Sindica

cap

El bloc

Què està passant? De fora endins (II). Les arrels de la desfeta

Què està passant? De fora endins (II). Les arrels de la desfeta

Quan el 20 de setembre de 2005, el Parlament de Catalunya aprovava la reforma de l'Estatut, molts van posar la mirada en Esquerra com el partit polític artífex de la més ambiciosa reforma des de l'Estatut de 1979. I era així perquè el nou text legalitzava el Principat com a nació i obria la porta al Concert econòmic, blindant la relació fiscal amb l'Estat, en un sentit federalitzant. A més, demanava la gestió dels ports i els aeroports, i tantes altres qüestions que feien de Catalunya la regió capdavantera en la lluita per la reforma de l'Estat; allò que aleshores se'n deia “segona transició”. Esquerra era la protagonista, i si no recorde malament, mentre el govern espanyol es resistia a acatar el Parlament, centenars de milers de persones es manifestaven a Barcelona, i les enquestes d'aleshores atorgaven una pujada de punts percentuals al nostre partit (encara més de 23 escons!). Què va passar, doncs, perquè Esquerra acabés on és ara, amb només 10 escons d'aquells 23 (o 27 o 28 si s'hagueren acomplert les enquestes)? On començà els nostre desastre? Han sigut els agents externs o els interns els causants? O bé hi ha hagut una conjunció d'ambdós? Anem a pams.
Els fets: Zapatero i Mas pacten un altre Estatut, i de seguida s'afegeixen els socis d'Esquerra al govern, una traïció que, almenys públicament no ens l'esperàvem, tot i que sí era previsible. Però.. davant aquest fet, calia mostrar-se inflexible? Evidentment, no necessàriament, perquè al tractar-se d'una reforma, encara es podia jugar amb el poder del “No”, que aleshores podia significar un bloqueig del projecte al senat; disposàvem d'una abstenció que podíem usar (que havíem d'usar) a canvi de, per exemple la gestió dels ports i aeroports. Però el govern espanyol ho tenia clar: ni aeroports, ni ports, ni nació, ni concert... i de la resta que s'encarregue el constitucional. Els partits traïdors més els hereus de Cambó (Convergència pels amics) hi signaren. I Esquerra? Es va decantar pel no? Millor dit, ja que no havia obtingut cap guany d'importància, es va decantar pel bloqueig al senat? No, es va decantar per permetre l'aprovació definitiva amb una abstenció. Aquí es va desinflar l'ímpetu d'aquella gran manifestació. I no val a dir, com a excusa, que és que les bases, posteriorment van dir No a l'Estatut; no val a dir-ho perquè el mal, la “cagada” (perquè s'entenga millor) ja estava feta. La manca de valentia per bloquejar un procés protagonitzat per uns partits traïdors (traïdors al Parlament i al poble) demostrava fins a quin punt la lluita per la independència és una lluita només apta per a dirigents seriosos, valents, i en definitiva dignes del seu poble.
Reedició del tripartit: què es fa amb una socis que t'acaben de propinar una punyalada? “abandonar-los” dirien uns; “tornar-los-hi-la” dirien uns altres, però.. quanta gent, amb un mínim de sentit comú, diria allò de “repetir”? (a no ser que la filosofia siga la de “tindre a prop als amics, però més a prop als enemics”, que no és el cas). Doncs bé, el nostre partit va decidir reeditar. Amb aquells que havien aixafat l'única oportunitat (potser l'última) de reformar l'Estat, de fer un pas, d'avançar de debò cap a la independència. (segona cagada). Se'ns va dir que calia estar al govern, que l'independentisme no podia restar al marge, però el que jo crec que no s'ens digué, el que se'ns amagà, fou la magnitud, impressionant, de la pressió que exerciren centenars de càrrecs mitjans per romandre als seus llocs de treball. Si a això hi afegim les visionàries obsessions d'un vice-president, obstinat en vice-governar una autonomia de segona, tindríem el cercle tancat. Traïció interna? Irresponsabilitat? Incompetència? Deixem-ho, de moment en irresponsabilitat, molt greu, per part de la direcció.
Espere que qui llisca això, no em confonga amb un vulgar Carretero, ni que pense que sóc partidari de pactar amb els fills de Cambó... res més lluny. És cert, l'independentisme ha de saber governar (i ja ho va fer, i molt bé, de 2003 a 2006), els que hem conegut el marginalisme polític ho sabem del cert. Però també és cert que ha de saber quan estar a l'oposició. El reformisme (el reformisme real) és una fita necessària per a l'independentisme, donada l'actual correlació de forces. Però quan l'enemic et nega fins i tot aquest reformisme, l'alternativa no por ser una altra que l'oposició, l'acumulació de forces... tot plegat fins a la següent intentona. Aquesta és l'única manera de guanyar terreny, d'augmentar vots, d'assolir, en el futur, una majoria. Avui, quan s'ha acabat l'embranzida, quan l'autonomia no dóna més de si, quan, fins i tot la crisi econòmica està condicionant el pensament de centenars de milers de persones... avui més que mai, gestionar és col·laborar (amb l'enemic). Pensem-ho!








comenta


perfil



Josep Heras
Josep M. Heras i Portalés va néixer a València el juliol de 1972. Fadrí, i dedicat a la docència, va ser fundador en el seu moment de l'organització juvenil Maulets, les joventuts de l'anomenat Front patriòtic català.
Tot el perfil

darreres entrades



Enllaços



contacte contacte



arxiu