Josep Heras

Sens dubte, el mes de setembre passat ha estat un dels més moguts de la història recent de Catalunya. Podria ser comparable (o superable) a l'any en què el Parlament aprovà una moció pel dret a l'autodeterminació, l'any 91, coincidint amb el procés de desmembració de la Unió Soviètica. Tant aleshores com ara es va discutir obertament sobre la permanència o no dins d'Espanya.
Avui han pres del relleu els referèndums locals per la independència. La fita d'Arenys de Munt ha estat simptomàtica, ha suposat un abans i un després, s'està reproduint a molts ajuntaments, i d'alguna manera està revifant el debat independentista al si de la societat.
Però, quin lligam podem establir entre la fita del 91 i aquesta...? Qué és el que ha passat en aquest temps? Hem avançat o tot el contrari...?  Sens dubte, els fets internacionals del 91 donaren arguments a l'avenç d'Esquerra, aleshores liderada per Àngel Colom, i amb un missatge clarament independentista. Poc després Colom trencà el partit en nom de l'independentisme, per després integrar-se en Convergència i Unió. D'aquest colp, Esquerra se'n sortí, impulsà la reforma de l'estatut, assolí la vintena de diputats, i actualment governa el Principat de Catalunya en companyia d'altres forces.
Ara, al calor de les consultes populars (i amb l'inestimable ajut dels Mass media), l'escisió d'Esquerra, Reagrupament, pretén mostrar-se com la força independentista de Catalunya, per a després (igual que va passar fa 18 anys amb el Partit per la Indepèndència d'Àngel Colom) dissoldre's en la casa comuna del nacionalisme, és a dir, CDC. Però, qué aconseguirem si això passa? De qué servirà l'eclosió nacionalista que estem vivint si Esquerra no puja de vots i escons? Sens dubte correm el perill de que Convergència rentabilitze tot aquest clam a la llarga, i amb una única intenció: la perpetuació dins d'Espanya.
Quina és doncs, la línia divisòria entre allò heteri i allò productiu, en el tema que ens ocupa? Sens dubte la resposta rau en els fets i no en les paraules. I no oblidem que la justícia espanyola va dictar una ordre, i l'hem acomplert. I segurament tornarà a dictar noves ordres, i també les acatarem. I jo em pregunte... Qué hagués passat si l'alcalde d'Arenys s'hagués negat a acatar aquesta ordre? Acàs no hagués tingut molta més repercussió que la que ha tingut acatant-la? Acàs no hagués estat arropat pel seu poble?... Perdó, pel poble de Catalunya de punta a punta?? Acàs no hagués posat en contradicció aquells que s'omplen la boca de "Catalunya", mostrant-los que els independentistes no només parlem, sino que amés ens plantem?
L'alcalde d'Arenys, però, té poca responsabilitat en aquesta qüestió, si el comparem amb la que té el regidor de les CUP. Qué jo sàpiga, aquesta organització no acata les institucions de l'estat. Perquè doncs, va acatar la decisió de la justícia espanyola en aquest afer? En fi, misteris de la vida..., o si més no, com deia el meu avi, "amb la llengua tot és bo d'arreglar".
Tenim un repte per davant: demostrar els espanyols (i a nosaltres mateixos), que això de la independència va de bo. Sense desobediència no hi ha independència.