Bloc de Jordi Milà

ESQUERRA, to be or not to be....

Jordi Milà — Mon, 15 Mar 2010 15:00:53 +0100

D’un temps ençà les enquestes mostren en diferents magnituds – depèn del moment - una baixada en intenció de vot d’Esquerra Republicana, i la gent d’Esquerra ens estem preguntant què es el que no acaba de funcionar..
Havent estabilitzat la situació interna del partit, i essent políticament seriosos a Govern, sembla que tot això sigui irrellevant a ulls dels votants. Donava la impressió que eren aquests aspectes els que ens feien mes mal a ulls dels nostres votants i tanmateix un cop resolts, no es nota.
És més, quan molts dels objectius que es tenien en aquest pacte de govern s’estan assolint, tant en lleis com – mes important per a mi – en arrossegar a l’esquerra sucursalista a posicions de defensa del país que ningú mai hagués imaginat , sembla que som totalment incapaços de treure’n profit, o que el poble de Catalunya percebi el valor d’Esquerra.
Certament, tenim adversaris molt forts, i mediàticament ens segueixen crucificant dia si dia no, i el Grup Godó especialment. A cap dels poders fàctics els interessa cap tipus de transformació al país, i menys una revolució.
Malgrat tot, diguem que per deformació professional, no he estat mai partidari de buscar sempre les causes dels problemes de les organitzacions a fora. Sobretot quan son independents i sobiranes com la nostra, la d’Esquerra Republicana.
Personalment, i dic personalment per deixar ben clar que és la meva opinió i només la meva, crec que la gent del país no sap, no te clar, quin producte col•loca Esquerra al mercat, per entendre’ns, que es el que volem que la gent ens compri.
Els productes CiU, PSC, ICV tenen un producte clar i els missatges que envien al seus potencials clients es meridià. Tothom sap que CiU i PSC es el immobilisme segur, estable, i només arrisquen quan se’ls apreta. Així la gent sap perfectament que no prendran cap risc, responen com un de sol als interessos dels lobbies i així els poders fàctics respiren tranquils. Es mes, es reparteixen el territori – ho han fet mes de 20 anys – i tots tan contents. D’aquí ve la famosa sociovergencia. Nomes la temptació de manar un mes que l’altre els mou una mica.
Respecte a ICV encara es mes fàcil i mes descarat si ens fixem amb que fan al Govern. Ells saben que tenen un votant de ciutat, pijament ecologista i d’esquerres, molt d’aparador, i apa, a conservar el xiringuito. Nomes falta veure la seva actuació vers el territori que no es Barcelona, i no vull estendre’m mes aquí que ara no toca, com diuen.
Aquesta penya, per diferents raons, els uns la butxaca, els altres el status quo o el xiringuito, el país com a país se’ls hi en fot un rave. Crec que ens posaríem fàcilment d’acord en això. I també que si ha hagut una força política que hagi posat repetidament el país per davant dels seus interessos es Esquerra Republicana de Catalunya. Si es miren les enquestes, la gent ho diu, i no en trèiem pas profit. Que passa doncs?
Doncs que la gent no sap que venem. Els missatges que donem son complicats i enrevessats, i alhora, a cops contradictoris. I la gent vol missatges senzills, entenedors.
A tall d’exemple,recordem que al 2003 el nostre eslògan estrella era “Mans Netes”. A on ha quedat, quan surten casos de corrupció i finançament de partits i nosaltres no obrim la boca ni traiem pit. La gent no ho entén, i diuen: es que no era el vostre fort? es que no es una de les vostres fortaleses, la honestedat? I llavors diem que callem per responsabilitat ... i en conseqüència la gent no ho entén, de quina responsabilitat parlem, la de callar i acceptar? I la pregunta que segueix es : si cridàveu Mans Netes ....i ara no dieu res ......que no us ho creieu?.
I així, podríem fer una llista de eslògans i accions que hem anat fent aquests anys, que acabaria essent entenedora si fóssim capaços d’encabir-ho d’una manera coherent dins d’un missatge global.
Dit d’una altre manera. Les coses bàsiques s’han de repetir sempre, tants cops com sigui menester. La gent no te perquè recordar-les, i mes en el nostre cas que no tenim cap tipus de suport mediàtic.
Quan nosaltres des de fa vint anys reclamem el concert econòmic, no pot ser que ara es despengi algú i sembla que sigui idea seva. Repeteixo, el missatge basic, s’ha de repetir tants cops com faci falta.
Deixeu-me tenir la gosadia d’explicar, segons el meu modest punt de vista,de recordar les coses bàsiques, el perquè Esquerra Republicana de Catalunya es un producte diferent.
Comencem amb unes quantes obvietats ...
1) Estem al primer mon? SI. I volem que el poble de Catalunya hi segueixi estant.
2) Al primer mon s’assoleixen els seus objectius politics via revolució? NO, aquí tot es fa via vots i pactant.
3) Al primer mon s’assoleixen els objectius politics des de la oposició? MAI. Al primer mon a la oposició es passa molt fred i no es fa res de res, be si, protestar molt.
4) Al primer mon, l si vols fer quelcom, que fas? DONCS GOVERNAR. Tant si vols conservar o transformar ho fas des el govern.
5) Per un partit d’esquerres el primer objectiu es el benestar del poble, no? OBVI. Nomes s’ha tenir clar quin es el teu poble, i sembla que per Esquerra això es ben clar i evident. Altres esquerres de per aquí no ho tenen gens clar això.
6) No nomes això, sinó que hi ha una sèrie de valors, que anomenaríem republicans, imprescindibles per tenir una societat civilitzada. NECESSARI.
7) I sembla també que per assolir això, Esquerra te clar que la independència es la millor solució, no? EVIDENT.
8) I sembla lògic vist lo dit ens els punts anteriors que assolir la independència no es nomes un procés polític, que també, sinó que es un procés de preparació i transformació progressiva per garantir el seu propi èxit. IMPRESCINDIBLE.
Com a corol•lari es podria dir que Esquerra Republicana vol assolir el màxim nivell de benestar per el poble de Catalunya obtenint la independència seguint les regles del joc del primer mon, amb tot el que això implica. Ja ho tindríem, no ?. Ara nomes falta explicar-ho be.
Òbviament el que es desprèn de la lògica del expressat en el paràgraf anterior es que del nostre target es despengen tant independentistes model Kosovo – independència com sigui, per entendre’ns – nacionalistes espanyols recalcitrants i la dreta capitalista de tota la vida, o sigui gent que bàsicament no tenen com a prioritat immediata el benestar de la majoria de gent del país.
Ara be, la resta, es a dir, gent normal que vol tenir un nivell de vida de qualitat amb tots els paràmetres civilitzats del primer mon, i per els que la independència podria arribar a esser una eina entenedora per assolir-los, son un possible client potencial. No esta gens malament.
Obro parèntesi , i per això he començat dient que parlo per mi mateix i no en nom de ningú. Estic convertint la independència en un mitja, en lloc d’esser un fi en si mateixa. Es a dir, que estic a punt d’esser cremat a la foguera per els puristes. Tanco parèntesi.
Arribats aquí, crec modestament, que ens encallem en el missatge. La meva impressió es que hem explicat trossets, i arrossegats per la pressió dels que precisament no volen canviar res, hem anat modulant el discurs en funció de les circumstancies. I en alguns casos, d’interessos particulars de gent del partit que es llaurava la seva carrera particular.
I a cops, acomplexats per els nostres errors, que també els hem tingut i els tenim, hem estat incapaços d’explicar amb claredat el perquè de tot plegat.
Si a tot això hi afegim que molts dels nostres militants tampoc tenen clar el que s’està fent i per què, i donat que haurien d’esser ells els principals venedors del producte, doncs ja tenim la foto complerta.
Conseqüentment, la gent veu trossets de coses que estan be, difuminades per els nostres sorolls particulars i la manca absoluta de complicitat mediàtica, amb el que no s’acaba de veure clar , repeteixo, el perquè Esquerra Republicana hauria d’esser important per aquest país. Com ja he dit abans, amb nosaltres no saben que compren.
El mon no s’acaba el 2010, i Catalunya tampoc. Per molt que hi hagin messies, líders carismàtics i cabdills que esperin a la cantonada, la independència nomes s’assolirà picant pedra, i a tots aquests, picar pedra no els hi agrada gens ni mica. Es sua molt i queda lleig.
Per això es important no perdre la calma, redreçar el camí, definir be el producte, que tothom dins el partit l’interioritzi i l’assumeixi, i força endavant. Tenim la raó, sabem el que volem i com s’ha de fer. Nomes hem d’explicar-ho be i que s’entengui.
Aquest país nomes avança nacionalment amb nosaltres al govern i si aquest país ha d’esser independent algun dia, ho serà perquè Esquerra Republicana governa. No n’hi ha un altre.
Salut.

