A voltes, les dinàmiques que emprenen les institucions ens fan perdre l’enfoc de l’objecte pel qual foren creades. Els més joves podeu pensar que les Caixes d’Estalvis són un més dels agents financers del país. Unes empreses més de les que en l’entorn de la circulació de capitals, obtenen quantiosos rendiments a partir de les necessitats dels altres, en una interpretació una xic antisistema. En clau més realista potser, que són un negoci com qualsevol altre, amb els seus aspectes positius i no tant positius.
Però convé recordar les essències en les que varen aparèixer la majoria de les caixes d’estalvis; com a sistema de previsió social, de foment de l’estalvi. Es varen crear en el seu origen amb la finalitat d’estimular l’estalvi, la previsió en les classes més desafavorides, aspectes que si bé, actualment, poden semblar estrictament financers, usurers o amb afany de lucre, en el context de finals del segle XIX i principis del XX, en el bellmig dels incipients moviments obrers, constituïen un instrument per tal que les classes desafavorides poguessin disposar de més autonomia en la seva vida familiar, i el més important, de recursos per quan deixessin de ser actius. Penseu que parlem de moments on no hi havia sistemes de previsió social pública, ni seguretat social ni sistemes de prestacions socials de cap tipus. En el fons, s’intentaven crear mecanismes de protecció col·lectiva a partir dels quals s’esperonés la classe obrera, o treballadora pels que no us agradi el terme, a fomentar l’estalvi i la previsió. Sigui dit de pas, que alguns, varen aprofitar l’avinentesa per fer-hi la primera pela, a base de falsa almoina.
També és cert que algunes tenien esperit més enfocat a l’emprenedoria, però en el fons, simptomàtiques foren les paraules del Rei Alfons XII quan va atorgar el Títol de Ciutat a Terrassa. Si els seus habitants, pel seu esperit treballador, han merescut per a Terrassa el títol de Ciutat, per a continuar prosperant els terrassencs han d'acostumar-se a l'estalvi, que és el progrés dels pobles. L’essència doncs, fomentar l’estalvi en el futur del poble, de la classe treballadora, aquella que té el seu patrimoni en la força del seu treball i poca cosa més.
De passada també, apaivagar incipients moviments obrers organitzats en moments convulsos.
Algunes de les entitats es varen caracteritzar per la professionalització, d’altres per ser més nuclis de poder, però al capdavall, l’essència, la seva natura, malgrat es puguin considerar com a entitats privades, és la d’oferir un servei públic al país i a la seva gent – malgrat després es pugui haver pervertit -.
Altra cosa és, per tant, com han crescut i s’han reproduït. Com han esdevingut un agent actiu del sistema financer. Com s’han convertit en monstruosos conglomerats empresarials amb participacions i interessos creuats, que és l’escenari que avui dia coneixem.
I altra cosa també és com la crisi actual les ha fet trontollar fins a límits insospitats fins ara. L’avarícia directiva, la mala gestió, els despropòsits de la regulació dels mercats financers, l’aposta a una sola carta que ha esdevingut perdedora, les ha afectat greument.
Però per això hi ha un Estat garant. I per sort, amb ajuts – amb els que no hi soc massa d’acord, i no en l’origen, sinó en la finalitat -, han pogut anar trampejant la tempesta.
I per això, ara no s’hi val a que faltin a la seva essència, i que sota suposats criteris d’eficiència empresarial facin més grosses les llistes d’aturats del país. No pot ser que després de netejar actius tòxics i invertir en nos sabem massa bé que, les fusions impactin de forma tant severa en els treballadors i treballadores de les caixes.
Si l’essència fou la que fou, i l’ Estat hi ha posat el coll, la sostenibilitat de les entitats financeres ha de ser social. I la sostenibilitat social, en contraposició amb l’econòmica, és aquella que, permetent garantir la viabilitat futura de l’entitat, i en molts casos, amb algun sacrifici, i sense apel·lar a la beneficència – que és un altre concepte -, genera recursos en altres partides per tal que el cost humà de les decisions sigui el mínim possible.  
Hauríem d’exigir doncs a les caixes, que no faltin a les seves essències, que les revisin, i haurem de demanar també que, quan es presentin expedients de regulació, plans de prejubilacions i altres mecanismes d’organització que afectin a persones, algú els llegeixi la cartilla de serveis