Recordo perfectament, fa ja uns mesos, quan el cabdill parlava dels procediments medievals de Esquerra, referint-se , imagino, al assemblearisme del que ell n’havia intentar treure’n profit però finalment no se’n havia sortit.
Ho recordo, perquè veient el que esta passant ara, no puc deixar de – parlant amb plata – descollonar-me de riure sobre la barra que es gasten alguns personatges de la política catalana.
A veure si ho entenc. Soc el president d’una executiva de divuit persones, i quatre d’elles em porten la contraria. [+]

L’altre dia vaig anar amb la família a veure el partit de futbol Catalunya-Argentina. Va esser un espectacle magnífic, no nomes per la qualitat del futbol que varem veure i que genera moltes expectatives sobre un futur a on la nostra selecció pogués competir normalment, sinó per la gent que hi va anar i com va manifestar la seva alegria i compromís amb el país.
Ja abans del partit s’havia generat una polèmica sobre el nombre de gent que hi assistiria, que si poca que si molta, tot plegat un disbarat d’opinions entre el president de la federació, en Cruyff – que sempre va a la seva – i d’altres opinadors, que sempre en fets d’interès nacional estan en estat de pontificació permanent. [+]

Aquest any 2009 hem pogut constatar com s’ensorrava definitivament el model tradicional de funcionament de les esquerres d’obediència espanyola, és a dir, el model tradicional de relació de dependència de les decisions preses a Madrid, o per derivada a Andalusia.
Tant la negociació del finançament, que recordem només cobreix un terç del nostre deute fiscal, com el estatutet retallat amb la connivència de CiU, PSC e ICV, i que encara se’ns vol retallar més, ha fet palès el desinterès de Espanya de retornar-nos el que havíem aportat aquests trenta anys amb el model que podríem anomenar de solidaritat catalana amb la resta d’Espanya que havien defensat tant PSC- PSOE com ICV-IU. [+]

Esperava mes reso del article “Quina independència volem?” perquè creia, i ja se sap que una cosa es el que un pensa, i l’altre es el que passa, que al posar al aparador unes reflexions sobre la independència, generaria una miqueta de debat sobre si tenim clar o no el que significa la independència. Tant s’hi val.

Ara toca tornar-hi perquè el transfons de tot plegat, el que hi darrera aquests pressuposats moviments crítics, es el fet, que diuen incontestable, de que el independentisme creix a tota pastilla, i que es Esquerra, la que amb la seva actitud política, la que no ho sap aprofitar. [+]

He estat bastant de temps sense escriure al blog. Sembla una eternitat, i la veritat es que entre una cosa i l’altre han passat els dies, i no hi ha hagut manera. El que si puc dir es que no ha estat per manca de ganes.

Estem en campanya, i vull aprofitar per dir la meva. Som-hi doncs.

Algú pot dubtar que Esquerra presenta el candidat mes capacitat per representar Catalunya a Madrid ?. En Joan Ridao es seriós, preparat, constant, tenaç, es l’artífex del Estatut del 30 de Setembre, malgrat convergents i socialistes.

[+]