Lleigeix amb format de qualitat a  www.joseprodrigo.cat

Avui es compleixen tot just 2 anys de govern, hem arribat a la meitat de la legislatura, un punt per a reflexió i la posada en marxa nous projectes per tal d’enfilar la recta final que culminarà el proper maig del 2011.

Fa dos anys, tal dia com avui, la meva vida donava un gir de 180 graus, bé no és del tot cert, ja que tot va començar a canviar mesos abans, quan vaig decidir agafar el camí de la política, renunciant així a la gestió hotelera, per cert, un món que m’apassionava i que sovint trobo a faltar.

El 27 de maig del 2007 els ciutadans i ciutadanes del poble que m’ha vist néixer i créixer, donaven un vot de confiança a la meva candidatura, la d’Esquerra Republicana de Catalunya, donant-me la opció, a mi i a Josep-Lluís, a formar part de l’actual equip de govern.

El dia 16 de juny del mateix any, vaig prendre possessió del càrrec com a regidor, un acte emotiu, que canviaria la meva vida, el començament d’una nova feina, un nou projecte, una nova gent, i que en definitiva era el que jo havia escollit i desitjat.

Aquell 16 de juny, estrenava roba, la ocasió s’ho mereixia, i amb un “si per imperatiu legal ho prometo” vaig convertir-me en el regidor més jove de les Terres de l’Ebre, segurament un dels més joves de tot el país, i que a més, en la seva primera votació va poder donar l’alcaldia a una persona que apreciava, i que aprecio, enormement; Josep-Lluís Millan.

Si això era en dissabte, el mateix dilluns ja començava a remenar papers, a descobrir coses, entre les meves responsabilitats; Joventut i Turisme, per causes lògiques, sóc diplomat en Turisme i sóc el més jove.

És cert que en dos anys he ampliat les meves responsabilitats, he sumat la regidoria d’esports, la de participació, sóc conseller comarcal i president del Consell Esportiu del Montsià, potser massa coses, però també tinc clar que ara és el moment, el moment de poder assumir la feina proposada, el moment d’aprendre, el moment de l’acció, tinc el temps i la força, i qui sap si en un futur tot això vagi minvant.

Dos anys que m’han servit per aprendre moltes coses, ser regidor d’un poble de 7000 habitants és un autèntic màster multidisciplinari, amb tota una varietat de camps que et donen una visió molt amplia de les coses, i si en algun moment aquesta visió es torna minsa, cap problema, el carrer, el veïnat, et fa tocar de peus a terra ràpid.

Faig moltes de les coses que sempre m’han fascinat; parlar, conèixer la gent, donar tombs, prendre decisions, planificar, liderar, cooperar, construir, idear, etc

Però també és cert que aquesta feina no és una bassa d’oli, al contrari del que pensa molta gent, no tenim ni grans sous, dinar a casa és converteix en un privilegi al contrari del que altres puguin pensar, i la pressió sovint és massa forta.

El que més m’entristeix, i ho dic amb el cor a la mà, és la poca comprensió de la gent vers la meva feina, sovint la manca de respecte, la manca d’empatia, el desprestigi que rebem.

Jo sóc polític, una feina com un altra, honrada, sacrificada, que té les seves coses bones, d’altres de dolentes, tinc un horari flexible si, però ningú parla de quan és mitjanit i encara estàs reunit. És cert que hi ha polítics més honrats, d’altres que menys, alguns més treballadors, d’altres no tant, però som uns professionals, com ho podrien ser els metges, els paletes, els restauradors, els policies… n’hi ha de bons, ni ha de no tant bons, així de simple.

Per sort encara tinc un ple contacte en el món privat, sovint el més semblant a la realitat, com autònom i emprenedor, en un moment en que les coses estan molt difícils, tot i la dificultat, reconec que és una inversió que faig en experiència i coneixement.

Dos anys m’han mostrat la cara més amarga de la societat, dels insults sense més, de les crítiques sense fonament, de la ignorància, de la desconfiança.
Però també m’han ensenyat a saber superar moltes d’aquestes coses, perquè a la fi, sempre acabes veient, que hi ha molta més gent de part teva, que en contra, però evidentment els primers fan molt de soroll i fereixen.

Però aquest és el camí que he escollit, sent coneixedor de la causa, per tant no em puc queixar més enllà del que és necessari, és un camí que puc deixar sempre que vulgui.

M’agradaria ser compresos, poder convèncer a la gent del treball que fem.
Però això ara no ho faré en aquest article, ara no parlaré de la nostra obra, de les nostres inversions, projectes, somnis, això és un espai personal, de reflexió, i on volia explicar el que sento desprès de 2 anys de construcció d’un somni, un somni que encara té molt de camí per recórrer.