Que l’avenç en matèria de dependència té un cost econòmic per l’ estat i pel país és una obvietat. De fet, en les fases més incipients de la tramitació de la llei ja es va copsar la preocupació pel finançament dels drets subjectius que s’hi contenien, i això, junt amb aspectes competencials, va ser motiu de debats desaforats.
L’ Estat de Benestar, les polítiques socials, tenen un cost econòmic. Per alguns, el cost ho és així, ras i curt, per d’altres, el cost, és una inversió. Una aposta pel reconeixement d’uns drets subjectius a aquelles persones la manca d’autonomia de les quals les condemnava a ser menys autònomes, ara ho són més. I això, la inversió en l’autonomia de les persones per part d’un estat, és al meu entendre, una inversió. Una inversió en capital social, allò que dona raó de ser als estats, i una inversió en cohesió, allò que els dona una bona convivència.
Dit això, l’esquerra moderna, el progressisme enfocat a futur, és aquell que, apostant per la sostenibilitat, ho fa en amplitud de mires, és a dir, que aposta per la sostenibilitat social i ambiental, però també l’econòmica. És a dir, el progressisme modern, sap que els recursos són limitats, i a partir d’aquesta evidència, articula polítiques i propostes possibilistes i assumibles per l’economia del país. El progressisme modern defuig de propostes histriòniques en termes econòmics.
La regulació de la dependència comporta una necessitat important de recursos. Tant per l’Estat, com per les comunitats autònomes, representa una inversió molt important. I és conseqüent que s’hagi de cercar recursos per poder assumir-la, i potser, incrementar la imposició.
Però casant necessitat, sostenibilitat, i amplitud de mires, no veig raonables algunes de les propostes que s’han fet per part de la comissió d’experts que han treballat les possibles fonts de finançament de la dependència.
Pretendre finançar els ajuts i prestacions a partir de crear impostos, taxes o altres formes de tributs a la gent gran, en un impost de patrimoni, o altres fórmules que impacten directament contra l’ univers de potencials usuaris, em sembla, com a mínim, contradictori. Crear noves figures, directament relacionades amb la captació de recursos per sufragar la inversió en dependència, em sembla, alhora, temerari, ja que estigmatitza els depenents i la visió de la ciutadania sobre la dependència.
Per fer-vos un paral·lelisme, imagineu per un moment que l’ajut als aturats es sufragués amb un impost sobre els usuaris de les OTG. O imagineu quina percepció té un no usuari dels serveis públics de salut quan omple el dipòsit de betzina, i abona els cèntims sanitaris corresponents. És clar que és un sistema de redistribució de la riquesa i les rendes, però massa directe i estigmatitzador des del meu punt de vista. Pot ser que una part de la ciutadania li reconforti aquest tipus d’imposició, atès que permet conèixer, ja d’entrada, el destí dels diners que han pagat.
En aquestes vies de finançament a la carta de les polítiques socials es produeix un efecte molt pervers. El potencial menyspreu dels afectats no usuaris, pel caràcter excessivament finalista de la recaptació de l’impost, i alhora, la paradoxa de que algun dels beneficiaris acaba essent, alhora, subjecte del tribut o l’impost.
Les fonts de finançament d’aquest tipus de polítiques han de ser generalistes, i han d’anar contra la partida general dels pressupostos de l’ Estat.
I la sostenibilitat als estats moderns, innovadors i competitius, no passa tant per incrementar impostos o crear noves figures impositives, com per apostar per l’optimització dels recursos. Per fer eficients les seves estructures i processos.
L’ Estat espanyol, en això, està a la cua, i abans de crear impostos que graven i estigmatitzen, hauria d’aprimar alguns ministeris sense competències, i reduir la nòmina d’alguns d’aquests.
Per tant, imposició general, optimització de recursos, supressió de la ineficiència, o senzillament, que ens donin la independència.