Cada 8 de març, les diferents instàncies públiques s'adhereixen a la commemoració del Dia Internacional de les Dones. Per la seva banda, la societat està prenent diàriament una major consciència i sensibilitat davant la necessitat d'un nou contracte social entre dones i homes.
 

Les dones han de poder gaudir plenament dels seus drets de ciutadania i establir des d'aquesta nova situació nous pactes per compartir amb els homes totes les decisions que afecten a la vida col•lectiva de les persones. Cal que les dones aconsegueixin una ciutadania plena que els permeti participar de manera activa i superar els impediments que històricament s'han oposat a l'exercici dels seus drets socials, polítics, econòmics i culturals.
 

Per la seva banda, l'Estatut d'Autonomia de Catalunya consagra el dret de les dones al “lliure desenvolupament de la seva personalitat i capacitat personal, a viure amb dignitat, seguretat i autonomia, lliures d'explotació, maltractaments i tot tipus de discriminació, i a participar en condicions d'igualtat d'oportunitats amb els homes en tots els àmbits públics i privats”.
 

Des de l'Institut Català de les Dones s'estan realitzant grans esforços per avançar en els drets i la llibertat de les dones i, de fet, s'han assolit fites importants, com fou l'aprovació de la Llei del dret de les dones a eradicar la violència masclista; l'aprovació del Pla de Polítiques de Dones del Govern de la Generalitat 2008-2011; o l'aprovació de l'Avantprojecte de Llei per una nova ciutadania i per a la igualtat entre dones i homes.
 

Així mateix des de la Regidoria de Benestar Social, donant continuïtat als treballs impulsats, en especial al mandat passat, l’any 2008 va impulsar i aprovar el Pla Local de Polítiques de Dones i giaultat 2008-2011, i durant l’any 2009 s’ha posat en funcionament el Punt d’Atenció a la Dona. Aquest 2010 es constituirà el Consell consultiu de dones i s’iniciarà l’elaboració del Pla de conciliació de la vida personal, familiar i laboral. També des d’aquesta Regidoria i des de Casa Caritat es desenvolupen accions per a la igualtat entre homes i dones.
 

Malauradament, encara ens queda camí per recórrer, atès que continuem constatant amb impotència que les desigualtats entre homes i dones segueixen tenint una presència important a la nostra societat.
 

En aquest sentit, és fonamental que el consistori continuï donant impuls a tots els esforços realitzats, que s'impliqui fermament en la lluita contra tot tipus de discriminacions i violències i que incideixi en la consciència social per tal que ningú faci bandera del masclisme.

• difondre dels valors d’igualtat, de tolerància i de respecte a la diferència entre tots els ciutadans i ciutadanes.
• crear programes de sensibilització i formació que contribueixin a l'eliminació de totes les situacions que impedeixin el lliure desenvolupament de les dones.
• donar suport a les accions que visibilitzin i donin valor a les tasques tradicionalment realitzades per dones.

• garantir l'aplicació de la perspectiva de gènere i de les dones en totes les polítiques públiques.

• donar suport a les accions que apostin per noves formes de lideratge i reconèixer les capacitats i el potencial de les dones per ocupar càrrecs de responsabilitat i de direcció en tots els àmbits públics i privats.

• que garanteixin i augmentin, segons les necessitats existents, els recursos necessaris per fer front a les discriminacions i violències vers les dones.
• que apliquin i prioritzin les polítiques de dones i la perspectiva de gènere en totes les polítiques públiques.
• que es creïn canals de comunicació i actuació conjunta entre les institucions i els moviments de dones del país perquè juntes reclamem amb més força la fi de les discriminacions i les violències.

3. Transmetre aquests acords als grups parlamentaris del Parlament de Catalunya, del Congrés dels Diputats, a l'Institut Català de les Dones, al Consell consultiu de Dones de Valls, a les entitats de dones de Valls i la comarca de l’Alt Camp.
 
Us convidem a sumar-vos als actes que , a Valls i a molts altres municipis, commemoren aquest dia de lluita.

