Josep Ginesta

Tot just quan es renova la direcció d’ Esquerra, i s’inicia una nova etapa de la que em desprenc del compromís amb l’activisme polític més intens en el si del meu partit – deixaré de formar part de l’executiva -, i en la que desitjo que es sembri, de nou, el camí de l’èxit, que ha de portar-nos, no a l’hegemonia política, sinó, a la reconstrucció social i l’alliberament nacional, escolto a molts companys que ens expliquen el passat, present i futur del nostre partit.

Continuar llegint

És cert que el moviment independentista es mou a l’alça, però també ho és que hi ha força pelleringa en una part del que es belluga. I quan dic això, ho dic des d’una dolça melangia, ja que escoltant molt del que es diu, no puc evitar evocar moltes afirmacions que feia a l’adolescència, quan per a mi, l’activisme, era només ser a la trinxera de les pintades. Molts ja estareu al cas, però soc dels que dono suport públic al tiquet Ridao-Tardà per encapçalar les eleccions al Parlament espanyol.

Continuar llegint

Conec uns quants Joanets. Uns quants nens, nenes, nois i noies, que com tu, han hagut de compartir el pare, o la mare. Sovint ens costa compartir, i una cosa tant important com el pare o la mare, encara més. Compartir perquè quant molts d’altres els tenen a casa, ells no sempre els hi tenen. L’ofici del pare, és tant generós amb els demés que sembla que sigui el de fer de pare de tothom. Hores d’ara, a l’edat que tens, ja ho saps Joanet, i no cal que jo t’ho digui.

Continuar llegint

Quan fa uns dies em vares contactar em va sorprendre, no t’esperava. Quan admires algú, quan el veus com un líder espiritual o intel•lectual, sempre per la seva intel•ligència – racional o emocional, que més dona -, el sents com si fos algú molt proper. Però és clar, els qui sou referent de molts, no ens podeu tenir a tots a la vostra butxaca. No hi ha butxaques ni cors prou grans per encabir-hi a tothom. Fa anys que em fixo en tu, que et miro, ens creuem aclucades, miro rere la teva mirada, un somriure, a voltes esmicolat, a voltes sorneguer.

Continuar llegint

 La tècnica jurídica, és sovint, complexa. Ho reconec. Sovint ens costa d’explicar-la. Però quan es deixa en mans d’interessos obscurs, inexplicables, certament, és quan la realitat supera qualsevol ficció imaginable. Per no entrar en debats tècnics, us faré un decàleg d’afirmacions que, amb el text a la mà del Reial Decret de reforma de la negociació col·lectiva poden fer més entenedor el seu abast.

Continuar llegint

Se l’esperava, però s’intuïa que no hi seria. La situació econòmica no afavoreix l’apropament de posicions en els escenaris de concertació social. La crispació del món empresarial i l'incipient malestar de la societat, però sobretot, dels afectats en el context del mercat de treball per la crisi -els aturats-, tenen difícil cabuda en escenaris de consens. A tothom li queda curt qualsevol postura de consens. Si bé semblava que estava tot lligat, li faltaven 15 minuts a l’acord segons Fernandez Toxo, al final ha tombat tot plegat.

Continuar llegint

 Crec que tots compartireu amb mi que encarem la celebració del primer de maig amb el cap ben cot. Aquesta data ha estat sempre símbol de la lluita obrera, però més que això, l’esperit de reivindicació on s’emmarca la celebració en record de les vagues i els fets de Chicago al 1886, ha estat històricament el motor de progrés cap al benestar de les societats modernes. I talment com sovint fant les tortugues, som al maig del regrés.

Continuar llegint

En el debat obert sobre la reforma de la negociació col·lectiva que s’està debatent aquests dies entre els interlocutors socials, ens hi juguem moltes coses del model de relacions laborals. El model de relacions laborals que coneixem, i de fet, el model social que dona sentit a l’Europa d’avui, es sustenta en la concertació social, en l’acord, en la capacitat d’assolir espai d’interès comú entre agents econòmics, agents socials, governs i altres grups d’interès.

Continuar llegint

Divendres s’anunciava una prejubilació massiva de gairebé 3.000 treballadors  i treballadores de Bankia (i que seràn 3800 abans fins a fi del 2012), la nova macrocaixa formada per Caixa Madrid, Bancaja, Insular de Canàries, Laietana, Àvila, Segovia i Rioja. Aquesta mesura forma part del que s’ha anomenat des del propi grup el “pla de racionalització de planters”. Les prejubilacions, a les que s’hi poden acollir els majors de 54 anys, son generoses, doncs els privilegiats que s’hi acullen, i entre els que hi ha executius insignes, rebran el 95 % del seu salari fix.

Continuar llegint

Fa uns dies un company de les JERC em demanava a una xerrada sobre el paper de les esquerres enfront de la crisi si aquest no havia quedat excessivament escorat en la reivindicació i es trobava poc folgat a l’hora de poder fer aportacions sobre el model a seguir. És cert, i en part té raó, que la bateria d’atacs i retalls que està patint el benestar arreu fa que es gasti bona part dels minuts de gloria dels nostres discursos en denunciar la immensa injustícia que comporta aquesta situació.

Continuar llegint