític no l’exerceix amb convicció la seva debilitat s’estén a tota la institució. Un lideratge fort és el que està dotat de visió estratègica i de convicció. Avui, la fortalesa del lideratge rau en la seva capacitat d’articular, de sumar i de donar coherència. Aquest lideratge, aquesta autoritat es guanya amb el propi comportament i rep la seva energia de l’honestedat i del compliment acurat de les pròpies responsabilitats. Aquesta autoritat es guanya realitzant des del govern allò que es predica, complint amb coherència, però també amb voluntat d’entesa, de diàleg i de pacte. Pacte i acord que no pot respondre de cap de les maneres al catorze a zero que tant encertadament ha descrit en més d’una ocasió el regidor Ignasi Oleart del grup municipal d’AIESPA. El catorze a zero no és diàleg, el catorze a zero és imposició.

Ha existit aquest lideratge durant aquests darrers tres anys sota les premisses que acabo de descriure?

En segon lloc, la confiança és una peça clau del bon govern. El desprestigi de la política i el descrèdit de les institucions de govern ens donen una mesura de la dimensió del problema. No serà fàcil, però el sentit comú ens diu que ens cal informació, transparència i passar de les paraules als fets –avaluació i rendició de comptes-. I recuperar el contacte amb la gent que generarà coneixement i reconeixement. Ens hem de guanyar de nou el cap però sobretot el cor de la gent d’Esparreguera.

Nosaltres, tots hem de liderar Esparreguera cap al camí de sortida d’aquest present que és dèbil, estancat, mancat de coratge, orfe de decisions i de projectes sòlids. Nosaltres, tots hem de generar confiança per sortir del qui dia passa any empeny, per sortir del mutisme, del silenci i de la no resposta.

Hem de fer deu vegades més; deu vegades millor; deu vegades més de pressa del que sempre hem fet. Deu vegades en tot. Prou d’aquell lema tant mobilitzador de fer les coses de mica en mica.

Hem de començar a construir el futur avui mateix. És molt fàcil parlar de demà quan demà mai no arriba. És molt fàcil derivar totes les problemàtiques que en aquest ple s’han debatut al demà inconcret. Ja en parlarem de les graveres; ja en parlarem de la variant de la B-231; ja en parlarem de les subvencions a urbanitzacions a dèficits urbanístics i de Can Vinyals; i de La Plana? De La Plana ja en parlarem; i ja li arranjarem la vorera; ja li netejarem el contenidor; ja li esporgarem els arbres; ja li pagarem la subvenció; ja en parlarem demà de tots els mals. És com aquell cartell que hi ha als bars <>. Igualment, alguns podrien penjar a la porta del seu despatx <>.

Doncs no. Perquè és avui que cal trobar les solucions al tancament de les graveres per caducitat de les llicències; és avui que hem d’immatricular les finques de Can Rial; és avui que volem tots els solars en perfecte estat higiènic, estètic i de salubritat; és avui que ens demanen resposta les nostres entitats; és avui que hem de regular la situació del professorat a l’escola de música; és avui que es precisen uns polígons industrials atractius, un comerç actiu i uns serveis a l’altura d’una població amb perspectives; és avui que els nostres barris criden per uns carrers nets, unes voreres adequades a les necessitats de la gent, espais públics de qualitat, una xarxa de sanejament que funcioni, una xarxa d’abastament d’aigua que no rebenti, un mobiliari urbà decent.

Tot és per avui. Tot és per avui. I el bon govern respon a totes i cadascuna de les persones i ha de ser prou valent per explicar que està condemnat no solament a no poder satisfer tothom sinó també a frustrar, en major o menor mesura, a tothom. Aquesta és, alhora, la grandesa i el drama del bon govern perquè el bon govern és resposta.

Quina ha estat la resposta d’aquests darrers tres anys a les necessitats de la gent?

Sempre hem anat a contrarellotge, ara el que cal –a nosaltres, tots– és una brúixola ben orientada. L’èxit el trobarem en l’estabilitat de les apostes estratègiques; l’èxit el trobarem en la inversió estable i continuada en els àmbits que convinguem estratègics. Em refereixo tant a inversió material com immaterial. Sense fer tombs perquè canvia el govern, sense fer bandades perquè estem perduts i no volem que es noti. L’èxit el trobarem en la capacitat i la solidesa del lideratge polític que sap on anem i que ens hi porta amb la perícia d’un navegant expert.

No té èxit sempre el més fort, sinó el més capaç de tenir-ne.

I per ser capaços de tenir èxit hem de resoldre dues dolences: l’administració des de la seva vessant de l’estructura i la hisenda.

Primera dolença: l’estructura i funcionament administratiu. Per entendre’ns, la maquinària i els mecànics de què disposa el cotxe d’Esparreguera per avançar. I segona dolença: la hisenda local. És a dir, la benzina, l’energia que fa que el cotxe es mogui.

El primer que descobrim d’un simple anàlisi del catàleg de llocs de treball és que tenim molt pocs mecànics qualificats. Esparreguera té un percentatge misèrrim de funcionaris de carrera sobre el total de personal al servei de l’ajuntament. El 80% es tracta de personal laboral. I d’aquest, el 65% té contractes de duració determinada. Exactament, 233 persones que han entrat a treballar a l’administració d’Esparreguera sense concursar ni opositar.

Una empresa, però també una administració prestigiosa, qualificada i eficient, sap que un factor clau per a la millora de la seva gestió és la millora dels sistemes de selecció en benefici d’una major transparència. I així ho ha de fer Esparreguera. Esparreguera ha de tenir el cotxe a punt.

Hem convingut nosaltres, tots, no fa pas massa en aquest mateix ple, que Esparreguera ha de convocar periòdicament processos selectius. La periodicitat en els sistemes d’accés a l’ocupació pública garanteix més fàcilment la transparència però sobretot assegura la garantia de la igualtat, el mèrit i la capacitat.

No es tracta de fer fora a ningú. No facin córrer temors ni mentides. Es tracta de garantir la seguretat laboral. I de garantir-la als millors.

I si nosaltres, tots hem convingut que s’han d’acabar les contractacions per urgència, unilaterals i la provisió de places fins a nova convocatòria –en tots els àmbits, des de l’escola de música fins als serveis centrals-, ho hem convingut per la seguretat laboral d’aquests 233 treballadors, per fer guanyar prestigi al treballador públic, per transparència i per garantir la igualtat, el mèrit i la capacitat.

Essent així, essent tot això així, com poden vostès publicar el 27 d’agost les bases per proveir de forma interina un tècnic d’administració especial economista on la prova més objectiva del procés, la prova més objectiva del procés de selecció que ens proposen és l’elaboració d’una memòria que no cal ni defensar davant de tribunal, sinó només presentar per registre. Concurs per provisió interina d’una plaça sense temari, sense examen. De què serveixen hores de debat a l’entorn dels recursos humans, intentar buscar consensos en les mocions. Ja n’hi ha prou d’enganyar, ja n’hi ha prou d’enganyar contínuament, i ja n’hi ha prou d’enganyar contínuament a tot un poble. A qui fem el concurs a mida aquesta vegada? Amb mèrits comptats per mesos i no per anys. És que no fa ni un any que treballa en aquest ajuntament la persona que s’ha de guanyar la plaça?

Com pot ser, per altra banda, que un ajuntament de 21.800 habitants –no de 100, 200 o 300 habitants– sinó de 21.800 habitants no tingui un pla anual de formació. Un pla anual de formació tècnica, pràctica i humana ─formació humana─ del personal al servei de l’administració? Com pot ser que se’ls demani als quadres de comandament que identifiquin les necessitats formatives del seu personal i no responguin? Com pot ser que els quadres de comandament d’aquesta corporació no tinguin la més mínima idea de quines són les necessitats formatives del personal que tenen al seu càrrec? No ho saben!! Els quadres de comandament no saben quines són les necessitats formatives del personal que tenen al seu servei.

No és precisament aquest el camí cap a una administració experta, orientada a l’avaluació constant i a l’obtenció de resultats. Només amb una estructura qualificada, transparent, capacitada i eficient, podem ser competitius.

I segona dolença: la hisenda local. Des del primer dia, sense lectures entre línies, els hem demanat responsabilitat fiscal.

També és cert, que la tragèdia seria menor si allò que ingressem insuficientment ho gastéssim eficientment. Però, per confirmar o desmentir aquesta afirmació, és necessari repassar el pressupost municipal de despeses. I com tothom sap ja a aquestes alçades, l’ajuntament no té pressupost.

I mentrestant què? Mentrestant despesa en personal per sobre de la mitjana catalana, provincial i dels municipis del mateix tram de població. És a dir, Esparreguera assumeix un cost elevat de personal. Però, recordeu les característiques que hem comentat abans d’aquests recursos humans: baix índex de funcionaris de carrera, d’entre aquests, baix índex de titulats superiors i paral•lelament ampli percentatge de personal amb durada determinada del seu contracte laboral.

