Quan en una economia un dels principals problemes és el de la desocupació. Quan una societat està neguitosa per no perdre el seus llocs de treball. Quan un salari a fi de més és un valor massa preuat. Quan la gent està preocupada per què la inversió que a fet, en forma d’impostos i cotitzacions socials al llarg de la seva vida,  en favor dels demés, li pugui retornar ara, si veritablement la necessita, en forma de pensió o prestació, és un error de càlcul massa important proposar una reforma de les pensions. En la setmana en què s’ha fet evident que la retirada de l’ajut dels 400 euros farà minvar molt els ingressos a milions de pensionistes, ens llencen una altra reforma, que ataca la línia de flotació de molts que ho han de ser en breu.

Les reformes dels sistemes de protecció social, i especialment, aquelles reformes que fan referència a la limitació en l’accés a les pensions, les que coarten l’accés dels ciutadans als seus beneficis i tanquen portes, s’han de fer en moments en que el context acompanya, ja que sinó, pervertim d’arrel la raó per la que foren creats; la redistribució de la riquesa i l’ajut als que deixen de ser actius perquè  per raons diverses poden passar a ser passius o a estar inactius.

La reforma que planteja el Ministre Corbacho ara, abanderant el canvi de paradigma europeu en la protecció social, i que crec, que l’empren equivocant l’ estendard, implicarà un seguit de canvis en cascada molt importants. La majoria de normes socials que fan referència a l’edat d’accés als beneficis, se sotmeten al que es considera edat ordinària de jubilació, que s’ha establert en els 65, i el canvi en aquesta als 67, les afectarà també en forma de paraigües. El sistema contributiu es veurà afectat, la pensió de jubilació normal, però també les prejubilacions, el sistema de prestacions no contributives, els subsidis d’atur, i en definitiva, tot el sistema de protecció social.

I malgrat sigui transitori, malgrat es plantegi a llarg termini, no es pot negar que tindrà un impacte important en l’economia. Un més amb o sense salari no és un impacte menor.

I plantejar la reforma ara, és un error de càlcul perquè Corbacho està mirant més la seva butxaca, que no pas la dels ciutadans i ciutadanes, i la dels milers de persones que hores d’ara, i a prop de l’accés a la pensió, veuen com la pastanaga, el premi merescut, se’ls allunya.  Val a dir a més, que  encara que fos necessària la reforma –extrem que jo tècnicament poso en dubte en aquests moments-, aquesta pot esperar, si tenim en compte que a l’any 2009, el sistema espanyol de seguretat social encara va tenir uns ingents beneficis.

Hi havia altres reformes possibles, com limitar alguns complements, limitar el creixement de la pensió màxima, limitar els càlculs de les bases reguladores i els imports finals a percebre. És a dir, limitar l’ import per distribuir millor, però no coartar l’accés a unes prestacions que, d’altra banda, no son la factura que paga un sistema privat d’assegurament, sinó que responen a un mandat constitucional de dotar la societat d’un sistema de protecció social adequat per donar cobertura a les situacions de necessitat.

En això es pot ser de dretes o d’esquerres. I aquí, s’ha confós el nouvelle gauchisme que seria realista i conseqüent amb l’economia sostenible, amb el liberalisme dretà. Limitar l’accés a la prestació de jubilació és ser de dretes perquè és coartar l’accés als ajuts a gent que en la seva major part ho pot necessitar, sota la premissa de que el sistema ha de ser econòmicament sostenible. Ser d’esquerres seria entendre que un sistema de protecció social ha de ser sostenible econòmica, però també socialment, plantejant una reforma que apostés per la redistribució de la riquesa, per no limitar l’accés al sistema, i limitant els imports màxims. És a dir, ser d’esquerres seria plantejar una reforma en la línia de limitar l’ import a cobrar en benefici de que tothom hi pugués ser.

La reforma de dretes és la que com la que proposa Corbacho, no obre la porta quan algú li truca. La d’esquerres és la d’obrir la porta i repartir l’escudella entre tots els plats que hi ha a taula. Hi ha governs que són al costat de les persones i d’altres que no. Zapatero, que s’ha mostrat absolutament incapaç de fer front a la crisi, té a més, alguns Ministres que no ajuden, ja que no son al costat de les persones. En comptes d’aventures messiàniques en matèria de pensions, de voler fer currículum diplomàtic, que es mirin el melic de economia domèstica, i destinin els esforços a dissenyar estratègies per afrontar la crisi, la millora de la ocupació i ocupabilitat dels nostres aturats i aturades.

Una altra reforma és possible. Per la part que ens toca, nosaltres posarem, com sempre, tota la carn a la graella per tal que quan la proposta passi pel Congrés, si realment s’ha d’afrontar alguna reforma –que reitero que jo ho poso en dubte-, no sigui en perjudici dels de sempre.