La rabinadura del cabdill

Jordi Milà — Mon, 1 Feb 2010 15:59:02 +0100

Recordo perfectament, fa ja uns mesos, quan el cabdill parlava dels procediments medievals de Esquerra, referint-se , imagino, al assemblearisme del que ell n’havia intentar treure’n profit però finalment no se’n havia sortit.
Ho recordo, perquè veient el que esta passant ara, no puc deixar de – parlant amb plata – descollonar-me de riure sobre la barra que es gasten alguns personatges de la política catalana.
A veure si ho entenc. Soc el president d’una executiva de divuit persones, i quatre d’elles em porten la contraria. Tens la majoria, no?. Això passa dia si dia no, a consells d’administració d’empreses, organismes, partits, la Junta del Barça, etc. etc. I que fan tots aquests davant d’aquesta situació, doncs dimiteixen, oi?.
I així, dia darrera dia, per tot el mon, presidents de consells d’administració, partits politics, organitzacions diverses, Junta del Barça, etc. etc. van dimitint un darrera l’altre perquè una minoria els hi porta la contraria.
I per acabar-ho de rematar, el cabdill diu que no vol perdre el temps en tonteries. Es clar, es una tonteria tenir discrepants o gent que pensi diferent. El cabdill parla i se l’aclama. I aquesta es la gran jugada que ens mostra la intel•ligència – per dir-ho d’alguna manera – del cabdill.
Abans els cabdills ho arreglaven d’una altre manera. Aquí es quan el subconscient traeix el cabdill quan parla de medievalismes. Ara no es pot, i llavors, oh, sorpresa!!!! Conillet del barret, la majoria de l’executiva amb al president al front dimiteix .......
Però es que tot esta previst, el cabdill tornarà per aclamació perquè com ja li reclamen els seus súbdits, i com han deixat clar tots els que han parlat del tema: sense ell, el cabdill, això no s’aguanta.
Jugada mestre, tornada per aclamació popular i eliminació – per sort, no física, amb això hem millorat – dels dissidents. Consumatum est.
A partir d’aquí a fer i desfer com fa un bon cabdill, que no s’equivoca mai, i com de veritat li agrada, i no aquells medievalismes assemblearis que no li donaven la raó.
Per cert, a tall de reflexió final seria bo recordar com escollien a l’antiga URSS els responsables de les repúbliques soviètiques des de el Politburó. Es debatia i es proposava a cada república els millors candidats? No, home, no... que dius ara ...... el secretari general del Politburó de la URSS de torn, amb circumscripció única, decidia qui anava a cada lloc, i desprès el comitè central ho votava i aprovava. A que us sona?.
Es que on hi hagi un bon cabdill ......nomes hi fa falta un messies, però no ens preocupéssim pas, que ben aviat baixarà del cel .....
El que dic, pobre país nostre .......