Si sumem a això una elevada despesa corrent, ingressos impositius per habitant, ingressos corrents per habitant i estalvi net per habitant per sota de la mitjana catalana, provincial i dels municipis del mateix tram de població no se sorprendrà ningú que els euros per habitant en inversions estigui també a les antípodes de les mitjanes esmentades.

En conseqüència, nosaltres, tots hem de convenir una política d’estalvi més severa. I nosaltres, tots hem de convenir una política fiscal més responsable.

Però més enllà de tot això, entenc i assumeixo plenament que la política no és només estadístiques, números, auditories,..., La política també és sentiments, emocions, il•lusions, esperances, somnis compartits. I avui, senyora alcaldessa, des del respecte institucional i la consideració personal més absoluts, vostè ha fet un discurs trist, sense allò que molta gent definiria com a <>. Afirmava Albert Schweitzer que <>. I nosaltres no volem una Esparreguera sense ànima. Theodor Herzel, en el seu llibre <> dedicat al sionisme va dir al seu poble: <>. Vostè no ens ha dit mai, ni tan sols avui, quin és el seu somni per Esparreguera.

Tenim el goig de pertànyer a un poble que disposa d’un sistema de valors que al llarg de la història més recent l’han fet gran: empenta, iniciativa de la gent, creativitat, cultura industrial... I tots aquests valors s’han d’exportar. És el nostre avantatge competitiu.

Esparreguera és patrimoni cultural, arquitectònic i natural. Esparreguera té una oferta cultural dinàmica i potent gràcies a l’esforç de l’associacionisme. Un associacionisme que, des de l’ajuntament, no es pot, menystenir, ni maltractar. Una riquesa associativa que cal cuidar i administrar. Al capdavall, una vila és allò que són els seus clubs esportius, les seves entitats culturals, la gent que preserva les seves tradicions.

Esparreguera també és, entre d’altres, Llongueras, Cuello, Ollé, Mercè Sanchís, Robert Gobern, Gasa, Francesc Prat...

No havíem de ser el gran centre de les arts escèniques? Qui hi ha posat esforç? Qui hi ha posat treball? Qui hi ha posat constància? Qui? Ens hauríem de preguntar nosaltres, tots. Perquè el nostre avantatge competitiu ja se l’ha apropiat un altre –Sitges– perquè qui s’espavila, qui lluita, qui treballa té oportunitats.

Sitges tindrà un macrocampus de més de 100.000 metres quadrats dedicat a les arts escèniques. 2.200 llocs de treball directes. Oferta de centres d'ensenyament, empreses i organitzacions dedicades a l'art i la creativitat; parcs, equipaments públics, col•legis dedicats a la innovació. 1.500 alumnes de tot el món que estudiaran dansa, música, interpretació, teatre, disseny de l’escenografia en graus, en postgraus i en màsters. I nosaltres de braços plegats sense saber ni resoldre la qüestió més mundana al respecte de les titulacions del professorat de la nostra escola de música municipal.

On és el nostre avantatge competitiu? Perdem dos llençols a cada bugada. No un, no, dos llençols a cada bugada.

Fa un temps, el sector comercial també era un avantatge competitiu d’Esparreguera respecte el seu entorn. Com podem avui fomentar la riquesa local, la instal•lació de nous negocis amb uns polígons industrials degradats, deixats, menystinguts, abandonats i un comerç menyspreat al qual la única cosa que se li ofereix és un gran supermercat alimentici fora de trama urbana consolidada?

Al voltant dels avantatges competitius pivoten totes les propostes d’acord, totes les propostes de resolució que el nostre grup municipal presentarà subsegüents a aquest ple. I que en el segon torn d’intervencions, si el temps de la rèplica m’ho permet, exposaré de forma detallada.

Propostes d’acord que tenen, també, la ferma voluntat de començar a construir un projecte col•lectiu d’il•lusió. Propostes d’acord orientades a construir des d’una base sòlida un poble net, equilibrat, sanejat, que generi oportunitats pels barris, que es fixi en els detalls, en les voreres, en el carrer, en l’enllumenat, en cadascuna de les queixes, en cadascuna de les necessitats. Un projecte col•lectiu que no oblidi el dia a dia, és a dir, aquells petits problemes diaris de fàcil solució amb una mica d’interès i capacitat de gestió. Un projecte col•lectiu d’autoestima.

I l’autoestima és l’actitud en nom de la qual jo he parlat avui. Em refereixo a una actitud serena però realista davant del poble, que en coneix el passat, que no amaga els errors, però que, sobretot, s’esforça per remarcar positivament i valorar constructivament totes les potencialitats que tenim.

El PSC no ha sabut governar sol. Iniciativa (l’Entesa) no ha sabut ser alternativa. I conjuntament ja han fet prou. Els que venim darrera tenim un projecte, una il•lusió per Esparreguera. Ho demostren les propostes d’acord que en el segon torn presentaré. Però sobretot, els que venim darrera estem disposats a convertir el somni en realitat.

Il•lustríssima senyora alcaldessa, senyors regidors, senyores regidores, persones que ens acompanyen a la sala de sessions, oients de ràdio Esparreguera: si Esparreguera suma, Esparreguera pot.

Bona tarda i moltes gràcies.

Comunicat de premsa: Esquerra presenta dinou propostes subsegüents al debat general sobre l’orientació de la política municipal

Josep Rovira — Mon, 15 Nov 2010 23:41:36 +0100

Esquerra presenta en el proper ple del dijous 18 de novembre 19 propostes reals i plausibles per fer avançar Esparreguera. Les propostes neixen des d’una actitud serena però realista davant del poble, que en coneix el passat, que no amaga els errors, però que, sobretot, s’esforça per remarcar positivament i valorar constructivament totes les potencialitats que tenim.

El portaveu municipal d’Esquerra, Josep Rovira, ha demanat un model a llarg termini que susciti grans consensos però amb valentia en la presa de decisions. Ha afegit Josep Rovira que es fa necessari que el model tingui el suport de tots els actors implicats, és a dir, de totes les formacions polítiques amb representació en aquest consistori. Dijous aquesta manca d’acord col•lectiu la podem començar a suplir si som capaços d’arribar a alguna resolució unànime en positiu per al nostre poble.

Les propostes d’acord giren entorn de:

- Configurar un sector públic al servei d’Esparreguera i de les persones.
- Impulsar el teixit productiu i potenciar una economia dinàmica.
- Afavorir el desenvolupament del capital humà d’Esparreguera enfortint els barris, assegurant equipaments de qualitat i atenent de forma integral a les persones.

S’adjunten en document annex totes les propostes d’acord.

Comunicat de premsa: Esquerra encapçala la demanda d’un ple extraordinari sobre l’orientació de la política municipal

Josep Rovira — Tue, 26 Oct 2010 13:05:53 +0200

Esquerra d’Esparreguera encapçala la demanda d’un ple extraordinari sotasignat per tots els regidors de l’oposició

L’únic punt a l’ordre del dia és la celebració d’un debat general sobre l’orientació de la política municipal

El passat 20 de maig l’equip de govern del PSC i ICV (l’Entesa) van refusar una moció presentada pels grups municipals d’Esquerra i AIESPA en què es sol•licitava la celebració d’un debat sobre l’orientació general de la política municipal. Segons el portaveu municipal d’Esquerra, Josep Rovira, l’equip de govern va refusar aquella moció refusant la mateixa essència de la democràcia que és la paraula, la confrontació d’idees i passar comptes.

Davant d’aquesta negativa tots els regidors de l’oposició, que sumen més d’una quarta part dels regidors de la corporació, van entrar per registre el 20 d’octubre passat la corresponent sol•licitud de ple extraordinari. Sol•licitud de ple extraordinari amb un únic punt a l’ordre del dia: debat sobre l’orientació general de la política municipal.

Josep Rovira ha manifestat que malgrat la negativa de l’equip de govern a fer política, malgrat la seva negativa a fer parlament, és a dir a parlar, ara hauran de fer-ho forçats per l’oposició. Hagués estat més noble haver acceptat la moció en el seu dia.

La sessió plenària està convocada pel dia 4 de novembre a les 18.30h. Des d’aquest comunicat el grup municipal d’Esquerra fa una crida a tot el poble a seguir el debat presencialment des de la sala de plens.

Les coses clares i la residència espessa

Josep Rovira — Thu, 07 Oct 2010 19:30:53 +0200

Vull reproduir aquí l’espai d’opinió del portaveu del grup municipal d’Esquerra durant els anys 1999-2007, Marcel Escudé, que s'emetrà demà divendres 8 d’octubre a Ràdio Esparreguera, per la seva gran importància, qualitat i veritat de les opinions emeses.

"Bon dia .

Fa dies que no feia aquesta intervenció a Ràdio Esparreguera, no per manca de ganes, sinó per manca de temps adient per a fer-la. Bé, per això i perquè, a més d’emetre una opinió, un ha de considerar que aquesta sigui útil en certa mesura per a la gent que l’escolta.