El 13 de gener d’enguany el Govern de Catalunya va aprovar el Projecte de llei del cinema de Catalunya, que estableix un conjunt de mesures per enfortir la indústria cinematogràfica catalana i garantir la llibertat artística i de creació i la diversitat cultural i lingüística. La normativa conté diverses mesures de caire industrial, com la creació de fons de foment a la producció, a la distribució independent, a l’exhibició i a la competitivitat empresarial. D’una banda, el text garanteix el dret dels ciutadans a escollir en quina llengua prefereixen veure el cinema, i d’altra banda, el Projecte de llei preveu la creació de la Xarxa Concertada de Pantalles Cinematogràfiques de Catalunya, que programaran preferentment cinema en versió original subtitulada i cinema produït a Catalunya.

En l’exposició de motius s’explica que, des de la perspectiva industrial, la normativa atorga al cinema el paper estratègic que li correspon com a motor de progrés econòmic. En aquest àmbit, l’articulat estableix mesures de caire industrial amb la creació de diversos fons de foment i té en compte l’adaptació del sector a l’era digital. Des de la perspectiva cultural i social, el Projecte de llei pretén la preservació de la llibertat artística dels creadors catalans i dóna un impuls a les versions originals subtitulades, respectant així la integritat de l’obra artística.

El Projecte de llei també reflecteix una actuació especialment compromesa en el marc de les garanties de la diversitat lingüística. Avui en dia, el mercat cinematogràfic a Catalunya no garanteix de manera efectiva el dret dels ciutadans de Catalunya a escollir veure cinema en la llengua pròpia del país. Així, l’any 2009, el 97,1% de les pel•lícules que van exhibir-se a Catalunya eren doblades o subtitulades en castellà, mentre que només el 2,9% van ser doblades o subtitulades al català.

Amb l’objectiu de garantir la diversitat lingüística, el Projecte de llei preveu que quan s’estreni un llargmetratge cinematogràfic a Catalunya, doblat o subtitulat, les empreses distribuïdores hauran de distribuir el 50% de totes les còpies en versió en llengua catalana i hauran de respectar aquest equilibri lingüístic en la publicitat que se’n faci.

Aquesta obligació s’ha de respectar tant en el còmput de les còpies distribuïdes en versió doblada com en el còmput de les còpies distribuïdes en versió subtitulada. Resten exemptes del compliment de l’obligació les obres cinematogràfiques en versió original castellana o catalana i les obres cinematogràfiques europees de les quals se’n distribueixin a Catalunya menys de setze còpies.

Aquesta obligació, segons recull l’articulat, es podrà implantar de forma progressiva amb un termini màxim de cinc anys. Les empreses distribuïdores podran aplicar plenament l’obligació en un període inferior si ho consideren convenient. El Projecte de llei també preveu establir mesures per garantir l’equilibri entre la distribució de còpies en les diferents llengües oficials a Catalunya, per raons de la població, del territori i la publicitat en català. En el cas de la distribució per canals diferents a la projecció en sales d’exhibició, com és el DVD, el Projecte de llei preveu que se n’ha d’incloure la versió en llengua catalana en el menú d’idiomes.

Segons dades d’una enquesta del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, feta a 5.080 persones majors de 14 anys, el 82,4% dels catalans està d’acord o molt d’acord que les pel•lícules estiguin disponibles en les dues llengües oficials de Catalunya, mentre que només l’11,1% hi està en desacord.

Els ciutadans de Valls, per descomptat, també es veuen sotmesos a aquesta imposició que existeix en l’actualitat d’una quota de cinema del 97% en castellà. Els vallencs i vallenques que assisteixen al cinema, sigui al de Valls, sigui als d’altres de poblacions veïnes, no tenen garantida la llibertat d’elecció de llengua per la imposició de les majors cinematogràfiques. Els vallencs i vallenques, doncs, també hem de sacrificar la nostra llengua per garantir el negoci d’alguns. El mercat hauria de poder funcionar lliurement i que el consumidor vallenc de cinema pogués triar.