Les Seleccions Catalanes

Jordi Milà — Fri, 8 Jan 2010 13:02:17 +0100

L’altre dia vaig anar amb la família a veure el partit de futbol Catalunya-Argentina. Va esser un espectacle magnífic, no nomes per la qualitat del futbol que varem veure i que genera moltes expectatives sobre un futur a on la nostra selecció pogués competir normalment, sinó per la gent que hi va anar i com va manifestar la seva alegria i compromís amb el país.
Ja abans del partit s’havia generat una polèmica sobre el nombre de gent que hi assistiria, que si poca que si molta, tot plegat un disbarat d’opinions entre el president de la federació, en Cruyff – que sempre va a la seva – i d’altres opinadors, que sempre en fets d’interès nacional estan en estat de pontificació permanent.
Crec sincerament que anés la gent que hi anés, va esser un èxit. No entraré a valorar si 50000 mes o menys, o si es tenia que omplir el camp o no. A nivell de números, l’altre dia contra el Sevilla al partit de Copa eren menys, i també es poden buscar justificacions.
Ara be, el que va venir la setmana desprès ja va ser absolutament patètic. Que si fracàs, per no haver omplert el camp, que si n’estan farts de fer partits de costellada, que si des de qui ha el tripartit això ha anat a menys perquè hi ha ERC òbviament , etc. etc. Quin país .....
Els convergents, una penya digna d’estudi, perquè a part de tenir una memòria selectiva per no dir inexistent , que desprès d’haver estat 23 anys al poder no van aconseguir, de fet ni ho van intentar, legalitzar cap selecció catalana, ni quan tenien majoria absoluta, ni quan tenien agafat al PP per allò que no sona.
Els “mes” independentistes – això m’ho va dir un regidor del PP al ple de l’ajuntament,donant a entendre que nosaltres els d’Esquerra som nomes independentistes - es fan els desmenjats exigint ja partits oficials i que tot això es una pallassada. I ja esta. Com fer-ho tant dona, a pontificar que es gratis.
Repeteixo, quin país ...... No se si ens en sortirem pas.
Igual que el dia desprès de les consultes populars, aquella batussa ridícula originada per aquells que obsessionats per apartar els partits politics de la consulta i en especial Esquerra, van voler capitalitzar aquell moviment en el seu propi benefici o en benefici d’alguns que no tenen representació i la volen obtenir de qualsevol manera.
El messianisme que últimament apareix a Catalunya, ple de salvadors de la pàtria, baixadors de la muntanya preconitzant honestedat i cobrant d’un hospital fantasma, presidents de futbol buscant feina nova, desmemoriats i altres espècimens, te un denominador comú : el projecte personal per sobre el projecte de país.
Per cert, i fent memòria que sempre es bo. Quan hi va haver el sidral aquell de la selecció catalana de hoquei sobre patins, amb aquella votació estrambòtica amb amenaces per part d’Espanya, etc. etc, algú recorda a en Laporta dient quelcom o fent quelcom?
Us imagineu el que hagués succeït si aquest president que diu que des de el Barça ha fet mes per Catalunya que ningú, hagués acceptat entrar a la Lliga Catalana que alguns clubs catalans volien fer, i que se’n va anar a l’aigua precisament perquè el Barça es va fer el longuis?
Doncs això, quin país ... mare de deu senyor.