Tenint en compte que estic, diguéssim, retirat de la vida pública d’Esparreguera, entenc que les meves opinions sobre temes més o menys d’interès general son absolutament irrellevants. Vull dir que, en tot cas, els oients de Ràdio Esparreguera poden perfectament passar sense saber-les perquè, en essència, les opinions d’un ex-regidor de l’Ajuntament no tenen cap càrrega addicional ni cap valor afegit que les faci mereixedores de ser escoltades.

Si he de parlar com a ciutadà, i com a tal els parlo, els diré que no m’agraden gens les tertúlies radiofòniques o televisives, probablement per la facilitat en que alguns tertulians emeten opinions poc o gens documentades o, simplement, apreciacions personals que, personalment, no m’importen gens ni mica. No totes les opinions són respectables; de respectables, només ho són les persones, totes, però pel que fa a les seves opinions, depèn de quines siguin. Per tant, vagi per endavant el més absolut respecte pels opinadors i per aquells que gaudeixen escoltant-los. Faltaria més.

Habitualment sóc lluny de la nostra vila i tinc poc temps per a recuperar els programes de la nostra ràdio, i trobo que hi ha polèmiques que no valen el demanar una gravació d’una tertúlia, ni opinions, com ja he dit, que mereixin la més mínima preocupació. Avui, però, contravenint tots els meus principis, faré el que fa la gran majoria dels tertulians: opinar d’oïda, que ve a ser com tocar el piano sense llegir la partitura però desafinant més.

Per tant, probablement avui desafini. Si ho faig, no m’ho tinguin en compte. Quedarà al seu criteri demanar el meu cap i a criteri del conductor, en Lluís Munné, el que jo torni a intervenir o calli per sempre. Ben mirat aquest és un espai d’opinió i, els he de dir, mai no he rebut cap instrucció, censura o suggeriment de l’amic Lluís més que el de no passar-me en el temps, precepte aquest últim que he procurat acomplir el més acuradament possible i que, amb tota probabilitat, avui ignoraré de manera conscient. Per tant, i amb el seu permís, opino:

El fet és que en el butlletí de l’Acord Municipal, una agrupació que s’albira com una alternativa sòlida a l’actual desgavell municipal, que lidera, junt amb altres persones el meu amic i regidor d’ERC Josep Rovira, es varen fer determinades afirmacions sobre les irregularitats en el procés administratiu i de construcció de l’annex a la residència de Can Comelles, anomenada en el seu temps “ la residència assistida”

Ja els he dit que estic retirat. En part perquè aquesta ha estat la meva voluntat i en part perquè assumeixo l’acompliment d’una norma de vida: quan algú més preparat, més savi i més jove que tu et ve al darrera, el millor que pots fer és apartar-te i esperar que et demanin consell. Si t’obsessiones per a romandre immòbil, el més possible és que et passin pel damunt i de passar-te pel damunt ja se n’encarreguen prou el temps i la vida mateixa, de manera que no cal posar-se més pedres al fetge.

Però al que anàvem: a la tertúlia en qüestió es va pronunciar el meu nom en referència al tema aparegut en el butlletí de l’Acord Municipal. Un dels tertulians, a qui no conec, va estranyar-se que el butlletí de l’Acord Municipal sortís això quan, a l’arribar a l’anterior Govern- concretament entre el 1999 i el 2003, jo era l’encarregat de seguir les penes i els treballs de les obres de la Residència assistida. No entenc que té a veure una cosa amb l’altre, però segons ell, jo hauria d’haver dit el que ara diu el butlletí en qüestió, si tan greu era. És evident que aquest tertulià, al que no conec i al que no tinc la més mínima intenció de conèixer- i per això no els puc dir el seu nom- no sap de què parla, no en té ni la més mínima idea. No llegeix els diaris de sessions de l’Ajuntament, no escolta ràdio Esparreguera, ni llegeix la premsa. Parla, doncs, per parlar, desconec amb quina intenció. Res a dir. La llibertat d’expressió, sovint, és l’excusa perfecte per a dir tonteries. En aquest sentit, permetin que li suggereixi a en aquest senyor la màxima de Pitàgores que deia: Calla o digues alguna cosa millor que el silenci”.

“A Espanya, de cada deu caps, nou envesteixen i un pensa”. Machado
He tornat a marxar del tema: Els he de dir que, més que seguir les obres, feia dues coses. Primer, vigilar que la munió de gent que va quedar sense cobrar no s’emportés res, o res més del que ja s’havien emportat, i supervisar l’enderroc, la reforma, els equilibris, les mans i mànigues que es van arribar a fer per poder aprofitar alguna cosa d’aquella runa que ens havia caigut en sort. És ben veritat que la prudència més elemental va exigir negociar amb els consecutius propietaris de la constructora que, en cap cas es va dissoldre, malgrat la suspensió de pagaments, sinó que va seguir, si es pot dir així, amb la seva activitat. No és fàcil, i no ho era gens en aquell moment, rescindir un contracte públic sense gastar molts diners, i hagués estat tristament paradoxal haver de pagar, a sobre, una indemnització a l’empresa traïdora per a que abandonés efectivament l’obra.
De manera que hi havia dues opcions: seguir gestionant aquell desastre o fer cau i net i com si no hagués passat res, deixar que el temps i els lladres acabessin amb aquell esquelet inservible.

Deia Quintilià que la primera virtut de l’eloqüència és la claredat. De manera que els parlaré molt clar: les dues opcions eren sobre la taula i , en aquells moments -i fins i tot en el decurs dels anys següents- bona part de l’equip de govern de l’Ajuntament d’Esparreguera i alguns significats militants i simpatitzants del partit majoritari, l’Entesa pel Progrés, eren partidaris de fer-ho petar tot i deixar caure aquell edifici incomprensible.
He de dir, amb la mateixa claredat, que l’alcalde d’aleshores, en Xavier Sitjà, mai va contemplar aquesta possibilitat. Ni jo mateix, ni el meu partit, ERC, varem contemplar-la mai, per responsabilitat i per compromís amb els nostres convilatans i també amb les persones que, amb més errors que encerts, però amb la millor voluntat, havien posat en marxa aquell projecte.
Hi ha coses que, malgrat siguin objecte de polèmica, han d’estar pel damunt de les picabaralles polítiques i la residència – potser no aquesta, potser no així- feia falta.

I davant la por d’alguns membres del Govern anterior i del mateix PSC que l’obra s’aturés per sempre, alguns varem adquirir aquest compromís: la residència assistida s’havia de tirar endavant, malgrat tot . Molt em temo que d’altres no poden dir el mateix, però no els culpo. El nyap que ens havia caigut al damunt tenia moltes possibilitats de convertir-se en un forat negre en tots els sentits.
Perquè , justament, aquesta va ser l’herència: una runa de dimensions descomunals. Una obra mal executada, mal dirigida, mal administrada i gens supervisada que, vist amb la perspectiva d’avui, tal vegada hauríem d’haver enderrocat i començat de nou, sota criteris d’eficiència, estalvi, i funcionalitat. I entenc, i així ho vaig dir en el seu moment, de manera pública i notòria, que els responsables d’aquell festival de despropòsits , els inductors d’aquella obra, tal com havien deixat que es fes, havien de ser penalitzats, ni que fos moralment.
El fet, però, és que entre reparacions, reposicions de material i altres històries varem capejar, amb més pena que glòria, ho reconec, el temporal i, finalment, varem poder tirar endavant l’equipament que és del que es tractava.
Ara bé, cal aclarir els dubtes que segueixen planejant sobre el procés, especialment quan arriba un jutge i reobre el cas. Al respecte dues coses: en primer lloc, ja queda clar que qui reobre el cas és un jutge, per pròpia iniciativa. Per tant, no és ERC, ni l’Acord Municial, ni el regidor Rovira que s’ho treuen de la màniga i desperten, desprès de tant de temps, el dimoni escuat. I per què es reobre el cas?. Doncs perquè parlem del personatge que parlem, el Sr. Luís Garcia, ”Luigi”, ex diputat socialista al Parlament, imputat, detingut, junt amb el ja ex-alcalde de Santa Coloma de Gramanet, el socialista Bartomeu Muñoz, els dos antics membres dels Governs de CIU, aquells que, diuen, són el canvi a les properes eleccions, Macià Alavedra i Lluís Prenafeta, i 5 o 6 persones més per associació il•lícita, blanqueig de capitals, tràfic d'influències, frau en subvencions i falsedat documental. Quasi res.
I Esparreguera que hi té a veure amb tot això?. Doncs d’entrada res. Només que el tal Luigi era el propietari d’AGT, l’empresa que, amb la seva suspensió de pagaments, va provocar l’aturament de les obres de la residència. I l’ajuntament, va cometre alguna irregularitat?. Doncs home, irregularitats, o digues-li com vulguis, unes quantes. Delictes, probablement, ni un. És clar que el concepte irregularitat és d’aquells que serveixen igual per planxar un ou que per fregir una corbata. És el comodí ideal perquè no t’acusin de difamació però les seves fronteres son difuses.
És regular adjudicar -correctament, d’això no hi ha cap dubte- una obra pública a l’empresa més petita i amb menys garanties de les tres que es presentaven que, curiosament, és l’única que es compromet a acabar en els terminis previstos?
(abans de les eleccions, aquesta era la fita, no ens enganyem)
És regular que el propietari d’aquesta empresa sigui, de manera ostensible i pública un ex diputat socialista?
Les dues coses son regulars, no hi ha cap dubte. La pregunta hauria de ser: és maco que sigui així? I la resposta és clara. És molt lleig, però bellesa i legalitat no sempre coincideixen i, per tant, res a dir. Tal vegada és feina del polític fer les coses maques, a més de legals. La dona del Cèsar, ja saben, a més de ser honesta, ho ha de semblar.

