Quan comence a escriure aquestes línies, no puc estar-me de pensar en aquell manifest que tan perplex ens va deixar, a mí i a bona part dels meus companys, publicat amb motiu de les eleccions municipals del 2007, i que reclamava el vot a la candidata del PSOE, Carmen Alborch. Entre els signants hi havia persones de tan reconeguda trajectòria patriòtica com Vicent Torrent, cantant d'Al Tall, o Manuel Molins, dramaturg. I tot plegat em fa preguntar-me, qué tenen de patriotes si desitgen que guanye la candidata del segon partit espanyol; i també em pregunte perquè.
Bé, en realitat em pregunte i em responc. Pense que per ells, va davant el seu patrocini que el país. M'imagine per això, una alcaldia del PSOE que compta amb ells per a determinades activitats culturals. I aquesta idea del patrocini, no només la projecte al futur; n'estic convençut que també és, per dir-ho d'alguna manera, restrospectiva. En altres paraules: "tu m'has promocionat, jo et recolze". Si no és aquest el motiu, no s'explica el contingut de les composicions de Vicent Torrent, ni la catalanitat impoluta de Manuel Molins. Ha d'haver una raó superior per que aquesta gent done suport al PSOE.
El cas concret que acabe d'exposar no obstant, és tan sols una petita manifestació d'un problema general més preocupant. Un problema del qual, el nostre país emmalalteix. Il.lustres nacionalistes, destacats líders sindicals..., donant suport al PSOE; artistes, poetes i diversa "fauna" cultural fent apologia de l'antipolítica; periodistes d'allò més "progres" ventant la presència d'Esquerra al País Valencià... Això sí, tots o quasi tots els casos tenen un denominador comú: la llarga mà del PSOE. I és que aquest partit té un projecte molt clar per al País Valencià: "els catalanistes que s'encarreguen de la cultura (d'una part de la cultura, ésclar), que nosaltres ens n'encarregarem de la política". En fi, res més lluny d'allò que en el seu moment digué Fuster: "la política o la fas o te la fan".
Crec que a tots els països "couen faves". No som l'únic indret amb una intel.lectualitat ambivalent i difícil de tractar, i és que aquesta classe (la classe intelectual), a tot arreu presumeixen d'una gran ego, amb el que això té de consecüència política, en el cas que hi haja alguna causa justa pel mig.
Sempre hi donarem suport, des de les institucions polítiques, a tota producció cultural que siga en català, això no cal ni plantejar-s'ho. Però tampoc ens n'estarem de dir el que pensem de la nostra classe intel.lectual