Aquest any 2009 hem pogut constatar com s’ensorrava definitivament el model tradicional de funcionament de les esquerres d’obediència espanyola, és a dir, el model tradicional de relació de dependència de les decisions preses a Madrid, o per derivada a Andalusia.
Tant la negociació del finançament, que recordem només cobreix un terç del nostre deute fiscal, com el estatutet retallat amb la connivència de CiU, PSC e ICV, i que encara se’ns vol retallar més, ha fet palès el desinterès de Espanya de retornar-nos el que havíem aportat aquests trenta anys amb el model que podríem anomenar de solidaritat catalana amb la resta d’Espanya que havien defensat tant PSC- PSOE com ICV-IU.
L’esclat de la crisis ha fet palès el grandíssim error comès. Arrossegats per un model espanyol curt de mires i orientat al benefici immediat, de cop i volta, Catalunya s’ha trobat sense diners, sense model de creixement i amb un atur galopant.
Que la dreta catalana acceptés el model existent es normal, perquè ja sabem que entre el país i la butxaca, ells sempre escullen la butxaca. Però i l’esquerra?, com es que PSC-PSOE i ICV-IU ho han acceptat?.
La estratègia d’aquests partits d’obediència espanyola era que tot el que sigui nacionalisme és de dretes, i això va voler dir oblidar qualsevol política de país. Els redits d’aquesta política ja s’han vist. Desnacionalització dels treballadors i seguiment del model espanyol. Què és el que no van tenir en compte?
Doncs molt senzill, i de tant evident fa mal als ulls, Catalunya no és Espanya. El model econòmic de creixement català no és el mateix que l’espanyol. Si la gent venia aquí, es perquè Catalunya tenia la capacitat de generar riquesa i llocs de treball, i per això era diferent.
Com a conseqüència de tot això el creixement del sentiment de descontentament amb Espanya ha crescut exponencialment, manifestant-se de diferents maneres, però evidentment la més rellevant ha estat les consultes populars.
Si per definició els partits de esquerres tenen com a primera prioritat obtenir el màxim de benestar possible per la gent del seu país, la pregunta a fer a PSC-PSOE i ICV-IU és com pensen garantir aquesta benestar a la gent del país? Com, si volen seguir amb el model de dependència actual?
Esquerra Republicana de Catalunya sempre ho ha tingut clar, només recordar com quan ja fa molts anys reclamàvem el concert econòmic, aquests mateixos partits ens titllaven d’insolidaris. La esquerra catalana, és a dir nosaltres, tenim molt clar que es necessita per garantir el benestar de la gent del nostre país, i alhora garantir la inclusió del nostre país en el grup capdavanter de països generadors de riquesa.
Contra el model de dependència està clar que hi ha el model d’independència i cada vegada és més clar per molta gent, que la supervivència no només cultural, sinó com a país generador de riquesa i llocs de treball està directament lligat a assolir la independència. No n’hi ha un altre.
INDEPENDÈNCIA!!!!!!