Una altra imatge de pes. Els logos de totes les institucions públiques dels territoris de parla catalana presidien l'estand del català, totes agrupades sota la Fundació Ramon Llull: els governs d'Andorra, de la Generalitat de Catalunya i de les Illes Balears; el Consell General dels Pirineus Orientals, el Municipi de l'Alguer i la Xarxa de Ciutats Valencianes Ramon Llull; a més del logo de la Xarxa Vives d'Universitats, que agrupa les 20 universitats dels territoris de llengua catalana. Totes aquestes institucions aixoplugades sota la coordinació tècnica de l'Institut Ramon Llull, amb la col·laboració del Departament d'Innovació, Universitats i Empresa i de la secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya; la Conselleria de Presidència del Govern de les Illes Balears; i la pròpia Xarxa Vives d'Universitats. I per si no fos poc, amb la participació d'altres institucions públiques i de la societat civil de tots els territoris de parla catalana que treballen per la llengua: l'Institut d'Estudis Catalans, Escola Valenciana, l'Obra Cultural Balear, la Bressola, l'Ajuntament de Perpinyà, Linguamón-Casa de les Llengües, Turisme de Catalunya, l'Associació de Publicacions Periòdiques en Català, etc.

Aquesta imatge sí que va valer més que mil paraules, una imatge que presentava el català com la 12a llengua més parlada a la Unió Europea, una llengua ben present a internet, l'única amb domini propi, amb mètodes d'aprenentatge i recursos on-line com ara el parla.cat i intercat.cat, una llengua que es pot aprendre a 19 universitats franceses... Al capdavall, Le catalan, une langue pour vivre!, com deia un altre dels eslògans.

Un altre dels plaers. Al petit auditori de l'estand del català hi va haver altres imatges que van contribuir a cohesionar territoris a l'entorn de la llengua: el recital poètic de la jove Teresa Colom, convidada pel govern d'Andorra, així com també l'entrevista a Cyril Despres, en francès i en català (el motorista va fer una defensa de la diversitat lingüística i va qualificar d'acte de normalitat haver après català a Andorra); els recitals musicals dels grups balears Projecte Mut i TIU, que van captivar els visitants; el muntatge teatral i de titelles per conèixer la història de la catalanitat de l'Alguer; i la cercavila de cloenda a càrrec de Comediants, que van recórrer tots els passadissos del recinte firal d'Expolangues amb una adaptació del Llibre de les bèsties, de Ramon Llull.

Si a aquesta participació a Expolangues com a llengua convidada hi sumem les activitats que també des de l'Institut Ramon Llull s'impulsen a la capital parisenca aquest primer semestre de 2010, amb el programa Éclats de culture catalane à Paris, la imatge de normalitat de la projecció exterior de la llengua i la cultura es consolida. Amb la Ballade Catalane, al teatre de Bobigny, amb la música de Carles Santos, amb lectures i gastronomia (amb un Isma Prados esplèndid, que va aconseguir que el públic se'n llepés els dits), a partir de les traduccions al francès d'obres de Mercè Rodoreda, Jaume Cabré i Quim Monzó i d'una selecció de poetes. Amb el Cycle écrivaines catalanes, amb tertúlies en parella amb Maria Barbal i Mercè Ibarz, amb Imma Monsó i Lolita Bosch, i amb Najat El Hachmi i Hédi Kaddour. I amb la 28a edició del Marché de la Poésie, al juny, amb la poesia catalana també com a convidada d'honor.

Que ningú no esperi de Batet conferències crítiques o autocrítiques, on predomini la reflexió i la diagnosi acurada, on es miri sense apassionaments i sense tòpics la complexa situació d’una ciutat de 25.000 habitants on es parlen més de 40 llengües diferents, amb un atur que supera el 15 % , per damunt de la mitjana catalana, i que té ara mateix 1.000 veïns i veïnes en atur i sense cobrar cap mena de subsidi.