Independència i Benestar

Jordi Milà — Thu, 17 Dec 2009 19:45:38 +0100

Aquest any 2009 hem pogut constatar com s’ensorrava definitivament el model tradicional de funcionament de les esquerres d’obediència espanyola, és a dir, el model tradicional de relació de dependència de les decisions preses a Madrid, o per derivada a Andalusia.
Tant la negociació del finançament, que recordem només cobreix un terç del nostre deute fiscal, com el estatutet retallat amb la connivència de CiU, PSC e ICV, i que encara se’ns vol retallar més, ha fet palès el desinterès de Espanya de retornar-nos el que havíem aportat aquests trenta anys amb el model que podríem anomenar de solidaritat catalana amb la resta d’Espanya que havien defensat tant PSC- PSOE com ICV-IU.
L’esclat de la crisis ha fet palès el grandíssim error comès. Arrossegats per un model espanyol curt de mires i orientat al benefici immediat, de cop i volta, Catalunya s’ha trobat sense diners, sense model de creixement i amb un atur galopant.
Que la dreta catalana acceptés el model existent es normal, perquè ja sabem que entre el país i la butxaca, ells sempre escullen la butxaca. Però i l’esquerra?, com es que PSC-PSOE i ICV-IU ho han acceptat?.
La estratègia d’aquests partits d’obediència espanyola era que tot el que sigui nacionalisme és de dretes, i això va voler dir oblidar qualsevol política de país. Els redits d’aquesta política ja s’han vist. Desnacionalització dels treballadors i seguiment del model espanyol. Què és el que no van tenir en compte?
Doncs molt senzill, i de tant evident fa mal als ulls, Catalunya no és Espanya. El model econòmic de creixement català no és el mateix que l’espanyol. Si la gent venia aquí, es perquè Catalunya tenia la capacitat de generar riquesa i llocs de treball, i per això era diferent.
Com a conseqüència de tot això el creixement del sentiment de descontentament amb Espanya ha crescut exponencialment, manifestant-se de diferents maneres, però evidentment la més rellevant ha estat les consultes populars.
Si per definició els partits de esquerres tenen com a primera prioritat obtenir el màxim de benestar possible per la gent del seu país, la pregunta a fer a PSC-PSOE i ICV-IU és com pensen garantir aquesta benestar a la gent del país? Com, si volen seguir amb el model de dependència actual?
Esquerra Republicana de Catalunya sempre ho ha tingut clar, només recordar com quan ja fa molts anys reclamàvem el concert econòmic, aquests mateixos partits ens titllaven d’insolidaris. La esquerra catalana, és a dir nosaltres, tenim molt clar que es necessita per garantir el benestar de la gent del nostre país, i alhora garantir la inclusió del nostre país en el grup capdavanter de països generadors de riquesa.
Contra el model de dependència està clar que hi ha el model d’independència i cada vegada és més clar per molta gent, que la supervivència no només cultural, sinó com a país generador de riquesa i llocs de treball està directament lligat a assolir la independència. No n’hi ha un altre.
INDEPENDÈNCIA!!!!!!

La independència i el desert

Jordi Milà — Thu, 20 Mar 2008 09:38:01 +0100

Esperava mes reso del article “Quina independència volem?” perquè creia, i ja se sap que una cosa es el que un pensa, i l’altre es el que passa, que al posar al aparador unes reflexions sobre la independència, generaria una miqueta de debat sobre si tenim clar o no el que significa la independència. Tant s’hi val.

Ara toca tornar-hi perquè el transfons de tot plegat, el que hi darrera aquests pressuposats moviments crítics, es el fet, que diuen incontestable, de que el independentisme creix a tota pastilla, i que es Esquerra, la que amb la seva actitud política, la que no ho sap aprofitar.

A mes, aprofitant la tremenda irresponsabilitat d’un, que es diu home de govern, segueixen recordant el famós milió de vots que va dir que aconseguiria Esquerra a la propera fita electoral. Clar que aquest home de govern ens ha posat els peus dels cavalls – als militants de Esquerra – per els seus viatjets i declaracions per lliure, i no se l’hi hauria de fer gaire cas, però per fer mal al partit tot s’hi val.

Es segueixen utilitzant, també com a referència, els mes de 600.000 aconseguits al 2004, a on ens va venir vots de tan diversa procedència que no serveixen ni per un mínim anàlisi seriós. Obliden, interessadament, l’allau de vots espectacular que va rebre el NO a L’Estatutet de la Moncloa. A on era la onada independentista?. Votant si a l’Estatut d’en Mas ien Zapatero?.

A on son les dades, companys?. Enlloc. I si el independentisme que no vota Esquerra, son totes aquestes associacions, ideòlegs puristes, desencantats de la vida que nomes ens volen per anar fent tombarelles politiques en funció del seu estat d’ànim o ressentiment, doncs anem apanyats.

Fa molt temps que alguns si que prediquem en el desert sobre la realitat del independentisme. Estic fart de tots aquests que utilitzant la il•lusió de la gent els hi vol fer creure que estem a les portes de la independència. I com que el que esta escrit queda, ningú podrà dir-me que ara m’apunto a la onada “realista”, ja que per activa i per passiva, des de el blog he expressat clarament la meva opinió.

La realitat es que queda molta pedra per picar encara per assolir massa critica, molta. La realitat es que hi ha molta feina a fer i no la farà ningú mes que nosaltres. I quan dic nosaltres, dic Esquerra, perquè som els que ens mullem, els que ja sabem que per arribar a la independència s’ha de saber governar, tenir gent per governar, i fer xarxa, i això nomes es fa governant.

I si tenim clar que hem de seguint picant pedra, la pregunta es : ho fem amb les mans, com abans? O ens procurem eines, com els altres?. Travessem el desert a peu i sense aigua? o ens espavilem, utilitzem un transport decent i bevem aigua de tant en tant?.