És cert que es van certificar i pagar materials no col•locats? Rotundament sí, i no en poques partides. La resposta de la direcció tècnica del projecte va ser igualment, rotunda: fent ús d’una figura estranya anomenada “certificació en acopi”, jo li ensenyo els totxos, i vostè em paga la paret ja feta. Deu ser legal, però també hi ha qui ha comprat la casa sobre plànols i s’ha quedat sense quartos i sense casa, exactament com va passar a la residència, quan els creditors es van endur el material que l’Ajuntament ja havia pagat com a col•locat, perquè no cobraven. Ho troben normal? Jo no, jo ho trobo molt proper a dilapidar els diners de tots.
Troben normal que es modifiquin fins a 3 vegades certificats d’obra? No troben que és lleig, que sembla que es vulguin quadrar els comptes ?.
És normal que ni un sol dels tècnics municipals sabés res de com anava l’obra, que no hi haguessin anat mai?

És normal que es modifiquin contractes en el període entre Governs? És evident que no, però, en qualsevol cas aquí estem. Tenim la residència, que ens fa un bon servei, i tots tan feliços.

No és veritat que no s’hagi dit res abans. En el seu moment, un servidor de vostès i altres membres del Govern hereu del nyap, van retreure a l’Ajuntament socialista anterior el que ja els he dit: una gestió de la inversió més important de la Vila especialment nefasta, indigna i lamentable. Gestionar les coses malament no és delicte però, amb l’experiència, entenc que hauria d’estar penat. Tots ens podem equivocar, és ben cert, però es fa difícil justificar, amb simples errors, coses que són evidents: goteres, rajoles mal posades, voreres aixecades, problemes estructurals i de funcionalitat del projecte que, poc a poc, varem haver d’anar solucionant amb un enorme cost econòmic i de temps.
Tal vegada, en aquell moment hauríem d’haver anat més enllà de les queixes i posar les coses a on el PSC proclama, als jutjats. Però no és als jutjats sinó a les urnes on, normalment, hem de jutjar la política. I, en aquest sentit, varem optar, jo el primer, per a seguir endavant i oblidar els precedents per a poder obrir la residència.
Ara, el jutge reobre el cas i seria desitjable que l’Ajuntament, de manera institucional, es personés. Perquè és un afectat de la martingala del Sr. Luís Garcia i per a dissoldre els dubtes i respondre les preguntes. Ara la residència ja està feta, res no ens impedeix cercar la veritat, per incòmoda que pugui ser, i que el Sr. Garcia pagui, si és culpable, les malifetes de les que se l’acusa i puguem retornar a l’Ajuntament d’Esparreguera i al poble al que representa, el convenciment que aquestes coses, al nostre poble, no passen. Que aquí les coses, a més de legals, son transparents.
Finalment, voldria demanar a ràdio Esparreguera que, si no és molèstia, en properes ocasions en les que el meu nom pugui sortir a la palestra, tingui a bé avisar-me.
No demanaré dret a rèplica ni res semblant. Nomes exigiré als periodistes seriositat, rigor, i contrast de la informació. Tampoc no demano un lloc a cap tertúlia, però sí exigeixo que la radio pública que pago amb els meus impostos es cuidi d’avisar als tertulians que vagin, primer de tot, ben informats i, si no és així, que els informi abans de sortir en antena.
La ignorància és mol atrevida, tant, que fins i tot la periodista, em diuen, considerava estrany que es tornès a parlar d’això onze anys desprès. Doncs si, cal parlar-ne, no per gust, sinó perquè, finalment, un jutge ha decidit tirar enrere, seguir el fil. O com si no s’entén que, el mateix element que va fer una suspensió de pagaments fa onze anys, hagi estat imputat de nou per fer el mateix i pitjor que va fer abans?
Què hi ha darrera aquesta capacitat de recuperació que fa que avui suspenguis pagaments i, en 11 anys, puguis pagar 500.000 € de fiança, a més d’haver fet negocis milionaris que, pel que sembla, molt legals no devien ser?
On són els 1000M de pessetes que presumptament manquen d’aquella suspensió? Saben que, amb aquests diners s’hagués acabat la residència i un parell més, de ben segur, i hagués cobrat tothom? Ho veuen amb quina mena de personatge tractava l’Ajuntament d’Esparreguera?
I això ha de passar en silenci, és ara que hem de ser discrets? I encara algú s’estranya i ens retreu que se’n parli?

La regeneració democràtica, la recuperació de la confiança dels ciutadans en la política passa, també, pel filtre depurador dels tribunals. I no ens ha d’estranyar, ni ens hem d’estripar les vestidures davant fets com aquest. És el nostre deure i el nostre dret ciutadà saber la veritat que, ja els avanço, no serà negativa pel nostre ajuntament. He dit múltiples vegades per aquesta emissora que jo no poso en dubte la honorabilitat de regidors ni regidores. Ni ho he fet ara ni ho he fet mai. Però el que hi ha el darrera d’AGT, si és que hi acaba havent alguna cosa, seria l’embrió d’un escàndol majúscul que encara no s’ha acabat. I és de justícia que ni el nostre Ajuntament ni la nostra Vila surtin perjudicats per la sospita.

Com sempre, a disposar. Gràcies i bon dia.

Marcel Escudé"

Esparreguera 3.0 (setembre 2010)

Josep Rovira — Sun, 26 Sep 2010 11:36:17 +0200

Ja ha sortit el nostre nou butlletí corresponent al mes de setembre (enllaç adjunt al final) on la principal notícia és la maduració definitiva de l'Acord Municipal com a única alternativa real al desgovern que pateix Esparreguera aquests darrers anys. Som l'única formació que aposta amb fermesa per la valentia, la responsabilitat, l'esforç i la gent. L'Acord Municipal pretén retornar la confiança en l'administració local, en els governants i representants públics a través de la presa de decisions, l'acció política i la transparència. En definitiva, l'Acord Municipal vol representar l'estabilització de la vida política local després d'aquests anys de garbuix, desconcert i deriva de govern a tots nivells que ens ha mantingut en un estadi d'estancament perillós pel desenvolupament de la vila i que, de retruc, ha fet tant de mal a la relació entre administració i administrat. El canvi s'acosta. Afegiu-vos-hi!

Comunicat de premsa: Esquerra facilita una trobada entre la directora general de comerç de la Generalitat i el sector comercial de la vila

Josep Rovira — Tue, 20 Jul 2010 18:43:19 +0200

Amb la voluntat de fomentar el diàleg i espais de concertació i treball entre el sector comercial de la vila i l’administració de la Generalitat, la secció local d’Esquerra a Esparreguera ha facilitat una trobada entre la directora general de comerç de la Generalitat, Gemma Puig, i els botiguers i sector comercial d’Esparreguera.

Aquesta trobada cal incloure-la, també, en el cicle de reunions sectorials que el grup municipal desenvoluparà per àmbits professionals per tal d’elaborar les bases del programa electoral a les properes eleccions municipals, conjuntament amb la plataforma Acord Municipal.

El portaveu del grup municipal, Josep Rovira, ha manifestat que aquestes reunions permeten un coneixement molt acurat des de la proximitat de les necessitats dels diferents sectors de la vila. Per Josep Rovira cal retornar a la voluntat d’entesa, de diàleg, de parlar i d’escoltar. I aquest és el treball que des del primer dia estem intentant realitzar per generar confiança als nostres convilatans.

En la trobada es tractaran tots els temes que els assistents vulguin debatre a l’entorn de la situació comercial de la vila. I es tractarà també sobre la instauració d’una superfície de supermercat alimentici de 4.000 m2 a l’entrada de la vila que l’equip de govern del PSC i ICV (l’Entesa) han aprovat

En aquest sentit, la direcció general de comerç per poder intervenir en el tema va sol•licitar al govern de l’ajuntament d’Esparreguera la documentació corresponent sobre la delimitació de la trama urbana consolidada (TUC), àmbits on únicament podran establir-se mitjans i grans equipaments comercials. A dia d’avui l’ajuntament encara no ha donat resposta a la sol•licitud.

