Fa tot just una dècada els meus cosins de Nou Barris em deien que si algun dia «manaven» els d’Esquerra Republicana ens farien fora de Catalunya a tots els fi lls dels nous catalans que van venir d’Espanya als seixantes i setantes. De res no servia l’empeny en explicar-los que l’independentisme d’esquerres era inclusiu, que no era com aquells que es deien nacionalistes i que se’n reien d’ells a classe perquè parlaven malament el català. No es creien que independentistes volien sumar-los al projecte de la Catalunya lliure.

Ha passat tot aquest temps i els que feien por als meus cosins de Nou Barris han manat. I no només no els han fet fora sinó que han demostrat que Catalunya és el país de les oportunitats. I un català nascut a Iznájar (Còrdova) ha tingut l’opció de ser president del país amb tant de dret com un que viu a Tuset amb Travessera.

Aquella aposta, malgrat tot el que es pugui dir i s’hagi dit, ha funcionat. Avui els independentistes procedents o descendents de la immigració espanyola es compten per centenars de milers. És aquell «Catalunya som tots vinguem d’on vinguem, parlem el què parlem» que Carod-Rovira va solemnitzar en una conferència al Col•legi de Periodistes l’abril de 2003 i que la història, amb anys de perspectiva, sabrà jutjar i valorar.

Els meus cosins de Nou Barris han perdut la por al projecte independentista. Passi el que passi a les urnes, Esquerra pot sentir-se orgullosa d’aquest canvi social que han promogut a Catalunya. Perquè només amb aquest pas intermedi —perdre la por— serà possible fer el següent salt endavant. Aquest no serà altre que sumar els meus cosins de Nou Barris i el que representen als que voldran pujar a l’avió que portarà Catalunya a tenir la capacitat determinant de decidir democràticament el seu futur.