Menys líders carismàtics, i mes gent d’equip, de partit, per fer la feina. Menys lliurepensadors – i que els demes penquin – i mes mans capacitades per demostrar a la gent que els independentistes som gent seriosa, que quan pactem complim i treballem mes que ningú, sempre en interès de la gent d’aquest país.

Mes compromís, i menys gaites, que estem en democràcia, i fins que la gent no ens voti, aquí no hi ha independència. I la independència no la guanyarem amb els puristes que es queden a casa o que ens miren com a traïdors. La hem de guanyar amb la gent que vota a altres partits, i que ens de donar la confiança. I això, senyors, es fa amb compromís i demostrant que un partit independentista por governar millor que els altres, i no fent estirabots cap aquí i cap allà en funció de les enquestes i opinions de la prensa “amiga”.

Visca Esquerra i Amunt la Terra

Perque hem de votar ESQUERRA mes que mai .....

Jordi Milà — Thu, 6 Mar 2008 20:16:30 +0100

He estat bastant de temps sense escriure al blog. Sembla una eternitat, i la veritat es que entre una cosa i l’altre han passat els dies, i no hi ha hagut manera. El que si puc dir es que no ha estat per manca de ganes.

Estem en campanya, i vull aprofitar per dir la meva. Som-hi doncs.

Algú pot dubtar que Esquerra presenta el candidat mes capacitat per representar Catalunya a Madrid ?. En Joan Ridao es seriós, preparat, constant, tenaç, es l’artífex del Estatut del 30 de Setembre, malgrat convergents i socialistes. Algú ho dubta? Quin altre candidat te aquestes credencials?.

Algú pot dubtar de la qualitat de les candidatures de Esquerra.?. Per cert, així sense pensar, digueu-me ràpidament els segons de cada llista dels altres partits. CiU? PSC? ICV? . En recordeu algun?

A que nomes us surt en Joan Tarda ? Voleu credencials d’en Joan Tarda?. Oi que no fan falta, tots recordeu el valor i rigor defensant el català – a on era en Duran? -, la llei de la memòria històrica – a on era en Herrera? -, la seva lluita constant enfront el nacionalisme espanyol.

Repassem la resta de candidats:

En Duran? Ja sabem que pactarà amb el PP sense cap escrúpol. Que ha fet a Madrid?. Quina gran llei ha negociat? .Algú ho recorda?. A part, òbviament de la seva dèria per esser ministre. Cap sobiranista convergent l’hauria de votar.

La Chacon?. Aquesta ja ha estat ministre, o sigui que ni això negociarà. Desapareguda, com el PSC, en el combat a Madrid, nomes apareix per, essent ministre, envair competències del Govern de Catalunya. No es una garantia per cap catalanista.

I el Herrera . Punt i a part amb aquest. El PSUC – de on surt ICV- i Esquerra Republicana van esser, amb diferencia, els partits mes represàliats desprès de la Guerra Civil. Nomes Esquerra ha defensat fins a la fi la integritat de la Llei de Memòria, mentre ICV oblidava els seus, pactant a canvi de no se sap que amb el PSOE, la retallada de la llei.

A hores d’ara, algú es pensa que en Herrera es mes d’esquerres i ecologista que en Joan Tarda?. Catalanistes de ICV, desperteu!!!

Els parlamentaris de Esquerra a Madrid, son els parlamentaris del Govern català, perquè son els únics, que sempre, han votat el mateix aquí que allà. No podem dir el mateix dels altres partits. Esquerra sempre ha defensat les posicions de tot el Govern de Catalunyaa Madrid. Som el grup parlamentari de la Generalitat.

I mai, mai, con CiU, han anteposat els interessos particulars sobre els generals. Nomes recordar els intents de recuperar el Govern de Catalunya, traint el país amb l’estatutet de La Moncloa, o condicionant els pactes post electorals amb la mateixa intenció.

Nomes hem de recordar que si Esquerra hagués afluixat amb el tema de la defensa del català, s’hauria aprovat el reglament del congres rebaixant el límit de grup parlamentari de 15% al 12%. I això ens beneficiava claríssimament. I no ho varem fer per defensar la nostra identitat nacional i la nostra llengua.

Ningú ens pot negar la nostra coherència i honestedat, i per això, som l’únic partit que de veritat defensa els interessos de Catalunya a Madrid. No n’hi cap d’altre.

Però a mes, hi ha una altre raó per votar Esquerra. I això va per tots els independentistes, sobiranistes que dubten en anar a votar. En una democràcia parlamentaria, i al primer mon,que es on som, els temes es resolen amb vots, i els vots donen capacitat de resoldre. Es una obvietat, però es així, i el no anar a votar, el votar en blanc, i altres opcions mes “sofisticades” nomes resten opcions al pais, i ho deixen en mans dels de sempre. Els nacionalistes espanyols aixó ho tenen ben clar.

ANEM A VOTAR I VOTEM ESQUERRA

Quina independència volem?

Jordi Milà — Tue, 4 Dec 2007 16:03:04 +0100

Desprès de un temps sense escriure cap comentari – que ja en tenia ganes – degut a temes laborals i politics, avui vaig a endinsar-me en un tema que es tracta molt a la lleugera : la independència. I de pas faré mes amics.