En primer lloc, una reivindicació constant i reiterativa de l’orgull i l’autoestima com a vallencs. Orgull i autoestima que es basen en tres fets diferencials. A saber, i per si algú encara no hi ha caigut: Decennals, castells i calçotada. No negaré la importància de reforçar la identitat vallenca, ni d’apel•lar a aquests elements bàsics. Però Batet sobreexplota el recurs fàcil d’activar el mecanisme sentimental. Tots els alcaldes, sobretot els de dreta, usen aquest recurs, i Batet no és cap excepció. Un auditori format bàsicament per gent del poble rep bé i agraeix aquest discurs. És un placebo per als problemes de la ciutat. És un discurs agraït i fàcil: l’alcalde, el més vallenc de tots. Si algun polític li retreu que amb aquest discurs omple fulls però no dóna respostes ni solucions, l’alcalde es fa l’ofès i acusa el criticaire de poc vallenc i d’anar contra la ciutat. Embolicar-se la bandera, en aquest cas el mantell blau, és la lliçó número u del polític populista. Però Batet hauria de valorar que també hi ha molts vallencs que esperen del seu alcalde una mica més de rigor en una conferència sobre l’estat de la ciutat. En un míting es pot dir que “els vallencs som d’una altra manera” i “que els vallencs som diferents”. Però en una conferència, molts agrairíem un cert esforç pel rigor i el debat de fons. Al principi del discurs, Batet no s’està de recordar la ventada de les Decennals del 61. És una història entranyable que desperta la nostàlgia dels oients més veterans, però aneu a explicar als aturats que a les nou del matí fan cua a la OTG de Valls que no pateixin per la seva situació i que el que han de fer és imbuir-se de l’esperit vallenc de les decennals del 1961.

El contingut del discurs és un balanç de l’obra de govern autocomplaent, sense cap autocrítica, deliberadament caòtic, on s’acumulen projectes fets, coses a mig fer i idees de futur. Algunes de tan futur i tan novedosa com la seu universitària a la plaça del Quarter, idea que ja va exposar el 1991 l’aleshores líder convergent Josep Vilanova. La sensació de l’oient , incapaç de sistematitzar l’allau d’informacions, és que la ciutat està en plena ebullició i que tot això ho lidera el senyor que li ho està explicant. Tampoc en aquest aspecte res de nou. Potser sóc jo que no acabo de ser un polític com cal, però trobo francament molt lletja aquesta manera de fer de tants polítics que mai reparteixen els mèrits. En tota la conferència Batet no diu res de la Generalitat. Sense la Generalitat dels dos tripartits, Valls no hauria pogut fer l’important salt endavant que ha fet des del 2003. La Generalitat de republicans, socialistes i ICV ha fet en 8 anys molt, moltíssim més, que la convergent en 23. La lleialtat i la dedicació a Valls des de múltiples conselleries han permès que Valls millorés en educació, en sanitat, en el Barri antic... Els milions d’euros invertits en noves escoles, en el PUOSC, en Ca Creus, en el museu casteller, han sortit de la Generalitat. Tampoc no he vist per enlloc la generositat de l’alcalde amb els seus socis de govern, abans els republicans i ara els socialistes.

Ruanes. Batet no anomena ni un sol cop l’ARE de Ruanes. Què ha passat? On és el projecte emblemàtic i fonament de la sociovergència? Tan dolent és ara aquest projecte que ni l’anomena? Ruanes és la hipoteca ruïnosa del desenvolupament coherent i racional de Valls. Ruanes és l’espasa de Dàmocles que amenaça el Barri Antic. Ruanes és un mort abans de néixer. Tan mort que ni el cita. I que ningú no em digui que gràcies a Ruanes tindrem el Museu Casteller. L’hauríem pogut tenir perfectament, i abans, a l’antic Narcís Oller. De fet, estan entretenint les obres del convent del Carme tant com podem per seguir justificant que el Museu ha d’anar al Rec de la Cavalleria. Però encara que al final, i per raons que ni entenem ni compartim, el Museu acabi al rec de la Cavalleria, no calia empantanar el creixement urbanístic de Valls per Ruanes. Ruanes i Museu són dos temes perfectament separats. L’un no té res a veure amb l’altre. El Museu va al rec gràcies a una operació tan senzilla com legalitzar i salvar un xalet a un particular a canvi que aquest cedeixi una seva parada d’avellaners a l’Ajuntament. El senyor salva el seu xalet, en el terreny cedit es fa el Museu, i tots contents. Tindrem un museu amb un xalet al costat. Així planifica el futur la sociovergència del senyor Batet. I per això calia Ruanes?

