Avui es “celebra” el 50 aniversari d’ETA, l’organització armada, sota el nom d’Euskadi i Llibertat, nascuda al 59, en plena etapa franquista, fruit d’una escissió en el si de EAJ (PNV).

La que en un principi comptava amb el suport de bona part de la població, per la seva lluita contra el feixisme de Franco, ha acabat sent, una banda a la deriva, empesa per la única ambició de matar, sense sentit, i que a l’hora amaga un complex rerefons polític, acompanyat d’un perillós joc de retroalimentació política, on per desgracia, i com sempre, els innocents n’acaben pagant les conseqüències més tràgiques.

Desprès dels atemptats de Burgos, el passat dimecres, van sobtar-me les declaracions del ministre espanyol de l’interior, Rubalcaba, felicitant-se per què l’atemptat no va causar cap mort, i afirmant que tot estava controlat, i que ETA escrivia les seves últimes pàgines de la història. Ni 48 hores desprès, una bomba segava la vida de dos militars espanyols, de la Guardia Civil a Mallorca, en un enclau turístic i en plena temporada d’estiueig.
Això és tenir-ho tot controlat senyor ministre?

Cadascú fa la seva feina, i criticar és molt fàcil, la policia fa tots els esforços per poder acabar amb tot això que ja comença a cansar, però el que manca és una cosa molt important, potser la que més, i és el diàleg.

Els governs espanyols, tant els de dretes com els de centre, han desestimat la via del diàleg, tot i que TOTS han parlat amb la banda, mai han defensat un diàleg profund, una reflexió comuna. Pot semblar que és impossible parlar cara a cara amb assassins, en canvi amb el seu entorn polític no. Euskadi compta amb 200000 suports, majors d’edat, que recolzen a l’Esquerra Abertzale, ells tenen la clau, ells són l’interlocutor, en canvi, tot al contrari, els governs espanyols han optat per la il·legalització d’aquests partits, fomentant encara més l’odi i fent magnànimes les distàncies entre les dos bandes, en resum, un altre exemple de la misèria política, retrets entre partits, baralles al congrés, maniobres per arribar al parlament d’Euskadi, i un llarg i penós etcètera que està anys llum del que volem realment els ciutadans.

I que volem els ciutadans? LA PAU! anar tranquils pel carrer, sense por a que un cotxe ens travesse el cos, i això només s’aconseguirà amb el diàleg, entre els dos interessats, entre els dos països; Espanya i Euskadi. I si això no és així, potser haurem de ser egoistes, rentar-se les mans, i almenys assegurar que al nostre país; Catalunya, la pau sigui realitat, no podem continuar pagant, els que ja vam renunciar a la violència fa anys, les baralles d’altres persones i governs.

Però és que darrere tot això hi ha coses que se’ns escapen, ETA, per desgràcia mata, però també genera un tràfic de vots important, i també ompli els argumentaris de partits com el PP, que farien ells si l’abort i ETA no existissin? no tindrien cap argument. Si ETA ja hagués plegat, tampoc hagués hagut excusa per il·legalitzar partits, i si això no hagués passat, Patxi López ara no seria Lehendakari ni en somnis. Com deia al principi tot un entramat perillós, que acabem pagant els de sempre.