En aquest sentit, Josep Rovira manté que aquesta decisió d’instaurar un supermercat alimentici de 4.000 m2 a les afores del poble en res beneficia al sector del petit comerç del nostre poble que hauria de tenir un suport més decidit de l’ajuntament.

Finalment, les propera trobada sectorial que es realitzarà és en l’àmbit esportiu, amb els presidents dels clubs esportius d’Esparreguera i professionals de l’àmbit.

El camí de la dignitat s'anomena independència

Josep Rovira — Thu, 01 Jul 2010 19:29:25 +0200

Bé, ja hem arribat al cap del carrer. I no és cap sorpresa. Des de fa temps que tots els senyals ens indiquen que aquest carreró no té sortida, que hem de fer marxa enrere i avançar per un altre carrer més ample, amb el paviment nou de trinca i que ens porti directes al nostre objectiu. La sentència del Tribunal Constitucional, retallant de nou l’Estatut ja retallat i violant la voluntat democràtica catalana a les urnes, és el mur que Espanya ens posa ben clarament davant els nassos per dir que d’aquí no es passa.

Però el problema no és el TC, el problema no és el mur que ens barra el camí. El principal problema és la inòpia d’aquesta actual política catalana que s’entesta en fer-nos passar per on no hi ha portes mentre plora com un nen mal criat davant el mur, fent escarafalls i picant-se el pit mentre els uns acusen als altres. Això no serveix per res! Tan sols per demostrar la incapacitat, la buidor i la covardia dels que pretenen liderar Catalunya

Les reaccions de la classe política catalana davant d’aquesta més que previsible situació és patètica. Dir que El TC està desacreditat, que s’ha trencat un acord polític, que calen eleccions anticipades mentre es treu a passejar l’esquelètica dignitat catalana (que ells mateixos s’ha encarregat de mal nodrir durant anys) és com aquella marranada del nen que no vol créixer, que no vol responsabilitats i vol seguir essent l’ull dret de la mama.

La bufetada del TC els ha deixat atònits, fora de lloc i sense reacció. Què s’esperaven? Un gran amor per part d’Espanya? Eren tan miops com per seguir creient en dèries com la pedagogia i allò tan denigrant de “la figura del català amable”? Realment es pensaven que Espanya reaccionaria d’una manera diferent a com ho ha fet? Si la respostes són afirmatives, aquesta classe política catalana representa el principal perill del futur de Catalunya i dels i de les catalanes.

Els catalans no ens mereixem conductors que ens vulguin fer passar una i altra vegada per carrerons autonomistes/federalistes sense sortida. No ens mereixem conductors que es barallin no per fer avançar més i millor el país sinó per tenir el volant d’un autobús que grinyola i es rovella sense anar enlloc. No ens mereixem aquest tracte ni ens mereixem el no-futur que ens proposen.

A dia d’avui, no veure que el carreró de l’Estatut, de l’encaix amb Espanya, del federalisme quimèric (en queda algun encara que no tingui més de 100 anys?), de l’autonomisme espoliador només ens porta al desastre i a la misèria econòmica, social i nacional, és d’una irresponsabilitat perillosa pel nostre benestar i més en la conjuntura econòmica mundial actual. A dia d’avui no veure que paral•lelament al carreró hi ha tota una avinguda per estrenar, amb amplis carrils, que ens porta en línia recta al progrés i millora del futur dels nostres fills i de nosaltres mateixos, és d’una ineptitud de magnituds desproporcionades. Ja n’hi ha prou de marejar la perdiu, de plorar davant el mur amb llàgrimes de cocodril.

Que quedi clar d’una vegada: Espanya no ens vol, ni als catalanoparlants, ni als castellanoparlants, ni als de dretes, ni als d’esquerres, ni als del Barça, ni als del Joventut, ni fins i tot als del Madrid. Per Espanya no som res més que actors secundaris del nostre propi present, mers espectadors de la nostra pròpia vida, amb un futur prestat, sotmès a la voluntat retrògrada d’Espanya.

És hora del lideratge valent, del conflicte democràtic amb aquells que ens limiten o coarten el nostre dia a dia i humilien la nostra voluntat. És hora del lideratge que té com a prioritat els catalans i catalanes, no el volant d’una Catalunya rònega. Es hora de girar cua i dur Catalunya per l’avinguda de la sobirania que és l’única que aporta una solució real (no he dit ni fàcil ni màgica) a les principals problemàtiques de la gent: crisi, atur, desenvolupament, educació, sanitat, cultura. Cal dir alt i clar: sense independència no hi ha solucions als problemes reals dels ciutadans. Aquells que pretenen separar ambdós conceptes i fer-los antagònics són, precisament, els que ens volen com a ciutadans de segona, sense veu ni vot, estancats i muts, sense poder sobre els nostres propis recursos.

Tenim la possibilitat de canviar-ho a l’abast de la mà, només cal posar-se a construir el país que ens fa falta, el país que nosaltres necessitem. L’ara no toca, l’autonomisme, l’Estatut, el federalisme... ja són peces grotesques del museu de les causes perdudes. Només ens queda un camí a tots si volem una societat amb capacitat de desenvolupament, no lligada a voluntats que sempre, sempre, ens van en contra, no hipotecada per un Estat que se’n riu dels nostres drets i de nosaltres mateixos.

Només queda construir el nostre propi estat, pas a pas però sense aturador. Només cal agafar el volant i avançar per l’avinguda del benestar, de les oportunitats, del progrés i de la dignitat com a ciutadans anomenada independència.

Vídeo de la presentació de l'Acord Municipal al YOUTUBE

Josep Rovira — Wed, 16 Jun 2010 09:11:48 +0200

Podeu veure el vídeo de presentació de l'Acord Municipal al youtube clicant a sota

VIDEO DE L'ACORD MUNICIPAL

Presentació íntegra de l'Acord Municipal

Josep Rovira — Tue, 01 Jun 2010 18:40:25 +0200

Discurs presentació Acord Municipal

Bona nit a tothom,

I gràcies per acompanyar-nos en aquesta presentació pública de l’Acord Municipal.

L’Acord Municipal és una plataforma ciutadana que ha impulsat Esquerra amb més d’un centenar d’adhesions. Alguns dels adherits els heu vist al vídeo i molts d’altres us trobeu avui en aquest acte.

Plataforma ciutadana impulsada per Esquerra, i per tant, conjuntament amb Esquerra, vol assolir el govern municipal de la nostra vila. Formen l’Acord Municipal centenars de persones que a títol individual, des de la seva posició independent, volen treballar pel futur del nostre poble.

I aquest gran nombre d’adhesions, que ha de continuar creixent, demostren l’empenta i les ganes de superar la desorientació de la nostra vila des de la qualitat amb un equip de persones capacitades i preparades, des de la suma d’esforços de persones diverses i des de la passió i la il•lusió d’aportar millores al nostre poble.

Avui volem que aquesta presentació pública no sigui un acte programàtic farcit de propostes irrealitzables, sinó més aviat la descripció del nostre esperit, allò que ens defineix, allò que defineix l’Acord Municipal, els objectius bàsics que perseguim.

He de dir, sincerament, que malgrat el consell de molts amics no he vist mai la sèrie televisiva l’Ala Oest de la Casa Blanca, tot i que sí que he estat un seguidor de Sí, ministre i després de Sí, primer ministre. Són evidents les lliçons satíricopolitològiques que s’aprenen en aquestes sèries televisives. En un dels seus capítols es pot sentir la frase següent: <>. Una frase a mida per la realitat esparreguerina i que ens apropa al repte de la desafecció política. A Esparreguera –i també al conjunt del país- s’ha deixat de confiar en la política, s’ha de deixat de confiar en governs i partits en la mesura que aquests s’han distanciat dels ciutadans.

Ho deia algun dels membres de l’Acord Municipal: quan la política genera desconfiança, la gent tendeix a desactivar-se i acaba renunciant a exigir un mínim de qualitat envers els polítics.

Doncs bé, la primera premissa de l’Acord Municipal és la qualitat. La primera premissa és el govern de les persones més capacitades. Som un equip de bons professionals i ben preparats per contribuir a la millora d’Esparreguera. Amb l’Acord Municipal governaran els millors. I aquesta hauria de ser una ambició compartida per totes les forces polítiques: bon equip; equip de qualitat; força en el lideratge.

I per aglutinar qualitat, la segona premissa de l’Acord Municipal és la suma.

La suma d’opinions; la suma de persones amb diferent procedència; la suma de treball; la suma d’esforços; la suma de tothom qui ho vulgui per bastir un projecte col•lectiu compromès amb el desenvolupament del nostre poble. Compromís amb Esparreguera. Passió per Esparreguera.

Aquesta és la nostra tercera premissa: passió per Esparreguera. No pot minvar en nosaltres l’ambició ni créixer un sol bri d’esperit acomodatici. No som una multinacional, no som una franquícia. Som un conjunt de persones amb emocions que les posem, també, al servei de la política. L’Acord Municipal és il•lusió. Il•lusió per recuperar l’autoestima.

