Han vist mai Atrapat en el temps? És aquella pel•lícula en què el Bill Murray, atrapat per una nevada en un poble que celebra la festa de la marmota, es desperta cada matí amb la mateixa música, condemnat a viure sempre el mateix dia (vaja, una versió moderna del mite de Sísif). Doncs últimament m’hi ha fet pensar no pas la nevada que han viscut poblacions properes, sinó l’aprovació amb presses per part del Congrés espanyol de la nova llei de l’audiovisual.

Anomenada per algú llei Berlusconi, perquè satisfà més els interessos del sector privat que els interessos generals (potser per això el PSOE l’ha pactada amb CiU), aquest nou marc per al sector té com a grans beneficiaris els dos grans lobbies d’operadors privats espanyols (i espanyolistes), i com a gran perjudicat el model mixt de finançament públic-privat. Una nova patacada per a Catalunya, perquè la llei sols afavoreix el sector audiovisual de Madrid, menysté la diversitat lingüística de l’Estat i pot fer impossible la competitivitat de TV3, que pot acabar sense ingressos publicitaris.

Igual com el protagonista del dia de la marmota es despertava cada dia amb la mateixa cançó (I got you babe, de Sonny & Cher, segons la Viquipèdia), els catalans ens trobem que Espanya ens surt sempre amb la mateixa cançó de l’enfadós, la de la vulneració de la nostra identitat i voluntat de ser com a país (dit altrament, que Espanya ens la fot sempre que pot).

A la pel•li, el protagonista aprofita molt bé aquesta condemna, perquè es torna bona persona, aprèn un munt d’habilitats i, el que és més important, aconsegueix enamorar l’Andie MacDowell. Crec que els catalans ja hem aprofitat prou el temps d’aquesta condemna que és la dependència amb Espanya i podem acabar amb el nostre dia de la marmota. És l’hora que comencem a despertar.