Dissabte passat, mentre feia la presentació de la meva candidatura a la Presidència Comarcal de Esquerra al Baix Llobregat, presentació en la que com sempre, vaig voler explicar masses coses i no tinc clar que totes s’entenguessin, vaig dir que el que jo volia era un estat independent que funcionés be, i vaig atacar les independències aconseguides, nomes, per la via de l’agitació, dient que totes acaben malament. Les estadístiques i la historia aquí si que em donen la raó.

Fa temps que tinc un malson: tinc la independència i no se com resoldre els problemes dels independitzats. Lo del malson es broma, però es el resum del que us vull explicar, cosa que ja he fet en escrits anteriors, però dedicant-hi unes línies mes.

Al país, i a Esquerra també, hi ha gent que diu que hem de tenir la independència ja, que el moment es propici, que falta molt poc per la massa critica, etc. etc. i que culpa a l’actual estratègia de Esquerra de que això no succeeixi.

Els teòrics ja ho tenen això, no han executat mai res : hi ha funcionaris diletants que amb la vida assegurada es dediquen a pontificar, gent amb ganes de protagonisme, diversos espècimens que tenen com a comú denominador el seu individualisme i que mai, mai han executat res i que desprès se’ls hi demanessin responsabilitats sobre les seves accions.

Tots els sobiranistes, independentistes, nacionalistes, nomes es dediquen a teoritzar i fer números de com aconseguir que la gent voti la independència, que ja esta be, però ningú comença a pensar i definir que farem i com ens ho farem quan la tinguem. I això, amics meus, no es fa en una setmana.

Be, som independents, i ara que ? Amb un escenari a on, si assolim la independència no serà amistosament, ni de bon rotllo, tot i esser democràticament, que farem amb tot allò relacionat amb la vida de la gent i que esta en mans del centralisme ? Algú esta pensant que farem amb les pensions, per exemple ? Algú esta pensant en els diferents models que voldríem per tenir un país digne – de ensenyament, industrial, infraestructural, de seguretat, etc. – o simplement anirem arrossegant els que els espanyols deixaran?.

Quin model de Estat tindrem? .Qui assumirà la estructura del estat i amb quina experiència ?. A on estan els quadres que hauran de administrar aquest país i fer-ho des de el primer dia ? Qui esta definint els primers 100 dies, per evitar fotre’ns una castanya espectacular, i que comencin a sortir com a bolets els que reclamin la tornada a un status anterior ?.

Segur que molts diran que el important es tenir la independència, i quan la tinguem ja veurem que fem. Jo crec que hem de fer quelcom mes si volem oferir a la nostra gent un futur profitós. Es una responsabilitat de tots els que som independentistes i que volem una independència amb futur.

Jo nomes demano cinc minuts de reflexió : imagineu-vos que dema mateix tenim la independència – això es fàcil i engrescador -, i desprès, imagineu com ho administrem i gestionem.

Em sembla que no fan falta ni cinc minuts, amb un n’hi ha prou. Bons somnis.

Salut i República

Els estomacs agraïts

Jordi Milà — Wed, 24 Oct 2007 23:23:00 +0200

Un dels arguments dels ponents “EgoIndependentistes”, i també com no, dels “opinadors imparcials”, es el argument de que aquestes ponències no van guanyar degut a que hi ha molts “estomacs agraïts” a Esquerra. S’entén sota aquest concepte aquells militants, electes i no-electes, que estan col•laborant, d’una manera o altre, amb el govern de les diverses administracions del país, evidentment cobrant un sou.

Encara que se que no guanyaré popularitat parlant d’aquest tema, que tampoc ho pretenc, crec que haig de fer unes quantes reflexions al voltant.

Es bo o no es bo que un partit tingui càrrecs ? Es bo o no es bo que un partit tingui alcaldes, consellers comarcals, diputats provincials, diputats al Parlament, diputats al Congres Espanyol, regidors amb responsabilitat executiva, consellers de la Generalitat, secretaris generals, directors generals, i altre gent col•laborant amb les tasques de Govern?. Jo començaria per aquí, perquè dissabte donava la impressió de que això es un pecat mortal. Aclarim-nos.

Es profitosa per al partit l’existència d’aquests “estomacs agraïts” ? Podríem preguntar a alcaldies, consells comarcals, regidors,institucions culturals, esportives de caire catalanista, etc. etc. que passaria si desapareixessin els “estomacs agraïts” ?. Deien sobre el manifest dels Alcaldes i els que s’hi van solidaritzar que era un document inventat, gestionat des de la seu nacional del partit. Jo els diria, pregunteu als signants, pregunteu-los el important que es tenir possibilitats de fer coses, de executar projectes, de tenir suport institucional a les teves iniciatives, pregunteu, si us plau, no feu demagògia i pregunteu. Informeu-vos.

Com podria assolir Esquerra la independència sense estar en àrees de poder, com?. M’ho pot explicar algú ?. A hores d’ara, cap ni un d’aquests que bramen contra els “estomacs agraïts” ha explicat com fer-ho. La posició lògica seria aconseguir-ne mes, d’àrees de poder vull dir, però en aquest partit som tan rars, que mai se sap. Si us plau, que algú m’expliqui, com des de el purisme immaculat de la èpica independentista tindrem recursos i mitjans per arribar al referèndum, i ja de pas, guanyar-lo. Expliqueu-ho.