Qualitat, suma, passió i il•lusió; substantius que ens defineixen i que volem orientar a l’assoliment de dos objectius bàsics. Qualitat, suma, passió i il•lusió per recuperar la confiança democràtica i la participació política dels ciutadans. Aquest és el primer objectiu: generar confiança. El nostre ajuntament ha de generar confiança; el nostre govern municipal ha de generar confiança; la gent ha de confiar en l’ajuntament; la gent ha de confiar en el seu govern. I el govern ha de generar confiança des de la convicció.

El bon govern ha de liderar. I només ho aconsegueix si té unes idees a defensar. L’Acord Municipal vol liderar. L’Acord Municipal té idees a defensar. Algunes des de la transgressió. Sí, ho sabem: si no ets políticament correcte no sembles progressista i no estàs de moda. Tot ha de ser plàcid, amable, simpàtic, distret, convenient, inofensiu.

I en virtut d’aquest plantejament políticament correcte no es pot votar en contra d’un acord de condicions de treball del personal al servei de l’administració pública, perquè les millores en les condicions laborals sempre són progressistes. En virtut d’aquest plantejament políticament correcte no es pot dir que per ocupar certs nivells administratius hi ha un requisit indispensable que és la titulació.

En virtut d’aquest plantejament no es pot apostar per una hisenda local més sostenible des de l’òptica dels ingressos municipals. En virtut d’aquest plantejament no es pot parlar d’ajudes socials, a qui, quines, com, quantitats. En virtut d’aquest plantejament no es pot parlar de l’escola de música, de Can Comelles. En virtut d’allò políticament correcte es justifiquen injustícies. I l’Acord Municipal serem políticament incorrectes, transgressors. Perquè ser políticament correcte és no ser políticament res.

A l’Acord Municipal tenim capacitat de pensar, tenim criteri propi i hem construït el nostre relat. El que comencem a explicar avui. El que explicarem els propers dies amb contacte personal i directe amb els veïns. El que volem defensar des del govern del nostre poble.

I repeteixo, els nostres objectius, el nostre relat comença per la confiança, per la participació, per la millora de la qualitat democràtica.

Els governs que prenen decisions condicionats per l’opinió pública o pels mitjans, a la llarga estan condemnats al fracàs. I això es fa encara més evident en èpoques de crisi: congelo els impostos perquè tinc manifestacions, proposo ajudes socials perquè no es molestin els que es manifesten, poso els llums de Nadal perquè tinc queixes.

El govern ha de decidir. I precisament, també perquè en els propers temps algunes d’aquestes decisions són o han de ser certament impopulars, cal diàleg. Cal retornar a la capacitat d’escoltar, de parlar, de dialogar. Però escoltar i compartir no ens pot fer fugir de la responsabilitat de la decisió. Decidir i liderar per generar confiança.

I no només compartir i participar en l’elaboració de plans i programes ─dinamització del consell de la vila, consells participatius, retorn de la regidoria de participació ciutadana─ sinó també participació en la gestió d’aquests plans i programes, a través, sobretot, d’indicadors d’avaluació que ens permetin retre comptes de forma periòdica sobre l’estat d’execució de totes i cadascuna de les polítiques públiques. Retre comptes. En definitiva, fer un exercici d’honestedat: què hem volgut fer, per què, què hem aconseguit del que volíem i què no hem assolit.

Recuperar la confiança passa, al mateix temps, per renovar els partits. Sense persones disposades a ser més esparreguerins o més esparreguerines que homes o dones de partit no ens en sortirem. I això és l’Acord Municipal.
Perquè la gent no té lleialtat i confiança a unes sigles, la gent té lleialtat i confiança en les persones. I som les persones els que farem d’Esparreguera una veritable vila d’èxit. L’Acord Municipal som persones disposades a ser més esparreguerines que homes o dones de partit.

L’Acord Municipal som persones que posarem la nostra passió no en Esquerra, no en Convergència, no en el PSC, sinó en Esparreguera. L’Acord Municipal som persones que posarem la nostra passió en el nostre poble, en Esparreguera. No volem el vostre vot, volem les vostres idees. No volem el vostre vot, volem la vostra il•lusió. No volem el vostre vot, volem el vostre inconformisme.

On és l’inconformisme, la passió, la il•lusió, les emocions que també abans es posaven en la política?

L’Acord Municipal som persones que orientarem el nostre treball per invertir la tendència econòmica negativa del nostre ajuntament. Aquest és el segon gran objectiu sense el qual la resta del relat, la resta de propostes no serà de cap de les maneres creïble. Sense l’assoliment d’aquest segon objectiu ─estabilitzar i sanejar la hisenda local─ no hi ha projecte de poble possible a mig termini.

Per remodelar la casa cal començar pels fonaments. 1) Pla d’estalvi perfectament valorat, servei per servei. 2) I per fer un bon pla d’estalvi: catàleg de serveis amb indicació del servei, el cost, els ingressos, el lloc de prestació i la persona responsable.
3) Inventari de béns amb classificació i valoració de tots els béns mobles i immobles de l’ajuntament. 4) Bases d’adjudicació clares, objectives i transparents per a l’atorgament de subvencions. Subvencions amb lliure concurrència. Prou de ser l’ajuntament de la subvenció. 5) Processos selectius periòdics per proveir els llocs de treball de l’ajuntament i reduir la temporalitat del personal. A l’ajuntament, els millors. 6) Pla anual de formació, tècnica, pràctica i humana ─formació humana─ del personal al servei de l’administració. I un llarg etcètera de decisions estructurals que han de conduir a l’excel•lència, a l’expertesa i a l’eficiència de la nostra administració municipal.

És a partir d’aquestes decisions de base, grises, certament poc atractives electoralment, que es pot sustentar un projecte d’Esparreguera pel futur.

I ho sabem. Sabem que si som transgressors no serem nens macos d’Esparreguera. I sabem que sempre és millor parlar de no sé quants nous equipaments que de processos de selecció, d’inventari de béns...

Però primer els fonaments, forts i sòlids, i sobre els fonaments tota la passió i tota la il•lusió per l’esplendor futura de la nostra vila.

Sobre una base de qualitat, de suma, de diàleg, de participació, de decisió, d’estabilitat de la hisenda local construirem amb passió un projecte il•lusionador per Esparreguera.

Una Esparreguera amb una hisenda sanejada i una economia dinàmica. Una Esparreguera amb grans dosis de qualitat democràtica. Una Esparreguera que reforci els barris i aconsegueixi un territori més sostenible. Una Esparreguera de prestigi, cultural, educadora, justa, cohesionada. Hi haurà temps per parlar de programa. Per parlar de polítiques esportives, socials, d’acollida. Hi haurà temps per parlar d’un programa ple i d’un projecte complet. Crearem futur, construirem futur entre tots, i us l’explicarem.

Però ara el que és important és que avui l’Acord Municipal avança. Avui l’Acord Municipal és una realitat.

Des de la transgressió que abans comentava permeteu-me que us digui que: el canvi s’acosta; i deixeu-me que us ho demani: afegiu-vos-hi. El canvi s’acosta, afegiu-vos-hi. Bona nit, i moltes gràcies de nou per acompanyar-nos en un dia tant important per Esparreguera: el dia de la presentació de l’Acord Municipal, just un any exacte abans de les properes eleccions municipals. El canvi s’acosta, afegiu-vos-hi.

Bona nit i moltes gràcies.

El Departament de Governació dóna suport al Centre d’Estudis Passionarium

Josep Rovira — Thu, 27 May 2010 22:40:56 +0200

"El Departament de Governació i Administracions Públiques dóna suport al Centre d’Estudis Passionarium

Tot tipus d’objectes procedents del patrimoni de les representacions tradicionals de la Passió, tan arrelades a Catalunya, s’aplegarà a un Dipòsit Digital i Base de Dades consultable en línia. També es crea un espai web amb tota la informació sobre les Passions pels investigadors d’aquesta tradició.

Avui s’ha presentat al Departament de Governació i Administracions Públiques el Centre d’Estudis Passionarium, que està dedicat a la investigació, la difusió i la gestió del coneixement i la història al nostre país de les representacions teatrals populars i tradicionals de la vida, mort i resurrecció de Jesús.

El Centre, creat per la Fundació Passionarium, té com a element central de la seva activitat la construcció del Dipòsit Digital i Base de Dades consultable en línia Corpus Passionarium, que aplega, digitalitzats, tot tipus d’objectes procedents del patrimoni generat per les representacions tradicionals al llarg del temps. El Centre, que és el primer de les seves característiques, ha creat també un portal web sobre Passions que reuneix informació i dóna accés a la seva base de dades, i que està oberta a tothom interessat en la investigació d’aquesta tradició, consultable a:

www.passionarium.org i http://corpus.passionarium.org

Les institucions que donen suport al projecte són l’Ajuntament d’Olesa de Montserrat, la Diputació de Barcelona i la Generalitat de Catalunya, a través del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació i del Departament de Governació i Administracions Públiques, i hi participen les Passions de Cervera, Esparreguera, Olesa de Montserrat i Ulldecona, a les quals estan a punt d’afegir-s’hi una desena d’altres Passions catalanes. També s’ha iniciat converses amb algunes localitats europees per establir-hi vincles de col·laboració.

