Soc un dels independentistes que demà podrà exercir l’inalienable dret a decidir sobre els designis del seu poble. La llibertat individual a poder decidir, és important, però la de decidir sobre la llibertat col·lectiva, n’ és una de les seves màximes expressions.
Però no podem parlar de drets i d’exercir el dret a vot, sense parlar d’emocions.
Emocions per què sens dubte, el que sentiré demà al dipositar la meva papereta a l’ urna serà una sensació especial. Tot plegat, una vivència sense precedents. Per primera vegada, votaré amb rigor democràtic pensant en si vull la llibertat del meu poble, tot sabent que, amb independència del resultat i la participació, s’inicia un camí sense retorn en el que els esglaons es fan més curts en el camí cap al dret a decidir. Les consultes són determinants, no jurídicament, això és evident, però si des del punt de vista social. Social des del sentiment que les fa possibles, i que accelera el moviment que, al cap i a la fi, ha de portar cap al ple reconeixement de que un poble, el català, té una voluntat inalienable de decidir si vol ser, per evidents raons subjectives i objectives, independent. La taca d'oli que s'estèn pel territori, no s'aturarà sense fites tangibles.
Però també, decidir el que votar, té a veure amb les emocions. En el fons, decidir és pensar en allò que més ens reconforta. És pensar en què ens satisfà més i que menys. Hi ha qui ha teoritzat ja sobre la societat emocional – entre d’altres en Rolf Jensen a The Dream Society -. La tesi, utilitzada en el mon del màrqueting, diu que la societat actual és captiva de les experiències, de la cada cop més estesa necessitat de vivències dels seus membres. Som immersos en una societat necessitada d’experiències i addicta a les emocions. La societat emocional doncs, seria aquella que es guia en les seves accions per les emocions que provoquen les experiències que s’hi viuen. Parteix de la base de que els individus es mouen per atendre les necessitats emocionals bàsiques (vivències, unió, tenir curar i ser atesos, definir-se a si mateixos, seguretat i demostrar les conviccions), i la majoria de coses que s’hi fan, i cada cop amb més intensitat en les societats del primer mon – al segon, tercer i quart món, els interessos es mouen en d’altres paràmetres, per què les necessitats bàsiques de la població no estan cobertes -, està en relació a aquests factors.
En aquesta societat, decidir es viure una experiència, i aquesta, està lligada amb l’emoció que ens provoca pensar en el resultat del si o el resultat del no, en la sensació de l'extrapol·lació dels escenaris.
Les idees, la racionalitat en la seva concreció, va ser determinant al segle XX. Al nou segle, alguns diuen doncs, i jo ho comparteixo en part, que les emocions i les vivències son i seran, per sobre del raciocini, el factor determinant en les decisions.
I segurament d’aquí l’èxit d’alguns líders polítics en els darrers anys, especialment l’ Obama als Estats Units. O és que algú creu que el sentit d’esperança que provocava en la majoria dels seus electors, no és més que una emoció que va ser determinant a l’hora de decidir ser-ho ?
En tot cas, doncs, companys, congratulem-nos de situar un dret al panorama nacional i internacional, però a més, emocionem i emocionem-nos !