La cohesió social. Un parell de pàgines després del discurs de Batet, El Vallenc reprodueix l’escrit dels mestres de l’escola La Candela. Un autèntic clam i una sacsejada a les nostres consciències. Quan Batet, en el discurs, anomena la paraula Candela – i ho fa molts cops - sempre es refereix a les Decennals. Però hi ha una altra Candela a Valls, senyor Batet: l’escola que acull i entoma bona part de la immigració magribina. Aquell 15 % de la població que viurà d’esquenes a les Decennals i de la qual també vostè és alcalde. La pròxima vegada que parli de Candeles, pensi i proposi millores per a la cohesió social. Faci d’Alcalde de tots, fins i tot dels que no volen o no poden votar. Tots som Valls, també els qui no entren en trànsit quan senten la paraula Decennals. La gran majoria d’alumnes de P3 de la Candela són de llengua materna àrab. Ni català ni castellà: àrab. Això és un problema de la Candela, o és un problema de Valls? Jo crec que és un problema de Valls. I l’alcalde, què en pensa? M’hauria agradat saber-ho, però durant el discurs no va fer cap referència a la cohesió social i a la manera de millorar-la a través de l’Oficina Municipal d’Escolarització. Una oficina que l’alcalde presideix i que és la responsable de vetllar per una distribució cohesionadora i homogènia de l’alumnat. A Valls apliquem el model “cohesionador” francès: que s’ajuntin els immigrants en “banlieus” escolars i nosaltres “ a lo nostro”, a la processó encara que plogui. I si un dia les “banlieus” esclaten, aleshores ens preguntarem atònits què passa. Això sí: la culpa és seva, que no s’integren. I què fem nosaltres, a banda d’ajuntar-los tots a la mateixa escola?

Valls és una ciutat complexa. Per governar-la, penso que és bo fer reflexions en veu alta i teixir complicitats polítiques i socials amb tothom. I sobretot cal analitzar problemes reals com l’atur, el funcionament ordinari de la ciutat o la integració social. Per això vam presentar una moció que demanava la celebració d’un debat anual sobre l’estat de la ciutat. Batet va votar que no. Debatre, no gràcies? Discursejar? sí, en clau electoral, amb autocomplaença i amb aquella regla bàsica del polític populista i de dretes: tot en positiu, ben ambigu i amb molta apel•lació sentimental. L’estil Batet s’ha fet gran.

1. El ball de canvis de partides fa que les comparacions entre aquest pressupost i els anteriors es presti a amagar augments difícils de justificar, per exemple la creació d'una partida de 40.000 euros a ús discrecional d'alcaldia. És una mena de bossa per subvencions de l'alcalde. Fins ara aquesta bossa era de 6.000 euros.
 

2. El pressupost no deixa de ser una declaració d'intencions, i abans de parlar de pressupostos caldria veure quin grau d'execució té el de l'any anterior. Aquest equip de govern infla el capítol d'inversions i després una part significativa es queda sense executar, i la mateixa partida torna a sortir l'any següent. dos exemples: els 600.000 € de la llar d'infants barris nords i els 3.000.000 € de ca creus. De la llar no s'han gastat ni el 10 % - els plànols de l'arquitecta i prou - i de ca Creus la realitat és que no s'ha executat ni la meitat de la despesa. l'obra s'acabarà executant, però en més anualitats de les previstes. Un govern s'ha de mesurar per l'acompliment dels seus projectes en el termini compromès, i en aquest sentit la sociovergència acumula retards importants en tots els grans projectes
 

3. Les partides bàsiques de manteniment són ridículament baixes. La de manteniment de les escoles o la de manteniment de vies públiques s'han d'incrementar perquè són manifestament baixes. Amb aquests nivells de provisió de fons només s'aconsegueix esgotar la paciència de les escoles i oferir una imatge precària que la ciutat no mereix.

S'aplica la cantarella de "no hi ha pressupost" per a qüestions bàsiques de manteniment, i es continuen llençant els diners en partides ben supèrflues. L'últim exemple: 14.000 euros perquè una agència de publicitat de Barcelona faci un disseny nou del butlletí municipal.
 

4. La contenció en personal és a base de no convocar cap plaça ni cobrir substitucions. Hi ha serveis que enguany es ressentiran de la manca d'efectius, i la qualitat del servei global de l'ajuntament començarà a ser deficient. L'única partida de personal que creix és la de personal de confiança de l'equip de govern: 40.000 euros per un cap de gabinet amb dedicació de 3 matins a la setmana.