El director de l’oficina del Conseller, Josep Rovira, ha manifestat que "la iniciativa no només preserva el nostre patrimoni cultural sinó que el fa accessible a tot el món a través de les noves tecnologies. És una satisfacció que una part molt important d’Esparreguera, com és la Passió, pugui ser avui consultable a qualsevol racó del planeta per estudiosos, acadèmics, tècnics teatrals, o qualsevol ciutadà que s’hi vulgui interessar".

Carta oberta als veïns/nes d'Esparreguera

Josep Rovira — Thu, 20 May 2010 10:00:55 +0200

Benvolgut/da convilatà/na,

El proper 28 de maig es presentarà a Esparreguera la plataforma ciutadana Acord Municipal que ha impulsat Esquerra amb la col•laboració de totes aquelles persones a títol individual que des de la seva posició independent volen treballar pel futur del nostre poble. Més d’un centenar d’adhesions demostren l’empenta i les ganes de superar la desorientació de la nostra vila des de la qualitat amb un equip de persones capacitades i preparades, des de la suma d’esforços i treball de persones diverses i des de la passió i l’il•lusió d’aportar millores al nostre poble.

Fa temps que la política tendeix a parlar massa de polítics per a polítics. Fa temps que la política no parla per a les persones i, sobretot, amb les persones. M’estic referint a sensacions que tenen una gran càrrega de veritat. L’experiència d’aquests darrers anys a peu de carrer demostra que, generalment, la gent considera que no se l’escolta i que sovint és invisible, excepte quan hi ha eleccions i alguns recorden de sobte que la vila és plena de gent que vota. I quan la política ja no escolta i perd de vista la realitat està debilitant un dels principals eixos de la seva raó de ser: la confiança.

El primer objectiu de l’Acord Municipal és recuperar aquesta confiança. Ningú no s’apunta a un poble que agonitza. El que vol la gent és viure i viure bé. I per viure bé cal un bon govern. L’Acord Municipal vol assolir el govern d’Esparreguera per generar confiança en la resposta als reptes del present i generar confiança en el futur que ens ha d’il•lusionar.

No serà fàcil, però el sentit comú ens diu que ens cal informació, transparència i passar de les paraules als fets –avaluació i rendició de comptes-. I recuperar el contacte amb la gent que generarà coneixement i reconeixement. L’impuls del bon govern exigeix molts esforços i intensos. Parlar una a una amb les persones, sense promeses, per ensenyar i demostrar que ens mereixem la confiança que reclamem. És per això que tindrem l’oportunitat de conèixer-nos personalment en el proper porta a porta que iniciarem el mes de setembre d’enguany.

Governar demana responsabilitat i coherència, esperit de servei i passar comptes d’allò que es fa o es deixa de fer. Governar, etimològicament, vol dir “portar el timó”, “conduir la barca en una o altra direcció”, “cercar un o altre destí”. El bon govern, en conseqüència, seria aquell que sap on anem i que ens hi porta amb la perícia d’un navegant expert. A més, però, hem d’adjectivar-ho i parlar del bon govern democràtic. No n’hi ha prou amb portar el timó, sinó que cal decidir democràticament on anem i comptar amb tots els mariners per arribar-hi. El bon govern democràtic, per tant, no és una exercici solitari. Ho hem de fer amb d’altres: escoltant i compartint. I aquest és el segon objectiu de l’Acord Municipal: la millora de la qualitat democràtica. Cal retornar a la capacitat d’escoltar, de parlar, de dialogar. Però escoltar i compartir no ens pot fer fugir de la responsabilitat de la decisió. Decidir i liderar per generar confiança.

Tinc el goig de pertànyer a un poble, Esparreguera, amb esforç, amb empenta, creatiu, amb prestigi cultural i capdavanter, en el seu dia, en la revolució industrial. Estic orgullós de ser d’Esparreguera i vull imaginar-me’n el futur. I de la suma d’Esparreguera i el seu futur n’ha de sortir la paraula il•lusió. Il•lusió i bon govern. Aquesta vull que sigui la meva aportació, i la de totes les persones que s’han adherit i treballen en l’Acord Municipal, perquè la gent no té lleialtat i confiança a unes sigles, la gent té lleialtat i confiança en les persones. I som les persones els que farem d’Esparreguera una veritable vila d’èxit, per construir un futur ple de realitats.

És per tot això que us convido a venir a la presentació de l’Acord Municipal el proper DIVENDRES 28 de maig a dos quarts de nou del vespre a la sala d’actes de Can Pasqual. Desitjo que ens hi puguem saludar.

Josep Rovira i Tarragó
Portaveu del grup municipal d’Esquerra

Comunicat de premsa: Esquerra denuncia que l’actitud de l’Ajuntament amb la Passió és pur teatre

Josep Rovira — Thu, 06 May 2010 11:48:57 +0200

Esquerra denuncia que l’actitud de l’ajuntament amb la Passió és pur teatre

Josep Rovira diu que l’Ajuntament d’Esparreguera ha de deixar de fer teatre per donar suport real a la Passió

El grup municipal d’Esquerra a Esparreguera denúncia que l’actual consistori ha incomplert sistemàticament els seus compromisos amb la Passió. En el conveni de l’any passat es va comprometre a pagar 57.000 euros a raó de 4.500 euros mensuals. Els pagaments no es van produir de forma mensual. Òbviament, això va provocar inconvenients comptables i financers a l’entitat.

Enguany les aportacions de l’ajuntament a l’entitat han estat zero perquè a mes de maig l’equip de govern del PSC i ICV (l’Entesa) encara no ha signat el conveni amb l’entitat. Segons Josep Rovira, el portaveu municipal d’Esquerra, l’ajuntament fa teatre i mai ha donat ple suport a l’entitat. Fa tres anys que s’està pensant el desenvolupament del consorci com a eina de programació i gestió. Per Josep Rovira és bastant clar que o hi ha participació pública en la gestió –a través del Consorci- o la Passió serà sempre un pou sense fons a no ser que el Teatre s’obri només els 3 mesos de representació de la Passió amb el conseqüent deteriorament de les instal•lacions que això comporta.

Per Esquerra mantenir unes instal•lacions d’aquestes característiques amb un gestió privada com la que es fa des de la Passió és insostenible.

Per altra banda, el grup municipal manifesta que l’exemple més clar d’aquest fals suport és la reunió que l’equip de govern diu haver aconseguit amb Cultura Popular i Tradicional quan ha estat el propi portaveu municipal d’Esquerra, Josep Rovira, que, posant-se directament amb contacte amb el director del Centre de Cultura Popular i Tradicional, va aconseguir fixar aquesta trobada. El propi portaveu municipal ha ajudat en la gestió de la tramitació d’una subvenció de la Secretaria d’Acció Ciutadana per la millora del vestíbul del teatre.

Per fi s’ha imposat la democràcia

Josep Rovira — Wed, 28 Apr 2010 15:40:49 +0200

En un any l’equip de govern del PSC i ICV (l’Entesa) ha convocat una sola vegada una sessió informativa d’urbanisme. La situació especial en què es troba la màxim norma urbanística del nostre poble: el pla d’ordenació urbanística municipal –POUM- fa del tot necessari una comunicació més fluïda i periòdica.

És a dir, la conflictivitat sobre el POUM hauria hagut de comportar, ja fa temps, la voluntat de l’equip de govern de crear una comissió permanent per mantenir informat el consistori de forma continuada. La moció aprovada en el ple passat, no precisament a instàncies del govern, ho farà possible. La delicadesa i l’urgència del tema bé s’ho mereixen.

Per fi s’ha imposat la democràcia i una proposta de màxima informació i màxima transparència no ha estat denegada. Esparreguera necessita recuperar la confiança de la seva gent i obrir-se de nou al diàleg, a la participació, a la il•lusió de construir plegats el nostre futur. Perquè la democràcia és molt més que lleis. La democràcia és pactar, dialogar i respectar.

Amb la creació de la comissió d’urbanisme no només podrem debatre a l’entorn del POUM sinó també temes tant cabdals com la variant de la B-231 al pas per Can Rial, el desplegament de la llei de barris al Mas d’en Gall, la possibilitat d’accedir a la llei d’urbanitzacions amb dèficits urbanístics de Can Vinyals, la reforma integral del barri de La Plana...Tenim projectes de futur, alguns ja de present, importants pels nostres barris que cal concretar i fer-ne el seguiment amb l’objectiu principal de fer-los realitat

El federalisme és mort. Llarga vida a la independència!