I quin es el nostre objectiu ? Guanyar el referèndum i obtenir la independència, oi?. I desprès, qui governa, amb quins quadres, amb quina experiència ? O deixem que governin els altres, que si que tenen experiència de govern, que nosaltres ja hem fet la feina. Estaria be, no? Nosaltres fem la feina i els altres que governin. No ho entenc.

Es seriós un partit que juga amb la gent que es posa a la seva disposició per tirar endavant un projecte ? Es seriós un partit, que en funció dels resultats electorals faci i refaci els pactes una vegada signats ?. Les regles del joc clares, i si hem de marxar, marxem, però siguem coherents amb els objectius fixats i no anem donant cops de volant depenent del humor o ressentiment del personal. Qui quedarà?.

Que no tinguem càrrecs, que estiguem a la oposició, que no tinguem recursos, que no puguem executar politiques, que tots aquests escenaris ens els desitgin enemics i adversaris politics ho puc entendre, es part de les regles del joc. Ara be, que això ho vulguin militants nostres, i amb un suposat nivell intel•lectual i polític, produeix calfreds.

I compte, que ja veig a venir els que m’acusaran de voler aguantar a la poltrona passi el que passi. Els que ja m’heu llegit ja sabeu el que en penso de tot plegat, i quina era la meva postura amb el Estatut. Però el que no pot ser, repeteixo, es que anem cap aquí i cap allà, en funció de una demagògia manipuladora, dels que per cert i sigui dit de pas, tenen la feina assegurada com a funcionaris. O pitjor encara, son crítics però no abandonen l’esco que han obtingut estant amb els que critiquen.

Salut i República

Ego Independentista

Jordi Milà — Mon, 22 Oct 2007 02:04:20 +0200

Ja s’ha acabat la Conferencia Nacional, i no em puc estar de comentar-la, en general, tot i que comentaré algun tema en particular posteriorment.

D’entrada un de genèric. Trobo absolutament indignant l’actitud dels membres de les ponències contraries a la direcció, col•laborant amb els mitjans per debilitar Esquerra, sabent perfectament com saben, que aquest es un dels grans punts febles del partit. I els mitjans, ho han sabut aprofitar perfectament, donant mes rellevància a les declaracions dels grupets d’en Carretero i d’en Bertran.

I disculpeu-me, els hi diré grupets fins que no facin el que qualsevol militant que es considera del partit i vol jugar net : fer una corrent interna i discutir dins del partit, i no esser egòlatra i fer-ho als mitjans, a on, això si, sempre hi trobaren cobertura. Ja se sap que la ma d’en Patton es molt llarga.

No puc entendre el fet que ni en Carretero ni la seva secretaria defensessin “in person” la seva ponència. Al menys, els de EI varen donar la cara.

Comentari a part per EI. Coneixedors de la dinàmica de la conferencia van presentar la mateixa esmena, si fa o no fa, un fotimer de vegades. El fet que no mencionen els mitjans, ni ho faran, perquè no toca, es que l’esmena va anar perdent suport, un cop, la gent va adonar-se del que es tractava.

I aquí, al meu entendre, hi va haver un error inexplicable per part de la direcció. Es va unificar el torn de replica, al considerar que algunes de les esmenes eren iguals , i es va perdre l’oportunitat de replicar en Bertran, que amb impunitat, va llençar unes quantes falsedats sobre la taula, entre elles la de la tercera hora del català, que li hauria de fer caure la cara de vergonya, a ell i a la ínclita conversa de ultima hora.

Crec sincerament que els únics, en el torn de replica que van estar encertats en el to, per el que el partit es jugava, van esser en Huguet, i la Simo quan li va tocar. Es va voler esser carinyos i comprensiu, i això, quan jugues amb gent que no respecta les regles es sempre un error. I em sap greu per el gran respecte que li tinc a en Joan Tarda, per ahir no era el dia de la bonhomia, sinó de replicar amb contundència un argumentari purament demagògic.

Cas a part, en Joan Ridao. Tot el que es podia dir ede la confecció de la ponència, manifestament millorable en la seva confecció inicial, es va esvair amb les seves intervencions con a defensor de la ponència. Va estar al seu lloc, precís com sempre, i honest amb el discurs, i quan va demanar el vot per la ponència, va estar senzillament magnífic.

Resum polític. Hi va haver moltíssim de s’hauria de, no heu de, de full de ruta, etc. etc. Però cap ponència alternativa va ni tant sols un esbós amb un minin detall de com fer les coses, de contingut, res de res. Molt estomac, res de cervell. I la ponència de Rcat, dedicada en mes de la meitat del seu temps, a criticar declaracions, i fer desmentits, una decepció absoluta, per si algú esperava una altre cosa.

Segurament algú, seguríssim, em dirà es que tu ets dels oficialistes - estomacs agraïts deien alguns - i es clar, que has de dir. Mireu, jo soc d’Esquerra, es el meu partit, i els que hem llegeixen, saben que he estat molt crític i no m’he callat en cap dels modests anàlisis que he fet sobre el que hem fet i hem deixat de fer com a partit. I segurament, compartiria algun dels punts crítics que s’han posat sobre la taula, però sempre a dins, jugant net encari que no guanyi, i sense donar munició als nostres enemics, que en tenim molts i de molt poderosos.