4. No es fa el pas endavant de donar exemple i retallar assignacions i sous de regidors. se'ls congela l'assignacioó però cal significar que la despesa de l'equip de govern és ja  3.5 vegades més alta que a l'anterior legislatura.
 

5. Es confirma que segueixen apujant impostos en època de crisi. Preveuen recaptar un 4.5 % més de l'IBI . com s'explica si no es fan pisos nous? Molt senzill: entre la pujada que aproven ells i la que s'aprova amb caràcter general per part de l'estat, l'increment del rebut de l'IBI vallenc és del 4%. Molt per damunt del cost de la vida i molt per damunt també de la suposada "congelació" d'impostos que afirmen fer.

6. En general aquest pressupost és poc creïble: es retallen partides a la meitat quan és obvi que són despeses que l'ajuntament ha d'assumir vulgues que no, i s'augmenta el grau d'opacitat a base de concentrar grans quantitats de diners en partides molt ambigües. Per exemple apareix una partida nova que es diu genèricament " despeses alcaldia" de 40.000 euros. És una partida nova que té la pinta de ser la màquina de fer subvencionetes directa de l'alcalde, amb una mica - o una molta -  de populisme i electoralisme pel mig.

Però bé, ara deu ser el moment de tornar a omplir les bústies vallenques de propaganda municipal. Deu ser el moment perquè que s’acosten eleccions i perquè sembla que la cosa està més estable.

I com que han sigut tan austers en matèria de butlletins municipals, han trobat que la partida bé es podia gastar en una cosa tan productiva i útil com contractar una potent agència de publicitat i comunicació barcelonina perquè els faci un estudi “per a la creació, disseny i desenvolupament format Butlletí municipal”. Total, 14.000 € de no res per un d’aquells informes que bàsicament et diu que has d’abocar calers sense manies si vols fer-te conegut.

Què són 14.000 € en temps de crisi? per la sociovergència , pel que es veu, ben poca cosa. La gent de Valls que fins ara s’encarregava del disseny, creació i desenvolupament del butlletí continuen sent perfectament competents i vàlids per a la feina que se’ls va contractar, però la sociovergència deu trobar més interessant anar a buscar una empresa de fora, perquè els expliqui con s’han d’explicar. És curiós que hagin anat a buscar una empresa de publicitat, que entén, sobretot, de vendre productes, i no tant d’explicar als ciutadans què fa l’Ajuntament.

En fi, un malbaratament de 14.000 € , que s’afegeix a les dues darreres perles de l’auster equip de govern: 40.000 € per a un cap de gabinet de tres matins a la setmana, i una bona picossada també per a un altre periodista. Amb un no n’hi ha prou, sobretot ara que tindrem un butlletí com cal.  Ja els dic jo què poden posar a la portada del proper número del butlletí:   La sociovergència vallenca, exemple d'austeritat en temps de crisi.

Ha passat tot aquest temps i els que feien por als meus cosins de Nou Barris han manat. I no només no els han fet fora sinó que han demostrat que Catalunya és el país de les oportunitats. I un català nascut a Iznájar (Còrdova) ha tingut l’opció de ser president del país amb tant de dret com un que viu a Tuset amb Travessera.

Aquella aposta, malgrat tot el que es pugui dir i s’hagi dit, ha funcionat. Avui els independentistes procedents o descendents de la immigració espanyola es compten per centenars de milers. És aquell «Catalunya som tots vinguem d’on vinguem, parlem el què parlem» que Carod-Rovira va solemnitzar en una conferència al Col•legi de Periodistes l’abril de 2003 i que la història, amb anys de perspectiva, sabrà jutjar i valorar.

Els meus cosins de Nou Barris han perdut la por al projecte independentista. Passi el que passi a les urnes, Esquerra pot sentir-se orgullosa d’aquest canvi social que han promogut a Catalunya. Perquè només amb aquest pas intermedi —perdre la por— serà possible fer el següent salt endavant. Aquest no serà altre que sumar els meus cosins de Nou Barris i el que representen als que voldran pujar a l’avió que portarà Catalunya a tenir la capacitat determinant de decidir democràticament el seu futur.