Josep Rovira — Tue, 27 Apr 2010 14:34:25 +0200

La Constitució de 1978 és oberta en la regulació de l’Estat autonòmic però és indubtable que els successius governs de l’Estat han tancat des dels primers anys aquesta obertura.

Des de la LOAPA -llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic- passant per les expansives lleis bàsiques invasores de competències estatutàries, l’apel•lació constant a títols transversals de la Constitució que laminen l’autogovern –com l’igualtat dels espanyols o la competència en la regulació de l’economia-, fins a arribar al nacionalisme espanyol més desacomplexat de la majoria absoluta aznarista, l’Estat no ha parat de simetritzar aquell sistema que era obert i permetia una forta evolució fins a convertir-lo en un sistema tancat i fortament centralitzat.

Davant d’aquesta situació la reforma de l’Estatut es va plantejar com a una solució lògica per blindar l’autonomia catalana. Per això, l’endemà de les eleccions de 2004 va retornar el catalanisme federalista que sempre es presenta com la solució final a tots els mals endèmics de l’Espanya casposa i reaccionària.

Per cert, per culpa dels abanderats de la sobirania compartida, els que volen anar a Madrid a canviar Espanya i els federalistes somiatruites que van pactar el consens constitucional, Catalunya es va quedar sense concert econòmic a l’Estatut de 1979.

Ara semblava possible aquella reforma territorial tan esperada amb la nova era socialista de Zapatero. El camí s’ha demostrat de nou inviable. El sistema s’ha tancat definitivament amb un Estatut, el del 2006, retallat i francament pitjor que el del 1979 a l’interioritzar la legislació bàsica com a bona. La via estatutària s’ha ensorrat i morirà definitivament amb l’esquarterament final del Tribunal Constitucional.

Però de tot plegat en traurem una consolació positiva: amb la mort de l’Estatut mor també el camí federal. Ara sabem que canviar Espanya, la sobirania compartida i el federalisme són una utopia impossible i només queda un camí al davant, una única sortida democràtica: el reconeixement del dret a decidir i la independència.

Pacte de municipi contra la crisi

Josep Rovira — Tue, 09 Mar 2010 11:32:31 +0100

El dijous 11 de febrer ens presentaven als grups municipals, en la comissió especial de comptes, els comptes generals de la corporació dels anys 2007 i 2008. L’informe d’intervenció als esmentats comptes generals referma el discurs i les propostes d’Esquerra en matèria econòmica i fiscal que hem vingut proposant fins ara.

El discurs d’Esquerra ha estat coherent durant tot el mandat. La política econòmica que proposem és correcte i és plenament coincident amb l’informe d’intervenció.

Diu l’informe de l’interventor: cal destacar la gran importància que té confeccionar i mantenir degudament actualitzat l’inventari de béns i drets. En el ple de 18 de desembre de 2008 el grup municipal d’Esquerra va demanar l’inventari de béns de l’ajuntament d’Esparreguera i la seva darrera data de verificació i comprovació, constatant que el darrer certificat d’acord de ple relatiu a la formulació i rectificació de l’inventari és anterior a la constitució de la nova corporació el dia 15 de juny de 2007. Vam constatar, igualment, el desembre de 2008 que l’inventari obvia dades tan importants com el valor o l’acord que n’ha disposat la destinació dels béns. I hi podem trobar coses tan sorprenents com que zones verdes o equipaments estiguin classificades com a béns patrimonials immobles i no com a béns de domini públic, d’ús públic i de servei públic.

Com puc portar l’economia de casa si no sé de què disposo ni de quin valor té allò del que disposo? Des del 18 de desembre de 2008 la qüestió encara resta per resoldre.

Afegeix l’interventor en el seu informe als comptes generals: s’incrementen les despeses en bona part estructurals que limiten la capacitat futura d’estalvi. En el ple d’ordenances fiscals de 23 d’octubre de 2008 Esquerra proposàvem a l’equip de govern l’elaboració d’un pla d’estalvi que PSC i ICV (l’Entesa) va refusar. Un any després l’equip de govern fa un intent de redacció de pla d’estalvi però sense valorització econòmica. Aquest fet no permet, de cap de les maneres, descriure aquest document elaborat pel govern com a pla d’estalvi, d’entrada perquè és impossible preveure l’estalvi previst sinó es quantifica.

Encara diu més l’interventor: es recomana a la corporació que efectuï una valoració acurada dels serveis que realment pot prestar i que conseqüentment pot suportar l’actual estructura econòmica de l’ajuntament. En el ple de 23 de desembre de 2009 aquest grup municipal els proposava l’elaboració d’un catàleg de serveis com a instrument de priorització de polítiques públiques, com a instrument d’anàlisi dels serveis que es presten i dels que s’han de deixar de prestar. L’equip de govern també va refusar la proposta.

Continua l’interventor: existeix un atorgament de subvencions que podrien qualificar-se com d’encobertes als usuaris de serveis en que l’import de les tarifes de les taxes i preus públics que les financen no cobreixen els costos reals dels serveis. Vam dir, des del grup municipal d’Esquerra, en el ple d’ordenances fiscals de 29 d’octubre de 2009, hem de ser responsables fiscalment i assegurar que les taxes per prestació de serveis cobreixen els serveis prestats.

I acaba també l’interventor: cal implementar el control de les subvencions atorgades. En el ple de 21 de gener de 2010 el grup municipal d’Esquerra presenta una proposta sobre l’elaboració de bases d’adjudicació per a l’atorgament de subvencions. Objectiu? Control de la despesa en subvencions des dels principis de lliure concurrència, publicitat i transparència, igualtat i objectivitat.

Aquesta és la única mesura de totes les citades ─que el grup municipal d’Esquerra ha presentat en plena sintonia amb tot allò que diu l’interventor en els seus informes─ que l’equip de govern ha votat a favor.

18 de desembre de 2008, inventari de béns; 23 d’octubre de 2008, pla d’estalvi; 29 d’octubre de 2009, assegurar que les taxes cobreixen el cost del servei; 23 de desembre de 2009, catàleg de serveis; i 21 de gener de 2010, bases d’adjudicació per a l’atorgament de subvencions.

El nostre discurs econòmic és coherent, és el correcte a la vista de l’informe d’intervenció als comptes generals. I totes les mesures que hem proposat han estat refusades. Totes. Totes menys una que enceten malament. L’altre dia sentia al regidor de cultura dir que les bases d’adjudicació en cap cas provocaran que entitats que hagin estat subvencionades perdin la subvenció en anys posteriors.

Com si tenir una subvenció atorgués algun dret a tenir-ne per sempre més en èpoques “venideres”. Si fan unes bases d’adjudicació partint d’aquesta premissa els asseguro que aquestes bases no serviran per res. No serviran per res perquè el que cal és prendre mesures dràstiques, impopulars. Supressió rotunda d’algun dels serveis que es presten, estalvi radical i reducció de les subvencions de forma dràstica. Sense decisions impopulars no invertirem la tendència econòmica d’aquest ajuntament.

I ja sabem que les decisions impopulars no reporten vots. És per això que des d’Esquerra demanem valentia. Davant de la crisi econòmica ningú ha de buscar rendiment electoral de les decisions que es puguin prendre. Ningú ha de buscar rendiment electoral de decisions impopulars i dràstiques. I per això cal que les prenguem entre tots. Pacte de municipi per invertir la tendència econòmica de l’ajuntament. És el moment de ser més esparreguerins i esparreguerines que homes i dones de partit. Cal que tots a la una prenguem les decisions que calgui per superar aquesta situació. Ara bé, ha de ser el govern que ha de posar el cascavell al gat. És el govern qui ha de liderar, qui ha de proposar i qui ha de estirar del carro per poder tirar endavant. Nosaltres ja hem posat qüestions damunt la taula. Totes ens les han refusat.

Butlletí Esparreguera 3.0 mes de febrer

Josep Rovira — Thu, 11 Feb 2010 10:44:57 +0100

A continuació us passo l'enllaç al butlletí d'Esquerra "Esparreguera 3.0" d'aquest trimestre. És un avanç del que en els propers dies rebreu a casa (si no és així podeu demanar-lo a través d'aquest mateix bloc). Aquest ha sigut un trimestre especialment actiu en el qual no hem deixat de treballar pels esparreguerins i esparreguerines en diversos fronts. D'això n'és testimoni un butlletí especialment atapeït de notícies i informacions, entre elles una que ens fa especial il·lusió: l'Acord Municipal. Aquest projecte de mobilització ciutadana compromesos amb el present i futur d'Esparreguera és una injecció de moral i, sobretot, de realisme inconformista enfront una situació política nefasta d'estancament i immobilisme que promou la desafecció i l'esgotament ciutadà. L'Acord Municipal pren forma i properament podrem donar notícies sobre la seva posada en marxa. Des d'aquí animo a tothom qui vulgui col·laborar per l'Esparreguera que hauria de ser a participar-hi o a donar-hi suport. Entre tots farem que un futur millor esdevingui, per fi, present.