Sindica

cap

El bloc

Què està passant? De fora endins (I). Catalunya i el front patriòtic.

Què està passant? De fora endins (I). Catalunya i el front patriòtic.

Supòsit número u: Esquerra és el front patriòtic. Llavors, la societat del Principat no és independentista ni de lluny. Supòsit número dos: Esquerra és la part esquerrana del front patriòtic. Llavors no existeix el front patriòtic, simplement perquè no hi ha una dreta independentista. O, en termes socialment científics, la burgesia en el seu conjunt no és independentista. Què passa, doncs, amb la resta d'independentistes que queden, segons el baròmetre del CEO?
Anem per parts. Hui per hui la nostra burgesia no està per la labor de fer els passos cap a la independència. Es demostra sobretot perquè el seu braç polític, Convergència, porta més de vint anys intentant destruir l'independentisme. I com ho fa? Combinant la guerra bruta amb les mentides adreçades al poble català.
La Crida, Colom, Reagrupament.... I els que veurem en endavant! Són tots ells exemples de que hi ha una obsessió dels convergents per corcar qualsevol organització independentista mínimament organitzada. La perpetuació de la mentida com a estratègia política n'és, també, un bon exemple. Quanta gent s'ha cregut (fins i tot dins de les nostres files!) que Convergència està a favor del Concert Econòmic? O, des d'una vessant més social, i alhora més perversa (més “goebbeliana” si es vol), quanta gent nostra s'ha cregut allò del país, buit de contingut, comparable a qualsevol estat europeu, que guanya medalles, premis, que sempre se'n surt, que tira endavant...? Se'n surt, de què? De la crisi autonòmica? D'una depressió? Tira endavant com? Econòmicament? Per què? Perquè millore la recaptació des de Madrid? Són tots ells missatges abstractes, buits, difosos des dels mitjans de comunicació sociovergents (també n'hi havia quan governava el PSC) per entretindre al personal, mentre Catalunya va perdent, poc a poc, el tren de la independència. És una estratègia, al cap i a la fi, per què res no es moga, i així mantindre la situació de privilegi de la seua beneficiària principal, la burgesia, dins el mercat espanyol.
El braç polític d'aquesta burgesia té una estratègia ben definida. Però fem l'exercici utòpic de separar vincles entre les forces vives. Què passa amb la nostra burgesia, o millor dit, la petita burgesia (incloent-hi la inteligentsia cultural) per si sola? Quin partit prenen, independentment del que faça el seu braç polític? Respondré amb una nova pregunta, aquest cop retòrica. Hem pogut presenciar, des que l'actual marc autonòmic es va consolidar, qualsevol cosa pareguda a una rebel·lió interna en les files de Convergència? O ni tant sols interna. Només cal escoltar aquells professionals liberals, petits empresaris, auto-anomenats “independentistes”com parlen de Convergència: realment com si foren els seus pares! Per ells, Convergència no és l'enemic, i innocentment (i estic sent generós amb “innocentment”) diferencien CiU i PSC com si foren dues forces antagòniques, quan el cert és que comparteixen un idèntic programari.
Però continuem amb les preguntes, ara amb el món de la cultura i de l'esport. Que potser hi ha hagut algun esportista de la selecció d'Hoquei Patins que s'haja negat a vestir la samarreta espanyola (i més encara, després de l'antidemocràtica decisió de la “comunitat internacional” de prohibir la selecció catalana)? Que potser hi hagut algun altre esportista, d'alguna altra disciplina que haja pres la decisió correcta per a l'independentisme? I mira que n'hi ha! Bàsquet, hoquei Herba, handbol, waterpolo, motociclisme....
I els artistes? Quan tindrem un Sean Connery dient al món que Catalunya no és Espanya? O quan tindrem un actor de cinema o teatre (que n'hi ha a cabassos) negant-se a participar en produccions espanyoles? Al contrari: molts d'ells es moren per anar a Madrid a treballar (allò que denunciava Fuster dels valencians de principis de segle XX), i un d'ells, l'arxiconegut per nosaltres Toni Soler, decidí vendre el “Polònia” a Antena 3 (menys mal que la jugada eixí malament). Em sembla que només podem comptar amb un bon grapat dels nostres escriptors, aquells que només escriuen en català i, que, ara per ara, no disposen de cap suport internacional.
Així doncs, Catalunya no és, hui per hui, Estats Units; ni Bolívia, ni Cuba, ni Filipines; ni La Índia, ni Algèria, ni Viet-Nam. Perquè tots aquests països van comptar amb una burgesia decidida a trencar amb la metròpoli, cas que no és el nostre. I qui pense que el nostre és un cas similar al dels països bàltics o balcànics, que m'ho faça saber i escriuré un altre article.
Què ens queda doncs? Ni més ni menys que nosaltres mateixos, la immensa majoria del poble català, que és de classe treballadora i que no disposa de més interessos que el seu salari i una sèrie de drets socials assolits pels seus avantpassats. D'ací ve aquest 40% d'independentistes. O ens queda clar això, o estem condemnats, sine die, a girar, com satèl·lits, entorn de Convergència.






comenta


perfil



Josep Heras
Josep M. Heras i Portalés va néixer a València el juliol de 1972. Fadrí, i dedicat a la docència, va ser fundador en el seu moment de l'organització juvenil Maulets, les joventuts de l'anomenat Front patriòtic català.
Tot el perfil

darreres entrades



Enllaços



contacte contacte



arxiu