Però desprès d’aquest cap de setmana, sincerament no puc saber que hem guanyat. Ens hem exposat als nostres enemics politics en un moment en el que estàvem remuntant, i l’únic que hi hagut son satisfaccions de egos personals de l’alçada de un campanar, i unes quantes revenges personals. Egos que continuaran la seva carrera particular, i als que els hi importa un rave el partit. Estic esperant, anhelant, quan, fora de manipulacions demagògiques es constitueixin com a corrent interna i veiem el suport real que tenen.

Salut i República

De veritat volem que l'us del català creixi ?

Jordi Milà — Wed, 10 Oct 2007 17:29:09 +0200

L’altre dia, una senyora castellanoparlant, però que amb nosaltres, la meva dona i jo, a força de parlar-li sempre en català, havíem aconseguit de que s’adrecés sempre a nosaltres en català, ens va explicar la següent anècdota, o historia de por, depèn de com es vulgui considerar.

Al sortit de l’escola, es va adreçar al seu fill dient-li “marxem, nen?”. Llavors va sortir una patriota nostrada, i li va dir : “vols fer el favor de parlar be el català, es diu anem-nos-en !!”. Evidentment aquesta senyora es va quedar talladissima - hagués pogut dir esmaperduda, però vull que m’entengui mes gent - i ja veurem quin us públic farà del català des d’ara en endavant.

Quan ens ho explicava, que no es cap novetat i ja n’estic fart de puristes, pujava el meu nivell de indignació sobre lo mesells que som els catalans, els uns per actuar així i els altres per consentir-ho.

Es el mateix que quan hi ha gent que es queixa del català del president Montilla. Quan no el parlava, perquè no el parlava. Ara que el parla, el parla malament o amb accent. En fi, patètic tot plegat, i amb una manca de visió, sobre la supervivència del català, absoluta.

Però es que a nivell institucional el escenari es mes trist encara, e ineficient. Us posaré un exemple, sobre el nivell D de català. Per situar-nos: el nivell D es un nivell que no te repercussió acadèmica, excepte per als funcionaris que els hi dona punts, i que l’estudien moltes catalanes i catalans de a peu, per millorar el seu català. Per cert, amb gran esforç personal, fora d’hores i sense cap tipus d’ajut.

Evidentment, desprès d’haver passat per el nivell C, que ja te un nivell de dificultat considerable. Per cert, nivell C que es regala a tots els que acaben la ESO, i nomes hem de donar una ullada al català que aquests utilitzen, si es que l’utilitzen.

Doncs be, per superar el nivell D la nota de tall es un 7, i si al dictat fas 5 faltes, oblida’t de la resta que ja estàs suspès. A nivell estadístic, nomes dir, que un determinat curs fet a un poble de l’Alt Penedès, de 18 presentats, varen aprovar 3. Que faran els 15 restants ? De veritat creieu, que excepte els funcionaris que en poden treure un profit, els altres continuaran sacrificant hores de nit, per acabar treien un 6,75 i suspendre ?. O tenir nota per sobre de tall, però com hi ha cinc faltes a dictat, suspendre.

O pitjor encara, poden decidir anar a Castelló que el nivell D el donen a carretades. Quin èxit, oi?. I sobretot, per a nosaltres que tenim Política Lingüística al departament de Vicepresidència. Que creieu que en pensa aquesta gent de tot això?.

Per acabar d’arrodonir el escenari, a tall d’exemple, a el Institut Britànic (British Council), institució rigorosa d’ensenyament de bon angles, la nota de tall del Advance, assimilable al D, es de 6, sense exclusions per faltes als dictats. Per cert, anglès, llengua universal i en constant creixement. Ells si que ho tenen clar.

Si no fóssim tant exigents, i quan algú diu una castellanada no féssim cara de pomes agres, si no canviéssim a castellà per evitar el mal us, si no poséssim dificultats a la gent que vol millorar, si no discriminéssim, fent burla del esforç, regalant títols que als altres els hi costa molt d’esforç, si..... si..... en fi, la llista de despropòsits, al meu entendre, es interminable.

Per acabar, una pregunta als puristes. Si la condició per l’ús total del català a Catalunya fos que el català que es parles fos el que s’utilitza a TV3, que farien ?. Mes encara, perquè ja sortirà algú que em traurà allò de la qualitat i la quantitat. Que volem? Un català imperfecte, però accessible, o un català perfecte, impol•lut, per gent selecta ? Ho posem fàcil o difícil?.

Perquè el que veig, i veient sobretot el que ha passat amb el anglès, llengua franca universal, a on el que es parla esta llunyíssim de l’anglès de Shakespeare, el que veig, repeteixo, es que si algun dia el català s’utilitza com a llengua comú i única serà un català producte del mestissatge i del creuament de cultures que hi ha al país. Ens hi hem de oposar frontalment com a mesells ? o preveient-ho hem d’intentar acompanyar el procés amb intel•ligència?.

Salut i República